La contaminació de l’aire, un problema de classe

Equip Comunicació CGT Catalunya
Dani Marinova. Sindicat d’Activitats Diverses CGT Sabadell i Vocal de Bicicleta Club Catalunya
@petroleuse_sbd

Fotografia: Xavi Calvo

Dades de diversos municipis, barris i escoles a Catalunya apunten que les classes populars patim la contaminació en mesura desproporcionada. Malgrat que la ciència demostri de manera contundent els efectes perjudicials que té la contaminació en la salut pública, la contaminació s’ha problematitzat relativament poc en el sindicalisme. A la CGT Catalunya, la lluita contra la contaminació està en segon pla, darrere la precarietat laboral, les retallades en serveis públics i l’accés a l’habitatge digne. Defenso que la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també.

La contaminació perjudica la classe treballadora

Igual que la riquesa, la contaminació de l’aire no està distribuïda equitativament. La proximitat a fonts de contaminació, siguin polígons industrials o autopistes urbanes, fan d’aquests municipis i barris uns llocs poc desitjables on viure. Les persones que disposen de recursos econòmics tendeixen a abandonar els municipis i barris altament contaminats i s’instal·len on hi ha una bona qualitat de l’aire. Això fa baixar el valor de la propietat i el preu dels lloguers i, com a conseqüència, les classes populars, i sovint la part més vulnerable, habitem els barris i els municipis més contaminats.

Entre els municipis amb renda més alta a Catalunya, com ara Bellaterra o Matadepera, en general hi ha una bona qualitat de l’aire. En una gran part dels municipis del Vallès i el Baix Llobregat coincideixen rendes baixes amb alts nivells de contaminació atmosfèrica. En juliol de 2019, la Comissió Europea va portar Espanya davant del Tribunal de Justícia per la pèssima qualitat de l’aire en les zones urbanes de Madrid, Barcelona i del Vallès-Baix Llobregat. En totes s’han superat els límits de diòxid de nitrogen -a causa del trànsit de vehicles motoritzats- de manera persistent.

I si ens fixem en els barris dins de la mateixa ciutat, el patró es repeteix: els barris a prop d’autopistes, autovies urbanes, aeroports o polígons industrials són barris obrers, sovint amb una alta concentració d’immigrants i de persones en risc de pobresa. Un estudi de la Universitat Autònoma de Madrid indica que els immigrants tendim a viure en carrers i barris amb pitjor qualitat de l’aire, tant a la ciutat de Barcelona com a Madrid.

Els efectes de la contaminació en la salut perjudiquen la qualitat i l’esperança de vida. La contaminació atmosfèrica coincideix amb la incidència de malalties cròniques, respiratòries i cardiovasculars. El col·lectiu més perjudicat per la contaminació són els nostres infants. El desenvolupament dels seus sistemes respiratori, immunològic i cognitiu es veu danyat pel diòxid de nitrogen i per altres gasos contaminants. Un estudi amb dades de la ciutat de Barcelona demostra que la contaminació a les escoles té efectes negatius, crònics i aguts, en el desenvolupament cognitiu i en la salut mental dels infants. La plataforma veïnal, L’Eixample Respira, ha anat recollint dades dels nivells de contaminació a les escoles i instituts de Barcelona. Aquí també es fa palesa la desigualtat amb què patim la contaminació atmosfèrica. Els infants a les escoles a Vallvidrera i Sarrià gaudeixen de la millor qualitat de l’aire a Barcelona; al final de la llista ens trobem escoles a l’Eixample i el Raval.

A causa de la contaminació més alta als barris obrers, és molt probable que la Covid-19 hagi repercutit més en la classe treballadora. En una entrevista, Xavier Querol, expert en l’àmbit de contaminació atmosfèrica, defensa que viure en ciutat és entre les patologies prèvies de caràcter ambiental pel que fa a la Covid-19. Efectivament, s’ha parlat molt de les patologies prèvies de caràcter individual que fan de la Covid-19 una malaltia més greu i mortal, però s’ha dit ben poc dels riscos ambientals que tenen el mateix efecte. Respirar aire contaminant ens exposa a major risc de contagiar la Covid-19 i de tenir un pronòstic greu. Tot i que encara no tenim dades oficials, tot apunta al fet que les persones que habitem municipis i barris amb contaminació més elevada també patirem més contagi i més morts. Gràcies a la contaminació atmosfèrica, les classes populars sortirem més malparades de l’actual crisi sanitària.

La influència del lobby de l’automòbil

Fent referència a la contaminació atmosfèrica, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va negar els seus efectes en la salut: “Ningú ha mort d’això,” va dir en una entrevista a la Cadena SER. Tampoc és habitual sentir als mitjans de comunicació que l’automòbil és la principal font de contaminació atmosfèrica a les ciutats. Efectivament, els polítics estan sotmesos a una forta pressió per part del lobby del cotxe (l’Associació Nacional de Fabricants d’Automòbils i Camions, ANFAC). Aquest té un interès econòmic en mantenir l’actual model de ciutat dissenyada per circular-hi amb el cotxe i, a més, en ampliar les infraestructures existents.

Mentre la classe política minimitzen o directament neguen les conseqüències de la contaminació en la salut pública, es concedeixen subvencions desmesurades al sector de l’automòbil. Aquest aporta un 5 per cent del PIB i dóna feina a 460.000 treballadors, però ha aconseguit el 10 per cent del pla de recuperació en l’actual crisi sanitària. Per posar aquesta xifra en context, el govern espanyol no s’ha compromès ni amb el sector turístic ni amb el cultural, ambdós molt perjudicats per la crisi sanitària. El turístic aporta un 15 per cent del PIB -tres vegades més que el de l’automòbil- mentre el cultural dóna feina a 690,000 treballadors i treballadores -un 50 per cent més que el sector automobilístic-.

“la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també”

A més de la influència que té sobre les administracions públiques, l’ANFAC fa un constant xantatge a la classe treballadora. Quan entitats veïnals i de mobilitat pressionem per reduir la contaminació atmosfèrica, l’ANFAC assenyala que limitar l’ús del cotxe perjudicarà la indústria de l’automòbil, que perdrem llocs de treball i que el comerç es veurà danyat. Aquests arguments tenen poc fonament empíric. Segons dades de la Comissió Europea, la mobilitat en bicicleta estimula l’economia local i el petit comerç, incrementant-ne les vendes fins a 49% respecte a la mobilitat en cotxe. I sabem que l’economia basada en el petit comerç i local ofereix llocs de treball més dignes que les grans superfícies i les empreses multinacionals.

El lobby automobilístic també ha tingut força influència en l’opinió pública. Les campanyes publicitàries del sector ens han fet creure que tenir un cotxe en propietat eleva l’estatus social, i hi han tingut èxit: tothom vol lluir un cotxe. Aquestes campanyes han tingut èxit en un altre sentit probablement més clau: com a classe treballadora, hem acceptat que el transport fins al lloc de treball és responsabilitat individual i no de les administracions públiques ni de la patronal. Amb això també hem acceptat pagar per poder anar a treballar.

I d’aquí ve la resistència de molts treballadors a limitar la circulació de cotxes: l’escàs transport públic, la manca d’infraestructura per desplaçar-se amb seguretat en bicicleta, i la dependència a l’automòbil privat per poder arribar al lloc de treball. Es produeix la paradoxa que mentre majoritàriament volem reduir la contaminació i volem un entorn més verd i més saludable per a les nostres famílies (un 82 per cent, segons una enquesta publicada a la Vanguardia el mes de juny), una gran part de la classe treballadora no tenim accés a mitjans de transport alternatius i no podem renunciar a l’ús diari del cotxe privat.

La lluita de classe des del sindicat de classe

La contaminació repercuteix de manera desproporcionada en la salut de la classe treballadora i no es pot desvincular de les desigualtats econòmiques, de la precarietat laboral, de les retallades en serveis públics o de l’escàs accés a l’habitatge digne, entre altres problemes que perjudiquen les classes populars. La implicació de la CGT en la lluita contra la contaminació és clau.

Des dels sindicats, podem començar a visibilitzar la contaminació com un dels problemes de primer grau que pateix la classe treballadora. Hem articulat un discurs contundent en l’actual crisi sanitària i cal aplicar-lo a la contaminació persistent de l’aire: la nostra salut va per davant del negoci. És necessari qüestionar i desmuntar la idea, tan arrelada en la nostra societat, que hem de pagar per anar a treballar i que, a més a més, ho hem de fer a costa de la nostra salut. S’ha de reduir dràsticament la circulació de cotxes tot buscant-ne alternatives de mobilitat col·lectius que no perjudiquin la nostra salut. I des de CGT podem recolzar iniciatives veïnals per ampliar la xarxa i els horaris del transport públic, eixamplar les infraestructures per desplaçar-nos diàriament en bicicleta, i fomentar la seguretat i l’espai per a vianants.

Moltes afiliades de CGT militem en aquestes lluites des de les entitats veïnals, les AMPAs i els col·lectius de mobilitat i ecologistes. El passat 11 de juny vam convocar manifestacions i concentracions en dotze ciutats de Catalunya sota el lema «Confinem els cotxes. Recuperem la ciutat». Reclamem canvis en el model de mobilitat, reduint la circulació de vehicles contaminants en un 50 per cent per tal de complir amb les normatives vigents d’emissions de gasos contaminants. Les entitats -entre d’altres, l’Eixample Respira, Promoció del Transport Públic, Plataforma per la Qualitat de l’Aire, i Bicicleta Club de Catalunya- reclamem més espai per caminar, infraestructura segura per la mobilitat quotidiana en bicicleta, i fomentar el transport públic. Actualment, la campanya compta amb el suport de 660 entitats arreu el país. La CGT Catalunya també ha de donar suport.

“No fa falta ser marxista o anarquista per ser antifeixista”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

David Karvala (Hèlsinki, Finlandia 1959) és un incansable activista de l’antifeixisme que va començar la seva militància als anys setanta amb els moviments contra el front britànic. Actualment viu a Barcelona on va participar molt activament a la plataforma aturem la guerra dels noranta. Amb el naixement, el 2007, del partit Plataforma per Catalunya (PxC) es crea la plataforma UCFR (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme), de la que és un dels fundadors. Actualment, és un dels portaveus oficials de la plataforma. Parlem amb ell.

Explica’ns què és UCFR.

UCFR neix als finals del 2009 com a resposta a la pujada del partit d’Anglada PxC. Es va fer una crida per boicotejar un acte electoral i ens vam adonar que la participació va ser molt escassa i que només hi van participar militants d’extrema esquerra. Vam decidir crear una plataforma unitària, amplia, sense grans pretensions polítiques per moure de forma massiva a la gent contra l’amenaça del feixisme. Va haver-hi una sèrie de debats, sobretot amb gent d’Aturem la guerra sobre com fer-ho, i finalment a la primavera de 2010 vam publicar la primera declaració pública d’UCFR: “aturem Plataforma per Catalunya”. Vam començar a recollir adhesions, a fer debats oberts amb diferents actors socials i vam anar creixent amb la intenció de crear una plataforma unitària on tothom que rebutgés el feixisme hi tingués cabuda. Això va fer que des del començament UCFR fos un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents units per la necessitat d’aturar l’extrema dreta. Actualment tenim diversos nuclis locals a diferents ciutats i pobles a Catalunya i a diverses ciutats a la resta d’Espanya.

Treballem en diferents àmbits i a diferents nivells, a més d’organitzar mobilitzacions fem una gran cimera anual contra la islamofòbia que enguany complirà deu anys, fem campanyes de sensibilització i propaganda contra els grups d’extrema dreta repartint milers d’octavetes, fent xerrades a instituts… una mica de tot. Cada grup local funciona amb molta autonomia, i tota acció és benvinguda per derrotar el feixisme.

Quina creus que és la diferència entre el feixisme diguem-ne clàssic, i els nous moviments feixistes que estan emergint els últims anys, I per què creus que una cosa que semblava que estava desapareixent ha rebrotat amb tanta força?

Bé, això són dues preguntes, potser relacionades però molt diferents. Als anys trenta el feixisme era una cosa nova i per tant va ser difícil analitzar-la. Una de les primeres anàlisis serioses va ser el que va fer Clara Zetkin, una filòsofa marxista alemanya, que va assenyalar que el feixisme és qualitativament diferent que el capitalisme quotidià, molt més perillós, i l’hem de tractar d’una altra manera. El feixisme no busca dominar les institucions sinó destruir la democràcia burgesa i crear un estat totalitari per destruir la majoria de les llibertats individuals i col·lectives. Ella ja va dir, amb poc èxit, que era necessari que tota l’esquerra fes un front ampli, deixant de banda les seves diferències, per parar el feixisme. Així que el més essencial de com s’ha de lluitar contra el feixisme ja ho va assenyalar fa un segle Clara Zetkin però tristament l’esquerra encara avui no li ha fet gaire cas. La victòria del feixisme a Itàlia i a Alemanya, la Segona Guerra Mundial i l’holocaust van ser el punt àlgid, i molta gent creia als seixanta que després d’Auschwitz l’horror del feixisme no podria tornar a passar. Sabem que no és així.

Bella Ciao - Voces Canarias - Diario digital Nueva Tribuna

Als setanta van tornar diferents grups feixistes a Europa amb les mateixes maneres, els mateixos uniformes i ela mateixos discursos basats en un racisme biològic i es van adonar que d’aquesta manera la gent els rebutjava. Als noranta es van reinventar deixant de parlar en aquests termes i en públic parlen de diferències culturals, de preservar la cultura europea envers la resta, fan discursos antiimmigració i deixen a casa la simbologia feixista. Canvien els uniformes per corbates i americanes… Però en privat continuen parlant de racisme biològic i es reconeixen com a hereus dels feixistes dels anys trenta. El fenomen de l’eurofeixisme va començar els anys setanta a Anglaterra amb el Front Nacional britànic i va ser derrotat gràcies a un moviment molt ampli, la Lliga Antinazi…

Actualment l’exemple més clar és el del Front Nacional de Le Penn, que han estat molt hàbils presentant-se en públic com si fossin un partit més, una mica més conservador potser, però dintre dels marges democràtics, quan en realitat utilitzen el partit per crear una base feixista amb objectius i visions a llarg termini no gaire distants dels que tenien Mussolini o Hitler. En resum, han canviat la imatge, el discurs i l’estratègia, però l’objectiu i el fons ideològic no ha canviat gaire. Per això, tot i que evidentment hi ha diferències importants entre el feixisme dels anys trenta i l’actual, inequívocament hem de seguir parlant de feixisme, perquè és la mateixa ideologia. I pel que fa al perquè ara rebrota el feixisme, crec que es deu al fet que si bé el capitalisme no és el mateix que el feixisme, de la mateixa manera que PSOE no és el mateix que VOX, és el capitalisme qui crea les condicions perquè aparegui el feixisme, i més específicament el capitalisme en crisi.

“UCFR és un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents”

El capitalisme en crisi crea les condicions perquè sorgeixi el feixisme. Aquesta és una part de per què el feixisme va sorgir als anys vint i torna ara. La falta de recursos i el retallament de llibertats i de drets serveixen per abonar el discurs fals que són els immigrants i els de fora els causants de la crisi, allunyant a les classes populars de l’autèntic causant, que és sempre el capitalisme. Per això és important que l’esquerra sigui combativa i forta, capaç de fer fronts amplis en els temes essencials que ens uneixen. Una esquerra forta, que no vol dir homogènia, sinó capaç de posar-se d’acord en els temes essencials com pot ser l’habitatge o la manca de treball i la precarietat, per exemple, pot fer front al feixisme. El feixisme creix quan l’esquerra està confusa, obsessionada amb quotes de poder a les institucions o amb discussions estèrils que no interessen a la majoria de la gent. El fracàs de l’esquerra a Grècia amb Syriza o a Espanya amb Podem ha fet créixer l’extrema dreta, sense cap dubte. I el mateix, tot i que amb molts matisos, es pot dir del que està passant a l’Amèrica llatina.

Vas escriure fa poc un llibre que vas titular “L’antifeixisme del 99%”. Explica’ns aquest concepte.

És un concepte que copio del moviment okupy wall street que van popularitzar el lema e “som el 99%” fent referència als rics i super rics que controlen les grans fortunes i imposen les seves agendes neoliberals a la majoria del poble. Jo crec que en la lluita antifeixista passa una cosa semblant, potser no és un 99% però la immensa majora de la gent està en contra de les idees que encarna el feixisme, per això la solució és treure l’antifeixisme de les postures radicals, que no em semblen malament, però que allunyen a molta gent. No fa falta ser marxista o anarquista per ser antifeixista, això és el que vull dir, és possible i necessari que qualsevol persona que no sigui feixista s’impliqui en la lluita antifeixista. Va funcionar a Anglaterra als setanta, va funcionar a Catalunya on vam aconseguir fer desaparèixer a PxC i va funcionar a Grècia amb Alba Daurada. Esperem que puguem d’aquí uns anys dir que també va funcionar a Espanya amb VOX.

Unitat contra el feixisme i el racisme | Web del moviment ampli i unitari contra l'extrema dreta

Quin paper creus que haurien de jugar els sindicats en la lluita contra el feixisme?

El paper dels sindicats com a referència de lluita de la classe treballadora és molt important. De fet CGT Catalunya va ser una de les primeres organitzacions a sumar la seva adhesió a UCFR. Crec que els sindicats també estan molt amenaçats pel feixisme, sabem que una de les primeres coses que van fer els feixismes tant a Itàlia com a Alemanya com a Espanya va ser abolir els sindicats i crear sindicats verticals controlats pel règim. Els sindicats tenen la capacitat d’unir els treballadors per sobre de les seves diferències d’origen, orientació sexual o qualsevol altra forma d’opressió, fent-los entendre que tenen interessos comuns de classe que estan per sobre de qualsevol altra diferència… Són importants per la lluita antifeixista i m’agradaria que s’impliquessin més activament a UCFR, s’haurien de fer assemblees als llocs de treball per combatre les mentides de l’extrema dreta, sobretot el discurs racista que divideix a la classe treballadora. Crec que la lluita antifeixista a més, seria un bon punt de partida per crear causa comuna entre els diferents sindicats. Al cap I a la fi, si el feixisme triomfa, perdrem tots igual…

Parlem del fenomen de VOX, quina hauria de ser l’estratègia per combatre’ls?

VOX és ara mateix un gran problema per la immensa presència que ha aconseguit a les institucions. No són el PP, ni tan sols el del racista Albiol, que finalment només volen controlar les institucions, però tampoc són un partit de quadres violents com PxC, tot i que sabem que a la seva estructura tenen a reconeguts militants neonazis. Em recorden més a Geert Wilder a Holanda o a Ukip a Anglaterra, no volen, almenys per ara, crear quadres per prendre els carrers a la manera ortodoxa, però estan molt més enllà dels límits democràtics de la dreta europea tradicional. VOX és un partit que encara està fixant la seva identitat i haurem de vigilar-los de prop. Hem de denunciar-los i hem de convèncer a la població que no són patriotes. Són feixistes. Això ho vam fer amb PxC i va funcionar, però VOX té tirada nacional, així que és urgent impulsar plataformes antifeixistes per tot l’estat.

En aquest sentit CGT, que té implantació a molts llocs, podria ser molt útil. Un altre problema és que PxC gràcies al nostre treball de conscienciació, va ser aïllada dels espais públics i dels mitjans de comunicació. Això no ha estat possible amb VOX i és important que no se’ls blanquegi fent veure que són un partit més, perquè no ho són. Jo no crec en la uniformitat de l’esquerra, la uniformitat en l’esquerra la fa dèbil, però si crec en la unitat en la lluita, unitat estratègica. Necessitem unitat en la lluita, amb unes bases de mínims comuns acceptables per l’àmplia majoria de l’espectre social. Només així derrotarem a VOX.

Creus que per combatre el feixisme la lluita de classes és important?

Doncs sí i no. Per un costat no crec que faci falta tindre un marc mental centrat en la lluita de classes per ser part d’aquest antifeixisme del 99% del que parlàvem abans, però qui és aquest 99%? De les 600 entitats adherides a UCFR no trobaràs la cambra de comerç o la patronal… Trobaràs sindicats, partits d’esquerres, entitats veïnals, organitzacions de gent migrada… És a dir, que aquest 99% són la classe treballadora, que són el nucli d’UCFR, però potser molts d’ells no s’identifiquen amb la lluita de classes i això no vol dir que no hi tinguin cabuda, tot i que en el fons, tota lluita contra el feixisme és en certa forma lluita de classes perquè el feixisme sempre defensa els interessos de les minories privilegiades. Qui amenaça la sanitat pública, un immigrant sense papers o els polítics que retallen en sanitat i tanquen hospitals? Ve a ser això.

Creus que la crisi de la Covid-19 ha colpejat de forma especial a les persones racialitzades?

Totalment. En un primer moment es va culpar els xinesos (fins i tot Trump ho va dir) provocant una onada de racisme contra el món asiàtic, això per un costat. Però el més evident va ser el que va passar durant el confinament, perquè no és el mateix confinar-se a una casa gran amb jardí que fer-ho moltes persones en un petit pis. I tot i que això no és exactament una qüestió racial sinó econòmica i de classe, les dades diuen que a les minories racials tant a Gran Bretanya com als EUA tenen una taxa major de contagis percentual.

“la reacció tan gran als EUA denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps”

A Espanya no hi ha dades oficials en aquest aspecte, almenys que jo sàpiga, però molt probablement serà el mateix. A més, hem vist una enorme quantitat de vídeos amb actuacions desproporcionades de la policia durant el confinament contra persones majoritàriament racialitzades, moltes vegades sense cap motiu i amb un caire clarament racista. I sense cap dubte l’exemple més brutal va ser la campanya de regularització temporal de persones sense papers només per treballar al camp en unes condicions extremadament precàries i sense protecció adequada. Per cert, també això ha fet que la solidaritat de molta gent aflorés i han sorgit campanyes molt potents, com la recuperació dels papers per a tothom, que està tenint bastant ressò.

Què en penses dels conflictes racials que han tingut lloc als Estats Units aquest estiu?

En primer lloc és un error pensar que es deuen a l’assassinat per part de la policia de George Floyd, tot i que va ser el desencadenant. La reacció tan gran denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps. Hi ha centenars de casos cada any de persones negres assassinades per la policia als EUA. No fa tant, el famós cas de Ferguson, per nomenar el primer que em ve al cap. Però les protestes d’aquest estiu són les més grans que hem vist mai. Numèricament les protestes són encara majors que les que van seguir a l’assassinat del doctor Martin Luther King als seixanta. Mc Donalds va treure un cartell de Black Lives Matter. Deixant de banda l’enorme hipocresia que hi ha al darrere, el fet que les grans multinacionals es posicionin ens mostra que les protestes, pacifiques o no, poden canviar les coses quan són massives. I el fet que han tingut resposta a molts països de tot el món és sense cap mena de dubte un bon senyal i una bona notícia.

Aquí a Espanya ha servit perquè alguna gent tornés a parlar de casos com el de Tarajal o el de Lucrecia Pérez per donar dos dels centenars d’exemples possibles de com el racisme institucional provoca morts. El que és important per nosaltres és que quan la gent protesti contra el racisme no ho faci només durant una setmana perquè és el que toca, sinó que això es converteixi en una actitud constant. Volem que la gent s’aixequi contra el racisme cada dia de la seva vida.

Utopia en educació pública. Expropiïn-se!!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Noe Simarro. Sindicat d’Ensenyament CGT Barcelona
(@noebicha)

Fins que no em vaig dedicar a la docència, ara ja fa més de cinc anys, no em vaig assabentar de la gran problemàtica que existeix respecte a la manca d’espais als centres públics del departament d’Educació. Cap dels instituts que conec en els quals he treballat, fet un curs, visitat o dels que m’ha arribat informació per altres col·legues té prou aules i espais on poder realitzar activitats de qualitat. Aquesta situació porta que en començar els cursos habitualment s’originen conflictes per fer el repartiment de classes i decidir on poder impartir les propostes pedagògiques en el millor àmbit possible.

Un altre reclam que, a banda dels raonaments pedagògics, també té relació amb la manca d’espais, és la disminució de les ràtios; aules amb un número d’alumnat inferior permetria impartir les matèries d’una manera més sana, atenent tota la diversitat, aplicant les noves metodologies, etc. Indubtablement, aquest canvi requereix un augment de la inversió, tant de personal docent i en l’habilitació d’espais.

Mentrestant el sistema educatiu està saturat, continuen existint un munt de pisos, blocs i cases abandonades per arreu. Habitatges i locals que s’estan fent malbé per no utilitzar-los, els quals majoritàriament són propietaris persones de classe alta, administracions públiques i bancs.

Els poders fàctics que componen el capitalisme fan tant de mal en el pensament humà que gran part de la població precària prioritza la propietat privada abans que l’ús comunitari dels béns. Moltes d’aquestes persones es preocupen de l’okupació d’unes propietats que mai no tindran, i donen suport als mateixos que en qualsevol moment si no paguen els poden deixar (mal) vivint al carrer. Donen aquesta legitimitat ideològica als poders, que aquests sí, de manera intel·ligent, desprestigien aquesta insurrecció per mantenir els seus privilegis, i així poder continuar gaudint de la seva riquesa.

“si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiï”

Per contra, paradoxalment, critiquen aquest grup d’activistes que ideològicament es preocupen de la supervivència de cada ésser, del benestar de tota la comunitat, calumnien un moviment que fins i tot els pot oferir un habitatge si ho necessiten.

Des de la meva anàlisi faig una crida a l’ocupació d’aquests espais buits perquè es reutilitzin, crec que qualsevol immoble té un límit social i comunitari, que no pots tenir béns sense utilitzar i que aquests haurien de ser pels qui els necessitin, els cuidin i els utilitzin. “La tierra es para quien la trabaja“, dirien a Llatinoamèrica, i aquí podríem afegir el lema de “els immobles són pels qui els facin servir”.

L’okupació últimament està associada a robatoris i màfies. Les persones es creuen que te’n vas de vacances i et quedes sense habitatge. Fa vint anys que participo i conec el moviment Okupa i mai he viscut aquests afers, no puc afirmar que no existeixin, ja que potser hi ha persones que se n’aprofiten i en fan un mal ús d’aquesta aposta política; d’aquest moviment polític que de manera generalitzada el que intenta és visibilitzar la problemàtica que hi ha respecte a l’habitatge, generar consciència social i fer un repartiment més equitatiu de l’economia.

En aquests moments les administracions públiques i totes les persones que hi treballem, estem pensant estratègies per poder prevenir el contagi de la Covid-19. Una de les mesures preventives és que hi hagi una separació entre persones, sobretot en espais tancats. Però insisteixo, per poder dur a terme aquesta prevenció en escoles i instituts, perquè hi hagi més distància i una educació pública de qualitat, es necessita més professorat, una disminució de la ràtio i més aules. Sembla que, tot i que insuficient, pot haver-hi més contractació de personal docent, però la veritat és que no sé on ens ficarem amb la manca d’espais. I si el que pretenen és repartir els dies per grups d’alumnes, no sé com s’ho poden muntar les classes populars que tenen criatures i que han d’anar a treballar, no sé on deixaran les criatures quan no els hi toqui anar a l’escola.

En canvi, si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiïn tots aquests edificis buits. Ni que sigui els dels bancs. Que hi hagi una mica de justícia. Que la banca ens retorni amb aquests edificis parts dels diners que ens van expropiar a la classe treballadora pel seu rescat. Aquí a Mataró per exemple, hi ha un edifici de Bànkia abandonat, al costat del Tecnocampus, que ens aniria de perles per poder donar una educació pública de qualitat i amb la prevenció de riscos que pertoca, tal com es mereix el nostre alumnat.

Tant de bo tinguéssim uns poders públics valents per poder dur a terme aquesta utopia; aquesta utopia que generaria una societat més equitativa i digna.

Prendre sentit

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carles Pérez. Sindicat d’Activitats Diverses de CGT Sabadell

El març passat es va decretar el confinament de la població a causa de la pandèmia de COVID-19. Econòmicament aquesta parada es va traduir en una caiguda de l’activitat, els efectes de la qual encara estem pendents de veure. En tot cas la situació no augurava bons presagis. Una perspectiva inquietant, just quan havíem d’estar quiets a casa.

Per propaganda o desesperació, va sorgir l’asfixiant optimisme que ennuvola el pensament avui en dia. Des d’alguns sectors es va tractar de vendre amb alegria la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle derivada de la parada.

Una reducció a grans trets positiva, no hi ha dubte, però fàcilment mal interpretable si no s’acompanya d’una panoràmica més àmplia.

Resumidament, i com ja vàrem veure amb la passada crisi, la destrucció de l’activitat econòmica comporta la baixada d’emissions junt a l’empobriment de la classe treballadora.

No s’ha produït cap canvi estructural en el model de producció o consum, que segueixen sent tant contaminants com abans del confinament. Solament hem assistit a una reducció momentània de la magnitud de l’impacte.

Aquest intent propagandístic embafa de cinisme; una mostra més de la falta de serietat amb la qual s’encara el repte climàtic.

Una prova més per demostrar que, ja sia per falta de capacitat o de voluntat, les elits en el poder manquen d’un pla d’adaptació al Canvi Climàtic que inclogui la supervivència i dignitat de la majoria de la humanitat. La jerarquia és elitista i protegeix els seus privilegis.

A mesura que el segle XXI avança la crisi històrica del model capitalista s’agreuja, però segueix sense aparèixer el subjecte social capaç de disputar-li el lideratge. D’aquesta manera el sistema, fora de si i ebri d’èxit, es defensa contra la realitat a costa de la immensa majoria de la població. L’esforç extractiu del capital no s’atura davant de res ni ningú.  Restem a l’espera de veure com adapten la societat a les estrictes exigències del futur: un clima trastornat i una economia amb escassetat de recursos. El dret a la supervivència es regula en base al salari: qui no el pot pagar en queda exclosa.

“És un acte de fe creure que l’anarquisme social és intrínsecament ecologista”

S’alcen negres tempestes, amb les que ja no val la lluita simbòlica. Els adjectius han de recuperar significat.

És un acte de fe creure que l’anarquisme social és intrínsecament ecologista. Cal que construïm un projecte de societat llibertària que apliqui l’ecologisme en la mateixa base de l’ordenació territorial i l’estructura econòmica. Actualment vivim un autèntic setge mental d’alternatives capaces de dur-nos a un estat de normalitat ecològica. D’aquesta cacofonia necessitem triar-ne aquelles realment viables, per tal de sintetitzar una proposta de sistema que sigui coherent, realista i desitjable en el context d’escassetat i readaptació general que ens espera. Si volem ser l’alternativa al desordre actual, haurem de sintetitzar l’alternativa.

La complexitat del projecte és titànica, sorgeixen infinitat de preguntes que difícilment respondrem des de la comoditat de la teoria. Però que si ens esforcem en esbossar-ne la resposta demostrarem que quan el sindicat es diu ecologista va més enllà de la mera simbologia. I que aspirem a quelcom superior a la lluita laboral.

El valor d’aquest exercici supera la simple especulació, ja que afecta al dia a dia sindical.

Ho hem vist recentment: la producció de Nissan respon a un model de societat caducat, basat en el combustible fòssil. El capitalisme preveu deixar morir aquestes indústries, ja que no sent responsabilitat vers les persones que viuen al voltant d’aquests llocs de treball. És en aquests casos on tenir una línia programàtica és valuós. Expropiació i autogestió, i reconversió de l’activitat cap a una producció enquadrada en un projecte de societat capaç de resistir la crisi civilitzatòria que, si fem cas al que ens repeteix incansablement la ciència, s’aproxima.

Arriba agost, i l’estat decreta el desconfinament exprés sospitosament motivat per la dependència econòmica. Sense els dividends del turisme la crisi passa de ser una “V” a ser una tragèdia. Mentrestant, per alguns, la vida segueix sent el creixement vertiginós de sempre. A vostè el culpabilitzen per anar en automòbil a un treball precari mal comunicat; a Elon Musk l’alaven per vacil·lar de coet nou davant de tota la humanitat. Dues humanitats, dues realitats.

“anem a la desesperada, davant un poder que té com a única consigna el Business As Usual”

Somnis d’hiperdigitalització i paranoia 5G; d’hamburguesa bio-eco i drons de guerra teledirigits; d’identitats nacionals i civilització globalitzada; de consum local i capital internacional; de llibertats metafísiques i esclavitud material.

Contradiccions que s’acumulen, estrenyent les goles de la humanitat. Ens ofeguem en un mar de modernitat líquida amb efecte hivernacle. Contradiccions que existeixen en el més íntim de les persones, obligant-les a sentir; a posicionar-se. Tot i la manca de cultura política.
El nostre projecte podrà donar un eix al voltant del qual posicionar-se, allunyant a la població de la falsa seguretat que ofereix el senyor de l’uniforme. Mirant al futur ens fem creïbles com a alternativa; i ens creiem a nosaltres mateixes.

Titular inesperat. Amb la tornada a l’activitat han pujat de nou les emissions. Com deu ser la situació per a què es tragués esperança d’una pandèmia? Anem a la desesperada, davant un poder que té com a única consigna el Business As Usual fins l’últim minut possible, en una competició internacional per veure qui lidera el col·lapse. Dirigents irresponsables, ecosistemes disfuncionals, noves malalties, medicines acaparades, economies al límit, política de la por, odi al dèbil… El sistema actual és el caos desfermat.

De nosaltres depèn proporcionar-li al futur la possibilitat d’un ordre diferent.

Més enllà de la vaga, la pressió

Equip Comunicació CGT Catalunya
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
(@UnNouMon)

La primera vaga documentada té una data tan llunyana com el 1152 aC durant el regnat de Ramsés III a Egipte: seixanta artesans que es van negar a treballar perquè no se’ls proporcionava el menjar i vestits acordats. Es desconeix el resultat d’aquella protesta però ben segur que no va ser el primer cop que aquest mecanisme es produïa, segurament tan antic com l’establiment de les relacions de poder a les societats.

Una vegada darrere l’altre són les classes socials baixes les que llaurem la terra, construïm, fabriquem, generem els béns i serveis que proveeixen de recursos la societat sencera però, especialment, als estaments alts de qualsevol estructura moderna organitzada per classes. Almenys, no en conec cap en què no sigui així.

El mecanisme de la vaga, les no emmarcades en un context revolucionari, és molt simple i per això tan efectiu: sense disputar un objectiu immediat de ruptura general del sistema de poder existent, deixem de fer la nostra part interrompent el circuit sencer i creant afectacions no desitjades per qui, institucionalment, mana (de tipus econòmic, alteracions de la normalitat, conflictivitat, etcètera). La vaga és col·lectiva, mostra en petites espurnes el potencial de revolta organitzada que tenim les classes no dirigents, la nostra capacitat numèrica i els peus de fang que suporta tot l’injust muntatge social.

Com han de reaccionar les classes dominants i els seus col·laboradors davant d’aquests desafiaments és prou clar: repressió, tortura, assassinats, presó, escarni. Per diferents raons que no entraré al detall, entre elles que molts avantpassats/ades van confrontar la reacció pagant un preu molt alt, actualment el sistema permet en les anomenades ‘democràcies occidentals’ certes batusses locals. Això sí, actuant activament per a soscavar-les totes amb mètodes no tan evidents o directes.

“no podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és”

Malgrat que la doctrina neoliberal fa molts esforços perquè interioritzem la inutilitat de les vagues, no se n’acaben de sortir. El cas paradigmàtic són les polítiques TINA, There Is Not Alternative, dels governs Thatcher i tan clarament implantades a l’estat espanyol durant el període de crisi financera del 2008: feu el que vulgueu, que no cedirem en res. La vaga es buidava així del seu caràcter funcional pel replegament estatal i patronal per suportar els nivells de lluita que calculaven que es produirien. Nivells de lluita resultants de dècades de pau social i submissió del sindicalisme majoritari.

El seu càlcul de conflictivitat va ser correcte, però alhora TINA és mentida. La no cessió a la lluita dels treballadors i treballadores no es deu a la voluntat indestructible del nostre enemic, sinó únicament al fet que no hem aplicat prou pressió per obligar-los.

No podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és. De la mateixa forma que una espasa no fereix a ningú: ho fa la força amb què colpegem o pressionem en el cos del contrari. La vaga pot ser tan inofensiva com un ganivet empunyat per un nen de quatre anys o perillós si ho fa una persona adulta experimentada. No és ni menys ni més que una eina de canalització de pressió col·lectiva, la clau és, doncs, la pressió amb la qual fas servir una bona eina.

Després del quinquenni més dur de la crisi financera segurament moltes persones recordem les conseqüències sintetitzades en un dels eslògans fets servir llavors per padefos o esquirols ‘pota negra’, però no només per ells: les vagues no serveixen. Un cop superat aquest període vam començar a comptar petites o clares victòries i ‘Les vagues no serveixen’ va passar a ser el titular irònic d’un cert canvi de dinàmiques.

El prestigi de la lluita es va recuperar, funcionava, era útil de forma visible no únicament perquè cal resistir. Només en l’any 2019, per posar un exemple, 10 seccions de sindicats de la CGT de Catalunya, van guanyar completament els seus conflictes mitjançant la vaga i aquest boca-orella genera resultats en forma tant d’increments d’afiliació com d’acceptació dels mètodes de confrontació que defensem. Ara bé, és probable que el context de guanys empresarials també va facilitar que no hi hagués tants enrocaments davant les afectacions de les lluites.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-1.png

Cal superar les expectatives de dany que contempla la nostra empresa o govern. Per fer-ho, si apliquem un pla de lluita previsible difícilment els podrem situar fora de la zona de confort. A cada conflicte l’oponent té uns punts febles específics que cal concretar i on centrar els esforços per crear el màxim dany possible, socialitzar els conflictes seguint els nostres acords congressuals i no limitar-se amb el que l’altra part ja té previst. És necessari tenir present que les vagues desgasten molt a les seccions sindicals que estan en el conflicte i per això la solidaritat del sindicat és la resposta per crear i estendre altres focs secundaris que contribueixin a l’esforç central, ajudant a amplificar suports i recursos.

És molt important i necessari reflexionar-hi sobre com potenciar les vagues i conflictes, ara que estem entrant en el túnel d’una nova Crisi. Reflexions que calen no només per aquest trajecte, sinó especialment quan entrem a la següent fase del cicle econòmic per a sortir-ne reforçats com a classe.
Podem debatre d’aquestes i altres qüestions per donar resposta col·lectiva. Els propers 10 i 11 d’Octubre els sindicats de la CGT de Catalunya debatrem les propostes que qualsevol afiliat o afiliada presenti a debat davant la situació de crisi econòmica i sanitària existent.

Preparem la resposta.