Etiqueta: memòria

“Hem de fugir de singularitzacions i mitificacions”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Parlem amb Emili Cortavitarte, militant de CGT i professor d’història a secundària. Gran conegut dins la CGT Catalunya, l’Emili porta anys al peu de la barricada. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània, ha estat Secretari General de la CGT de Catalunya, Secretari General de la Federació d’Ensenyament de Catalunya, Secretari de d’Acció Sindical i Relacions Internacionals d’aquesta federació i ha participat en multitud de publicacions sobre història del moviment llibertari. Ara ja jubilat, parlem amb el que és l’actual president de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

Bon dia, Emili. Ets un dels membres fundacionals de la FSS?. D’on sorgeix la idea? Què us porta a constituir una entitat com aquesta?

No, jo no vaig ser membre fundacional, però em vaig incorporar com a soci ben aviat. De les fundadores, algunes ja no són entre nosaltres com Maria Àngels Rodríguez i Luís Altable i cal reconèixer la seva dedicació.

La Fundació Salvador Seguí va sorgir el 1986. Els objectius foren constituir una fundació que recuperés la memòria històrica de l’anarcosindicalisme i de l’anarquisme i, també, documentació de la CNT renovada (després CGT) i dels moviments socials.

La singularitat fou que no és va constituir una fundació a l’ús, depenent de l’organització, es volia que es mantingués al marge de les fluctuacions i disputes internes, d’aquí la seva autonomia de funcionament i, alhora, estreta col·laboració amb la Confederació des del començament.

Es van constituir delegacions a Madrid, València, Granada i Catalunya.

Per què penseu que és important recuperar la Memòria Històrica?

D’entrada, perquè les classes populars i el moviment llibertari cal que coneguin la seva història, en general ocultada, quan no deformada, per les versions del sistema o dels grans corrents acadèmics. En el cas de l’Estat espanyol,  hem de sumar la brutal repressió, oblit i deformació patida durant  les etapes franquistes i de la Transició.

En aquest punt, durant anys la centralitat de la recuperació de la memòria en la FSS es va focalitzar en la revolució social (1936-39) i l’exili. Sense tancar aquestes etapes, en els darrers anys, hem treballat més la Transició i les efemèrides centenàries (Congressos de la CNT de 1910 i 1911, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca de 1919).

La vostra tasca es centra doncs, en la difusió de les idees llibertàries? O en la història del moviment llibertari?

Totes dues coses. Recuperar, difondre i reflexionar sobre  la història i el pensament llibertari és una de les nostres claus. Però, no només des d’una perspectiva ancorada en el passat, també intentem contribuir a les reflexions i propostes actuals de l’anarquisme, l’anarcosindicalisme i el moviments llibertari o d’altres experiències properes (okupes, sindicalisme alternatiu, repressió, zapatisme, confederalisme democràtic…).

En els actes del centenari del Congrés de Sants vàrem considerar que, a més de recordar i reivindicar el passat (llibre, mural i faristol a Sants),  era important reflexionar sobre la realitat actual de l’anarcosindicalisme (debat amb CGT, CNT, Solidaridad Obrera, FAC i Embat) i les seves relacions amb els moviments socials (taula rodona amb Assemblea Groga, feminisme, associacions de veïns i veïnes, pensionistes…).

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, fou un dels més destacats militants de l’anarcosindicalisme durant principis de segle. Per què escolliu aquest nom per la fundació?

Per sort per a l’anarcosindicalisme hi ha una gran quantitat de militants històriques a reivindicar (Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Lola Iturbe, Horacio Prieto, Lucía Sánchez Saornil, José Peirats…).

Sens dubte, Salvador Seguí és probablement la figura més coneguda de totes a nivell popular. Es va considerar que era prou referencial i la més adequada.

Com funciona la vostra entitat?

A Catalunya, tenim una base de socis i sòcies, que ens agradaria molt ampliar (la gent interessada es pot inscriure a http://fundacionssegui.org/barcelona/ca/collabora/), que contribueixen amb una aportació mínima de 30 € anuals. També rebem col·laboracions econòmiques d’alguns ens de la CGT de Catalunya. L’única font dels nostres arxius són els materials en donació, abans dels avis (ja no en queden) i ara de persones que ens aporten fotografies i documents del període de final de franquisme i transició i, en menor mesura, d’alguna secció sindical o sindicat que ens passa els seus butlletins, cartells  o dossiers de lluites.

Fem una assemblea a l’any, com a mínim, per fer balanç econòmic i d’activitats del curs anterior i presentar i debatre les línies d’actuació pel següent.

Hi ha una nucli de col·laboradors (sis, també ens agradaria ampliar-lo!) que portem el dia a dia de la Fundació i ens reunim com a mínim un cop a la setmana on resolem consultes, proposem actuacions, revisem les activitats programades, classifiquem materials, busquem un espai adequat per als nostres arxius  (més de 60 palès dipositats  provisionalment en un espai de l’Ajuntament de Barcelona i milers de cartells en els locals de CGT Rubí) …

A nivell confederal, tot i que hi ha un funcionament molt autònom, fem una reunió del Patronat  (dos membres de cada delegació i el secretari general de la CGT) a l’any en la qual donem solució a les qüestions més burocràtiques (cal presentar pla d’actuació i situació econòmica al Protectorat de Fundacions del Ministeri de Justícia), ens passem informació  d’activitats i cerquem vies de col·laboració entre les delegacions i amb la CGT.

En la darrera reunió vàrem concretar una exposició sobre el paper cultural del moviment llibertari a l’exili que s’inaugurarà a València en el darrer trimestre i després serà a disposició dels ens confederals per recórrer la península.

Quina relació té la FSS amb la CGT de Catalunya?

La relació és manifestament millorable per les dues parts. De la nostra part, segurament explicar millor quina és la nostra feina, no donar per fet que tothom a la CGT de Catalunya  sap què fem. Estar encara més oberts a la col·laboració i fer propostes que puguin ser valorades en els sindicats i les federacions.

Hem establert relacions de col·laboració amb l’SP de la CGT de Catalunya per publicar el llibre sobre el Congrés de Sants o per l’exposició i actes de difusió de la Vaga de la Canadenca. I, resta oberta la nostra participació en temes de formació i de memòria històrica llibertària.

Com he dit abans, hi ha sindicats i federacions que ens aporten econòmicament, i amb els mateixos i altres tenim col·laboracions freqüents: xerrades, passi de documentals, presentacions de llibres propis o aliens…

Amb altres no ho hem aconseguit i esperem millorar. Sempre restarem oberts al treball en comú.

“si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la CNT del 36”

Vau publicar, en motiu del centenari del Congrés de Sants, un llibre sobre aquest comici, recuperant gran part de les actes i documents del congrés. Això és una feinada. Com ho feu?

Vàrem observar que les darreres publicacions serioses sobre el Congrés s’havien fet als anys 70 del segle passat i estaven descatalogades. Consideràvem que un fet succeït feia 100 anys, amb poc material gràfic recuperable, podia quedar molt llastat i reduït a un públic molt concret.

Vàrem dubtar si tornar a publicar el llibre de Manuel Lladonosa (posteriorment, ho faria Descontrol), però les nostres investigacions ens van menar a les actes del congrés i del míting i vàrem coincidir en què tenien una força brutal, que llegir-les era com ser-hi present o veure un   documental «impossible».

Vàrem estirar del fil i vàrem trobar altres  documents relacionats (estatuts de la CNT catalana, proposta d’agrupacions de sindicats d’ofici en sindicats únics, estatuts i reglament de funcionament d’un sindicat únic nou…). En fi, un autèntic botí.

Després d’ordenar-lo per fer-ho més intel·ligible a lectores actuals, vàrem afegir un glossari de participants, una presentació i una introducció.

Opino que ara mateix és un llibre de referència per apropar-se al fet històric.

Una pregunta incisiva. Fa poc vau participar de l’homenatge de Joan Peiró. Sembla difícil no caure en homenatjar sempre als grans militants de l’anarcosindicalisme, darrere d’aquests hi havia, en paraules de Seguí “una immensa falange obrera” que tot sovint queda en segon terme. Com posar en valor tota aquesta gent anònima?

En el cas de Peiró no és gaire complicat perquè, des del començament (1989),  la família i les entitats organitzadores (entre elles la Fundació i la CGT del Maresme) hem tingut clar que Peiró no va estar sol, ni en la seva trajectòria ni en la seva mort. De fet, l’acte final de l’homenatge és sempre un recordatori als altres set membres de la CNT assassinats a Paterna, junt a Peiró.

Hem de fugir de singularitzacions o mitificacions, especialment en un moviment com el nostre basat en el suport mutu, la solidaritat, l’organicitat i l’aportació de cadascú en funció de les seves capacitats i voluntats.

Si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la «CNT del 36» i hem organitzat tres actes d’homenatge a l’exili, sense distincions (dos al sud de França i un a l’estat espanyol). Hem fet xerrades i/o llibres sobre la pedagogia llibertària o les col·lectivitzacions industrials on fem esment de persones gairebé anònimes. Tenim ben present que hi ha un teixit social llibertari inesgotable, sempre actiu i gairebé mai reconegut. I ells i elles són el 90% de la nostra memòria.

Continuem classificant i digitalitzant documents de militants poc conegudes que, tant de bo, algun dia podrem posar en accés públic i aquesta és justament la nostra principal dedicació, tot i que es veu molt menys publicitada.

Finalment, teniu previst realitzar properament algun acte o publicació?

Després del llibre sobre el Congrés de Sants de 1918, hem publicat «Anarquistas…¡Y orgullosos de serlo!» (per cert, tenim exemplars per vendre) una antologia  d’articles d’Amedeo Bertolo  i una entrevista amb ell. La selecció l’han feta Àngel Bosqued i Tomás Ibáñez i conté pròlegs d’Eduardo Colombo i Tomás Ibáñez.

Aquest llibre respondria més a la voluntat de contribuir al debat més actual de l’anarquisme i del moviment llibertari. Amedeo Bertolo, a més de militant i pensador anarquista contemporani (1941-2016), fou un actiu col·laborador de les revistes A/Rivista Anarchica i Volontà i fundador de l’editorial Elhèutera.

D’altra banda, els dies 11, 12 i 13 d’octubre  (en col·laboració amb un grup d’historiadors d’universitats catalanes) celebrarem el II Congrés Altres Protagonistes de la Transició (Els moviments socials i l’esquerra radical) a l’Ateneu Popular de Nou Barris, continuïtat del I Congrés celebrat a Madrid i de la Jornada de testimonis feta a la Biblioteca de Sant Andreu en 2017. 

El Comitè de Defensa Econòmica

Equip Comunicació CGT Catalunya

Una eina del moviment obrer (La CNT Barcelona 1931)

Manel Aisa Pàmplos. Historiador

Les condicions de vida i d’habitatge de la classe obrera, eren pràcticament igual a tota l’Europa a principis del segle XX, per què la misèria estava instal·lada en tots els indrets del continent, a banda que amb dues guerres mundials, en molt poc temps, la joventut estava desfeta.

Entre mig, en acabar la Primera Guerra Mundial, una bona part dels països del nord d’Europa van començar a legislar i protegir el teixit social en qüestions com l’habitatge, pel que barris pròxims al centre de la ciutat estiguessin regentats per obrers que podien permetre’s lloguers assequibles a prop del lloc de treball.

Però a Barcelona va passar tot el contrari, tot i que era un moment efervescent amb grans projectes del capitalisme i la rehabilitació de la ciutat, pel que necessitaven una gran quantitat de ma d’obra, sempre molt mal pagada i explotada, sense condicions laborals acceptables i horaris interminables.

Els projectes econòmics de Barcelona, principalment foren: primer durant el període de la  Primera Guerra Mundial abastir d’uniformes de l’exèrcit com de màquines de matar, és a dir, el sector del tèxtil i del metall a ple rendiment (subministrant als dos exèrcits bel·ligerants); després, la construcció del metro i el projecte de l’exposició Universal de 1929: fer del carrer Balmes una via ràpida soterrant els ferrocarrils catalans i tota la monumental obra de l’eixample barceloní, fins l’acabament de l’exposició i l’arribada del crack del 29.

Doncs bé, el primer sindicat de llogaters a Barcelona va néixer el desembre de 1919 en un moment molt convuls on, després de la vaga de la Canadenca, la resposta de la patronal Catalana va decretar a Barcelona un Locaut i va paralitzar tota la ciutat.

El Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmara de la Propietat, durant el final d’aquell 1919 i l’any de 1920, que els lloguers es negociaven a la baixa. Però aleshores els petits i mitjans empresaris, que també tenien llogats els baixos pel comerç de la ciutat, va buidar de contingut el Sindicat Llogaters i en poc temps es varen fer amb el control del sindicat i el convertiren en una “Cámara del Inquilino”.  Aquest període de Martínez Anido com a governador amb la concomitància de la burgesia catalana va permetre un període de forta repressió a Catalunya amb la que els especuladors eren uns dels gran beneficiaris del moment, la falta d’habitatge i l’especulació van fer irrespirable l’ambient.

“el Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmera de Propietat”

Amb l’arribada de la República, els obrers van creure que els polítics republicans serien molt més sensibles a les seves demandes d’abaratir els lloguers, demanant una reducció d’un 40%. Mentrestant, el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona creà el  “Comité de Defensa Económica”, fent un estudi dels preus del lloguer a tots els barris perifèrics de la ciutat. Paral·lelament la CNT preparava el míting del 1er de Maig a les portes del Saló de les Belles Arts. Els encarregats de gestionar aquell míting, la F.L. de CNT, cediren l’acta al sindicat de la Construcció, que convertirà el míting en una assemblea oberta de més de 100.000 persones. Acabat l’acte els manifestant marxaren fins la plaça Sant Jaume per entregar  les conclusions d’aquella assemblea al nou president de la Generalitat Francesc Macià. Pel camí a la plaça es produiran els primers morts.

A partir d’aquell moment, el sindicat, a través de conferències i mítings a barris i pobles dels volts de Barcelona, després de veure que la Càmera de la Propietat amb el seu president Joan Pich i Pon no volien asseure’s a negociar cap tipus de rebaixa. Aquesta Càmera es va dotar, com sempre, dels seus aliats: el Govern de Madrid, tots els cossos repressius de l’estat i un Governador civil que va resultar molt agressiu. Estem parlant de Oriol Anguera de Sojo.

A partir d’aquell moment el Comitè de Defensa Econòmica anava assessorant a aquelles famílies que demanaven un recolzament per deixar de pagar un lloguer abusiu, sobretot en temps de fam. La Càmera de la Propietat lluitava per fer front als impagaments, els desnonaments d’inquilins es multiplicaren. En un primer moment els mateixos obrers i veïns  feien front als desnonament tornant a pujar els mobles a l’habitatge, fins que la República es dotà d’un cos repressiu: la Guàrdia d’Assalt, que a Barcelona estaran operatius l’1 d’agost de 1931. A partir d’aleshores la repressió serà brutal, carregant contra manifestacions de dones als barris de Barcelona com el Clot , Sant Andreu, Hospitalet…

 El Sindicat de la Construcció havia proposat que qui volgués participar a la vaga s’apuntés al Comitè de Defensa Econòmica per fer un seguiment de la lluita i tenir el recolzament de l’organització, en definitiva, per què les famílies no es sentissin soles. La tasca principal del Sindicat la podem situar entre els mesos d’abril a desembre de 1931, amb el punt més àlgid del conflicte el mes d’agost a on més de 100.000 persones van deixar de pagar el lloguer. Amb tot això, Anguera de Sojo decideix detenir a tot el comitè de Defensa Econòmica i els dirigents del sindicat de la Construcció, tancats com a presos governatius un cop a la Model de Barcelona. Al despatx, el director Anguera crida un a un els presos i se’n fot de tots ells, sobretot de Santiago Bilbao, que era l’home visible del Comitè de Defensa Econòmica. Aquesta actitud d’Anguera provocà un motí a la presó, la repressió del qual serà brutal. Al dia següent a Barcelona hi haurà una vaga solidaria que provocarà enfrontaments als carrers, sobretot al centre de la ciutat, que acabà amb l’assalt del local del sindicat de la Construcció al carrer Mercaders 25, i tots els obrers del sindicat detinguts.

Al final d’aquell any Pin i Poch es donava per guanyador ja què tot el sindicat de la Construcció estava empresonat. Però Santiago Bilbao feia una altra lectura, per què calculava tot allò que les famílies havien deixat de pagar, que no era inferior als 40 milions de pessetes. A inicis de 1932 hi havia barris i espais, “casas pasillos”,  o “cases barates”, etc. que continuaven sense pagar el lloguer, i la gran majoria de la població havia entrat en la dinàmica de la reducció del lloguers a tota la ciutat, tal com s’aprecia als butlletins de la revista El Llogater.