Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a l’emancipació de la classe obrera.
Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, que vivia en unes condicions miserables, de ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar els seus dots d’orador i polemista.
Encara que va anar poc temps a l’escola era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.
L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona, la finalitat d’aquest Ateneu era la formació de quadres dirigents del sindicalisme, cal tenir present que en aquell moment l’anarco-sindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol classe d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.
Els anys 1910 i 1911 és quan Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple en les tasques directives del moviment obrer català. Aquests dos anys van ser decisius pel proletariat; els dirigents obrers seguint el ritme que s’havien marcat amb la Solidaritat Obrera i després de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuïc van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i a l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.
“l’anarquisme és l’esperit, i el sindicalisme la matèria”
Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’han incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre, allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera en la Confederació Nacional del Treball, en un moment en què la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en què era possible pressionar a la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.
Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud únicament personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 se celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir, que donat el cas la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari considerat com el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.
L’any 1918, durant els dies 28 de juny a l’1 de juliol, va tenir lloc a l’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar un empenta definitiu a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme de l’anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. La proposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaler la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.
Pocs mesos després la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als que l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa del fet que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El dia 5 de febrer, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, ja que la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Després de quaranta-quatre dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per més de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes on s’havia d’aprovar en assemblea de treballadors l’acord al qual s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.
Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme són dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense el sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme és només organització sense ànima, vida sense objectius.
Als temps actuals en què el capitalisme mostra la seva faceta més salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser l’emancipació de classe treballadora i l’enderroc de l’estructura capitalista.
“Que si ve Maura, que si ve Dato, el que mai ve és el pa barato!” . Barcelona, cançó popular, 1918
El gener de 1918, Llibertat Ròdenas fou una de les activistes feministes que participà amb les seves companyes treballadores en la gran revolta de dones de Barcelona. Aquest serà l’inici de la seva carrera com a conferenciant i activista. El seu és un dels pocs noms que apareixen sovint en les cròniques de la vaga que deixà la ciutat a les portes d’una gran vaga general i motivà la destitució del governador civil, implantant el toc de queda i la suspensió de garanties jurisdiccionals.
El de gener de 1918 fou un conflicte curt, de tres setmanes de durada, del 8 al 26 de gener, amb grans manifestacions de força al carrer i greus aldarulls. Amb la declaració de l’estat de guerra, es va reprimir durament les activistes que havien desfermat la protesta urbana que sota la consigna popular «Per humanitat, dones, totes al carrer!» havien demostrat la seva força.
Destaquem que en arribar des de València la família de Llibertat Ròdenas a Barcelona encara se sentia en l’ambient l’entusiasme de la gran mobilització obrerista entorn de la revolució de 1917 a Rússia. També es va plantejar el greu conflicte de les subsistències dins el marc de la guerra europea, que cada hivern amenaçava les llars obreres amb la manca de queviures i carbó i els preus astronòmics d’aquests productes de primera necessitat. Indubtablement, la carn, la farina i el carbó eren venuts pels acaparadors i els comerciants als dos bàndols enfrontats a la guerra, motivant l’escassetat i la pujada dels preus.
Els intermediaris no feien res més que agreujar la qüestió, apujant els preus de tot allò imprescindible i que amagaven als seus magatzems per especular. Tot i les bones paraules i els intents de les autoritats de taxar els productes de primera necessitat, les classes treballadores no tenien possibilitat d’adquirir-los i les revoltes es van escampar arreu de l’Estat espanyol amb assalts a forns i botigues, amb l’actuació de la força pública i l’exèrcit que varen ocasionar baralles, enfrontaments i morts en diverses poblacions. L’Estat espanyol, aprofitant la seva neutralitat, treballava per als dos bàndols enfrontats i els capitalistes multiplicaven els seus guanys, però no els obrers, que s’empobrien més i més. A aquesta qüestió vital, s’afegia l’encariment del preu dels habitatges, amb una inflació constant.
Atretes per la feina a les fàbriques es va produir un gran desplaçament de persones provinents de les zones rurals cap a les ciutats obreres. Però el que va passar és que amb tanta emigració es van apujar els preus dels lloguers, sobretot en ciutats com Barcelona o València (quadruplicant-se o quintuplicant-se sobre els anys anteriors). Aquest fet serà denunciat per l’activa Lola Ferrer, ja que en qüestió de mesos va passar de pagar set pessetes de lloguer a 30, segons llegim a El Diluvio quan unes 200 activistes femenines acudiren al seu domicili de la plaça del Clot per evitar el seu desnonament (27 gener) enmig d’un gran aldarull. Aquells dies s’havia constituït legalment el Sindicat de Llogaters al carrer Cadena (el dia 6) sota el lema «Llogaters a defensar-se».
La vaga va començar l’onze de gener quan una dona anònima, Amàlia Alegre, va penjar al Raval un escrit convidant les seves companyes i veïnes a protestar davant el Govern Civil pel preu abusiu de les subsistències i la negativa dels acaparadors del carbó a vendre’l al preu taxat. El cartell deia: «Fora els acaparadors, a defensar-nos de la fam.». Aviat es va multiplicar per obra d’altres mans anònimes de dones: «Carbó barat», «Tenim gana», «Cal abaratir les subsistències» i altres per l’estil. Al cap de poques hores es van reunir unes 500 dones que es van dirigir al Govern Civil, on foren rebudes (una comissió) per Ramon Auñón, marquès de Pilares. A la plaça de Sant Jaume van organitzar una gran cridòria , i ja posades, van anar a protestar a l’Ajuntament on parlaren amb el batlle, el tenor i vinater Manuel Morales Pareja, del Partit Republicà Federal.
“les dones, a cop de destral, les van destrossar i van fer sortir empleats i clients amagats”
Era l’inici d’una gran revolta urbana feta i protagonitzada per dones. Alguns diaris es van fer ressò dels aldarulls. Sota el titular «Un exemple a seguir. Lloança de les dones!», El Diluvio de l’11 de gener oferia el conflicte de les subsistències amb detall. Explicava la batalla diària davant les carboneries, arribant-se al motí urbà, tot i que el Govern Civil i l’Alcaldia demanaven que se servís el carbó al preu fixat, cosa que no es fa. El diari explica: “Són les dones, repetim, les que han dit «Prou!» i ensenyen dents i ungles. Lloança a les dones! Força, heroïnes davant dels acaparadors, dels voraços, dels insaciables llogaters, que cada mes ens apugen els lloguers dels miserables habitatges que habitem! Força, dones, força contra tota aquesta mena d’explotadors!.» I les dones van assaltar les carboneries (segons la premsa a més de doblar el preu del carbó anava amb molta terra i pedretes i el mullaven amb aigua per fer-lo més pesat) que adulteraven fraudulentament el producte. Les cues davant dels establiments no feien més que fer augmentar la tensió i la interacció entre les mestresses de casa que, indignades, perdien les hores i la paciència davant dels especuladors.
El conflicte es preparava lentament, ja que les autoritats deixaven fer als botiguers i comerciants i no feien efectius els preus taxats dels productes de primera necessitat. Com dèiem, només alguns òrgans de premsa van emetre les seves queixes, d’altres estaven al mateix costat que els comerciants. Les multes als acaparadors eren només simbòliques i no tenien efectes dissuasius. Durant tres setmanes van succeir aldarulls al carrer protagonitzats per dones i nens (ja els van dur el primer dia de la revolta, a la tarda). Les activistes es negaven que els homes s’afegissin a les desfilades, no volien que capitalitzessin una protesta que elles havien començat.
La força pública no es veia amb forces per contenir-les, ja que el nombre de dones al carrer cada vegada augmentava més. La dissidència s’escampà per tota la ciutat i els dies 11 i 17 de gener es convocaren mítings en què les dones foren les oradores, un fet excepcional i que demostra la seva implicació i protagonisme. En aquella protesta van reaparèixer els rostres de les antigues activistes urbanes, com Amàlia Alegre i Maria Marín, veterana lluitadora compromesa (llevadora de formació, redactora de premsa i professora racionalista a les escoles del barri de barraques de Pequín (Poble Nou) i el Raval, al seu domicili del carrer de l’Om.. Pocs dies després el pes de la protesta passà de les dones vinculades al republicanisme radical a mans de les joves activistes anarcosindicalistes: Llibertat Ròdenas, Lola Ferrer, Cinta Roigé Roser Dolcet, Ramona Berni i Pepita Not (aquestes dues del grup Los Solidarios).
Entre tots els aldarulls d’aquells dies: assalts a botigues, magatzems, topades amb la policia, etc, destaquem els fets del Paral·lel, inèdits en la història de la ciutat i poc investigats fins ara, al meu parer una de les claus de volta del conflicte urbà més important després de la Setmana Tràgica en què el protagonisme femení fou indiscutible. El divendres a la tarda les dones es van dirigir, no cap a les Rambles, sinó cap al Paral·lel, la gran artèria de l’oci nocturn ciutadà, el lloc on els homes es gastaven els diners a les tavernes, els músics halls i els bars que s’anomenaven «de cambreres», eufemisme amb què es referien la prostitució a què es veien abocades moltes proletàries en temps d’atur i escassetat econòmica.
Començant per l’Apolo, el Pompeia, el Follies Bergere (on van trencar els vidres de les portes i aconseguiren tancar el teatre), el Moulin Rouge, el Nevelty i molts d’altres van obligar-los a tancar i convidaren les dones que hi treballaven, i a les clientes, a acompanyar-les en la seva protesta. La premsa afirma «A cap hi va quedar un vidre sencer.» Es formà una manifestació d’indignades de 5.000 dones. La violència en contra dels locals «del vici» estava organitzada per diversos grups que es dirigien cap als locals. La premsa detallava: Al Montecarlo van pujar a l’escenari, interrompent la funció, i després de parlar van trencar tots els vidres i els miralls del local, a l’Edèn Concert fins i tot van fer miques la sumptuosa vaixella, a més dels vidres, i a l’Alcázar els empleats van tancar les portes de ferro. Les dones a cops de destral, les van destrossar i van fer sortir empleats i clients que s’hi havien amagat.
A La Bombilla, on l’empresari intentà resistir, a banda dels vidres, van arrancar el sistema de l’enllumenat elèctric. Després es van dirigir a les botigues del barri i les van fer tancar a més de convidar les dones a la manifestació, davant l’astorament de la policia que no va intervenir, per prudència. (Pocs dies després les colpejarien amb ganes, fins i tot amb baionetes i culates de les seves armes).
En arribar als magatzems El Siglo, van demanar que tanquessin i que clientes i dependentes se sumessin a la revolta, però com que no els feren cas, entraren pel darrere (carrer Xuclà) i hi rebentaren tots els vidres. En sonar un tret va intervenir la policia, mentre un altre grup de dones tallaven el pas als tramvies a les Rambles i arrencaven els cartells publicitaris dels laterals i rebentaven els vidres d’un tramvia que va voler passar (un atac a l’odiat marquès de la Foronda, el propietari).
Un altre grup, «a la Plaça Universitat, apedregà un quiosc de begudes i va trencar els vidres del Barato, Orri, Jorba i altres. A la nit, per calmar els ànims, va fer acte de presència a tot el centre de la ciutat ,tot el centre de la ciutat la Guàrdia Civil.
Aquella tarda van sumar-se a la protesta les fàbriques del Raval i de Sant Martí de Provençals amb la idea de convocar vaga general revolucionària, i les treballadores s’afegiren a les manifestacions. Malgrat la Guàrdia Civil, «els disturbis continuaren tota la nit, diversos grups de dones (i alguns homes) proveïdes de garrots van tornar als cafès «de cambreres» i els musics halls obligant-los a tancar», van tornar a sonar alguns trets al carrer Nou de la Rambla i després de dirigir-se a l’Olímpia, on es tornà a armar un gran aldarull, es van dirigir al Liceu, on els impediren l’entrada. Els periòdics assenyalaven que durant totes les mobilitzacions les dones es van negar que els homes les acompanyessin, argumentant, que era fàcil que els policies s’infiltressin fent-se passar per companys i que inclús provoquessin aldarulls, a més de delatar-les per poder-les detenir després, i en definitiva perquè no volien ser dirigides. A més, es van afegir a les protestes les artistes, actrius o cantants de varietés, com Maria Pons (artista de vodevil) i la popular ballarina «La Netti». En d’altres periòdics, també es destaquen els atacs als primers grans magatzems de la ciutat, convidant al seu tancament i instant les dependentes i clientes a unir-se a la gresca. Així, es van tancar El Gran Siglo, El Barato i Jorba.
Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!| L’Esquella de la Torratxa
Naturalment, van començar les detencions: 16 dones, la premsa afirmà que «no son obreres, sinó cambreres dels cafès concert», en un intent de criminalitzar i desvirtuar la protesta; 13 van ser alliberades després d’una nit a la garjola. Llibertat Ròdenas va protestar públicament al plantejament que deia que el moviment acollia moltes prostitutes i va denunciar a la premsa la hipocresia dels burgesos: «envoltats d’amants, producte del nostre treball», i demanà a les companyes «d’aquestes dones infortunades com les nostres germanes», una solidaritat de classe i una sororitat feminista impressionat als anys vint. Mentrestant, es feien noves detencions: 18 activistes més. Mentre les protestes augmentaven, s’assaltaven carros i botigues, forns de pa i es repartia blat i pans entre els veïns, es tancaven fabriques (280 i 28.000 vaguistes només a Barcelona) i les obreres s’afegien a la protesta. Proliferaren les detencions i els enfrontaments amb la policia. Al saló de ball del Globus Captiu (dia 17), mentre la policia organitza una gran operació de vigilància en els voltants i impedeix l’entrada dels homes, es concentren 5.000 dones. Va parlar Cinta Roigè: «Ens han faltat al respecte anomenant-nos ‘pendons’ perquè no tenim targetes que diuen fulana de tal de la Foronda. ¡Bé, ja som al carrer!» i «Els nostres germans esperen el nostre senyal»; és a dir, confirma la participació dels anarcosindicalistes a la vaga de dones que pot transformar-se en vaga general revolucionaria. I Pepita Miralles afirmà: «Si ens disparen, anirem a les cases dels policies a fer justícia popular»; Roser Dolcet va advertir que la lluita volia ser capitalitzada pels partits polítics (en clara referència als lerrouxistes) i una dotzena més de conferenciants que van narrar com l’odiat Bravo Portillo havia colpejat a la cara a una nena i va usar el bastó contra diverses dones, alhora que ordenava a la policia que les colpegés amb les culates de les armes. Al míting es va aprofitar per demanar l’aturada dels preus dels lloguers, la destitució del marquès de Pilares i de l’inspector de policia Bravo Portillo al que s’acusa de protector dels proxenetes de la ciutat. Però la força pública desplegada a la ciutat i la seva brutalitat feien pressentir la fi de la gran demostració de la força de les dones barcelonines. El diumenge, les anarcofeministes convocaren dos mítings, un al matí i un altre a la tarda a Sants a l’Escola Racionalista. Al del matí hi assistiren 400 dones, hi parlà Llibertat Ròdenas (al cine Muntanya del Clot) amb la presidència de Fina Miralles i al costat de Lola Ferrer, Vicenta Companys, Cinta Roigè, Milagros Martínez, Maria Aguilar, Maria Ferrer i Roser Dolcet. A la Soli s’afegeix: «Pel pa dels vostres fills, dones, acudiu al míting!». A Sants a banda de Ròdenas, Pepeta Miralles, i Lola Ferrer “completament afònica”, van parlar la jove teixidora de Mollerussa (21 anys) Ramona Berni, i la seva amiga de Torregrossa (18 anys) Pepita Not, minyona i cuinera. Roser Dolcet acabà la seva intervenció amb un «Jo no sé si aquestes idees meves són anarquistes, però si voler que els meus fills mengin és ser anarquista, doncs: Visca l’anarquia!» Tenim el testimoni del pensament social i feminista de les companyes en la premsa: Llibertat Ròdenas, Roser Dolcet, Pepeta Miralles , Carme Pardo i varies més. A partir d’aquell moment, Llibertat Ròdenas i les seves amigues seran detingudes sense causa multitud de vegades, començava la vida de les activistes anarcofeministes més desconegudes e invisibilitzades de la nostra història
Parlem amb la Lorena i l’Hortènsia, extreballadora i treballadora de l’empresa Monserveis, la qual es dedica a l’explotació laboral a través de l’atenció domiciliària, amb seu a Manresa. CGT Berguedà té obert un conflicte des del 2018, quan va arribar al sindicat una dona que l’havien acomiadat i l’havien pagat una misèria. A partir d’aquí es va destapar tota l’explotació laboral que estaven patint les seves treballadores, la majoria immigrants sense papers, i amb uns sous de misèria, a un sector que es mereix una major valorització econòmica i social.
¿Quines són les vostres tasques?
L: Principalment que l’àvia estigui bé: banyar-la, canviar-la, canvis posturals, etc. Això quant a la part física, i quan l’àvia està atesa, llavors estar pendent de medicaments, aliments, que la casa estigui neta, inclou tot. I després, està la part externa, fer totes les compres, acompanyament hospitalaris, estar pendent de tot això. La cura és general. La meva experiència és d’estar a casa, dormint, les 24 hores del dia, durant diversos dies. H: Fa quatre anys que estic a Monserveis. Vaig entrar per cuidar a un avi que tenia Alzheimer, amb un grau elevat de dependència, però comporta fer-li tot. Fa un any es va morir i em van deixar a la mateixa casa per cuidar de la seva viuda. Amb ella tinc unes altres responsabilitats. No tinc cap dia igual. A part d’això sóc la multiús, faig de tot a la casa. La feina a mi m’agrada. Però jo amb qui estic amb disgust és amb l’empresa.
¿Quines són els vostres horaris?
H: Amb el primer senyor feia més hores que ara, perquè divendres feia deu hores i ara faig només de matí entre setmana. L: El meu horari era 144 hores a la setmana en una ocasió i en una altra 120 hores.
¿Tens temps lliure?
L: Jo treballava tres dies en una casa i allà no podia tenir cap moment lliure en 24 hores perquè la senyora estava molt malament. Després, sortia d’allí i descansava una tarda. L’endemà me n’anava a una altra feina altres tres dies, i això sumaven 144 hores setmanals. En aquest últim sí que podia sortir dues hores al dia. No tenia opció. Ho acceptava o em quedava sense treball. H: Ara només estic de matí. Jo tinc lliure el cap de setmana perquè ho vam pactar. Al principi l’empresa intentava que fes més hores. A mi no em va interessar, perquè amb el sou miserable, amb més hores encara pitjor.
¿Tens dies de permisos, vacances, etc.?
L: Res, absolutament res. En dos anys només vaig tenir unes vacances d’un mes, pregant molt, perquè l’empresa no volia. Deien que només quinze dies, però òbviament sense gens de diners. Estrictes, encara que no paguessin. I si faltava dues hores per a anar a cites mèdiques m’ho descomptaven del sou perquè a una altra noia li ho pagaven. No teníem drets. H: Per les vacances, ho havia de demanar amb temps i com a molt podia fer tres setmanes a l’agost. La setmana que quedava per fer la pagaven a final d’any. Sempre amb patiment i amb l’amenaça de què si no trobaven substituta, no les podria fer.
¿Teniu totes les hores assegurades, d’alta?
H: Abans treballava 29 hores i em pagaven d’alta la meitat. Les altres en negre. Des de que he vingut a la CGT es va solucionar el tema. Totes les hores treballades, totes assegurades. Els interessava tenir a totes en negre. Però això no vol dir que em paguessin més les hores. Les hores en negre i les altres, a 5,50 € l’hora. L: Jo òbviament res, tot és en negre perquè no tinc documents. Els convé contractar persones així, immigrants sense papers, aquí és on està els guanys per a ells.
Com us afecta tot això a la vostra vida?
L: En el meu cas només vida laboral perquè estem vivint la vida dels avis. Jo no tenia ni tan sols un dia sencer per a descansar. Encara que ells diuen que hauríem d’estar agraïdes, nosaltres estem vivint una vida que no és la nostra, deixant passar la vida. Perquè encara que no tingui aquí als meus fills, puc tenir alguna amiga, ganes de sortir. És una manca de llibertat impressionant. I quan ni ens donen cap dia especial, aquí és quan et sents com una esclava. H: En el meu cas igual, amb la diferència que els caps de setmanes no he d’anar, perquè ho vaig pactar. Tinc la meva vida privada amb la família i els nets. Això no hi ha diners al món per pagar-ho. Però amb els dies de festes que cauen entre setmana sempre hem tingut el problema que els hem de treballar pel mateix preu. A més, sempre hem d’estar alerta per tal que se’t pagui correctament. Sempre amb quatre ulls i amb el neguit de per on em volen estafar.
“gràcies al sindicat hem perdut la por, perquè al principi teníem por”
¿I a nivell de salut, com creieu que us està afectant?
L: Primer la part psicològica perquè la majoria de persones amb les quals treballem són malalts d’Alzheimer, casos molt avançats on ells criden, et volen pegar i llavors és molt complicat. Quan treballava els tres dies en Cerdanyola jo sortia que no se’m coneixia, perquè és impressionant, no es veu mai el moment de sortir d’aquests habitatges. I quan tenim persones molt dependents ve també la part més física, l’esquena, els braços. Algunes famílies aconsegueixen el llit adequat, la grua però altres no. H: Jo estic molt agraïda d’haver pogut cuidar a aquest avi amb Alzheimer, perquè això en va omplir com a persona. Físicament era dur, perquè era un home corpulent i li havia de moure, d’aixecar, etc. Jo marxava cansada, amb mal d’esquena. Ara el que jo sí que critico és l’empresa, per la seva nul·la assistència i que no correspongui com cal als treballadors, tenir-los com a esclaus mal pagats. Perquè em pregunto si no té valor això que estic fent. Quan realment té tot el valor del món. Cuidar als nostres avis és una necessitat. L: El nostre treball és bastant complicat, perquè treballem amb persones, i no el valora ni la família normalment, ni l’empresa tampoc. Si nosaltres demanem un dia perquè el necessitem per a alguna cosa, haurien de tenir la decència de dir sí. Definitivament, molt poc valorat. I damunt, ens lleven drets que ja tenim. Encara que no tinguem documents, tenim drets. Sembla que l’empresa només mira pels seus beneficis. H: Jo crec que aquesta empresa no té cap experiència amb les feines de les cures, ells només pensen a cobrar. Per ells és un negoci i a sobre, no podem protestar de res, ni tan sols si tens mal a l’esquena i t’has d’agafar la baixa. No demanis EPIS pel tema de la Covid. Et donen tres mascaretes quirúrgiques i poc més, al mes. I encara els sembla que et donen massa i has de signar un paper. L: Jo no puc ni agafar una baixa, perquè si no tinc papers no tinc dret a res. Només tinc tres dies festius a l’any, per Nadal, però tampoc era molt real, si no tenien per qui reemplaçar-te. Et deien que t’ho pagarien doble, però jo el que volia eren aquests dies lliures que eren els únics que tenia a l’any. I llavors havies de discutir-te. H: No te’n vas a dormir tranquil·la quan saps que t’estan robant diners, que no respecten els teus drets. Jo no podria agafar la baixa, perquè ha passat que amb companyes que l’han agafada, han tingut problemes amb l’empresa. En conec una que després no va poder tornar. L: I si damunt no tens papers, com agafaràs una baixa. Després ja no tornes. Però les famílies haurien d’exigir a l’empresa que les treballadores estiguin assegurades, perquè paguen molts diners per a això.
I això crea la sensació que no et pots posar malalta…
L: Jo un dia vaig caure i em vaig trencar el llavi, i vaig decidir cridar a una amiga que va venir a les 22 h de la nit a auxiliar-me. Perquè si crido al meu cap no em contestarà a aquesta hora. H: No els pots molestar quan tens una emergència. No volen que el molestis ni en cas extrem. L: En canvi ells tenien un horari i si els cridaves fora d’aquest horari et deien que ells tenen vida. I a sobre t’emportaves una brega. H: Però és que a més ens tenien prohibit trucar a la família. L: Ells no volien que la família tinguessin el nostre número de telèfon ni al contrari. Era una estratègia perquè no parléssim dels diners.
I amb aquest context, la lluita sindical es va ser fonamental.
L: Quan es va iniciar la lluita sindical amb la primera noia en el 2018 ens cridaven dient que si algú ens preguntava diguéssim que no els coneixíem, que estàvem per compte propi en aquesta casa. Va començar així, després que no podíem anar a les oficines perquè ja estava damunt la Inspecció. Van començar a pagar-me en botigues, en cotxes, com una màfia. Fins em van dir que no podia posar en les xarxes socials que vivia a Berga, perquè llavors m’anaven a trobar els d’Inspecció, amb tot això em quedava espantada. Fins que vaig venir a CGT, vaig trobar suport i ja vaig decidir parlar. H: Sí, jo també. Sort que vaig trobar a la CGT. Jo pensava que m’acomiadarien, però no, també suposo perquè hagués sigut més conflicte per ells.
Quina ha sigut la vostra experiència sindical en aquesta empresa?
L: Jo vaig ser la primera delegada, vaig estar venint al sindicat durant un mes però en silenci, i quan vam fer la denúncia i ja es va fer oficial, em van acomiadar, sense importar-los que fos delegada. I em van pagar en el forn de la cantonada. Quan em van acompanyar del sindicat a l’oficina a anunciar que era delegada, l’encarregada em deia que jo no tenia papers i els companys li van dir que no tenia papers, però que sí que tinc drets. Gràcies a l’acompanyament sindical i en haver denunciat a l’empresa tinc la possibilitat d’arreglar els papers, puc certificar que he estat treballant més de sis mesos. H: Per a mi també ha sigut molt important fer feina sindical perquè he pogut aconseguir que m’asseguressin totes les hores que treballava. I ara mateix no ens estan pagant tota la nòmina. Encara pot tancar l’empresa i es quedaran part dels nostres sous. O sigui que els estem pagant el deute amb el nostre sou. Però gràcies al sindicat hem perdut la por, perquè al principi teníem por. L: Jo quan vaig sentir el suport de la gent d’aquí, ja vaig ser capaç de parlar i d’enfrontar-m’hi. Em vaig quedar sense ocupació, però ara tinc un altre. Sento que tinc drets encara que estic en un país estranger. H: Que ens valorin com a dones treballadores de la llar. L: Quan vaig haver d’anar a parlar amb el cap, que no havia sigut capaç de fer-ho abans, jo ja estava en el sindicat i com em sentia més poderosa, vaig ser capaç. Em deia que jo tenia la culpa que els anessin a posar en la presó, i jo li vaig dir que no era culpa meva, la culpa és seva per actuar malament.
Heinz Leymann, psiquiatre alemany 1932-1999, va definir l’assetjament psicològic a la feina, com la situació en què una persona o grup de persones actuen amb violència psicològica extrema vers a un altre, sistemàticament (almenys una vegada a la setmana) i durant un període prolongat de temps (mínim sis mesos) en el lloc de treball.
Ingrid Chavarria de Ros i Noe Simarro López, CGT Ensenyament
El patriarcat contraataca, nosaltres fem VAGA FEMINISTA.
La vida a les aules mai ha estat aliena a l’estructura patriarcal que estem immerses. Ara, patint encara unes retallades que van començar fa deu anys amb l’excusa de la crisi econòmica, li hem de sumar les polítiques generades per la crisi COVID, que no afavoreixen a caminar cap al feminisme en el món de l’educació, i ara detallarem l’anàlisi al respecte.
Existeix la percepció que l’administració no fa diferències entre homes i dones en relació als salaris o a l’ocupació de càrrecs de responsabilitat, però a l’hora de la veritat, observem com són les dones les que estan sotmeses a més discriminacions. Les docents també pateixen el famós sostre de vidre i les desigualtats salarials. Les dades evidencien que les dones en els càrrecs de direcció ocupen un 50% del total, una xifra que representa una infrarepresentació tenint en compte que constitueixen, depenent de l’etapa escolar, entre un 60 i 90% del col·lectiu.
A més, dintre de l’àmbit educatiu, no tothom té les mateixes condicions laborals. L’externalització de serveis està cada vegada més present als centres escolars. No és casualitat que el sector social i el del lleure, on la majoria són dones, tingui molt menys prestigi, i pateixi més precarització econòmica. Un àmbit, que tot i ser essencial, està oblidat per les administracions públiques. És més, cada vegada està més privatitzat, fet que representa un augment de la vulneració dels drets de les treballadores per part de les empreses externalitzades.
Un altre maltracte institucional recau en l’alt percentatge de temporalitat i conseqüent precarietat, ja que l’educació és un col·lectiu feminitzat i per tant, són les dones qui en queden afectades directament. Per exemple, a Catalunya el col·lectiu docent està format per un 70% de dones i el percentatge de temporalitat és del 45,6%, gairebé 6 vegades més del que marca la normativa.
A més, en l’àmbit educatiu el fet d’estar embarassada també es penalitza. De manera sistemàtica hi ha dones que perden la feina quan comuniquen el seu embaràs, tant en l’àmbit privat com en el públic, vulnerant així la LLEI 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes. En l’àmbit públic l’aprovació del decret de plantilles al 2014, on es regulen els procediments per definir el perfil i la provisió dels llocs de treball va obrir la porta a uns processos de selecció injustos, subjectius i desiguals, on les dones embarassades tornen a quedar més desemparades. A l’àmbit privat un exemple recent és el de l’empresa FEMAREC SL, que va ser denunciada per la CGT per l’acomiadament d’una de les seves treballadores pel fet d’estar embarassada.
Amb la Covid les dones paguem encara més els plats trencats: els exemples de precarització en l’àmbit de les treballadores del sector educatiu (docents, monitores, vetlladores, integradores socials, cuineres, personal de neteja, educadores socials) es va evidenciar amb múltiples formes: substitutes sense nomenaments, compaginar cures amb el teletreball, ERTOs fins i tot quan l’administració assegurava el pagament dels salaris, com és el cas de l’empresa AliemntArt-Servei d’Àpats, que va desestimar l’oferta de l’Ajuntament de Barcelona i va enviar les treballadores igualment a l’ERTO. Totes dones.
Així mateix, també ens hem trobat amb el maltractament del personal considerat vulnerable, entre elles, embarassades. Manca d’un permís de conciliació familiaren el cas de menors a càrrec confinats preventivament. Oposicions en condicions infrahumanes, amb alt risc de contagi i injustes per moltes dones amb càrregues familiars. Oposicions de les Tècniques d’Educació Infantil, que suposen un ERO encobert. O la baixada de categoria laboral de les educadores bressol.
Així i tot, el que sí que ha estat en augment és el discurs de rentada de cara que fa l’administració sobre coeducació, unes paraules boniques que no van de la ma de recursos, unes paraules que queden en paper mullat i que no acompanyen la realitat ni la transformen. Una realitat on les alumnes continuen patint molts abusos pel fet d’haver nascut amb genitals femenins: tant abusos sexuals, com més assetjament per les xarxes socials, com poder gaudir de menys espais als patis en els centres escolars… unes alumnes que tot i treure millors notes que els seus companys saben que els seus currículums no tindran la mateixa validesa, només pel fet de tenir cara de dona.
Tal com afirmava Naomi Klein, en una situació excepcional i de caos generalitzat, s’implanten idees i mesures que fa temps que es planifiquen, aprofitant el desconcert de la població i la impossibilitat d’aquesta per organitzar-se i combatre-ho.
Tot i així la por no ens ha paralitzat. És cert que la situació actual de pandèmia posa molts entrebancs a la lluita de les treballadores. Les retallades de drets, els confinaments parcials, i la dificultat de relacionar-se fan encara més grossa l’atomització que ja patim des que el capitalisme i el campi qui pugui (individualisme i darwinisme social) han penetrat en els nostres cossos i ments, des dels anys 80 i des de tots els àmbits (polític, econòmic, educatiu i comunicatiu).
Però la pandèmia també ha servit per fer aflorar aquesta reflexió, per veure la importància de tenir uns serveis 100% públics, d’organitzar-se i estar juntes per fer front als embats del poder.
Tot i les restriccions, hem estat als carrers, protegint-nos, mantenint les mesures de seguretat, però sense renunciar als nostres drets fonamentals i superant les pors i les contradiccions. I continuarem sent-hi, de múltiples maneres, però juntes, per conjurar aquest suposat únic món possible, que ni és únic ni és ja possible.
Per això enguany, la CGT Ensenyament donem suport a la vaga general feminista, tot i les inclemències de la pandèmia, perquè un altre cop, hem sigut les dones les que més hem pagat els plats trencats.
