memòria

Ni oblit, ni perdó. Justícia i reparació. El cas de Juan Gabriel (Knafo)

18 de gener de 202125 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

El 3 de març de 1976, dins el marc de les lluites reivindicatives i després de mesos d’aturades i vagues, a Vitòria-Gasteiz foren assassinats cinc treballadors mentre es realitzava una assemblea multitudinària en una església del barri obrer de Zaramaga. Dos dies més tard, Tarragona va ser seu d’una manifestació multitudinària en solidaritat amb els fets de Vitòria. Va ser aquell dia, quan Juan Gabriel Rodrigo Knafo va morir després d’un accident produït en una persecució policial. A dia d’avui encara no s’han esclarit els motius de la seva mort tot i el treball i pressió constant de la seva família i diferents entitats de Tarragona mantenen la lluita perquè es reobri el cas i es faci justícia i reparació.

Parlem amb la Matilde Rodrigo Knafo, germana de Juan Gabriel.

Matilde, què va passar a Tarragona al 5 de març del 1976?

En aquella època a Tarragona es construïa el Complex Petroquímic del Morell-La Pobla, conegut com la Refineria, i allà també es respiraven aires reivindicatius. Les morts de Vitòria fan que els treballadors es reuneixin en assemblea per a mostrar la seva solidaritat i es decideix realitzar una marxa el 5 de març des de la refineria fins a Tarragona, sota el lema “Vitoria hermanos, nosotros no olvidamos”

Entenem que Rodrigo Knafo es va unir a aquesta mobilització i es va produir una persecució policial que va acabar amb la seva mort. Ho pots explicar?

El meu germà Juan Gabriel Rodrigo Knafo tenia 19 anys i treballava en la construcció de la refineria Empetrol (actual Repsol) a la Pobla de Mafumet. Des d’allí es va sumar a la manifestació del 5 de març fins a la ciutat de Tarragona. A l’entrada de la ciutat els policies esperaven als manifestants, i a l’alçada de la Rambla van ser perseguits pels antidisturbis. Juan Gabriel es va refugiar amb un company a una botiga, però sentint-se insegur va entrar al portal annex i va pujar escales amunt cap al terrat d’un bloc de pisos del carrer Unió de Tarragona. Dos policies van perseguir-lo i ja al terrat va rebre un impacte que el va fer trontollar i va caure a plom de diversos pisos d’alçada a la vorera.

Els testimonis presencials comenten que quan es va produir la caiguda, la unitat policial, enlloc d’esmorteir-la, va ordenar buidar la calçada i inevitablement el cos va anar directe al sòl. Un dels testimonis va intentar posar la seva moto per a protegir (de trepitjades) la marca de la sang del sòl, per facilitar una posterior investigació dels fets, però no va servir de massa cosa.

Es van poder esbrinar els motius de l’accident i per tant, de la seva mort?

Després de l’accident la por va fer que la multitud es dispersés. Cal entendre que en aquella època la gent es manifestava malgrat la violència que exercia la policia franquista (nomenats “grisos”). Només feia sis mesos de la mort del dictador.

Desconeixem si Juan Gabriel va morir de forma immediata o no, si va rebre un tret o l’impacte d’una pilota de goma, o va ser llançat al buit . L’ambulància el va traslladar a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, però van impedir que la família el pogués veure. 24 hores més tard, per ordre judicial, se’ns va permetre veure el seu cos al tanatori.

I allí va començar la carrera d’obstacles…

Cert, des del primer moment. D’entrada, la família no vam rebre cap explicació sobre el motiu de la seva mort, i no hi va haver cap voluntat d’investigar-ho. La por va ser un factor determinant, ja que testificar podia tenir conseqüències molt dures. A l’únic testimoni que es va atrevir a declarar, en presentar-se al jutjat, li van aconsellar que marxés si no volia acabar igual que el meu germà.

Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit.

“avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia”

No va ser fins al 2016, i coincidint amb l’aniversari de la mort de Rodrigo, que l’Ajuntament de Tarragona va accedir a col·locar una placa, que es va pagar gràcies a les aportacions de les associacions (no de l’Ajuntament), en el lloc dels fets, al número 7 del Carrer Unió.

D’altra banda, la família estem en total disconformitat amb l’homenatge que va fer l’Ajuntament l’any 2017, col·locant un monòlit al xamfrà entre Rambla de Tarragona i C. Unió, a la ruta de la memòria històrica. El document que han escollit ha estat una fotografia del Diari Espanyol amb un redactat de periodistes funcionaris del règim que l’encapçala el text “Dia violent. Centenars de manifestants s’enfronten a la força pública a la Rambla” i en lletra més petita fan referència a la mort d’un manifestant per una caiguda. La família reclamem que es modifiqui aquest escrit, és clar.

Quin va ser el suport que va rebre la família en aquell moment?

L’advocat Rafael Nadal Company es va posar en contacte amb la família per a oferir-se per representar el cas desinteressadament. I juntament amb l’arquebisbe de la ciutat van aconseguir un nínxol en el cementiri de la localitat per poder-lo enterrar, ja que d’entrada a la família no la deixaven triar. En el moment de l’enterrament, darrere la família hi havia una gernació acompanyant-nos, i de fet, la fotografia va ser portada a nivell nacional a la revista Cambio16.

El pare de Juan Gabriel va rebre un oferiment econòmic del partit comunista de França que es va posar en contacte amb ell per la mort del jove. Però el pare tot i agrair-ho va declinar perquè “ni això ni molt més podia retornar la vida del seu fill”.

L’associació de Vitòria mitjançant el seu president Andony Txasko van estar en contacte amb la família amb la finalitat d’afegir la mort de Juan Gabriel a la causa de Vitòria, ja que la vinculació era directa.

Es repeteix sovint que l’assassinat de Knafo és més conegut a Vitòria que a Tarragona. Quines estratègies s’han utilitzat perquè el procés judicial no tirés endavant i per tant, es tanqués el cas intentant que passés a l’oblit?

D’entrada, a l’advocat Nadal li van impedir l’accés als arxius policials i mèdics, que podien ser determinants per saber la veritat. Pel que fa a la família, vam estar vigilats durant un any per un policia secreta de paisà a la porta de casa. També van utilitzar els mitjans per canviar el relat de la història, descrivint al Juan Gabriel com un delinqüent comú. Al policia sospitós d’haver disparat el van traslladar a una altra localitat espanyola. Aquest va tocar el dos i ja està.

Quines entitats us han acompanyat en la llarga cursa per fer justícia?

La família ha pogut continuar la recerca gràcies a l’associació que investiga els fets de Vitòria perquè va sumar la mort de Juan Gabriel a la seva causa. La jutgessa argentina Servini actualment investiga delictes de lesa humanitat durant el franquisme i la transició espanyola, de fet, l’exministre Martín Villa va anar a declarar per videoconferència al consolat argentí de Madrid al setembre passat.

Per això, en record de Juan Gabriel la família organitza cada any al voltant del 6 de març una ofrena floral. El lloc triat és al carrer Unió on és situada la placa commemorativa pel seu record.

A Tarragona hi ha hagut diverses entitats que han treballat incansablement perquè aquest cas no s’oblidi i es reobri. Associacions com Paraules per la Pau, Fòrum de Tarragona per la Memòria i Ateneu llibertari Alomà.

La formació política CUP de Tarragona amb Laia Estrada i Jordi Martí van presentar mocions a l’Ajuntament per a esbrinar què va succeir en una causa judicial i posar un espai de memòria ben senyalitzat. El sindicat CGT col·labora a trobar nous testimoniatges. Al novembre es va organitzar un acte per fer difusió de la crida a l’obertura del cas i a la cerca de més testimonis.

La família té esperances que aquesta publicació al rotatiu Catalunya de la CGT serveixi per a fer difusió i remoure consciències per aconseguir d’una vegada per sempre un judici que s’espera des de fa gairebé 45 anys, ja que s’han fet diversos actes per diferents associacions però no s’ha aconseguit un inici de procés judicial encara.

Com està la situació a hores d’ara? Hi ha esperança que es pugui reobrir el cas per aconseguir la reparació?

Encara s’està esperant sentència ferma de la justícia argentina perquè no es va poder investigar a Espanya anys enrere per la llei d’Amnistia de 1977 que protegia els franquistes.

D’altra banda, la CUP Tarragona va presentar dues mocions a l’Ajuntament, al 2016 i al setembre de 2020. La primera perquè s’interposi una querella criminal davant dels jutjats d’instrucció de Tarragona per investigar els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista a Tarragona, entre 1936 i 1978 i per esclarir la mort de 764 persones assassinades i s’hi destinin els recursos necessaris per poder-ho fer efectiu. La finalitat de la del 2020 és la d’homenatjar Juan Gabriel Rodrigo Knafo, l’últim tarragoní mort pel franquisme i segurament la víctima més oblidada dels fets de Vitòria.

Però avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia. Aquesta és una via d’esperança per a la família per no deixar en l’oblit la mort de Juan Gabriel. Per això demana que s’apliqui el reconeixement en la memòria històrica.

Al novembre la CGT junt amb altres entitats van convocar un acte a Tarragona en memòria de Knafo, quina era la finalitat?

La finalitat de l’acte era fer una crida a trobar nous testimonis, ja que a causa de les amenaces no n’hi ha gaires. També es volia visibilitzar el cas ja que el proper 6 de març farà 45 anys de la seva mort i pretenem fer-li l’homenatge que li pertoca.

Estem molt satisfets perquè a partir d’aquell acte i d’una entrevista que ens van fer a posteriori a TAC12 hi ha hagut dos persones que al dia 5 de març del 1976 van presenciar els fets i s’han ofert com a testimonis.

La família està molt agraïda a les associacions, partits polítics i sindicat que donen suport a la causa de Juan Gabriel i no deixarem mai de lluitar.
Moltes gràcies per tot.

Les de les “Bates Vermelles”: obreres tèxtils contra el Franquisme

9 d'octubre de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Cynthia Luz Burgueño. Dones Llibertàries

Fa quaranta-sis anys succeïa una de les lluites obreres més emblemàtiques durant el franquisme i la transició: la vaga de les joves obreres tèxtils de la fàbrica Valmeline a Tarragona, conegudes com les de les “bates vermelles”.

La història de les dones treballadores està plena de relats i gestes. El seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista, que es va manifestar amb intensitat des de la dècada del 1940 i va continuar el seu desenvolupament fins a aguditzar-se durant els últims anys del Franquisme.

El rol que han exercit les treballadores en la conflictivitat laboral en aquesta època està relacionat perquè al segle XX, el treball assalariat femení havia crescut enormement, sent crucial en el desenvolupament econòmic i industrial sota un capitalisme en auge que requeria més mà d’obra femenina. D’aquesta manera, s’estava posant en qüestió tot l’aparell ideològic, la religió i la ciència, que buscaven impedir que la dona es converteixi en assalariada. Però alhora, aquest va anar creixent sota els mateixos patrons ideològics de la divisió sexual i complementarietat dels sexes, per justificar majors desigualtats, discriminació i des-jerarquització del treball de la dona fora de la llar.

D’aquesta manera, la conflictivitat de les dones s’ha desenvolupat amb una característica particular: la ‘doble presència’ en el treball assalariat i en el treball domèstic. El seu protagonisme estava impregnat d’una experiència a través de la qual, mentre lluitaven contra l’explotació a les fàbriques, qüestionava a un règim dictatorial en les seves arestes més misògines (Mary Nash, 2010).

Les obreres tèxtils: pioneres en les onades de vagues contra el Franquisme.

Van ser les obreres tèxtils les que van protagonitzar els primers conflictes, sent les fàbriques d’aquest sector un dels motors de l’economia i del comerç a Catalunya. I on les dones patien unes condicions laborals precàries, baixos salaris i jornades infinites, juntament amb les tasques reproductives que significaven una pesada càrrega.

En aquest context, l’estiu de 1974, es va desenvolupar l’emblemàtica lluita de les obreres de la fàbrica tèxtil de tall i confecció de samarretes, Seidensticker, que en 1973 es va anomenar Valmeline. Una lluita contra les dures condicions laborals imposades als setanta a les fàbriques tèxtils, on la mà d’obra femenina era fàcilment intercanviable i sense cap mobilitat cap a llocs qualificats. Llocs com la direcció, cap de producció, encarregat o tècnic, estaven reservats exclusivament per als homes. Això evidentment influenciava en la desigualtat salarial, els homes tenien accés a mobilitat de categories i per tant a millors salaris, qüestió que per a les dones estava totalment negat.

A més de la discriminació, les treballadores sofrien condicions laborals d’extrema explotació: “El treball era dur perquè era un treball a preu fet i en cadena, significa que “les peces anaven passant i si et trobaves malament, les teves peces quedaven endarrerides i en el descans o al final les havies d’acabar”, explica una treballadora. Un cronòmetre controlava la producció de les treballadores, que havien de complir un nombre de peces cada tant temps. Si superaven les peces que hi havia estipulades en el temps marcat, cobraven una sobrepaga que es deia a preu fet. Algunes treballadores entrevistades expliquen que trigaven 20 segons a acabar una peça i que si no s’arribava a complir el temps, l’hi descomptaven del destajo.

“el seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista”

La primera vaga havia estat l’any 1965, davant l’anunci de la patronal de dividir la jornada laboral, que sempre havia estat continuada. La resposta de la patronal va ser l’acomiadament d’una de les treballadores, que va haver de ser readmesa perquè les dones van amenaçar amb majors accions de solidaritat.

A pesar que el corrent majoritari de CCOO -PSUC-PCE- no atenia a les reivindicacions de les treballadores, aquestes -moltes d’elles sindicalitzades- van saber confeccionar una forma d’organització per trencar l’aïllament tant dins com fora de la fàbrica, aconseguint una important xarxa de solidaritat d’altres fàbriques i sectors de treballadors i treballadores, “Sortim en grupets de dones, que participem bastant activament de la línia sindical oficial, però intentant trencar les pautes que ens marcaven des del propi sindicat”, va afirmar una activa treballadora dins del món sindical de l’època.

En 1974 la fàbrica comptava amb 300 treballadores –anteriorment van ser 500-amb una mitjana d’edat de vint anys. Començava la negociació del conveni de l’empresa el juny de 1974, en la qual les treballadores reclamaven millors condicions laborals i es presentaven a negociar a través de la “comissió de treballadores” amb elles al capdavant. No es va arribar a un acord amb la patronal, per la qual cosa van decidir en una assemblea fer una aturada que van començar el 10 de juliol, cada dia durant una hora. L’empresa, que els havia promès negociar després de les vacances d’estiu, va respondre amb una sanció de tres dies de sou i jornades de treball per a tota la plantilla. Les treballadores van continuar la vaga i l’empresa va respondre de forma més dura encara, amb l’acomiadament de 162 treballadores.

La decisió de la plantilla va ser continuar la vaga ocupant la fàbrica. La policia les va desallotjar per la força i les treballadores, lluny d’acoquinar-se, van començar a mobilitzar-se per les altres fàbriques difonent la seva situació. Fins i tot van enviar una comissió informativa a Alemanya on estava la seu de l’empresa, amb la finalitat que la vaga tingués repercussió internacional.

Les Bates Vermelles de la dignitat demanaven “Pa i Justícia”

Les treballadores de Valmeline van rebre solidaritat de moltes fàbriques, de treballadors i treballadores, organitzacions sindicals i polítiques d’esquerra. I amb el lema “Pa i Justícia a les Obreres de Valmeline S.A.” van publicar una octaveta en la que explicaven amb detalls la causa del seu conflicte. El dia 24 d’agost, una massiva manifestació va recórrer la Rambla Nova de Tarragona en solidaritat amb les obreres, van marxar amb els seus uniformes, amb bates vermelles, que es van convertir en un símbol de “dignitat”, perquè les seves reivindicacions i el motor de la seva lluita era per la millora de les condicions laborals. Amb les seves bates vermelles van encapçalar, des d’aquesta data, totes les manifestacions: “En les manifestacions ens enviaven a la policia, i quan ens veien en el Sindicat deien “Què Vénen les de les bates vermelles. Sempre que baixem a Tarragona anàvem amb l’uniforme perquè ens veiessin.” L’última lluita de les obreres de la Valmeline va ser l’any 1980, enfront de l’anunci de l’empresa de tancament al·legant motius de crisi, encara que el que s’estava preparant era una deslocalització de la fàbrica, en un context de crisi i recessió econòmica en tot l’Estat, especialment al sector tèxtil. La resposta de les treballadores va ser contundent i van ocupar la fàbrica durant vint-i-vuit dies, quelcom habitual en aquells anys. Finalment la fàbrica va acabar tancant. Però els anys de lluita de les obreres tèxtils de Bates Vermelles, van quedar en la memòria i tradició de la lluita de les dones treballadores i la classe treballadora, durant el franquisme i la Transició.

Una tradició i memòria de la qual la recuperació és una tasca necessària. Perquè la lluita de les dones, inscrita en la lluita de classes, no ha començat avui, sinó que té fils de continuïtat per recuperar en l’actualitat.

Agustín Souchy

29 d'agost de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Agustí Guillamon

Augustin Souchy Bauer (1892-1984) va néixer el 28 d’agost de 1892 a Racibórz, a l’Alta Silèsia (Polònia) i va morir l’1 de gener de 1984, a Munic (Alemanya).

Es va fer anarquista llegint a Gustav Landauer. El 1914 es va declarar insubmís i es va refugiar a Suècia, on va ser detingut per difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer, que havia estat assassinat el 2 de maig de 1919. Va tornar a Alemanya a la fi d’aquest any i va entrar a la redacció del diari Der Syndicalist, òrgan del sindicat anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), del qual va ser editor entre 1922 i 1933.

El 1920 va participar en el congrés de la Tercera Internacional a Rússia. Va contactar amb Kropotkin, quedant-se a viure a casa seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic.

Al Congrés fundacional de l’AIT, reunit a Berlín el 1922-1923 va ser un dels tres secretaris de la nova AIT, amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro.

Al congrés de l’AIT, reunit a Berlín el 1930, va defensar, al costat d´Ángel Pestaña, un sindicalisme extremadament reformista. El Congrés va protestar àmpliament contra aquestes posicions reformistes i no anarcosindicalistes. Valeriano Orobón Fernández va denunciar que aquest reformisme, presentat per Souchy i Pestaña com a programa de la CNT, era una falsificació.

Quan Hitler va pujar a el poder, Souchy es va refugiar a França. Nombrosos militants el van acusar d’inacció i passivitat extrema davant la confiscació dels arxius de l’AIT per part dels nazis.

Al juliol de 1936 va marxar a Barcelona, on va ser nomenat responsable de relacions exteriors del Comitè Provincial de la FAI i conseller polític del Comitè Regional de Catalunya i del Comitè Nacional de la CNT. Consumat poliglot, dotat de qualitats diplomàtiques, un enorme prestigi i fama internacionals, així com d’una gran experiència militant, es va convertir en extremadament valuós per als comitès superiors cenetistes.

El 1936 i 1937 va actuar com a representant de la CNT en tots els països i davant les diferents seccions de l’AIT. En l’estiu de 1937, va operar com oficiós ambaixador de la CNT, amenaçant a les diferents seccions amb l’abandonament cenetista de l’AIT, i la fundació d’una nova Internacional, si no cessaven les crítiques internacionals a la tàctica col·laboracionista dels comitès superiors.

Es va enemistar amb Helmut Rüdiger, secretari de l’AIT delegat a Barcelona, perquè feia nosa a les seves funcions, sobretot en Premsa i Propaganda, ja que els estrangers acudien a Souchy com si ell fos l’autèntic delegat de l’AIT.

Al Congrés Extraordinari de l’AIT, reunit a París el desembre de 1937, va intentar defensar-se, en va, de les acusacions d’un informe de la delegació alemanya, que qualificava com difamatori, en el qual se li presentava com a culpable de l’enfrontament entre la CNT i l’AIT. Ni alemanys, ni francesos, ni polonesos van acceptar la seva presència al Congrés, ni tan sols com a traductor. Tot just dissentia de les posicions ministerialistes de la CNT, però s’oposava al descarat desistiment de principis d’Horaci Martínez Prieto i d’altres.

El 1939 es va refugiar a França. Va escapar d’un camp de treball i el 1942 va arribar a Mèxic, on va treballar com a periodista per als sindicats.

El 1950 va tornar a Alemanya. En 1960 va ser convidat a Cuba per les autoritats castristes. Va publicar un fullet, titulat Testimonis sobre la Revolució Cubana, extremadament crític amb el règim estalinista cubà.

Des de 1962 va recórrer el món com a prestigiós periodista i expert sindical o en educació, treballant per a agències laborals internacionals de caràcter burgès: Confederació Internacional de Sindicats Lliures i Organització Internacional del Treball. Filòleg i coneixedor d’onze idiomes va treballar un temps a les Escoles Berlitz.

Va publicar nombrosos llibres en llengua alemanya, fonamentalment d’història, sindicalisme i pedagogia. Destaca Nacht über Spanien/Noche sobre España.

En llengua espanyola cal constatar que el seu llibre Les sagnants jornades de maig és un dels pocs relats d’un testimoni presencial d’aquest episodi històric. De la mateixa manera, el seu llibre Entre pagesos d’Aragó, està dedicat a l’estudi de les col·lectivitzacions camperoles a Aragó durant la Guerra civil.

El 1983 es va reunir amb Clara Thalmann, per primera vegada des de 1937, tornant a Espanya per filmar el documental La llarga espera. Va morir de pneumònia als 91 anys. No hi va haver funeral ni sepultura, perquè el seu cos va ser donat a la ciència.

Antonio González Pacheco, conegut com “Billy el Niño” ha mort víctima de la Covid19 a Madrid

7 de maig de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Article publicat a Memòria Llibertària

Aquesta pandèmia està generant, desgraciadament, molts obituaris. Habitualment són notícies que ens posen tristes les que ens arriben. Però no sempre pensem que és tan injusta la vida amb qui mor. Avui ha mort un torturador confés i no penedit. Confés perquè centenars de persones han atestat sobre les tortures que van rebre a les mans de la policia franquista i sota la direcció d’aquest pistoler, per això el seu sobrenom de “Billy el Niño”.

S’ha anat un ser gris i mediocre però molt violent, que es va dedicar com a activitat professional a torturar als qui intentaven perforar el règim franquista després de més de tres dècades de dictadura. S’ha anat algú, que com s’ha demostrat en l’actualitat, estava protegit per l’Estat pels “bons serveis” realitzats. D’aquí les medalles que engreixaven el seu ego i la seva pensió de funcionari de les forces repressives. Per això, ni amb un Govern “progressista” en el qual es troben declarats enemics la impunitat franquista, ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal ni retirades les medalles que va aconseguir per torturar.

“ni amb un Govern “progressista” ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal”

Avui és un dia molt trist per a la justícia. S’ha mort un imputat en un procés de drets humans sense haver-se realitzat una recerca correcta sobre els delictes comesos per González Pacheco i altres, per les traves que ha posat el mateix sistema judicial i el govern. I així, les querelles interposades contra ell també moren en decaure la responsabilitat penal. Però no així les causes contra el franquisme que mantenen vives les víctimes. Primer, perquè l’estratègia de persecució als antifranquistes no se li va ocórrer a Antonio González Pacheco, per molt sàdic i malalt que estigués. Les tortures infligides a les persones que militaven en agrupacions i associacions contra la dictadura i per la llibertat estaven ordenades pel sistema repressiu del règim franquista en un pla sistemàtic i organitzat per a afeblir l’oposició al cabdill. Així, juntament amb Pacheco (que ha estat el més conegut pel seu exhibicionisme natural), hi ha més policies denunciats en les querelles presentades en els Jutjats de Plaza de Castella.

Per això, no poden acabar els processos oberts en els quals Billy el Niño sigui un dels acusats. I, a més, les víctimes de les tortures i els qui els donem suport en aquesta lluita no pararem fins que es faci Justícia i es declarin delictes d’Estat aquelles tortures comeses per a blindar el règim del dictador. Malgrat les seves pallisses, les idees dels qui van lluitar contra Franco no s’han vist ressentides sinó que han estat enfortides, i amb la comunitat reeixida amb la Querella Argentina la xarxa s’ha fet més extensa.

CGT només lamenta que hagi estat el Coronavirus i no els tribunals els que hagin fet justícia amb la vida d’aquest lamentable subjecte que gaudia produint dolor físic i psíquic en les seves víctimes, i que mai ha mostrat el menor penediment pels crims comesos. Però el més indignant és la impunitat que continuen gaudint personatges com González Pacheco.

Sabem que el franquisme no ha mort.

La nota de l’alcalde de Terrassa a un formulari obsolet (1919) (Segona part)

6 d'abril de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Agustí Guilamón

La manifesta incapacitat del règim liberal de la Restauració per enfrontar-se a la nova problemàtica, plantejada pel sindicat únic d´indústria i l’acció directa de la CNT a Catalunya, van donar pas a l’organització d’una resposta adequada de la burgesia, que va ser liderada per la Federació Patronal catalana.

En gener de 1919 es va reorganitzar i va modernitzar el sometent, format per vuit mil voluntaris armats sota tutela militar, és a dir, a les ordres del capità general Milans del Bosch, finançat per la Federació Patronal i amb la intervenció directa de destacats industrials catalans. Per al control i eliminació, si s´escau, de destacats militants cenetistes es va crear el fitxer del capità Lasarte, a la primavera de 1919, que depenia directament del governador militar, general Severiano Martínez Anido i del Cap de Policia general Miguel Arlegui. L’aliança de classe, en defensa dels interessos dels empresaris industrials, no va trobar cap obstacle, ni contradicció, entre el catalanisme dels empresaris catalans i el rígid centralisme espanyolista del capità general de Catalunya Joaquín Milans del Bosch, perquè res uneix més a les diferents faccions capitalistes que la prioritària defensa de l’ordre burgès davant la “barbàrie proletària”. Tampoc existia cap antagonisme entre obrers immigrants i nadius, units pels mateixos interessos de classe i idèntica explotació i formes de vida.

El 5 de febrer de 1919 es va iniciar una vaga de solidaritat amb vuit acomiadats a la companyia elèctrica coneguda com “La Canadenca” , perquè el principal accionista era el Canadian Bank of Comerce de Toronto. El conflicte d’aquesta empresa, recolzat per la CNT, es va anar estenent-se a altres empreses i sectors industrials fins a esdevenir una vaga general que afectava a tota la ciutat de Barcelona. El 21 de febrer els obrers dels sindicats d’electricitat, aigua i gas van declarar la vaga a totes les empreses participades per La Canadenca, el que afectava també als Ferrocarrils de Sarrià. Barcelona va patir una apagada total, els diaris no es publicaven, els tramvies van deixar de circular i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies van quedar paralitzades. El 5 de març el general Milans del Bosch va militaritzar a tots els treballadors del ram de l’electricitat, encara que el seu bàndol, a causa de la censura obrera, només va ser publicat en el Diari de Barcelona. Els cenetistes militaritzats es van negar a incorporar-se a files, pel que van ser empresonats al Castell de Montjuïc. Es va arribar a empresonar uns tres mil obrers.

El 17 de març, Lawton, per La Canadenca, va negociar amb el comitè de vaga a la seu de l’Institut de Reformes Socials, acceptant les condicions dels vaguistes. El 19 de març la CNT va convocar una assemblea a la plaça de toros de Les Arenes a la qual van assistir vint mil treballadors, que va aprovar els acords assolits, donant un termini de setanta-dues hores per alliberar tots els obrers empresonats. Salvador Seguí va tancar el míting en un clima de victòria. La vaga havia acabat aconseguint el cobrament de la meitat dels dies de vaga i la implantació de la jornada laboral de vuit hores.

“el 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT”

Tanmateix encara quedaven cinc obrers presos. Per obtenir la seva llibertat es va iniciar el 23 de març una nova vaga, a la qual l’exèrcit va respondre ocupant la ciutat de Barcelona. Els obrers eren escorcollats al carrer, i els soldats destruïen els carnets de la CNT. El 27 de març els obrers estaven disposats a donar per acabada la fracassada vaga, quan el governador civil es va negar a intervenir en el conflicte. El capità general Milans del Bosch, recolzat per l’oligarquia catalana, es va negar a alliberar els trenta-quatre obrers presos, que estaven sota la seva jurisdicció. Les garanties constitucionals van quedar en suspens, perseguint-se als militants de la CNT. El 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT.

En l’última setmana del mes de març, es va fundar la Federació Patronal Espanyola, el primer acord va consistir en que per dur a terme la readmissió d’un treballador, aquest havia de lliurar el carnet de la CNT i negociar un nou salari individualment. Aquesta mesura era inacceptable per als obrers, de tal manera que la vaga va continuar, tot i que el Comitè de vaga havia acordat que els diferents rams negociessin la tornada a la feina. Finalment la vaga va concloure el 12 d’abril, amb un fracàs obrer, ja que la vaga no s’havia estès més enllà de la ciutat de Barcelona. Des d’abril fins a juliol de 1919 es va acomiadar a setanta mil obrers i es va empresonar a quaranta-tres mil, dels quals quinze mil encara estaven presos a primers d’agost.

L´1 de desembre la patronal catalana va iniciar un tancament de la indústria que va afectar a més de cent cinquanta mil obrers, als quals s’exigia el lliurament dels carnets de la CNT. El comte de Salvatierra va acabar amb el locaut el 26 de gener de 1920, a petició de la patronal, sense que cap treballador lliurés el seu carnet.

Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.

Nordic Anger: El origen de la "Ley de Fugas"

Els organitzadors d’aquesta guerra d’extermini del sindicalista van ser els propis burgesos catalans, “moderns” i “democràtics”, que sempre havien retret a l’aristocràcia castellana la seva brutalitat. Però la burgesia catalana havia patit en carn pròpia l’amenaça revolucionària del proletariat i anhelava la venjança. Cambó va impulsar la plaga dels pistolers. El governador militar, Martínez Anido, vinculat a la rància aristocràcia castellana, i els “progressistes” burgesos catalans es reconciliaven definitivament en la persecució dels militants proletaris. El pacte era fruit de la nova situació: ja no existien fraccions liberals o reaccionàries dins de la classe burgesa, totes coincidien en la defensa brutal d’un ordre social caduc.

Atrapada en una espiral terrible, enmig d’una forta desmobilització de les masses obreres, la CNT va respondre als pistolers amb l’organització de cossos d’autodefensa, que tornaven cop per cop, i que van aconseguir abatre polítics, cardenals i patrons destacats. No obstant això, aquesta dinàmica va degenerar ràpidament en una cadena de morts sense fi, que van accelerar el cansament i la desmoralització dels treballadors. D’altra banda, col·locada en un terreny on era inevitablement la més feble, la CNT va patir una hemorràgia interminable de militants assassinats, empresonats, ferits, fugits … Però eren molts més els que es retiraven, completament desmoralitzats i perplexos. En l’última època, a més, els grups de defensa cenetistes es van veure infiltrats, molt al seu pesar, per tota classe d’elements tèrbols, ja fossin de la policia o mafiosos, sense més objectiu que el robatori i l’assassinat, que no feien sinó desprestigiar la CNT i aïllar-la políticament.

El 10 de març de 1923 van ser tirotejats, a la sortida del bar La Trona, a la cantonada del carrer Cadenes amb Sant Rafael, els destacats cenetistes Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, que va morir a l’instant, i Francisco Comes, el “Perones”, que moriria pocs dies després. Les matances als carrers de Barcelona van durar fins a setembre de 1923, quan es va instaurar la Dictadura del general Primo de Rivera, mitjançant un cop d’Estat consentit i recolzat pel Rei. La Dictadura va comptar amb el suport del PSOE-UGT. La CNT havia estat aniquilada de nou per una repressió salvatge i ignominiosa.

La CNT que va ressorgir de les seves cendres en els anys trenta era una altra CNT, totalment diferent.

Avui sabem que no és suficient el sindicat únic i l’acció directa. No n’hi ha prou amb la vaga general, si es redueix només a la ciutat de Barcelona, o només a Catalunya, o només a Espanya. No n’hi ha prou una victòria parcial, o una millora laboral. No n’hi ha prou amb aconseguir la jornada de vuit hores. No n’hi ha prou amb el reconeixement del sindicat únic. L’acció directa dels obrers no és suficient. Ara sabem que a la guerra de classes només ens val la victòria total. No en va han passat ja gairebé cent anys.

Però a l’octubre de 1919 l’alcalde de Terrassa havia redactat una nota, adjunta a un formulari ja obsolet, que no entenia què era el sindicat únic i l´acció directa.