Som les primeres generacions que viurem pitjor que els nostres progenitors des de fa molt de temps
Mai està de més recordar on som i llegir algunes dades sobre el treball i l’acumulació de riquesa. De vegades els mitjans de comunicació ens fan creure que tot ha tornat a la normalitat, que la crisi ha passat i ens distreu amb cants de sirena.
Doncs les dades parlen soles. A l’estat espanyol, l’1% més ric acumula ja el 25% de la riquesa, el 10% més ric acumula el 53% de la riquesa, mentre que el 10% més pobre compta amb el 0,1% de la riquesa. El 2009 el benefici empresarial va col·lapsar, no per culpa nostra, sinó pels desgavells del poder financer, i a totes en van fer estrènyer el cinturó. Ara, però, fa sis anys que les empreses acumulen creixement en el benefici net, de fet, en els darrers sis anys, han doblat el benefici. Això vol dir que una empresa mitjana, que guanyava uns 200.000 € nets de dividend empresarial, ara ja en guanya 400.000, mentre els salaris han augmentat en 10 anys un tímid 6%, i el cost de la vida ho ha fet un 11%. Ells acumulen beneficis i a nosaltres cada dia ens costa més arribar a final de mes.
Si ens posem a parlar sobre la lacra de les hores extra, llegim que a l’estat espanyol cada setmana es fan uns 6.200.000 hores extres, la meitat d’aquestes no pagades, ni comptabilitzades, ni declarades, ni res. 3 milions d’hores a la setmana regalades a la patronal. Si suprimíssim les hores extres, es calcula que es generarien 74.000 llocs de treball, però clar, no els interessa reduir tant l’atur, doncs la por a no tenir feina és una gran arma de control social. En aquesta línia, segons les dades del SEPE, el 37,2% dels contractes firmats entre gener i març van ser inferiors a un mes i la meitat d’aquests duraven una setmana o menys. Temporalitat, flexibilitat, precarietat en estat pur. I això que encara no estem en temporada alta al sector turístic.
Davant d’aquest panorama i després de diferents xerrades i trobades pel territori, he escoltat sovint conclusions semblants. La primera: Consciència de classe. Després d’anys de compartimentació de la classe treballadora, en classe mitjana, autònoms, emprenedors, mitja alta, mitja baixa… La majoria de la gent ja no s’identifica amb la classe treballadora, molta gent creu en la fal·làcia de l’ascensor social de que si treballes de valent pots acabar sent tu l’empresari d’èxit o que trobaràs un bon lloc a l’empresa. Cosa que passa molt poques vegades, però que des dels mitjans del règim es publicita cada dia, sent el cas més recurrent el de l’empresari multimilionari Amancio Ortega.
“hem de sortir del cercle de confort (…) animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen”
La segona: La visió d’una esquerra anticapitalista dividida, barallada i hiper ideologitzada. Molta gent que decideix apropar-se als espais anticapitalistes, després d’un temps, expressa la seva desil·lusió en veure que hi ha tan poca empatia i generositat dins del moviment sindicalista alternatiu. On el «patriotisme» de les sigles i les picabaralles ideològiques ocupen molt de temps i energies, davant la urgència social del moment. He escoltat diverses vegades que aquest fet fa que molta gent s’allunyi.
La tercera: La falta de referents sindicals de proximitat. Les treballadores precàries, que tot sovint canvien de feina, empresa o sector, no acaben de sentir-se identificades amb cap ram, ni tenint un espai de referència clar. Doncs uns mesos treballen a l’hostaleria a Barcelona o la costa, demà entren sis mesos a una fàbrica del poble del costat, etc.
Davant d’això, i veient que els sindicats CCOO i UGT estan fent un replegament territorial a capitals de província o comarques molt industrialitzades, és el moment d’enfortir les federacions locals i créixer a tot el territori, cobrint el buit que deixen els sindicats de concertació a moltes comarques de Catalunya. Créixer de la mà i en coordinació amb els moviments socials locals, sense sectarismes i amb humilitat. I potser el més difícil, engegar una campanya comunicativa potent per tal de recuperar la consciència de classe de la població, basant-nos en els fets i dades actuals que moltes vegades parlen per si soles. Recolzant-nos en les xarxes socials, en els mitjans de comunicació de base i locals que tan bona feina fan, però també intentant trencar el silenci al qual ens han condemnat els grans mitjans mediàtics, aprofitant les escletxes que dins d’aquests mitjans puguem obrir. Però sobretot, cadascuna de les persones del sindicat, allà on vivim o treballem, hem de sortir del cercle de confort i sense ser uns pesats, amb paciència, animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen, animar-los a recuperar el que és nostre.
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
