Entrevista amb Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya
Entrem al Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ens hem d’esperar perquè està atenent un alumne. A la porta, juntament amb cartells sobre arqueologia hi trobem també cartells que criden a la vaga, cartells antirepressius i retalls de diari. L’Ermengol Gassiot ens fa passar al seu despatx compartit, ple de papers, llibres i eines. Treballador i membre de la secció sindical de la CGT a la UAB, Secretari General de la CGT de Catalunya, “l’Ermen” és qui ens fa la primera pregunta a nosaltres, preocupant-se per com va el Catalunya.
- Professor de prehistòria a la universitat, pare i militant. Com a arqueòleg, quines evidències de treball comunitari i cooperatiu has trobat i fins quan es remunten? Trobes alguna relació amb el model social que voldríem anar assolint?
A través de l’arqueologia veiem com el treball comunitari i cooperatiu és constant al llarg de la història. El que no és tant habitual, són les evidències de l’existència d’explotació i d’opressió política. De fet, l’existència de l’Estat i de les desigualtats de classe són molt recents en la història de la humanitat. El que ara veiem com inherent a la nostra naturalesa és, de fet, una anècdota en els prop de 2 milions d’anys que té la humanitat. A ningú se’ns escapa que el futur no serà una tornada enrere en el temps: com a humans hem innovat, hem aprés coses, per bé i per mal. Però això no treu que no puguem aspirar a construir un futur en llibertat i sense explotació. De fet, durant la majoria de la nostra existència les i els humanes hem viscut així.
- Et vas formar com a militant al moviment okupa de Terrassa, en uns moments, a més, en que el moviment d’okupació era pràcticament l’únic moviment social que plantejava una confrontació directa contra el capital. Quines creus que són les lliçons, mancances i límits d’aquesta formació?
Això donaria per a tota una entrevista i encara ens faltaria temps. Així, molt ràpidament, crec que el moviment okupa de finals dels 1990’s va tenir tres grans encerts. El primer, identificar que el valor d’ús de les coses, el poder-les fer servir per allò que es van fer, està per sobre del seu valor de canvi en el mercat capitalista. És a dir, prioritzar donar una utilitat a un edifici que el dret del seu propietari a fer-lo servir per a especular i pel seu lucre privat. El segon, evidenciar que la (falsa)”democràcia” sorgida de la Transició era una fal·làcia, que no ens creiem ni la seva cultura del consens, ni seus procediments institucionals ni les seves lleis. Okupàvem, ho fèiem sabent que era il·legal i ho reivindicàvem amb orgull, perquè per davant de la propietat privada i les lleis hi havia el dret a construir usos col·lectius dels edificis. El tercer, teníem molt clar que sota la fal·làcia de la “democràcia” hi havia un conflicte, entre rics i pobres, entre explotadors i explotades, etc. Aquest conflicte el posàvem sobre la taula quan okupàvem i ens hi posicionàvem de la mateixa forma que ho feien els polítics, jutges, immobiliàries i policies quan ens desallotjaven. Assumíem que en un conflicte, quan t’agredeixen, respons. D’aquí allò de “desalojos son disturbios”. I ho defensàvem amb el cap ben alt. De mancances i limitacions també n’hi va haver. La repressió sovint ens va acabar marcant l’agenda i va dificultar els intents que vam fer d’arribar a sectors socials més amplis. Molt poques vegades vam aconseguir trencar aquest cercle.
- Canviem de terç. Vas ser escollit Secretari General per segon cop al Congrés d’Igualada de l’octubre de 2018, com a part d’un Secretariat Permanent que renovà les energies. Com veus l’organització després d’aquest congrés i el seu potencial de catalitzador pel canvi social a Catalunya?
Més enllà de congressos, i fins i tot de la CGT, el sindicalisme actualment ens trobem en una disjuntiva. Col·lectivament hem de triar entre el manteniment de les organitzacions tal com són, sense renunciar a les seves essències, i l’enfortir les organitzacions com a eines de lluita. Així enunciada, és fàcil estar d’acord amb les dues opcions d’aquesta dicotomia. La CGT som una organització anarcosindicalista. Això vol dir que som de classe, autònoms als poders i organitzacions polítiques, que defensem l’acció directa per incidir en el conflicte amb el capital i l’estat, que som assemblearis, etc. Ara bé, en un context en que les relacions laborals canvien, és inevitable veure que si realment volem ser això que diem que som, ens hem de replantejar aspectes organitzatius que es van dissenyar en un context molt diferent. Ara, la majoria de la gent jove (i una part de la no tant jove) te feines precàries, amb una nul·la expectativa de jubilar-se al lloc on treballen actualment. En conseqüència, formes d’organització que es van definir en una època en que era habitual que un treballador/a estigués 20 o 30 anys a la mateixa empresa ara són molt poc útils com a eina de lluita per qui viu en aquesta precarietat laboral. O quan parts importants de les treballadores i treballadors d’un centre productiu estan externalitzades en diferents empreses i convenis. El debat sobre aquesta problemàtica, si no es planteja explícitament i sense pors, pot acabar portant a una confrontació entre qui com a aspiració central té el garantir la continuïtat de l’organització tal i com és avui en dia i qui considera que és imprescindible llegir bé el present i, sense tabús, actualitzar les formes de lluita i d’organitzar-nos. Crec que tot i que hi era implícit, en el Congrés d’Igualada de 2018 no vam ser capaces d’afrontar obertament aquesta reflexió. Hem criticat molt que el “Procés” ha col·lapsat molts espais de debat social i, en certa mesura, en aquell congrés va servir d’excusa per no abordar altres discussions més centrals pel sindicalisme, com la que acabo de plantejar.
- I com veus actualment el panorama sindical català? Que té a aportar la CGT de Catalunya a aquesta situació?
El panorama sindical català va canviant, amb ritmes diferents segons el sector. Després de la vaga del 3-O del 2017 el sobiranisme va començar a mirar cap el món del treball. Fins aleshores havia prescindit de les organitzacions de treballadors. Com a plantejament interclassista no els interessaven gens. No obstant, recentment han vist el potencial que té poder controlar aquest espai de mobilització. I això s’ha traduït en aposta de l’ANC, TV3, etc. per promoure el “sindicalisme republicà” de la Intersindical CSC. Es tracta d’una opció transversal que ha entrat amb força en determinats sectors de l’administració pública però que ho tindrà més complicat per estendre’s a molts àmbits del sector privat. Aquí el predomini “electoral” de CCOO i UGT continua sent fort i potser nosaltres experimentem un cert fre al creixement dels darrers anys que en algun moment ens portarà a reflexionar sobre si hi ha un topall per a nosaltres a les eleccions sindicals. Però bé, més enllà d’això, la CGT té molt recorregut per endavant si sabem llegir els temps que corren. Per una banda, segurament som el sindicat més present en els conflictes laborals a Catalunya. Gairebé podem dir que, a diferència de l’àmbit electoral, som “majoritaris” en l’acció i la lluita. Per l’altra, a molts llocs estem tenint una capacitat considerable d’obrir-nos als sectors socials més precaritzats i a defugir del sindicalisme només de comitès i sectors, territorialitzant la nostra activitat. En definitiva, en l’àmbit institucional del “sindicalisme” hi ha una irrupció del sobiranisme en alguns espais mentre, en paral·lel, nosaltres consolidem la nostra presència en els conflictes i comencem a experimentar noves formes d’acció sindical, on la relació recíproca i de suport mutu amb moviments socials és un aspecte clau.
- Així doncs, està el món llibertari preparat per adaptar-se i fer front a les noves situacions de precarietat laboral i repressió?
El món llibertari és molt divers. Em consta que els debats més o menys explícits que hi ha dins de la CGT també hi són, amb les seves particularitats, a altres sindicats com ara la CNT. Això indica que dins de l’anarcosindicalisme hi ha una preocupació sincera per créixer i fer-ho fora de l’àmbit institucional de les relacions laboral, així com també de ser més útils del que ara som de cara a la lluita de la classe treballadora. Per l’altre costat, diversos espais llibertaris i anarquistes veuen els àmbits laborals com un espai de confrontació al poder i de lluita. Poc a poc cal anar teixint complicitats entre les diferents organitzacions, espais i tradicions anarquistes i llibertàries en aquest àmbit. El 3 d’octubre del 2017 ja ho vam intentar i s’ha vist clarament en la manifestació del 1r de maig a la tarda a Barcelona, on ens hi vam trobar unes 5.000 persones. Crec que cal seguir tirant per aquí, poc a poc però sense deixar de fer-ho. Caldrà assumir la nostra diversitat i que ningú té la recepta màgica de com fer-ho. De fet, aquest procés de construir espais de trobada va en paral·lel al debat necessari que hem de fer nosaltres, la CGT, per revisar i si cal adaptar al món actual la nostra forma de fer.
- 27 i més. Com valores aquest procés judicial? Quina perspectiva teniu els i les represaliades?
Crec que de la sorpresa inicial per l’envergadura de l’envestida repressiva, amb peticions penals d’entre 11 i 14 anys per persona, ara hem passat a normalitzar-ho dins de les nostres vides, tant a nivell individual com en els llocs on militem. Però això no ens ha de fer perdre de vista que és el pitjor cas de repressió de presó en molts anys contra una lluita estudiantil i sindical en defensa de la universitat pública. Ni tampoc que haguem d’oblidar d’on venen les denúncies que ens han portat fins aquí: de suposats companys/es de treball a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), gent molt propera a l’antiga sociovergència i, una d’elles, fins i tot afiliada a CCOO. Poc a poc, el procediment va avançant i la previsió és que en breu es tanqui la instrucció i ho passin tot al jutjat penal. En diverses ocasions jo ja he argumentat la meva resistència personal a ser part d’aquesta farsa i a fer front políticament a la repressió, aquest cas inclòs. Crec que una bona part de les encausades, sinó totes, pensem de manera similar.
- Què podem fer nosaltres com a sindicat?
Entre d’altres coses aquest episodi repressiu és un atac directe a l’acció sindical, honesta i valenta de la CGT, en aquest cas a la UAB. La millor manera que podem respondre com a organització és seguir promovent aquest sindicalisme en clau de conflicte, buscant punts de trobada amb els diferents actors i que no centri la base de la seva activitat en els comitès d’empresa. Aquesta és la millor resposta antirrepressiva: si hem vingut a fer sindicalisme de lluita, fem sindicalisme de lluita. Hem d’evitar que la repressió ens marqui el pas, tot i que és obvi que la gent represaliada necessitem la solidaritat del sindicat.
- Ets historiador, t’hem de preguntar. Perquè és important la història i la memòria col·lectiva?
La memòria col·lectiva és el reconeixement que nosaltres fem de la nostra pròpia història. És un patrimoni immaterial que tenim com a classe, de la mateixa manera que la burgesia té la seva pròpia memòria (i ens la intenten imposar, com a “història objectiva” a tothom). La necessitem per reconèixer-nos a nosaltres mateixes, construir-nos com a subjecte col·lectiu i actuar en conseqüència. Ara bé, reivindicar la història i la memòria no vol dir, en absolut, que en fem un fetitxe. En coneixement de la nostra història ha de servir-nos per analitzar la realitat present i decidir com hi intervenim.
- La teva professió d’arqueòleg t’ha portat també a polititzar l’arqueologia. Has estat el responsable de diverses excavacions de foses comunes de la Guerra Civil, reivindicant, a més, la seva obertura i la implicació popular en aquests processos. Explica’ns perquè veus important aquestes accions.
L’exhumació de fosses comunes, i de la manera en que s’ha fet durant molt temps, al marge de les institucions, ha permès una reapropiació col·lectiva d’una història que encara se’ns nega. La memòria de la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició va ser construïda de forma molt acurada i premeditat després de la mort del dictador, com una pota més del Règim del 78. Obrir fosses i fer-ho col·lectivament està ajudant a trencar aquest monopoli de la memòria, a evidenciar el caràcter criminal i la naturalesa repressiva del franquisme, a entendre com va funcionar aquesta repressió, i desemmascarar la impunitat (re)construïda durant la Transició. Una impunitat que va comptar amb la complicitat, en aquell moment, d’ERC, PSOE i PCE. D’altra banda, també ajuda a trencar el mite que el 18 de juliol del 1936 només hi va haver un alçament militar contra un govern “legítim”. També hi va haver altres conflictes, com el derivat d’una Revolució Social que naixia per canviar, d’arrel, el món. Però d’això en podem parlar un altre dia.
