Vaga General

Vaga general el 8M i 9M?

7 de febrer de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Maribel Ramírez. Secció sindical CGT Hospital de Bellvitge

@galiextrelana

Aquests dies parlant entre companyes, teníem molt clar el nostre punt de vista: volíem fer vaga laboral feminista el 8 de Març. Sempre que fos la consigna del moviment feminista, i aquest així es pronunciés.

A moltes de les lluites que s’han dut a terme al llarg de la història, segurament, les companyes no pensàvem o no sentíem el mateix. Les lluites no són perfectes, sí necessàries. Algunes vegades es guanyen i d’altres es perden però l’única opció que tenim es provar-ho.

Tots els 8 de Març, a totes nosaltres, se’ns omple el cap d’ aquelles dones que ens van obrir el camí, i van ser capces de deixar enrere les seves diferencies. No nomenaré noms concrets, crec que unes eren la cara visible però la lluita era de moltes. I és així com treballem les dones que volem canviar el món: deixem de banda les nostres diferències i lluitem per la igualtat de totes.

Aquest any, el dia internacional de la dona treballadora cau en diumenge. L’únic dia de descans que ens queda a moltes en tota la setmana. Però, descans per a qui? Dies que prenen valor amb l’escalf de la família i els amics, i que comencen a ser utòpics. Penseu: quanta gent del vostre entorn treballa dissabtes o fins i tot els diumenges?

Aquesta és la nostra realitat, qui ens portaria la cerveseta a una terrassa? Qui cuidaria de les nostres malaltes i de la nostra gent gran? El descans i l’oci d’una part de la societat, ens ha abocat a jornades laborals poc conciliadores d’un nombre molt elevat de companyes. Els dies en família per aquestes companyes són tresors anuals, ja que quan elles treballen els seus fills, parelles i amics descansen.

Voldria compartir un pensament que cada vegada em ronda més sovint pel cap. Els diumenges ja no són dies de descans, són dies de consum. El dia a dia ens deixa poc temps de lleure. La societat ha transformat l’únic dia de descans, d’unes jornades laborals maratonianes, en dies de consum, no us sembla? Som nosaltres qui creem aquestes necessitats, formem part d’aquesta societat i de la demanda que aquesta fa. Aquest és un dels motius més importants d’aquest any: la visibilitat d’aquelles companyes que, per necessitat, només tenen l’opció de treballar quan tothom descansa.

Els motius esmentats haurien de fer enfocar la nostra força el diumenge. Entrar en un debat de si la vaga tindrà seguiment o no, per caure en diumenge, fa que les nostres forces es dispersin. Perquè no obrir el debat de quina seria la millor manera d’acompanyar a les nostres companyes un dia com aquest? Seria un repte més de la lluita de totes

“proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades”

Al sector de l’hostaleria, potser no facin vaga, potser no tinguin la força per lluitar contra l’empresari; però imagineu, per un moment, tots aquests negocis buits. Imagineu que a l’empresari li sortís més car romandre obert aquell dia, que fer vaga a les mateixes companyes que treballen en precari? Com diu una companya meva de feina; lo gozaríamos!!!

Aquest mateix pensament es podria compartir amb els sectors d’espectacles i de comunicació. Sectors on la conciliació només queda reflectida als convenis, als plans d’igualtat i protocols de les empreses, però no al dia a dia de les treballadores. Al sector sanitari seria encara més complex, els diumenges es treballa sota mínims. Podríem entrar en un conflicte on es vulnerés el dret de fer vaga?

Un dia tan internacional de lluita feminista on la consigna és tant clara, en un sector tan feminitzat on els diumenges entren dintre de la teva jornada laboral, les treballadores no tindrien l’opció d’adherir-se a una vaga. Tornaríem una vegada més a demostrar que les llibertats no són un dret de totes, que el sistema capitalista i autoritari que ens pertoca sembla com les religions: parlen molt i prohibeixen més.

Fem una ullada als nostres propis privilegis i utilitzem-los per fer visible aquelles companyes que cada dia de l’any, fins i tot el 8 de Març són silenciades pel patró i oblidades per les lluites. No totes podem cridar, sindicar-nos i porta la nostra lluita als carrers. Això només es pot aconseguir conscienciant a la gent de fer una gran vaga laboral, de consum i de cures, els tres grans eixos per portar a endavant qualsevol canvi a la societat.

Està tant normalitzada la poca conciliació familiar de les companyes, treballadores els caps de setmana, que no ens parem a rumiar que proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades.

Una gran majoria treballem de dilluns a divendres, i no som conscients del que suposen jornades contràries a tothom. Crec que aquest any més que mai, i fent referència a la sororitat entre nosaltres, hauríem d’enfocar la nostra lluita a acompanyar aquelles treballadores que malgrat ser diumenge han d’anar als seus llocs de feina.

El 8 de Març no és un dia qualsevol, fa referència a totes aquelles dones que van ser represaliades per un empresari. En uns moments laborals molt precaris de les seves vides van decidir organitzar-se i lluitar contra tota mena d’abusos als quals estaven sotmeses. Aquest any més que mai, la lluita s’ha d’enfocar en denunciar la precarietat de les treballadores més precàries. Per elles, per les que cuiden, les migrades, les que no tenen papers i per tant, no tenen drets en aquesta societat. Per una sororitat interseccional on totes tinguem un espai segur i un àmbit laboral digne.

La meva opinió del que produeix el moviment feminista la vull relacionar amb una dita molt castellana, dedicada a aquella part de la societat que intenta que les dones ens esfumem dels llocs de reunió i de crítica a la societat a tots els àmbits: “Quien se pica ajos come”

Sortim al carrer el 8 Març, però lluitem tots els dies a tots el àmbits per un món feminista.

És possible Una vaga general a Catalunya sense Comissions Obreres i UGT?

11 de gener de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Una vaga com la del 30 de Gener a Euskadi, és possible a Catalunya?

Rubén Paez. Sindicat de Transports de Barcelona

Llegint el titular molts em diran que és clar que sí. De fet, durant els dos últims anys en el nostre país s’han convocat fins a sis vagues generals sense que a cap de les centrals sindicals majoritàries se les veiés ni se les esperés.

Ara bé, si no volem caure en fer-nos trampes al solitari, haurem d’admetre una sèrie d’elements que estan associats a aquestes vagues:

-primer: els textos de la convocatòria que es registrava a Treball incloïen reivindicacions laborals, però tots sabem que aquestes s’utilitzaven per embolcallar altres objectius i evitar la seva possible il·legalització. Per acabar-ho d’adobar, aquestes convocatòries no van ser ni tan sols vagues, sinó aturades de país, eufemisme que a mi, i imagino que a qualsevol sindicalista seriós li passa el mateix, em fa grinyolar les dents. Fins i tot en titllaria una d’elles com de tancament patronal i per tant, representaria l’antítesi del que representa una vaga general combativa.

-segon: si compartim la idea que una jornada de vaga té com a objectiu aturar el teixit productiu d’un país, també estarem d’acord que en aquest sentit, aquestes convocatòries van ser un fracàs. L’única que podríem qualificar d’exitosa és la del 3 d’octubre, reconeixent però que aquest èxit el van determinar les circumstàncies de repressió brutal patida només dos dies abans. Malgrat em dol dir-ho, els sindicats convocants en vam tenir més aviat poc a veure.

És veritat que algunes, no totes, van ser grans jornades de lluita i que utilitzant com a paraigües la convocatòria de vaga es van fer algunes accions espectaculars per part d’alguns moviments socials (no pas per part del moviment sindical). De tota manera, una jornada de lluita no és una vaga, i encara menys una vaga general.

-tercer: aquestes vagues mai no es van treballar seriosament com a vagues. Una vaga general no es convoca amb quinze dies, no es convoca sense fer assemblees en els centres de treball i sense promoure-la. Que hi hagi motius per fer-la (d’aquests sempre en sobren) no assegura el seu èxit, cal treballar perquè hi hagi una conjuntura favorable. Les condicions per a una vaga no només apareixen, també es creen. I això implica mesos de preparació, i tenir implantació en els centres de treball. I aquí arribem al moll de l’os. Les vagues esmentades van ser convocades per sindicats minoritaris, i ni tan sols amb consens entre les diferents centrals sindicals anomenades combatives o alternatives.

Arribats a aquest punt i havent deixat clar del que estic parlant, reformulo la pregunta: és possible una vaga general amb èxit, laboral i combativa, sense la participació de CCOO i UGT a Catalunya? La resposta és que fins ara, això ha estat impossible.

Fa dotze anys que sóc militant de la CGT i des de llavors sempre he comprovat, de vegades dolorosament, que al sindicalisme combatiu i de classe no li era possible convocar una vaga general amb èxit sense CCOO i UGT. No tan sols això, la part més dramàtica és saber que amb ells tampoc és possible perquè són gestors de la pau social, des de fa ja massa temps, i , ni volen, ni saben ser combatius. Aquesta situació ens ha deixat durant molts anys en un atzucac que semblava insalvable. L’única solució? Superar l’immobilisme de les grans centrals sindicals amb grans mobilitzacions i sobrepassar-los des del carrer, lluny dels despatxos i les taules on ells es fan forts. I a llarg termini, arrabassar-los la majoria sindical. Aquest és l’únic camí, la resta no ens serveix. Hem d’acceptar que mai hem tingut les condicions per poder fer-ho, i hi hem de sumar el fet que massa sovint hem prioritzat malgastar energies lluitant entre nosaltres i contra altres sectors de l’esquerra. D’aquesta manera ens hem allunyat d’afavorir la creació de la conjuntura d’una necessària vaga general. Amb tot, objectivament, en els dos últims anys les condicions han canviat favorablement per a nosaltres. I tot sembla indicar que ho continuaran fent.

“No importa perquè no ens hi vam posar ahir, el que importa és perquè no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar”

El proper dia 30 de gener hi haurà una vaga general al País Basc, sense Comissions Obreres i sense UGT , convocada per ELA i LAB i impulsada des d’una carta de drets socials que no resumiré aquí, però que convido a tothom a fer-hi una ullada. Val la pena. Aquesta vaga l’han estat treballant els sindicats convocants des de fa un any, i la carta de drets socials que alhora fa de taula reivindicativa encara ha trigat més a fer-se perquè ha estat consensuada per la gran majoria dels moviments socials, amb poques excepcions, que conflueixen al País Basc. Parlem dels moviments feministes, els moviments per l’habitatge, els pensionistes, els ecologistes, les associacions de gent migrada. Hi són tots. I, què voleu que us digui, a mi em fa molta enveja . No els desitjo sort perquè no la necessiten, les coses ben fetes no necessiten de l’atzar.

I la pregunta sorgeix sola, per què no hem fet quelcom semblant a Catalunya? El debat subsegüent donaria per molts articles, i segur que no ens posaríem d´acord. En qualsevol cas no vull parlar ara d’allò que ja no té remei. No importa per què no ens hi vam posar ahir, el que importa és per què no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar. I , al menys jo, no hi trobo cap motiu de pes per no fer-ho.

Crec que si tots els sindicats combatius i de classe que existeixen al nostre país som capaços de deixar de banda el que ens separa i ens concentrem en crear un clima d’entesa i en centrar-nos en allò que ens uneix, no resultaria gaire difícil arribar a acords. Qui no esta en contra de la llei mordassa? O de les reformes laborals? Qui no està per recuperar el poder adquisitiu que aquesta crisi li ha manllevat a la classe treballadora per donar-la als més rics? Qui no està en contra de la repressió cada cop més generalitzada tant als carrers com als llocs de treball? Qui no està per la igualtat real de sous entre homes i dones ? Qui no està en contra de la Llei Aragonès i de les privatitzacions i externalitzacions als serveis públics? Qui no està per revertir les retallades i pujar i blindar les pensions? Aquestes només són unes quantes reivindicacions laborals que ens uneixen, les primeres que em venen al cap i crec que a tall d’exemple ja n’hi ha prou. Una de les coses que més se’ns retreu als sindicalistes és la nostra incapacitat per anar tots a una. Està clar que amb els majoritaris no anem enlloc (tampoc ells volen anar amb nosaltres, tenim agendes molt diferents ). Però, i amb la resta d’organitzacions? Tots els sindicats alternatius hem crescut en els últims anys en major o menor mesura. Això és degut a dos factors principalment. El primer és que es comencen a guanyar lluites concretes a determinats sectors. És veritat que encara no hem aconseguit grans canvis a un nivell mes ampli però cada mes a aquesta mateixa revista es poden llegir les cròniques de les nostres victòries. Estem creixent de forma constant i cada vegada que es guanya un conflicte ens fem més forts. I no se n’havien guanyat tants des de fa molts anys. El segon motiu es el descrèdit dels sindicats majoritaris, que han venut tants cops als treballadors i han desmobilitzat tantes vegades i d’una forma tan descarada que cada cop són menys els que se’ls creuen. Vivim un moment que pot ser una gran finestra d’oportunitat per a nosaltres. Hem de capitalitzar el desgast i l’enuig de la classe treballadora i ho hem de fer ara, abans que l’extrema dreta emergent ho faci. Ens ho juguem tot, però podem guanyar.

Es veritat que ELA i LAB tenen la majoria sindical al País Basc que desgraciadament no tenim encara aquí. Però també cal admetre que el nivell de presència als carrers i de mobilització a Catalunya és en aquests moments molt més alt que a Euskadi. I fins i tot allà les centrals sindicals han tingut la lucidesa, tot i tenir la majoria sindical, de no obviar que en aquest moment les vagues perquè tinguin èxit han de apel·lar també els moviments socials no estrictament laborals que cada lluiten al carrer per crear una alternativa social al model capitalista. L’ecologisme, el feminisme, els moviments per un habitatge digne o les lluites antidepressives han de ser eixos fonamentals de les nostres reivindicacions, ja que travessen de punta a punta la realitat social de la classe treballadora, i actualment generen més consens que les reivindicacions laborals. Per què succeeix això? No ho sé però penso que hauríem de fer certa autocrítica. Un sindicat que perd el pols del carrer està perdut. Hem de trobar la manera de tornar a posar les lluites laborals al centre del discurs de les lluites al carrer . I per això necessitem fer nostres les reivindicacions dels moviments socials , sense tractar de controlar-los ni fagocitar-los, mai per davant ni per darrera de ells, sinó al costat, com a germans de lluita.

A Catalunya hem deixat que les reivindicacions nacionals, que divideixen a la classe treballadora, eclipsessin durant dos anys les reivindicacions laborals i socials que son aquelles que poden millorar inequívocament la nostra vida. I que ningú em mal interpreti, la lluita contra la repressió en totes les seves formes i el legítim exercici de autodeterminació de qualsevol poble del món em semblen lluites importantíssimes i legítimes, paro no més importants que la derogació de les reformes laborals i la restauració de tots els drets laborals i el poder adquisitiu perdut per la classe treballadora en els últims anys. Més aviat al contrari. Sé que el que plantejo és complicat i a molts dels meus companys d’organització els grinyola, així com a altres que no ho són, però si no abandonem les posicions tancades que ens impedeixen treballar juntes per crear les condicions necessàries mai podrem convocar una vaga general combativa i exitosa . Nomes amb grans mobilitzacions, només des del carrer, només amb la unió de la classe treballadora defensant els seus drets, trencarem el marc immobilista en què portem enclaustrats massa temps. Al cap i a la fi, un sindicat que no té capacitat real d’ incidir en la realitat social i laboral del món que l’envolta, per què serveix? El repte és gran, però la recompensa és enorme. La paraula clau és generositat. La gent està prou farta i les condicions són bones, però no podem esperar a que els moments caiguin del cel. Hem de deixar de ser reactius i tornar-nos proactius, ser nosaltres qui marquem els passos a fer i no deixar aquest espai per als nostres enemics de classe. Les condicions sorgeixen de vegades, però també cal crear-les. I aquest és un bon moment per començar aquest procés. Hem d’arremangar-nos i començar a treballar colze a colze amb tots aquells que volen derrotar el capitalisme. Per bastir fronts amplis, sense deixar de ser qui som, sense deixar de ser anarquistes. Però amb una ment oberta i amb una fita clara. Per sobrepassar CCOO i UGT ens fa falta una vaga general que els passi per sobre. I sols no podem.

Ens hi posem?

La Vaga de la Canadenca

10 de març de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Cent anys de la vaga de la Canadenca i de la conquesta de les vuit hores

L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital.

Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat.

L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya.

A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se.

Resultat d'imatges de vaga de la candenca @cgtcatalunya

El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de “A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts.

Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana.

El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals.

El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores.

Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores.

Ferran Aisa. Historiador i afiliat a la CGT.

Organitzar-nos per alliberar-nos

7 de març de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

En motiu de la Vaga General del proper 8 de març, parlem amb la Montse Sánchez, actualment Secretària de Gènere de la CGT de Catalunya. Va ser escollida al Congrés que l’organització va celebrar a Òdena el passat mes d’octubre, ara farà just cinc mesos. Com a treballadora de l’empresa SEAT, ha estat una militant activa dintre de la Federació del Metall i també a la Federació del Baix Llobregat, sempre implicada, a més, a la secció sindical de la CGT a SEAT.

Bon dia Montse.

La primera pregunta és gairebé obligada. Arribes a la secretaria de gènere en uns moments en què el feminisme està trasbalsant consciències i està aconseguint ser un dels motors del canvi social. Sabent que els reptes són grans ja que les organitzacions sindicals encara estan fortament masculinitzades, què et fa decidir a presentar-t’hi?

El suport de les companyes i justament poder donar-li veu a totes des de la secretaria de gènere és el que em va motivar.

Les dades ens diuen que la precarietat laboral té una afectació molt superior en les dones que en els homes. Alhora aquesta precarietat allunya de la capacitat d’organitzar-se per combatre-la, i per tant, allunya les dones de les organitzacions sindicals. Creus que hi ha prou debat sobre això, és a dir, està esdevenint un eix important des del feminisme?

Cal que n´hi hagi. Els grans sindicats, lluny de la realitat i la precarietat que és evident que te nom de dona, degut precisament a les polítiques depredadores del patriarcat, han influït negativament en el concepte sindical de la classe obrera que ja fins i tot ni s´anomena… diem treballadora, però el concepte “obrera” ja pràcticament està en desús.

Per això el nostre sindicat, que si és de classe, ha de ser avui més que mai, una eina de defensa de les més precàries.

El 8 de març de 2018, es va organitzar la primera vaga general feminista a l’estat espanyol. Aquesta vaga però, té caràcter internacional i sembla que ha arribat per quedar-s’hi. Creus que està justificada la necessitat d’aquestes convocatòries?

Les agressions masclistes són ja insuportables i intolerables. L´agressió és a la vida i a la terra en el seu conjunt però no podem oblidar totes les mortes, violades i maltractades pel simple fet de ser dones… és evident que és necessària la nostra revolució com a dones.

Si en fem una anàlisi purament sindical, no podem dir que aquesta vaga, almenys al 2018, tingués un efecte d’aturada laboral molt alta. Creus que s’hauria d’ampliar la mirada des del sindicalisme per valorar els efectes d’aquesta convocatòria de vaga?

És una vaga amb un ampli concepte de gènere que pretén qüestiona-ho tot per canviar-ho tot. Estem molt contentes per l’èxit de les grans mobilitzacions de l’any passat, però és evident que com a sindicat hem de seguir creant consciències per aconseguir que el conjunt de la classe treballadora, especialment les obreres, siguin les que s’empoderin i liderin i aconsegueixin aquest canvi.

Ara parlem en clau interna. La CGT va organitzar un congrés extraordinari estatal per parlar de feminisme. En aquesta línia, les ponències que s’hi van presentar estaven íntegrament enfocades en buscar la manera que el sindicat esdevingui una eina aliada per combatre el patriarcat. Creus que estem a l’alçada d’aquesta revolució social? És a dir, treballem perquè el contingut de les ponències es converteixi en la nostra praxi?

Tot i ser un sindicat alternatiu que aspira a la repartició de la feina i la riquesa, i en conseqüència, acabar amb el capitalisme, he d’admetre que hauríem de fer una profunda reflexió que ens doni la capacitat de detectar les nostres mancances en aquest sentit.

Les lluites feministes no són uniformes. Què voldria dir “feminisme de classe”?

Organitzar-nos per alliberar-nos. I alliberar-nos no només del sistema patriarcal sinó també del capitalisme, que a més de submises ens vol precàries i esclaves.

Hem vist que has sortit escollida a les últimes eleccions de la SEAT com a delegada. És difícil compaginar la militància de delegada amb la Secretaria de Gènere de la CGT de Catalunya?

Dificilíssim, sense més.

Justament treballes en un sector que històricament està molt masculinitzat. En canvi, la Federació del Metall de Catalunya sembla ser un dels ens més conscients de la necessitat de la lluita feminista. Com expliques aquest fenomen?

Als darrer anys hem tingut un important increment de companyes afiliades, i no només afiliades sinó sobretot de militants. Això ha fet que dins del treball diari hi hagi més aportacions i més propostes i reivindicacions de les dones i en clau feminista que han fet que les nostres necessitats es visibilitzessin. Tanmateix, la consciència dels homes del sector del metall ha anant tenint cada vegada més clar que qualsevol transformació social ha de ser amb les dones, i amb un pla d´igualtat real.

Passem a un altre tema. Dones de CGT, Dones Llibertàries… Quina diferència hi ha?

Dones Llibertàries som un grup autònom dins de la CGT i ens considerem continuadores de la tasca engegada per Dones Lliures del 1936, per tant existim molt abans de que la part orgànica del sindicat decidís reconèixer una organització de dones pròpia a través de les secretaries de gènere. A més considerem la part cultural i activista feminista com a fonamental, a més de l´acció sindical.

Aquests col·lectius no són ens reconeguts orgànicament per la CGT. Per què?

No som reconegudes perquè històricament sempre hi ha hagut reticències en donar veu i responsabilitat a les dones dins del sindicat, on encara tenim un sostre de vidre preocupant i actituds masclistes i paternalistes, encara que siguin poques, vers les dones, al cap i a la fi, com en el conjunt de la societat.

Com es podria fer casar una idea amb l’altra?

És molt senzill, amb el reconeixement orgànic de l’organització per tirar endavant la nostra tasca com a part integral feminista i transformadora revolucionària de la societat.

8 Mil Motius per fer Vaga

7 de març de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Parlem amb el col·lectiu 8Mil Motius, format per solidàries i per les dones imputades per un piquet en la passada vaga general feminista del 2018. Són acusades per un delicte de desordres públics greus i els hi demanen fins a 26.000€ en concepte de responsabilitat civil.

El 8 de març del 2018, en el context de la Vaga General Feminista, un piquet format per dones talla les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a l’altura de Sant Cugat. Mesos després. Tres mesos després, set integrants del piquet aneu a declarar als jutjats com a imputades. De què us acusen?

El passat 8 de març, en un context de Vaga General Feminista, des del Comitè de Vaga de Sant Cugat vam decidir sumar-nos a les convocatòries d’accions de primera hora del matí en les que es volia visibilitzar que si les dones decidim que aquest món que ens oprimeix s’aturi, podem fer-ho. Crèiem (i creiem) que és legítim que en un context on les dones de classe treballadora estem doble i triplement oprimides hem d’utilitzar totes les eines de lluita que tenim i que hem guanyat al llarg de la història i convocar i participar activament de la Vaga General Feminista és una d’aquestes.

Aquest tall de vies era una acció simbòlica on volíem mostrar que juntes podem fer que el dia no comenci amb normalitat, al mateix temps que denunciar que a diari, les dones quan agafem els mitjans públics de transport patim agressions i violències masclistes i que hem decidit dir prou i que cal senyalar a aquelles organitzacions, que tot i saber que són còmplices de les agressions que s’hi produeixen no fan res.

El 14 de març, una setmana després de la vaga, vam rebre les citacions per anar a declarar davant dels mossos. Tres mesos després se’ns va citar per anar a declarar als jutjats de Rubí. Actualment, encara estem en fase d’investigació i no s’han formulat les acusacions. A més, el jutge tampoc ens va informar de què se’ns investigava. Quan ens van citar a declarar els mossos, ho feien per un possible delicte de desordres públics.

Tenim entès que FGC s’han personat com a acusació particular. Què us demanen?

FGC es va personar com a acusació particular. De moment, ha demanat una responsabilitat civil de 26000€, però fa un parell de mesos que ha decidit retirar-se de la part penal. Ara que el procés ja està engegat, ara que la fiscalia ja està actuant, continuen demanant una responsabilitat civil de 26000€.

Teniu data de judici? En què es basa la vostra defensa?

Encara no s’ha tancat la fase d’investigació. Estem a l’espera de saber de què se’ns acusa finalment, i poder elaborar el nostre escrit de defensa. No obstant, tal i com ja vam deixar clar quan vam anar a no declarar, entenem que el tall de vies era una acció legítima en una jornada de vaga general feminista, legalment convocada, en la que juntament amb dones de tot el món volíem denunciar un sistema que ens oprimeix per ser dones en tots els àmbits de la nostra vida.

Què us va portar a tallar les vies dels FGC?

Segons un informe elaborat per la pròpia Generalitat l’any 2016, més del 17% de les agressions masclistes que es produeixen fora de la parella tenen lloc en el transport públic. I FGC no tenia cap protocol ni cap política per fer-hi front. Som moltes les dones que hem viscut agressions quan agafem els FGC a diari per anar a estudiar, a treballar o desplaçar-nos per realitzar qualsevol activitat, i el que és més greu, moltes d’aquestes agressions es naturalitzen o no es denuncien perquè sabem que difícilment tindran conseqüències.

El 8 de març, en la jornada de vaga general feminista, vam decidir que entre totes senyalaríem aquells àmbits on les dones seguim vivint opressions a diari, a Sant Cugat (i al Vallès) era important senyalar als FGC.

La vaga del 8 de Març del 2018 no va aconseguir aturar la producció. Perquè penseu que va ser un èxit?

No es va aturar la producció en alguns àmbits, en altres sí. Però el que ens fa valorar la vaga general feminista com un èxit és la gran visibilitat que va tenir, com des de que vam començar a preparar la vaga es van posar les desigualtats i les opressions que vivim les dones treballadores, i com a través de les accions durant la jornada de vaga es va poder visibilitzar clarament un feminisme de classe (i voldríem dir també antiracista, encara que ens queda molta feina per fer en aquest àmbit).

Es van fer molts esforços per invisibilitzar la Vaga General Feminista, vam tenir una contraconvocatòria dels sindicats del sistema que volien que la vaga fracassés, i malgrat tot, les dones organitzades vam aconseguir portar el debat als carrers i que comencessin a entrar als centres de treball. Això és un èxit, sobretot quan des del sindicalisme es segueix tenint molta por a la lluita de les dones per millorar les nostres condicions laborals.

Com afrontareu aquest procés repressiu?

Hem creat un grup de suport, 8 Mil Motius, i des del grup de suport estem treballant la campanya feminista i antirepressiva. Volem que el cas serveixi per seguir posant sobre la taula tots els motius, els 8 mil motius, que ens van portar a fer vaga, no només per nosaltres, sinó per totes les dones que han lluitat en el passat i per totes les que ho faran en el futur.

A part, hi ha les dificultats econòmiques que aquestes les portem com podem: venent samarretes, fent barres i tenim una caixa de resistència (ES51 3025 0014 0914 0009 6010).

Teniu pensades accions de protesta i solidaritat?

Estigueu atentes a quan hi hagi l’escrit d’acusació, us farem arribar convocatòries! I mentrestant, aquest 8 de març tornarem a sortir al carrer, perquè seguim tenint 8 Mil Motius per lluitar!