Encetem aquest número agraint al Catalunya que a partir d’ara se’ns reservi un espai propi mensual per Dones Llibertàries des d’on podrem fer difusió i comunicació feminista i on les dones podrem expressar, plantejar i treballar temes per a aconseguir un veritable canvi social, lliure i feminista. Aquesta ha estat una demanda al “Catalunya” per part del grup de Dones, similar al “Eje Violeta” publicat al Rojo y Negro.
Al món actual, on estem plantejant i reivindicant el paper de les dones a la societat, on cada vegada és fa més evident que sense les dones no hi ha revolució, on treballem per empoderar-nos, i amb un 8M de lluita que per segon any consecutiu hem pogut viure; sembla però, que continua havent un qüestionament de la necessitat de treballar com a grups de dones.
En primer lloc, volem transmetre la necessitat
que tenim les dones, a banda de
militants a qualsevol organització sindical, de tenir espais propis per
poder treballar i debatre plegades sobre temes i aspectes concrets de la lluita
feminista.
Per aquest motiu, volem fer una revisió a la
nostra història propera, de les dones anarquistes, començant per les nostres
pioneres: “Mujeres Libres”, organització de dones de caire feminista.
Ja llavors Mujeres Libres ens van mostrar el camí, les dones anarquistes, malgrat estar inserides en les seves organitzacions sindicals i col·lectius, sentien que alguna cosa els mancava; eren conscients que les estructures organitzatives no les tractaven amb plena integració i igualtat, i que era essencial una organització dedicada a l’emancipació de les dones.
Una de les aportacions més significatives prové dels seus fonaments feministes on es concebia l’esser humà i la societat, dins el concepte de ”humanisme integral”.Recordem que van arribar a tenir més de 20.000 afiliades. Desitjaven crear espais col·lectius, i per això van crear la Revista “Mujeres Libres”, on als seus continguts es podia apreciar la seva doble lluita: de classe i de gènere. El seu exemple té molt a ensenyar-nos sobre la conscienciació de que parlem, l’organització col·lectiva, la relació entre les persones i les comunitats i sobre el significat de la diferència en la societat actual.
Els seus paràmetres eren: “No luchamos contra los hombres, no pretendemos sustituir el dominio masculino por el femenino. Es necesario trabajar y luchar juntos, sino nunca tendremos la revolución social. Pero necesitamos nuestra propia organización para luchar por nosotras mismas”.
Fent un recordatori actual, l’any 1985, a CNT, vam començar a funcionar i constituir-nos diferents grups de Dones/Mujeres Libertarias en diverses ciutats de l’estat espanyol: Zaragoza, Barcelona, Madrid, València i Granada, per poder conscienciar les companyes i companys i avançar en la lluita feminista.
Ens
vam constituir a Barcelona amb uns
estatuts propis, legalitzades des de l’any 1985, actualitzant-los en etapes
posteriors: l’any 1992 i el 2000. Des de diferents grups, es van editar fulletons sobre
sexualitat, anticoncepció, educació no sexista… que després es distribuïen a
tots els territoris.
Valorem la importància que va tenir la coordinació dels diferents grups de Dones que funcionàvem a Espanya i l’edició de la revista “Mujeres Libertarias” on tots els grups aportàvem articles i que es distribuïa arreu. Treballàvem conjuntament en campanyes i lluites amb l’iniciat moviment feminista: Lluites per la despenalització i legalització de l’avortament, Llei del divorci, per una sexualitat lliure, etc.
El funcionament d’aquests grups va ser molt important per començar a treballar a l’àmbit i la lluita feminista dins la mateixa CNT, i la força i l’empoderament que vam aconseguir plegades. Aquests grups de dones vam ser l’embrió de les actuals Secretaries de la Dona establertes de manera orgànica en els acords de CGT.
A Barcelona, vam anar treballant en diferents etapes, amb més o menys intensitat, com a grup de Dones Llibertàries, en col·laboració o autònomament amb les Secretaries de Gènere de CGT. Arrel de l’organització i feina conjunta de la Vaga General Feminista 8M del 2018, que ens vam reactivar com a grup de Dones i vam acordar que tot aquest vincle i lluita plegades, aquesta força i energia havia de tenir continuïtat.
Hem continuat treballant plegades durant tot
aquest any i ha tornat a estar una tasca molt enriquidora i un gran impuls
de lluita, que ens ha ajudat a apropar-nos entre nosaltres, saber que juntes
som més fortes i ens ha tornat a donar força per a continuar lluitant plegades
i aconseguir un món feminista, hem après que la Revolució serà feminista
o no serà!
Aquestes coordinacions, feina compartida, debats, organització i lluita conjunta entre dones de diferents poblacions i sindicats de CGT ha fet que es creïn vincles de comunicació, solidaritat, sororitat i suport mutu.
Ens definim com a Dones Llibertàries i feministes de CGT, amb entitat i autonomia pròpia per poder prendre les nostres decisions i acords. Entenem el feminisme com a ideologia teòrica, però que només té sentit en la pràctica del dia a dia i en l’acció directa.
Per a nosaltres, ser dona feminista significa reconèixer la
diferència i la diversitat: apostem per combatre les dissimetries entre sexes i
entre classes amb la fi de trencar amb la falsa igualtat, que oculta les
diferències reals que ens oprimeixen.
Entenent sempre el feminisme de classe com a tasca transversal dins el sindicalisme i la societat en general. Queda encara molt per fer, però continuarem lluitant i treballant per aconseguir-ho.T
Pilar Frey, Pilar Bonaga, Rosalia Molina. Dones Llibertàries
L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe.
No recordo exactament l’any, però coincidint amb l’esclat de Podemos al mapa institucional de l’estat espanyol diversos periodistes van desenvolupar articles relatius a l’inevitable canvi que es produiria també al mapa sindical. La raó semblava consistent: Si el bipartidisme polític trontollava pel desig d’una forma diferent de fer política, per què no havia de passar el mateix amb el bisindicalisme majoritari? Faltava identificar si l’actor emergent serien els sindicats alternatius o bé el sindicat apadrinat per Podemos, Somos.
Efectivament, el que des dels
sindicats majoritaris anomenen “el desgast de prestigi de la marca” estava, i
està, ben present. Alguns companys comentàvem llavors aquestes teories de canvi
radical als centres de treball i fèiem conya. Una cosa és ficar el vot a una
urna i una altra alterar substancialment la realitat sindical al món del
treball: Xarxes clientelars, maquinària propagandística, personal que deu
favors a sindicats que fan cursos de formació per poder entrar a l’empresa,
sindicats que ‘gestionen’ incorporacions i després se les cobren, Llei orgànica
feta a mida que dificulta l’expansió, a vegades una irracional por al delegat,
a un sindicat que tensi la corda… L’empresa és un microcosmos amb regles
pròpies. Com sabem, no va passar res més enllà de l’increment suau, però
constant, dels sindicats alternatius.
Catalunya viu, avui, una altra pulsió sòcio-política molt rellevant que no escapa a ningú. Sense voler entrar en disquisicions, i sent conscient que és un traç gruixut, m’agrada distingir entre el desig independentista de bona part de la societat i la, diguem-ne, ‘gestió creativa d’aquesta força social’ per atreure l’aigua al teu projecte concret. Aquesta variant fa servir generalitzacions o missatges emotius que permeten connectar directament amb l’intens corrent emocional existent. Un cop assolit és relativament senzill de dirigir.
Les vagues generals com a campanya d’afiliació
Fins setembre del 2017 el
que podríem anomenar conglomerat polític del procés independentista, precisament
per mantenir el bloc heterogeni generat pel biaix interclassista de les
diferents organitzacions presents, no prestava gaires atencions ni a sindicats
ni molt menys a aportar reivindicacions de treballadores en el pack de la
carpeta de la nova República. Més enllà, és clar, d’algunes promeses en forma
de titulars per passar pàgina. Ara bé, aquelles dates, alguns sindicats
minoritaris vam valorar la intensitat dels vents de repressió que estaven confluint
i vam convocar una vaga general que va ser la més seguida dels darrers 25 anys
al territori català, dos dies després que milers d’antidisturbis repartiren
democràcia i amor per tot el país.
Eps! Ara sí que molàvem. De
sobte ja es demanava una altra jornada de vaga, fins i tot per part de les
organitzacions que la van sabotejar al convocar l’invent propagandístic conegut
com ‘aturada de país’. La majoria dels sindicats vam anar amb molt de compte,
prioritzant l’eix de classe per sobre de qualsevol instrumentalització. Bé,
tots no, I-CSC va convocar unilateralment vaga el 19 d’octubre per un rang entre el 30 d’octubre al 9 de novembre, que
finalment es concreta el 8-N. El temps de preavís era el mínim, 10 dies, el que
implica que cap altre sindicat podia presentar un altre. Com a mínim, curiosa
forma de cercar unitat d’acció. Aquells dies l’afiliació va pujar, segons les
seves fonts, en 500 persones.
Dilluns 10 de desembre, en el temps mínim i sense temps per altres convocatòries, convoquen una vaga de dues hores pel 21-D. El 25 de gener, I-CSC convoca una nova vaga general amb temps mínim de preavís. L’anuncia en un tweet uns minuts després de que tanqui l’oficina d’enregistrament de vagues, pel 5-7 de febrer, finalment moguda al 21-F. La COS, sindicat de l’esquerra independentista, es desmarca d’aquestes convocatòries de forma explícita.
Cambres i sindicats: eines de país
Però tot això no explica la
gran empenta assolida en les eleccions a organismes públics de la Generalitat
(Administració, Ensenyament, Sanitat) fins a ser la quarta força amb un total
de 115 delegades sindicals. Com comento anteriorment, la progressió de
qualsevol projecte sindical és sempre lenta per les inèrcies i dificultats
existents als centres de treball.
El 4 de desembre de 2018
l’ANC registra el domini tuvotestucomptes.cat on demana la participació i vot a
les cambres de comerç i les renovacions a les eleccions sindicals que es farien
als mesos de gener-març.
L’ANC té, amb tota
probabilitat, la major xarxa de comunicació social existent a Catalunya. Base
de dades amb centenars de milers d’emails, Facebook seguit per 235.000 usuaris,
Twitter amb 370.000 seguidors, canal de Telegram de 39.000 i un dels canals de
Whatsapp amb més membres registrats. Però més enllà de la quantitat, és la
capacitat de seguir instruccions i moure masses el que fa tan potent la seva
influència.
Tota aquesta maquinària
es va posar en marxa per fer una crida a enfortir i votar el sindicalisme de “valors republicans i nacionalment compromès”.
Tampoc calia posar nom concret, especialment quan els principals esforços de difusió
els feia l’ANC per tots els seus canals concentrats els dies de reflexió i
votació de cada elecció sindical.
I això sí ha estat
determinant. Al centre de treball, vota república. I què és ‘República’ en un
context de lluita de classes on el teu patró és la Generalitat? Personalment ho
desconec, però connecta i això ja és suficient.
Algunes conclusions
Que projectes sindicals
combinin independentisme i lluita de classes pot ser perfectament compatible.
No cal que s’hi coincideixi però entendre la diversitat és imprescindible per confluir
allà on es creuin les lluites concretes, sense caure en sectarismes.
El que sí determina el
teu projecte per validar quina és la teva prioritat de fons en la lluita que
practiques és la teva acció. I, clar,
alguns recordem la vaga que va convocar
la CGT a Ensenyament durant la tramitació de pressupostos de retallades el
gener del 17. Sindicats van prioritzar la lluita de classes donant-hi suport,
com la COS, altres (legítimament) podien considerar que una data propera era millor
per a la vaga, però altres, CSC, es van posicionar dient que no era el moment, perquè els problemes de l’ensenyament a
Catalunya els solventaria ‘la república’. Òbviament, en aquesta bifurcació es
va escollir donar aire al govern.
I són anècdotes, però
companyes d’ensenyament feien córrer per grups interns el dia de votacions missatges
com ‘estan votant els convergents’, és a dir personal que habitualment no vol
saber res de sindicats ni eleccions però, aquest cop, sí. O una companya de
sanitat, parlant amb una candidata a delegada sindical que li deia ‘no venim a
fer sindicalisme, sinó a mobilitzar per la república’.
L’autonomia obrera no és
una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe
de tenir les mans lliures per actuar en funció de les nostres dinàmiques i
interessos. Prenent decisions i actuant contra els nostres explotadors, siguin empresaris
o governs.
L’Assemblea Nacional
Catalana ha fet una evident intromissió en els afers interns dels i les
treballadores. Activant tota la seva maquinària de difusió i capacitat de
seguiment per inserir missatges de tipus emocional en un context on els paràmetres
d’acció són sindicals. I, vists els precedents, hi ha certa base per a creure
que la capacitat de lluita del sindicat que ha estat promocionat estarà sotmesa
al moment polític que més convingui a organitzacions de caire transversal.
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
Davant els dubtes sorgits sobre els informes
del TAC que estem rebent, fem un petit resum de totes les explicacions que ens
aporten els especialistes consultats. En tot cas, la millor opció es sempre
consultar un especialista, sempre i quan, aquest no sigui de Metro, o pagat per
Metro, aquesta és la trista realitat.
Les malalties pleurals, també qualificades
d’anormalitats, constitueixen el primer grau de les malalties ocasionades per
l’amiant. Es classifiquen en tres grups: plaques pleurals, engruiximent
pleural i efusions pleurals.
Les malalties pleurals produïdes per l’amiant
no són pròpiament asbestosi, encara que alguns metges les classifiquen com
asbestosi pleural benigne. Les partícules d’amiant formen calcificacions a la
pleura, dites també plaques pleurals.
La major part dels malalts amb plaques, engruiximent o efusions pleurals no tenen cap símptoma.
Resum de les malalties produïdes per l’exposició
a l’amiant:
“Benignes”
Placa pleural Engruiximent pleural
Efusió pleural benigne
Greus
Asbestosi
Mesotelioma
Càncer de pulmó
L’engruiximent pleural
Les fibres d’amiant, que es mouen del pulmó a
la pleura, produeixen l’engruiximent pleural i podrien desenvolupar una fibrosi
(cicatrius).
Com les plaques, l’engruiximent constitueix
una evidència de l’exposició a l’amiant i un risc més elevat de desenvolupament
d’altres malalties més greus. No està demostrat que patir l’engruiximent
comporti automàticament mes possibilitats de acabar patint càncer o
mesotelioma, però si hi ha engruiximent, es que hi ha hagut exposició a
l’amiant i per tant, aquesta exposició sí que comporta mes possibilitats de
desenvolupar alguna d’aquestes malalties més greus.
En altres paraules, el teixit que recobreix els pulmons (pleura) està
inflamat degut a les fibres d’amiant que s’hi han instal·lat.
Les
plaques pleurals
Les plaques pleurals són l’engruiximent
pleural de determinades zones. Estan composades per teixits fibrosos, dins dels
quals poden observar-se fibres d’amiant mitjançant el microscopi electrònic. En
general les plaques no produeixen dificultats respiratòries. Són una prova de
l’exposició a l’amiant.
La incidència de les plaques està relacionada
amb la dosis d’exposició a l’amiant i augmenten amb l’edat.
En altres paraules, l’amiant ha produït unes lesions que poden anar
avançant amb el pas del temps i derivant en una fibrosi (cicatrius).
Els
companys amb plaques pleurals. Què passa amb ells?
Actualment, després dels TACs realitzats
fins ara, no podem dir quants afectats per amiant i de quina gravetat tenim al
Metro, l’empresa continua ocultant aquesta informació, i aquest és un dels
motius de les vagues. Sí sabem pel que hem parlat amb els companys, que hi ha
molts casos d’engruiximent de pleura, i ja alguns casos de plaques pleurals
(teixit fibrocicatricial).
A l’estat espanyol, la legislació sobre l’amiant va arribar tard i és la més permissiva d’Europa. Això és degut a que, com a país amb indústria de fabricació amb amiant, les grans empreses van realitzar la seva pressió sobre els polítics per a que això fos així. A mode d’exemple, els companys de Metro amb plaques pleurals continuen actualment treballant en un entorn amb elements d’amiant, sense ser reconeguts com a malalts, esperant el desenvolupament de la seva malaltia. En canvi, a altres països, les plaques pleurals han estat reconegudes com a malaltia professional amb dret a indemnització. Per exemple a Noruega, el 1956, a França, el 1985, a Portugal, el 1980 o Alemanya, el 1988.
En resum, ja sabíem que ens enfrontàvem a
una Direcció que nega el problema de l’amiant al Metro, a uns responsables
mèdics d’empresa que oculten els malalts i a uns polítics (de tot signe) que
fan oïdes sordes al problema, no sigui que els hi esquitxi d’alguna forma el
que va camí de convertir-se en un problema de salut pública. Doncs a més de tot
això, ens enfrontem a una legislació feta per afavorir a l’empresari i fer
callar els problemes de salut dels treballadors.
Segons la llei a l’estat espanyol, els
treballadors amb cicatrius als pulmons (plaques pleurals), no han de ser
reconeguts com a malalts professionals (tot i que a dia d’avui encara no els hi
hagi creat un problema respiratori, aquest fet no els fa presagiar res de bo
pel futur). Els legisladors suposaran que el fet de que les hagi produït
lesions pulmonars a causa del treball, va compensat pel salari que “amablement”
els hi atorga l’empresari cada mes.
Aquesta situació, digna de l’edat mitjana,
és contra el que ens toca lluitar, mitjançant la força de la plantilla i la
lluita sindical, com han fet a tantes altres empreses abans que nosaltres.
Seguirem el seu exemple.
Senyors directius i polítics, no deixarem
de defensar els nostres malalts. Retirin l’amiant, reconeguin a tots els
malalts, tracti’ns-hi com és degut i reconeguin als morts per amiant. Mentre
això no passi, hi haurà un conflicte laboral al Metro.
Aquest
article és la continuació del que es va
publicar al Catalunya el mes de març i on es va es va presentar la 1a part.
PER QUÈ EL DIA VUIT?
Escriure
sobre el 8 de març és fer memòria, molta memòria.
El cert és que els orígens del 8 de març són una clara concatenació de desitjos emancipadors de les dones obreres clarament enquadrats dins un context històric i revolucionari molt més ampli en que les dones, no només acompanyaven els homes, sinó que feien el seu propi camí, creaven el seu discurs i proclamaven les seves pròpies vagues generals i revolucions.
. …
ELS DEBATS DE SEMPRE
Quin rastre podem seguir en el nostre cas sobre
dones obreres que tinguessin la mirada del feminisme? Podem dir que a casa
nostra no hi havia un seguiment d’aquest moviment de dones proletàries tant
potent? Què passa amb el feminisme, més concretament, el feminisme de classe, el
d’aquí, durant aquells temps?
Hem de ser conscients que per a explicar tot això
ens caldria un dossier a part, però podem començar fent uns apunts en aquest
espai. Aquí no va existir una corrent sufragista a imatge de la britànica o
l’americana. Sí que hi havia dones com Concepción Arenal o Carme Karr i
associacions femenines, que defensaven l’inexistent dret al vot de les dones,
però no hi trobem dones encadenant-se a les portes dels parlaments o fent
vagues de fam per a vindicar els drets civils.
La particularitat que trobem al nostre territori
s’explica per diversos factors. Hi ha moltes diferències entre zones, tant a
nivell català com a nivell de l’estat espanyol, o sigui, no vivien les mateixes
circumstàncies les dones dels latifundis andalusos, que les de les petites
comunitats agràries gallegues o les de la industrial Catalunya o els poblets
pirinencs. Però el que crida més l’atenció són les discontinuïtats en les
modernitzacions i evolucions, doncs hi ha molts passos endavant i enrere en poc
espai de temps. A això s’hi sumà el fet que les modificacions legals de cara a
la igualtat de les dones es feien des de la perspectiva de la necessitat de fer
una revisió de les lleis vigents, no perquè es veiés la necessitat de plantejar
la qüestió de la segregació de gènere en l’educació ni perquè hi hagués hagut
una revolta o pressió social i feminista al respecte. Així, s’entén que les
mentalitats no canviessin i que les millores legals encara tinguessin clàusules
que insistissin, entre d’altres coses, en l’obediència al marit o al pare.
En un context de dictablandes
i dictadures, on l’església catòlica tenia encara molt poder polític, econòmic,
legal i social, no es podia donar el mateix context que, per exemple, a l’estat
alemany. Però vol dir això que no hi havia un fort moviment de dones
proletàries, anticapitalistes i feministes? Rotundament no.
És cert que, en els relats històrics generals, el
primer amb el que ens topem és amb un feminisme de les dones de classes
benestants que procura explicar a les dones de les classes treballadores que
sortir al carrer a protagonitzar revoltes no és adequat per una noia. Provenien
de les corrents tant regeneracionistes com catòliques, que apostaven, això sí,
per acabar amb l’analfabetisme, sobretot el femení. El que passa és que de
vegades no se sabia si es tractava de ser la perfecta esposa. Si bé hi havia un
rebuig a l’educació d’adorn que rebien les joves de classe mitja i alta i a la
nul·la que rebien les dones de classe obrera, no s’acceptava en la majoria dels
cercles polítics que els dones poguessin ser agents actius dels canvis i
revoltes socials. La força que estaven assolint la AIT i els sindicats fundats
per dones anarquistes, sobretot a Barcelona, i el degoteig constant de dones
afiliades, provocà que les dones que representaven el feminisme il·lustrat, com
Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison, és a dir, les dones lligueres,
apostessin per intentar adoctrinar les noies en la caritat i en l’ideal de dona
catalana i catòlica mitjançant escoles femenines, obres de caritat, articles a
la revista Feminal o fundant el seu propi sindicat conservador de l’agulla.
Per altra banda, les altres dones que
protagonitzaren una dura batalla pel vot femení, les republicanes (Dolors
Bargalló, Reis Bertral, Llibertat Picornell), estaven molt centrades en les
dones de les classes mitjanes i d’aquests cercles sorgeixen iniciatives com el
Club femení i d’Esports de Barcelona. De les corrents menys conservadores
provenen Pardo Bazán, Concepción Arenal, Maria Cambrils o Berta Wilhemi.
Sabem que la majoria dels discursos i iniciatives es
centraven en el vot i en l’educació, però
en la nostra memòria de treballadores i feministes, tenim pioneres,
tenim dones de fàbrica, oradores (Guillermina Rojas, Belén Sárraga, Teresa Claramunt,
Suceso Portales, Lucía Sánchez Saornil Kyralina,
Lola Iturbe, Teresa Mañé, Amalia Domingo Soler, Ángeles López de Ayala, Amparo
Poch… i totes les que oblidem, totes les anònimes) que mereixen un tractament
a part i més profund, que ja el farem. Elles, precursores del feminisme de
classe i fundadores de sindicats de dones i de Mujeres Libres, dotaren el
moviment obrer d’un discurs i una pràctica diferents, pioneres i avançades al
seu temps. No sabem si som realment conscients del nivell discursiu i pràctic
de les dues Tereses, del que Teresa
Mañé i Teresa Claramunt van suposar per les dones i per l’anarquisme.
Si ens poguéssim allargar, podríem parlar de tots
els moviments de dones antifeixistes durant els anys trenta, de totes les Loles
Dinamiteras, de com la lluita pel vot no suposà una preferència perquè eren
dones llibertàries i no creien en el sistema legal i civil nascut per i des de
la burgesia, de com creien en l’autonomia de les organitzacions de dones, de
com feien debats entre feminisme de la igualtat i de la diferència, etc.
Tornant enrere, com en el cas de les dones que van
iniciar les celebracions del vuit de març, dibuixen la seva línia de revoltes i
vagues protagonitzades i iniciades per dones ja des del segle XIX i que han
quedat esborrades de la memòria; ara en recordem i enumerem només unes quantes:
Els esquadrons de dones barcelonines, armades amb
piques, que el 1820 anaren a lluitar contra l’absolutisme.
El 1835, centenars de dones de Barcelona cremaren
convents i assassinaren el representant de Madrid. Altres dones obreres
cremaren la fàbrica El Vapor. Aquell mateix any, les autoritats publicaren un
ban dient que les dones que participessin en protestes públiques serien
titllades de dones públiques (putes). Però elles seguiren.
Durant el Bienni Progressista protagonitzaren
protestes demanant pa i llibertat arreu. Els avalots i incendis que tingueren
lloc a Castella foren per l’atur, l’augment dels preus dels aliments i la
inflació.
L’any 1830, unes 3.000 cigarreres de Madrid
abandonaren el seu lloc de treball i atacaren la fàbrica i el seu director,
doncs les seves condicions de vida i de treball eren terribles.
Cap al 1870, ja hi havia 8.000 dones al Sindicat de
Manufactures, 5.000 eren de la Federació Regional Española, que ja parlava de
Revolució Social, anarquia i col·lectivisme. De la AIT ja hi havia llavors dos
sectors de dones destacables a València i Palma i ja començava a tenir
presència a Andalusia.
El 1891, les obreres de Barcelona ja s’organitzaven
autònomament i per l’1 de maig feien assemblees massives amb representacions de
tots els rams. Totes les oradores eren dones: camiseres, enquadernadores,
sabateres, criades, sastres, obreres tèxtils… En assemblees prèvies, durant
l’abril ja hi havia representats 47 grups diferents de treballadores, es
parlava sobre anarquia i destacava Teresa Claramunt com a oradora coneguda. Amb
una mostra de consciència feminista, s’organitzaren expressament només dones,
per a evitar la incomoditat dels abusos i imposicions masculines. Seguint la
influència de Claramunt, una de les més brillants anarquistes, entre 1905 i
1921, hi havia més dones vaguistes que homes.
El 1913, unes 13.000 obreres es declararen en vaga a
Barcelona (vaga de la Constància) per demanar la jornada de nou hores, els
torns de nit de vuit hores i augment de sou.
Durant la Primera Guerra Mundial traspassaren les demandes
sindicals i obreres i obriren noves formes d’organització incloent a tota la
comunitat: a Barcelona, Màlaga, Córdoba, Vigo, Madrid i Alacant passaren a
l’acció directa i assaltaren centres de distribució d’aliments perquè
escassejaven i eren molt cars. N’organitzaren la distribució a nivell local, al
mateix temps que organitzaven la lluita sindical. I un llarg etcètera.
Esperant poder compartir moltes més informacions,
relats i reflexions, i també posar en comú la història de les dones treballadores.
Els hi devem a elles, … i sobretot a les àvies i les rebesàvies de les nostres
àvies…
Aquest mes d’abril parlem amb la nostra companya Anna Gabriel, exiliada a Suïssa des del febrer de 2018. Afiliada al sindicat d’Activitats Diverses de Sallent, l’Anna ha estat també delegada sindical per la CGT a la UAB durant anys. El seu exili, motivat per l’onada repressiva de l’Estat Espanyol durant el 2017 i 2018 no ha impedit que l’Anna continuï afiliada a la CGT ni tampoc, que desisteixi del seu esperit rebel i solidari. Parlem amb ella sobre l’exili, el sindicalisme i la repressió.
Bon dia
Anna, primer de tot, no voldríem començar l’entrevista sense preguntar-te com
estàs.
Estic bé. Tot i haver marxat de
casa i haver hagut de començar de zero, en poc temps he aconseguit tenir una
feina l’àmbit sindical, tenir les necessitats bàsiques cobertes, i tenir un
espai de militància, de relacions i d’amistat que m’omple. De vegades dic que
el meu exili és com un exili de base, ja que visc de forma molt similar a com
vivia allà: treballant i militant. Igual que allà, cada dia intento ser
conscient dels privilegis que tinc en relació a molta d’altra gent, i intento
conèixer persones que fan de la seva vida un gest permanent de coherència i
lluita per un altre món possible.
Un any
fora de casa, lluny dels teus… com es viu aquest procés a nivell personal?
Jo crec que quan emprens el camí
de l’exili ho fas convençuda. Jo hi havia pensat molt, ho havia pogut compartir
i tenia clar que li donava un sentit polític i col·lectiu. No marxava tenint en
compte la meva circumstància, sinó que marxava per posar-me al servei de la denúncia
col·lectiva: ja feia setmanes que els Jordis eren a la presó i s’augurava que
la repressió, lluny d’aturar-se, seguiria. Recordo que ens despertàvem cada dia
amb els mitjans avançant sentències i l’extrema dreta seguia amb les seves
amenaces i la seva impunitat.
Una amiga que també va passar per
l’exili em deia que l’exili és com situació de normalitat excepcional: intentes
construir-te una vida plena i acostar-te a la persona que eres. Però sempre hi
ha un punt d’excepcionalitat i de raresa. Intentes no oblidar i no fer oblidar
el motiu pel qual ets aquí, i reiterar l’excepcionalitat de la situació. Però alhora,
l’excepcionalitat esdevé normal, perquè ja és quotidiana.
Hi ha molta literatura d’exili,
jo no ho sabré descriure millor del que ho han fet d’altres persones. Però és
obvi que en l’origen de la decisió no hi ha la llibertat, sinó unes circumstàncies
que et desborden.
Aquest és el punt en comú que
tens amb xilenes, argentines, kurdes o colombianes. Ningú ha marxat de casa
seva com qui marxa a fer un Erasmus. I alhora, tothom intenta preservar la
decisió de marxar com un exercici de llibertat que sigui embrió de la llibertat
col·lectiva que es vol construir.
En
aquestes circumstàncies, suposem que es fa difícil mantenir alguns vincles,
tant a nivell polític com personal…
És evident. Jo no puc militar on
ho feia abans, no faig torns a l’Ateneu Rocaus de Sallent ni torns de barra a
la Fumera, la millor festa major dels Països Catalans, per cert. No estic a les
assemblees. No tinc la família a prop, ni els amics de sempre. Tota la meva
realitat ha canviat. Sóc en un país que no coneixia, en un context polític i
social diferent al d’allà. Visc en una llengua que no és cap de les meves dues
llengües maternes. Per tant els vincles que vols i pots mantenir han de superar
kilòmetres de distància i una impossibilitat física evident. No és senzill, és
clar. Hi ha vincles que perds, i d’altres que intentes mantenir, però que més
aviat, redefineixes.
Jo no veig a la meva mare cada
dia, com faria si visqués a Sallent. Tothom que vulgui veure’m ha d’agafar un
avió, un cotxe, o un tren. I fer hores de viatge. Les converses sobre política,
amb algunes persones amb les que jo podia parlar de política quotidianament, es
condensen en el cap de setmana que em venen a veure. És quan intentem encapsular
tot el que hem deixat de compartir en el darrer any… Veus i vius des de la
distància moments en els quals tu formaries part del que succeeix. I sempre
penses que si una companya et necessita, no hi podràs ser.
No em queixo. Sóc realista i no
vull amagar la duresa de determinats moments. Però alhora, també vull
transmetre que les internacionalistes tenim una mena de passaport que ens
apropa a les militants d’arreu, més enllà de fronteres i dificultats. I que
l’experiència, m’apropa molt més a moltes d’altres persones que han passat per
aquí, malgrat la distància temporal i les diferències històriques.
Perquè
tu, has crescut en un entorn on la memòria històrica obrera de les mines i el
tèxtil es difonia oralment i en primera persona. Des dels records transmesos
d’un besavi cremant els diners a la plaça de Sallent davant la imminència del
comunisme llibertari, una àvia que et cantava ‘Hijo del Pueblo’ o la militància
comunista de la teva mare. Era inevitable en aquest context que acabessis
organitzada en un sindicat anarcosindicalista o va haver algun fet o procés que
et va decidir a fer el pas?
Suposo que no era inevitable,
perquè si totes les besnétes o netes de militants de la CNT dels anys 30
militessin en l’anarcosindicalisme tindríem tota una altra situació, veritat?
Jo sempre dic que he tingut un privilegi de família, malgrat haver passat també
per moltes dificultats i patir també les conseqüències de les trencadisses de
les migracions econòmiques. Però sí, he tingut una escola de valors a casa, de
sentiment de justícia profund, de lleialtat de classe, de generositat obrera i
de militància de base, discreta, però convençuda.
No vaig haver de fer, per tant, cap pas. Només sentir que jo volia poder assemblar-me a tots ells i elles, els de casa. La meva història és com la de tantíssima altra gent d’aquest país.
Has hagut
d’exiliar-te a un altre país degut a la repressió, però mantens la teva
organització sindical dins la CGT. Quina ha estat la motivació per fer-ho?
La veritat és que ara sóc també
militant d’un altre sindicat, aquí, com ho sóc d’un altre partit polític. Però
segueixo sent afiliada a la CGT, a Endavant, a la CUP o a la Barraqueta i a l’Ateneu
Rocaus. Segueixo sent subscriptora de la Directa i de Tigre de Paper. No vull
deixar de ser el que era. I agraeixo que em permeteu que segueixi sent així. Agraeixo,
moltíssim, que sapiguem desbordar la repressió de l’estat amb els petits
gestos, i alguns gestos, ho permeten, com el fet de seguir formant part de la
CGT.
Havies
estat delegada sindical per CGT a la UAB en els moments durs de les retallades
del govern Mas, amb increments de taxes pels estudiants, acomiadaments de
professorat, precarització, etc. La lluita de la secció ha provocat ser
reprimits, tant indirectament en forma d’acomiadaments selectius, com amb
peticions penals dins del macroprocés conegut com ‘Som 27 i més’. Com has
viscut aquests anys i amb quins moments de la lluita sindical et quedes?
La feina a la secció de la CGT de
la UAB va ser una escola. Tot i estar sindicada des de sempre, no havia trobat
cap secció de la CGT a les feines que havia tingut. Arribar a la UAB i
trobar-me la secció que existia em va permetre treballar i implicar-me en un
àmbit en el que hi ha moltíssima feina per fer. Vaig trobar-hi moltes companyes
i vaig poder formar part de comitès de vaga i sumar-me a mobilitzacions en un
context brutal de retallades. Retinc molts moments d’assemblees, de converses
de cigarreta abans d’entrar-hi i de vagues. I també el moment en què arriba la
denúncia a les companyes del cas 27 i més.
Hi ha litigis que s’apunten
estratègics, que tenen valor no només per les persones que els pateixen, sinó
que tens la sensació que hi ha raó d’Estat. I des del primer moment vaig tenir clar
que el cas del 27 i més era estratègic: hi ha en joc el dret i la llibertat de
la comunitat universitària a manifestar-se, a fer rodes de premsa o a
organitzar-se per denunciar unes retallades que posen en perill que la classe
treballadora hi pugui accedir.
L’exili té costos, i un d’ells és
no poder ser al costat de totes les companyes, entre elles l’Ermen Gassiot, un
professor assenyalat i represaliat únicament pel seu compromís pels drets de
treballadores i estudiants.
Com veus
la CGT en aquests moments i, de forma general, les perspectives dels mètodes
anarcosindicalistes com a alternativa al fracàs de la concertació sindical per
oferir respostes a l’empobriment generalitzat de la nostra classe?
Sempre he cregut que les
treballadores necessitem espais propis d’organització, autònoms i que no
necessitin intermediaris en clau d’interlocució o negociació. Li diuen
concertació i no ho és, sinó que és renúncia. Tanmateix, sense treballadores
conscients i organitzades, el nostre model sindical troba aviat els seus
límits. Així que és moment de seguir insistint a peu de carrer, de fàbrica, de
lloc de treball, a pobles i barris, que cap dret dels aconseguits és per
sempre, i que no hi ha motiu per deixar d’organitzar-nos i de lluitar.
Com
valores que des d’entitats transversals en quant a classe s’intervingui en els
processos d’organització o decisió de les treballadores? Ens referim per
exemple a les darreres eleccions sindicals del sector públic.
Sí, n’he pogut discutir amb
algunes companyes, i la veritat és que el primer que em surt de dir és que,
malgrat que qualsevol actor pot recolzar una o altra opció sindical, em sembla
injust que no es recolzi opcions sindicals que s’han distingit clarament per la
defensa dels drets de la classe treballadora, que han estat actores també en la
denúncia de la vulneració de pèrdua de drets civils i polítics. No crec que
estiguem en un moment de replegar-nos, sinó tot el contrari, de treure el
millor de nosaltres mateixes per teixir xarxes fortes.
En aquest sentit, em sembla que per intervenir en el món sindical o sociolaboral calen algunes prevencions importants i una visió de molt més llarg abast: d’entrada, el respecte més absolut per l’autoorganització i l’autonomia de la classe treballadora i dels seus processos de debat, de decisió i de lluita; i més concretament, un coneixement de les seves reivindicacions i necessitats. Però més enllà d’això, em sembla que cal tenir en compte la necessitat de teixir aliances molt més àmplies, també amb aquells sindicats que, malgrat no ser independentistes, s’han mullat, i molt, en la lluita per l’exercici concret del dret a l’autodeterminació i en la lluita contra la repressió.
La
repressió està prenent un paper cada cop més notori en els conflictes socials i
polítics a l’estat espanyol. El teu exili és una prova, però també ho són les
detencions, multes, etc. a activistes socials i sindicals. Com interpretes
aquesta deriva? Què penses que es podria fer des del sindicalisme?
Són moments, com n’hi ha hagut
d’altres, de cercar en la base dels valors del sindicalisme, i trobar-hi
l’ajuda mútua, les caixes de resistència i la solidaritat antirepressiva.
Nosaltres hem de ser allà on hi hagi gent represaliada, i intentar que allà on
siguem, estenguem la necessitat de la lluita sindical. Ens distingeix la
generositat, i no és tant pensar si l’altre faria el mateix si em passés a mi.
Es tracta de fer el que creiem que s’ajusta als valors que defensem. Malgrat
que pugui ser difícil a vegades, hem de mirar d’estar presents en totes les
lluites contra la repressió política, social i sindical. Això sí, ser-hi
reforçant alhora la lluita de la classe treballadora, la seva organització i la
seva autonomia. Ser-hi, sense deixar de ser nosaltres mateixes.
Ara fa un
any i poc que estàs exiliada a Suïssa. Suposo que les diferències entre el món
laboral i sindical d’allà i les d’aquí seran enormes…
Enormes. La història del moviment
obrer suís i com configura el món de les relacions en el treball, és força
únic. Partim d’una cultura tripartida, de diàleg i concertació, producte de la
força que té el capitalisme suïs, que sovint s’imposa a les fórmules clàssiques
de lluita de la classe treballadora, que malgrat tot subsisteixen.
No hi ha salari mínim i el salari
mig, que ronda els 7000 francs, és especialment irrellevant en un país amb
fortíssimes desigualtats. Som en un país molt industrialitzat, en sectors amb
poca competència mundial, amb un sector financer potentíssim i amb la ràtio de
multinacionals per habitant més alta del món. És evident que les fórmules
sindicals, en aquest context, són absolutament diferents. No hi ha un
percentatge d’afiliació sindical especialment alt, però és més alt que a l’Estat
espanyol.
El crisol cultural de les afiliades
és d’una riquesa molt extraordinària, i és habitual, per exemple, fer assemblees
en tres idiomes simultàniament. Cal tenir en compte que el percentatge de
treballadores d’origen estranger és força més alt que a casa nostra i desenes
de milers venen cada dia a treballar des dels països fronterers.
Hi ha un acord marc amb la UE, amb unes mesures d’acompanyament, que han permès que la lliure circulació de persones s’acompanyés d’unes mesures de protecció salarial que han estat claus perquè augmenti el percentatge de treballadores i treballadores que es troba sota una certa protecció. Aquest acord marc actualment es troba en discussió, amb fortes pressions per desmantellar aquestes mesures d’acompanyament i la forma com es resolgui, serà clau pel futur immediat de la classe treballadora d’aquest país.
Com es
viu la vaga general feminista des de l’exili?
Ja em va passar l’any passat pel
8 de març, i enguany; mentre jo em manifestava pels carrers de Ginebra, mirava
el mòbil per veure si m’arribaven missatges de com estava anant pels carrers de
Barcelona o València. I m’emociona. I llavors guardo el mòbil i torno a
immergir-me en la manifestació de Ginebra. Però l’emoció continua. I les ganes
de ser amb les meves, augmenten exponencialment.
Tens prevista
una data de tornada?
No hi ha data de restitució dels drets civils i polítics a
l’Estat espanyol. La denúncia de les vulneracions, segueix tenint sentit. De
moment, per tant, no tinc data de tornada.
Per cert,
t’arriba el Catalunya? Què en penses de la revista? Critica’ns.
La revista em segueix arribant a
casa, a Sallent, i ma mare, quan ve, les porta. Em sembla, si em permeteu, que
ens falten dones al consell de redacció i això ens hauria de fer pensar algunes
coses importants. Però a banda, em sembla que la perseverança en seguir
publicant el Catalunya és una de les millores herències que tenim. No sempre ha
estat fàcil i no se m’escapen les tensions que sovint hi ha hagut al voltant de
la publicació. Em sembla extraordinari, repeteixo, que segueixi sent una
realitat, i convido a les afiliades que encara no la rebin o la llegeixin, a
que ho facin, i que la difonguin.
Si et
sembla, pots adreçar unes paraules a les companyes i companys de la CGT de
Catalunya.
Us he de dir que tinc ganes de fer una carta a les afiliades de la CGT, perquè sovint les penso, perquè tenia ganes de fer-vos arribar que malgrat tinguem moltes companyes que no siguin independentistes ni partidàries de lluites que van més enllà de la classe treballadora, crec que no podem oblidar que la defensa del dret a l’autodeterminació no pot ser viscut com un atac als interessos de classe o de gènere. Per moltes, va estretament lligat, per això el defensem. Però més enllà d’això, i sobretot, penso en donar ànims i força a totes i cadascuna de les que fan una forma de vida de la seva militància als seus llocs de treball i més enllà. A totes vosaltres, una abraçada infinita!
Te la tornem. I esperem que puguis tornar aviat a casa.
