En aquest temps d’estat d’alarma i de pandèmia, ha estat molta gent que ha buscat en la literatura el que ha passat en altres ocasions que la humanitat s’ha trobat en casos similars. Així, han sortit a la palestra obres com El Decameron, de Boccaccio; Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe; La mort a Venècia, de Thomas Mann i, tal vegada alguns més, però l’obra que ha tingut més èxit a nivell mundial ha estat La pesta del Premi Nobel de Literatura Albert Camus (1913-1960).
La Pesta és una novel·la clàssica del segle XX d’un dels autors més compromesos i alhora més actuals, per la seva temàtica universal. L’obra de Camus, construïda sobre una sòlida base moral i ètica, no ha perdut mai vigència. El món continua estant dominat pels mateixos de sempre, l’absurd continua regnant al planeta terra, l’ésser humà continua fent les mateixes barbaritats.
La seva trajectòria com escriptor i pensador la va desenvolupar a través de la novel·la, l’assaig, el teatre, la crònica i el periodisme. Quan Camus publica La pesta el 1947, ja és un autor consagrat amb obres com El dret i el revés, Noces, El Mite de Sísif, El malentès, L’estranger o Calígula. Totes elles d’una qualitat innegable, marcades per la seva filosofia existencial, tal vegada recollida en major intensitat al seu assaig El mite de Sísif, en què confessa que ell sempre serà estranger a si mateix i al món en què viu, i recrea aquest pensament de l’absurd.
El mite de Sísif, no és únicament la filosofia de l’absurd, sinó una exposició de com l’ésser humà percep i pateix aquest absurd que omple tots els racons de la seva vida, des del naixement fins a la mort. Camus considera que viure és viure l’absurd: Aquesta sensibilitat absurda la trobem a obres d’autors com Franz Kafka o també Samuel Beckett. Camus es serveix del clàssic mite grec Sísif, condemnat a arrossegar una roca fins al cim d’una muntanya, per explicar-nos l’absurditat del món, la roca tornarà a rodar i de nou l’haurà de tornar a pujar i així per tota l’eternitat.
És l’època de l’existencialisme de Jean-Paul Sartre, també escriptor i filòsof. Però Camus que ha deixat enrere el marxisme, també s’apartarà de l’existencialisme, la seva obra estarà marcada per la llum Mediterrània, el que denomina el pensament del migdia amb l’ètica i el caràcter llibertari que remarcarà clarament a l’assaig L’home revoltat. Per tant, la filosofia de l’absurd i de la revolta serà la base fonamental de la seva literatura.
La pesta és la crònica d’una epidèmia imaginària a la ciutat d’Oran (Algèria). Amb el seu estil directe aconsegueix emocionar al lector amb una obra que toca el cim de la seva plenitud literària. És la novel·la de la condició humana enfrontant-se al mal, el del condemnat a mort davant la seva execució. La pesta ha aparegut de cop a Oran, l’anunci d’unes febres i la presència de les rates que moren arreu ho fan palès, però ningú ho vol acceptar i la vida continua com si res no hagués començat a passar. El doctor Bernard Brieux anirà descobrint amb evidències clares que hi ha una epidèmia a la ciutat, en cert sentit ens recorda la figura del doctor Stockmann de l’obra d’Ibsen L’enemic del poble.
A Oran passa el mateix, ningú vol parlar de què existeix una epidèmia: quan comencen a morir pacients, s’amaga la notícia. Naturalment, arriba un moment que l’epidèmia de pesta és oficial i les autoritats declaren la ciutat en quarantena, d’on no podrà sortir ni entrar ningú. Comença la lluita contra la mort, dos homes (el doctor Rieux i el ciutadà Jean Tarrou) lluitaran fins al final per salvar els seus semblants, però saben que la seva victòria mai serà definitiva perquè la pesta, el mal, no podrà ser desterrat del món.
El doctor Rieux, malgrat els dificultats per lluitar conta l’epidèmia, sap que l’únic mitjà per lluitar contra ella és l’honradesa, però què significa això? Pel doctor, l’honradesa consisteix a exercir dignament el seu ofici. Tarrou, per la seva part, manté un diàleg de desencís polític amb el doctor Rieux, qui d’haver cregut en la revolució, passa a veure com els mateixos que es deien revolucionaris la traïen: “Sí, he seguit tenint vergonya, he après que tots nosaltres vivim amb la pesta i hem perdut la pau. Encara avui la busco tractant de comprendre a tothom i de no ser enemic mortal de ningú. L’únic que sé és que he de fer el necessari per no seguir essent un contagiat i que això és l’únic que pot fer-nos esperar la pau o, a falta d’aquesta, una bona mort. Això pot enlairar els homes i, encara que no salvar-los, almenys fer-los el menor mal possible i, fins i tot, de vegades, una mica de bé“.
Tarrou es contagia de la pesta, va cap a una mort segura, el doctor li pregunta quina idea té per arribar a la pau, i es produeix aquest diàleg entre tots dos: “-Sí, la simpatia. En resum, el que m’interessa és com es pot arribar a ser un sant. –Però vostè no creu en Déu. –Justament. Pot arribar-se a ser sant sense Déu i aquest és l’únic problema concret en què crec avui en dia. –És possible –respon el doctor Rieux-, però, sap vostè, jo em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. El que m’interessa és ser home. –Sí –contesta Tarrou-, els dos busquem el mateix, però jo sóc menys ambiciós“.
L’epidèmia cedeix, Rieux s’allunya d’Oran, mentre camina sent els clams d’alegria que omplen el cel de la ciutat, però el doctor sap que aquesta alegria viurà sempre amenitzada: Doncs “sabia el que ignorava el poble, aquest poble joiós i que pot llegir-se als llibres, que els bacteris de la pesta no moren ni desapareixen mai, que poden estar durant dotzenes d’anys adormits als mobles i a la roba, que esperen pacientment a l’habitació, als soterranis, als baüls, als mocadors i els papers i que, tal vegada, vindrà un dia en què, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertarà a les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç“.
El 3 de març de 1976, dins el marc de les lluites reivindicatives i després de mesos d’aturades i vagues, a Vitòria-Gasteiz foren assassinats cinc treballadors mentre es realitzava una assemblea multitudinària en una església del barri obrer de Zaramaga. Dos dies més tard, Tarragona va ser seu d’una manifestació multitudinària en solidaritat amb els fets de Vitòria. Va ser aquell dia, quan Juan Gabriel Rodrigo Knafo va morir després d’un accident produït en una persecució policial. A dia d’avui encara no s’han esclarit els motius de la seva mort tot i el treball i pressió constant de la seva família i diferents entitats de Tarragona mantenen la lluita perquè es reobri el cas i es faci justícia i reparació.
Parlem amb la Matilde Rodrigo Knafo, germana de Juan Gabriel.
Matilde, què va passar a Tarragona al 5 de març del 1976?
En aquella època a Tarragona es construïa el Complex Petroquímic del Morell-La Pobla, conegut com la Refineria, i allà també es respiraven aires reivindicatius. Les morts de Vitòria fan que els treballadors es reuneixin en assemblea per a mostrar la seva solidaritat i es decideix realitzar una marxa el 5 de març des de la refineria fins a Tarragona, sota el lema “Vitoria hermanos, nosotros no olvidamos”
Entenem que Rodrigo Knafo es va unir a aquesta mobilització i es va produir una persecució policial que va acabar amb la seva mort. Ho pots explicar?
El meu germà Juan Gabriel Rodrigo Knafo tenia 19 anys i treballava en la construcció de la refineria Empetrol (actual Repsol) a la Pobla de Mafumet. Des d’allí es va sumar a la manifestació del 5 de març fins a la ciutat de Tarragona. A l’entrada de la ciutat els policies esperaven als manifestants, i a l’alçada de la Rambla van ser perseguits pels antidisturbis. Juan Gabriel es va refugiar amb un company a una botiga, però sentint-se insegur va entrar al portal annex i va pujar escales amunt cap al terrat d’un bloc de pisos del carrer Unió de Tarragona. Dos policies van perseguir-lo i ja al terrat va rebre un impacte que el va fer trontollar i va caure a plom de diversos pisos d’alçada a la vorera.
Els testimonis presencials comenten que quan es va produir la caiguda, la unitat policial, enlloc d’esmorteir-la, va ordenar buidar la calçada i inevitablement el cos va anar directe al sòl. Un dels testimonis va intentar posar la seva moto per a protegir (de trepitjades) la marca de la sang del sòl, per facilitar una posterior investigació dels fets, però no va servir de massa cosa.
Es van poder esbrinar els motius de l’accident i per tant, de la seva mort?
Després de l’accident la por va fer que la multitud es dispersés. Cal entendre que en aquella època la gent es manifestava malgrat la violència que exercia la policia franquista (nomenats “grisos”). Només feia sis mesos de la mort del dictador.
Desconeixem si Juan Gabriel va morir de forma immediata o no, si va rebre un tret o l’impacte d’una pilota de goma, o va ser llançat al buit . L’ambulància el va traslladar a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, però van impedir que la família el pogués veure. 24 hores més tard, per ordre judicial, se’ns va permetre veure el seu cos al tanatori.
I allí va començar la carrera d’obstacles…
Cert, des del primer moment. D’entrada, la família no vam rebre cap explicació sobre el motiu de la seva mort, i no hi va haver cap voluntat d’investigar-ho. La por va ser un factor determinant, ja que testificar podia tenir conseqüències molt dures. A l’únic testimoni que es va atrevir a declarar, en presentar-se al jutjat, li van aconsellar que marxés si no volia acabar igual que el meu germà.
Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit.
“avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia”
Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit.
No va ser fins al 2016, i coincidint amb l’aniversari de la mort de Rodrigo, que l’Ajuntament de Tarragona va accedir a col·locar una placa, que es va pagar gràcies a les aportacions de les associacions (no de l’Ajuntament), en el lloc dels fets, al número 7 del Carrer Unió.
D’altra banda, la família estem en total disconformitat amb l’homenatge que va fer l’Ajuntament l’any 2017, col·locant un monòlit al xamfrà entre Rambla de Tarragona i C. Unió, a la ruta de la memòria històrica. El document que han escollit ha estat una fotografia del Diari Espanyol amb un redactat de periodistes funcionaris del règim que l’encapçala el text “Dia violent. Centenars de manifestants s’enfronten a la força pública a la Rambla” i en lletra més petita fan referència a la mort d’un manifestant per una caiguda. La família reclamem que es modifiqui aquest escrit, és clar.
Quin va ser el suport que va rebre la família en aquell moment?
L’advocat Rafael Nadal Company es va posar en contacte amb la família per a oferir-se per representar el cas desinteressadament. I juntament amb l’arquebisbe de la ciutat van aconseguir un nínxol en el cementiri de la localitat per poder-lo enterrar, ja que d’entrada a la família no la deixaven triar. En el moment de l’enterrament, darrere la família hi havia una gernació acompanyant-nos, i de fet, la fotografia va ser portada a nivell nacional a la revista Cambio16.
El pare de Juan Gabriel va rebre un oferiment econòmic del partit comunista de França que es va posar en contacte amb ell per la mort del jove. Però el pare tot i agrair-ho va declinar perquè “ni això ni molt més podia retornar la vida del seu fill”.
L’associació de Vitòria mitjançant el seu president Andony Txasko van estar en contacte amb la família amb la finalitat d’afegir la mort de Juan Gabriel a la causa de Vitòria, ja que la vinculació era directa.
Es repeteix sovint que l’assassinat de Knafo és més conegut a Vitòria que a Tarragona. Quines estratègies s’han utilitzat perquè el procés judicial no tirés endavant i per tant, es tanqués el cas intentant que passés a l’oblit?
D’entrada, a l’advocat Nadal li van impedir l’accés als arxius policials i mèdics, que podien ser determinants per saber la veritat. Pel que fa a la família, vam estar vigilats durant un any per un policia secreta de paisà a la porta de casa. També van utilitzar els mitjans per canviar el relat de la història, descrivint al Juan Gabriel com un delinqüent comú. Al policia sospitós d’haver disparat el van traslladar a una altra localitat espanyola. Aquest va tocar el dos i ja està.
Quines entitats us han acompanyat en la llarga cursa per fer justícia?
La família ha pogut continuar la recerca gràcies a l’associació que investiga els fets de Vitòria perquè va sumar la mort de Juan Gabriel a la seva causa. La jutgessa argentina Servini actualment investiga delictes de lesa humanitat durant el franquisme i la transició espanyola, de fet, l’exministre Martín Villa va anar a declarar per videoconferència al consolat argentí de Madrid al setembre passat.
Per això, en record de Juan Gabriel la família organitza cada any al voltant del 6 de març una ofrena floral. El lloc triat és al carrer Unió on és situada la placa commemorativa pel seu record.
A Tarragona hi ha hagut diverses entitats que han treballat incansablement perquè aquest cas no s’oblidi i es reobri. Associacions com Paraules per la Pau, Fòrum de Tarragona per la Memòria i Ateneu llibertari Alomà.
La formació política CUP de Tarragona amb Laia Estrada i Jordi Martí van presentar mocions a l’Ajuntament per a esbrinar què va succeir en una causa judicial i posar un espai de memòria ben senyalitzat. El sindicat CGT col·labora a trobar nous testimoniatges. Al novembre es va organitzar un acte per fer difusió de la crida a l’obertura del cas i a la cerca de més testimonis.
La família té esperances que aquesta publicació al rotatiu Catalunya de la CGT serveixi per a fer difusió i remoure consciències per aconseguir d’una vegada per sempre un judici que s’espera des de fa gairebé 45 anys, ja que s’han fet diversos actes per diferents associacions però no s’ha aconseguit un inici de procés judicial encara.
Com està la situació a hores d’ara? Hi ha esperança que es pugui reobrir el cas per aconseguir la reparació?
Encara s’està esperant sentència ferma de la justícia argentina perquè no es va poder investigar a Espanya anys enrere per la llei d’Amnistia de 1977 que protegia els franquistes.
D’altra banda, la CUP Tarragona va presentar dues mocions a l’Ajuntament, al 2016 i al setembre de 2020. La primera perquè s’interposi una querella criminal davant dels jutjats d’instrucció de Tarragona per investigar els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista a Tarragona, entre 1936 i 1978 i per esclarir la mort de 764 persones assassinades i s’hi destinin els recursos necessaris per poder-ho fer efectiu. La finalitat de la del 2020 és la d’homenatjar Juan Gabriel Rodrigo Knafo, l’últim tarragoní mort pel franquisme i segurament la víctima més oblidada dels fets de Vitòria.
Però avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia. Aquesta és una via d’esperança per a la família per no deixar en l’oblit la mort de Juan Gabriel. Per això demana que s’apliqui el reconeixement en la memòria històrica.
Al novembre la CGT junt amb altres entitats van convocar un acte a Tarragona en memòria de Knafo, quina era la finalitat?
La finalitat de l’acte era fer una crida a trobar nous testimonis, ja que a causa de les amenaces no n’hi ha gaires. També es volia visibilitzar el cas ja que el proper 6 de març farà 45 anys de la seva mort i pretenem fer-li l’homenatge que li pertoca.
Estem molt satisfets perquè a partir d’aquell acte i d’una entrevista que ens van fer a posteriori a TAC12 hi ha hagut dos persones que al dia 5 de març del 1976 van presenciar els fets i s’han ofert com a testimonis.
La família està molt agraïda a les associacions, partits polítics i sindicat que donen suport a la causa de Juan Gabriel i no deixarem mai de lluitar. Moltes gràcies per tot.
El 4 novembre de 1936 hi havia molta expectació per escoltar l’imprevist discurs de Durruti per Ràdio CNT-FAI, que seria transmès a tota Espanya per les emissores barcelonines. Aquell mateix dia la premsa donava fe de la presa de possessió del càrrec de Ministre per quatre anarquistes en el govern de Madrid: Federica Montseny, Joan Garcia Oliver, Joan López i Joan Peiró. La Columna Durruti no havia aconseguit prendre Saragossa.
Les dificultats d’aprovisionament d’armament eren la principal dificultat del front. Durruti havia recorregut a tots els mètodes al seu abast per aconseguir armes. Fins i tot havia enviat un destacament de milicians, a principis de setembre, en una expedició punitiva sobre Sabadell, per obligar que li lliuressin les armes que havien estat emmagatzemades amb vista a la formació d’una Columna Sabadell que no havia arribat a constituir-se.
A més, el 24 d’octubre la Generalitat havia aprovat el Decret de militarització de les Milícies, que posava en vigor l’antic Codi de Justícia Militar a partir del dia 1 de novembre. Tant amics com enemics esperaven amb atenció què diria Durruti.
Ja abans de l’al·locució la gent s’aglomerava en les proximitats dels altaveus instal·lats als arbres de la Rambla, que solien transmetre cançons revolucionàries, música i notícies. En qualsevol lloc de la ciutat de Barcelona on hi hagués una ràdio s’esperava amb impaciència que el locutor anunciés: “Parla Durruti”.
El Decret de militarització havia estat apassionadament discutit en la Columna Durruti, que havia decidit no admetre-ho, perquè no podia millorar les condicions de lluita dels milicians voluntaris del 19 de juliol, ni resoldre la crònica falta d’armament. Durruti va signar, en nom del Comitè de Guerra, un escrit de rebuig a la militarització que va dirigir al “Consell” de la Generalitat, datat significativament en el Front d’Osera aquest mateix 1 de novembre en què es reposava l’odiat Codi Militar. La Columna negava la necessitat d’una disciplina de caserna a la qual s’oposaven la superioritat de la disciplina revolucionària: “Milicians sí; soldats mai”.
Durruti, com a delegat de la Columna, va voler fer-se ressò de la indignació i protesta dels milicians del front d’Aragó davant el curs clarament contrarevolucionari que s’estava obrint pas a la rereguarda. A les 21:30 va començar a radiar-se el discurs de Durruti:
“Treballadors de Catalunya: Em dirigeixo al poble català, a aquest poble generós que fa quatre mesos va saber desfer la barrera dels militarots que ens volien sotmetre sota les seves botes. Us porto una salutació dels germans i companys que lluiten al front d’Aragó a uns quilòmetres de Saragossa, i que estan veient les torres de la Pilarica.
Tot i l’amenaça que plana sobre Madrid, cal tenir present que hi ha un poble a peu, i per res del món se li farà retrocedir. Resistirem al front d’Aragó, davant les hordes feixistes aragoneses, i ens dirigim als germans de Madrid per dir-los que resisteixin, ja que els milicians de Catalunya sabran complir el seu deure, com quan es van llançar als carrers de Barcelona per a aixafar el feixisme . No han d’oblidar les organitzacions obreres quin ha de ser el deure imperiós dels moments presents. Al front, com a les trinxeres, hi ha un pensament, només un objectiu. Es mira fix, es mira endavant, només amb el propòsit d’aixafar el feixisme.
Demanem al poble de Catalunya que s’acabin les intrigues, les lluites intestines; que us poseu a l’altura de les circumstàncies; deixeu les picabaralles i la política i penseu en la guerra. El poble de Catalunya té el deure de correspondre als esforços dels que lluiten al front. No tindrà més remei que mobilitzar-se tothom, i que no creguin que s’han de mobilitzar sempre els mateixos. Si els treballadors de Catalunya han d’assumir la responsabilitat d’estar al capdavant, ha arribat el moment d’exigir del poble català el sacrifici també dels que viuen a les ciutats. Cal una mobilització efectiva de tots els treballadors de la rereguarda, perquè els que ja estem al front volem saber amb quins homes comptem darrere de nosaltres.
Em dirigeixo a les organitzacions i els demano que es deixin de picabaralles i de travetes. Els del front demanem sinceritat, sobretot a la Confederació Nacional del Treball i a la FAI. Demanem als dirigents que siguin sincers. No n’hi ha prou amb que ens enviïn cartes al capdavant encoratjant-nos, i amb que ens enviïn roba, menjar i cartutxos i fusells. Cal també adonar-se de les circumstàncies, preveure el avenir. Aquesta guerra té tots els agreujants de la guerra moderna i està costant molt a Catalunya. S’han de donar compte els dirigents que si aquesta guerra es perllonga molt, cal començar per organitzar l’economia de Catalunya, cal establir un Codi en l’ordre econòmic. No estic disposat a escriure més cartes perquè els companys o el fill d’un milicià mengi un tros de pa o un got de llet més, mentre hi ha consellers que no tenen taxa per menjar i gastar. Ens dirigim a la CNT-FAI per dir-les que si com a organització controlen l’economia de Catalunya, l´han d’organitzar com cal. I que no pensi ningú ara en augments de salaris i en reduccions d’hores de treball. El deure de tots els treballadors, especialment els de la CNT és el de sacrificar-se, el de treballar el que calgui.
Si és veritat que es lluita per alguna cosa superior, us ho demostraran els milicians que es posen vermells quan veuen a la Premsa aquestes subscripcions a favor seu, quan veuen aquests pasquins demanant auxili per a ells. Els avions feixistes ens tiren en les seves visites, diaris en què poden llegir-se llistes de subscripcions per als que lluiten, ni més ni menys que feu vosaltres. Per això hem de dir-vos que no som captaires i, per tant, no acceptem la caritat sota cap concepte. El feixisme representa i és, en efecte, la desigualtat social, si no voleu que els que lluitem us confonguem als de rereguarda amb els nostres enemics, compliu amb el vostre deure. La guerra que fem actualment serveix per esclafar l’enemic al front, però és aquest l’únic?: No. L’enemic és també aquell que s’oposa a les conquestes revolucionàries i que es troba entre nosaltres, i al qual aixafarem igualment.
Si voleu aturar la perill, s’ha de formar un bloc de granit. La política és l’art de la traveta, l’art de viure [com abellots], i aquest ha suplantar-se per l’art del treball. Ha arribat el moment de convidar a les organitzacions sindicals i als partits polítics perquè això acabi d’una vegada. A la rereguarda s’ha de saber administrar. Els que estem al front volem darrere una responsabilitat i una garantia, i exigim que siguin les organitzacions les que vetllin per les nostres dones i els nostres fills.
Si aquesta militarització decretada per la Generalitat és per ficar-nos por i per imposar una disciplina de ferro, s’han equivocat. Aneu equivocats, consellers, amb el decret de militarització de les milícies. Ja que parleu de disciplina de ferro, us dic que vingueu amb mi al front. Allà estem nosaltres que no acceptem cap disciplina, perquè som conscients per complir amb el nostre deure. I veureu el nostre ordre i la nostra organització. Després vindrem a Barcelona i us preguntarem per la vostra disciplina, pel vostre ordre i pel vostre control, que no teniu.
Estigueu tranquils. Al front no hi ha cap caos, cap indisciplina. Tots som responsables i coneixem el tresor que ens heu confiat. Dormiu tranquils. Però nosaltres hem sortit de Catalunya confiant-vos l’Economia. Responsabilitzeu-vos-en, disciplineu-vos-en. No provoquem, amb la nostra incompetència, després d’aquesta guerra, una altra guerra civil entre nosaltres.
Si cadascú pensa que el seu partit sigui el més potent per imposar la seva política, està equivocat, perquè enfront de la tirania feixista només hem d’oposar una força, només ha d’existir una organització, amb una disciplina única.
Per res del món aquells tirans feixistes passaran per on estem. Aquesta és la consigna del front. A ells els diem: “No passareu!”. I a vosaltres us correspon cridar: “No passaran!”. “
Al cap d’unes hores d’haver escoltat Durruti se seguia comentant el que havia dit amb la seva acostumada energia i enteresa. Les seves paraules van ressonar amb força i emoció en la nit barcelonina, encarnant el genuí pensament de la classe treballadora. Havia estat una veu d’alarma que recordava als treballadors la seva condició de militants revolucionaris. Durruti no reconeixia déus en els altres, ni la classe obrera en ell. Donava per fet que els milicians que s’enfrontaven al feixisme en els camps de batalla no estaven disposats a que ningú els robés el seu contingut revolucionari i emancipador: no es lluitava per la República o la democràcia burgesa, sinó pel triomf de la revolució social i la emancipació del proletariat.
No hi va haver en tota l’arenga una frase demagògica o retòrica. Eren fuetejades per als de dalt i els de baix. Per als obrers i per als jerarques cenetistes apoltronats en centenars de càrrecs de responsabilitat, per als ciutadans de a peu i per als consellers de la Generalitat o els flamants ministres anarquistes. Una diatriba contra les derivacions burocràtiques de la situació revolucionària creada el 19 de Juliol, i una condemna contra la política del govern, amb o sense confederats al capdavant del embolic.
A la rereguarda es confonia lamentablement el deure amb la caritat, l’administració amb el comandament, la funció amb la burocràcia, la responsabilitat amb la disciplina, l’acord amb el decret i l’exemple amb l’autoritarisme. Les amenaces de “baixar a Barcelona” a revifar el terror dels representants polítics de la burgesia, encara que ja era massa tard per esmenar l’inexcusable i ingenu error de juliol, quan es va ajornar la revolució “fins després de la presa de Saragossa”, per mancances teòriques i falta de perspectives del moviment llibertari. Però al poder no se li amenaça en va: les seves paraules, adreçades als seus germans de classe, tenien tot el valor d’un testament revolucionari. Testament, i no proclama, perquè la seva era una mort anunciada, que la deïficació pòstuma va convertir en enigma.
“Durruti personificava l’oposició i resistència revolucionàries a la dissolució dels comitès, la direcció de la guerra per la burgesia i el control estatal de les empreses expropiades al juliol”
La conseqüència immediata del discurs radiofònic va ser la convocatòria per Companys al dia següent, el 5 de novembre a les onze de la nit, d’una reunió extraordinària al Palau de la Generalitat de tots els seus consellers i els representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals, per tractar la creixent resistència al compliment del decret de militarització de les milícies, així com al de dissolució dels comitès revolucionaris i la seva substitució per ajuntaments frontpopulistes.
Durruti era causa i diana del debat, encara que tots evitaven pronunciar el seu nom. Companys va plantejar la necessitat d’acabar amb “els incontrolats”, que al marge de qualsevol organització política i sindical “ho desfan tot i a tots ens comprometen”. Comorera (PSUC) va afirmar que la UGT expulsaria de les seves files als que no acatessin els decrets, i va convidar la resta d’organitzacions a fer el mateix.
Marianet, secretari de la CNT, després d’ufanar-se del sacrifici demostrat pels anarquistes amb la seva renúncia als propis principis ideològics, es va queixar de la manca de tacte en aplicar de manera immediata el Codi de Justícia Militar, i va assegurar que després del decret de dissolució dels comitès, i gràcies a l’esforç de la CNT cada vegada hi havia menys incontrolats, i que es tractava no tant de grups als quals expulsar com resistències a vèncer, sense provocar rebel·lions, i d’individus que convèncer.
Nin (POUM), Herrera (FAI) i Fàbregas (CNT) van lloar els esforços realitzats per totes les organitzacions per normalitzar la situació posterior al 19 de juliol, i enfortir el poder de l’actual Consell de la Generalitat. Nin va intervenir en la disputa entre Sandino, conseller de Defensa, i Marianet sobre les causes de la resistència al Decret de militarització, dient que “en el fons tots estaven d’acord” i que existia cert temor entre les masses “per perdre el que han guanyat “, però que” la classe obrera està d’acord en formar un veritable exèrcit “. Nin veia la solució a l’actual conflicte en la creació d’un comissariat de guerra en el qual estiguessin representades totes les organitzacions polítiques i sindicals.
Comorera, molt més intransigent que Companys i Tarradellas, va afirmar que el problema fonamental radicava en la manca d’autoritat de la Generalitat: “grups d’incontrolats continuen fent el que volen”, no només en la qüestió de la militarització i la direcció de la guerra o el comandament únic, sinó també pel que fa a la dissolució de comitès i formació d’ajuntaments, o en el que afectava la recollida d’armament a la rereguarda, o a la mobilització, per a la qual augurava un fracàs. Falta d’autoritat que Comorera estenia fins i tot a les col·lectivitzacions “que continuen fent-se a caprici, sense sotmetre´s al Decret que les regula”.
Companys va acceptar la possibilitat de modificar el Codi Militar i crear un comissariat de Guerra. Comorera i Andreu (ERC) van insistir que calia complir i fer complir els decrets. La reunió va concloure´s amb una crida unitària al poble català, al disciplinat acatament de tots els decrets de la Generalitat, i al compromís de totes les organitzacions a declarar el seu suport a la premsa a totes les decisions governamentals. Ningú es va oposar a la militarització: el problema per polítics i buròcrates era només com fer-se obeir.
“La sagrada unitat antifeixista entre buròcrates obrers, estalinistes i polítics burgesos no podia tolerar incontrolats de la talla de Durruti: heus aquí per què la seva mort era urgent i necessària”
El 6 de novembre el Consell de Ministres de la República decidia, per mitjà d’una unanimitat que incloïa el vot dels quatre ministres anarquistes, la fugida del Govern d’un Madrid assetjat per les tropes feixistes. El menyspreu de la Federació Local de la CNT de Madrid es va reflectir en un bellíssim manifest públic que declarava: “Madrid, lliure de ministres, serà la tomba del feixisme. Endavant milicians! Visca Madrid sense govern! Visca la Revolució Social! “.
El dia 15 una part de la columna Durruti combatia ja a Madrid, al comandament d’un Durruti que s’havia resistit a sortir d’Aragó, convençut finalment per Marianet i Federica. El 19 de novembre una bala perduda, o no, el va ferir al front de Madrid, on va morir l’endemà.
El diumenge 22 de novembre, a Barcelona, una multitudinària, interminable, caòtica i desorganitzada desfilada fúnebre avançava lentament, mentre dos bandes musicals que no aconseguien tocar a l’uníson contribuïen a augmentar la confusió. La cavalleria i les tropes motoritzades que havien precedit la desfilada estaven bloquejades per la gentada. Els cotxes que portaven les corones ho feien fent marxa enrere. L’escorta de cavalleria intentava avançar cada un pel seu compte. Els músics, que s’havien dispersat, intentaven reagrupar-se entre una massa confusa que portava pancartes antifeixistes i onejava banderes vermelles, roig-i-negres i atigressades.
El seguici estava presidit per nombrosos polítics i buròcrates, encara que el protagonisme de l’acte públic va ser acaparat per Companys, president de la Generalitat, Antonov-Ovseenko, cònsol soviètic i Joan García Oliver, ministre anarquista de Justícia de la República, que van prendre la paraula davant el monument a Colom per lluir els seus dots d’oradors davant la multitud.
Garcia Oliver va anticipar els mateixos arguments de sincera amistat i confraternitat entre antifeixistes que utilitzaria al maig de 1937 per ajudar a aixafar les barricades de la insurrecció obrera contra l’estalinisme. El cònsol soviètic va iniciar la manipulació ideològica de Durruti al fer-lo campió de la disciplina militar i del comandament únic. Companys va jugar a l’insult més roí quan va dir que Durruti “havia mort per l’esquena com moren els covards … o com moren els que són assassinats per covards”. Els tres van coincidir a enaltir per sobre de tot la unitat antifeixista.
El cadafal de Durruti era ja tribuna de la contrarevolució. Tres oradors, excelsos representants del govern burgès, de l’estalinisme i de la burocràcia cenetista, es disputaven la popularitat de l’ahir perillós incontrolat i avui embalsamat heroi. Quan el fèretre, vuit hores després de l’inici de l’espectacle, ja sense el seguici oficial, però acompanyat encara per una curiosa multitud, va arribar al cementiri de Montjuïc, no va poder ser sepultat fins al dia següent perquè centenars de corones obstaculitzaven el pas, el forat era massa petit i una pluja torrencial impedia ampliar-lo.
Potser no sapiguem mai com va morir Durruti, ja que hi ha set o vuit versions diferents i contradictòries, però és més interessant preguntar-se per què va morir quinze dies després de parlar per la ràdio. L’al·locució radiofònica de Durruti va ser percebuda com una perillosa amenaça, que va trobar una resposta immediata en la reunió extraordinària del Consell de la Generalitat, i sobretot en la brutalitat de la intervenció de Comorera, que tot just va ser suavitzada per cenetistes i poumistes, que al capdavall es van juramentar en la tasca comuna de complir i fer complir tots els decrets.
La sagrada unitat antifeixista entre buròcrates obrers, estalinistes i polítics burgesos no podia tolerar incontrolats de la talla de Durruti: heus aquí per què la seva mort era urgent i necessària. En oposar-se a la militarització de les milícies, Durruti personificava l’oposició i resistència revolucionàries a la dissolució dels comitès, la direcció de la guerra per la burgesia i el control estatal de les empreses expropiades al juliol. Durruti va morir perquè s’havia convertit en un perillós obstacle per a la contrarevolució en marxa.
I per aquesta mateixa raó a Durruti calia matar-lo dues vegades. Un any després, en la commemoració de l’aniversari de la seva mort, la totpoderosa màquina de propaganda de l’estalinista govern Negrín va treballar a ple rendiment per atribuir-li l’autoria d’un eslògan, inventat originalment per Ilya Ehrenburg, i recolzat després per la burocràcia dels comitès superiors de la CNT-FAI, en què li feien dir el contrari del que sempre va dir i va pensar: “Renunciem a tot, menys a lavictòria“. Això és, que Durruti renunciava a la revolució. Ni tan sols ens queda una versió completa i fidedigna del seu discurs, radiat el 4 de novembre de 1936, perquè la premsa anarquista de l’època va endolcir i censurar a Durruti en vida.
Un cop mort, Durruti ja podia ser Déu i pujar als altars com L’Heroi del Poble. I fins i tot ascendir a tinent coronel de l’Exèrcit Popular.
Ferrer i Guàrdia, durant el seu exili a París, va entrar en contacte amb llibertàries, científics i pedagogues partidàries d’una educació nova i en llibertat oposada a la instrucció educativa predominant (disciplina, anul·lació de la personalitat, transmissió de valors classistes i conservadors, segregació).
A Barcelona, l’agost de 1901, inaugurà l’Escola Moderna, Racional i Científica. Les seves característiques pedagògiques foren: – Racionalisme: aprenentatges científics i no dogmàtics i lliure discurs de la raó. Neutralitat ideològica: els i les docents no eren transmissores de suposades veritats absolutes. – Compromís social: s’analitzava la lluita de la classe obrera, la discriminació de les dones, la injustícia de la propietat privada… – Laïcisme: es rebutjava tota mena de fe o de creença religiosa com a element educatiu. – Educació integral: potenciació de tots els aspectes de la personalitat humana (físics, afectius, socials) i conjunció del treball manual i intel·lectual, del saber i del fer. – Integració en l’entorn: relacionant l’alumnat amb el medi natural. – Metodologia activa: treball en equip, observació directa i rebuig del verbalisme. – Coeducació de sexes i de classes: potenciació de les dones, crítica de la societat patriarcal i alumnat de «totes les classes socials per refondre’ls en la classe única». – Absència de premis i càstigs: els estímuls externs (exàmens, premis, càstigs) havien de ser substituïts pels interns (interès, responsabilitat, ètica).
Altres aspectes de l’Escola Moderna
A més del Boletín, es van traduir i publicar obres que eren utilitzades al mateix centre i a les escoles seguidores del model ferrerià.
Segons Pere Solà “la nòmina dels llibres publicats i difosos per l’Escola Moderna va des dels llibres de caràcter escolar a llibres pensats per a nuclis d’obrers conscients”. Ferrer va comptar amb professors universitaris com Odón de Buen i Martínez Vargas, científics com Reclus, anarquistes com Lorenzo (tipògraf i editor) i advocats com Salas Anton.
Es van fer tasques d’extensió cultural entre famílies, alumnat i partidàries i es procurà la vinculació entre les comunitats educatives de les escoles racionalistes.
El 1906, Ferrer fou acusat d’instigar l’intent de regicidi de Mateu Morral. Va ser empresonat i l’Escola Moderna clausurada. Arreu d’Europa es van suscitar moviments de suport. Ferrer era prou conegut, atès que formava part de la Lliga del Lliurepensament, de la maçoneria i tenia estrets contactes amb sectors llibertaris i progressistes. Després d’un judici militar, fou posat en llibertat.
La CNT i les escoles racionalistes
A més de la relació amb Anselmo Lorenzo i Joan Montseny, Ferrer va finançar la publicació La Huelga General de Solidaridad Obrera i va tenir freqüents trobades amb el proletariat català.
En ser afusellat, el 13 d’octubre de 1909, després d’un nou judici militar en el qual se’l va condemnar de fet per la seva activitat pedagògica racional i lliure enfront de l’obscurantisme de la instrucció educativa de l’Estat i l’Església Catòlica i no per la seva participació activa a l’anomenada Setmana Tràgica, Ferrer i l’Escola Moderna esdevindran un exemple per a la futura CNT. Els projectes d’actuació educativa i cultural de molts sindicats i federacions de la CNT desembocaren en l’establiment d’escoles racionalistes.
El congrés fundacional de 1910, tractà de la “Necessitat d’establir escoles dintre dels sindicats obrers. Manera de portar-lo a efecte” El dictamen de la ponència defensà la fundació d’escoles en el si dels sindicats, en consonància amb les propostes del teòric del sindicalisme revolucionari francès George Yvetot (CGT) “si les nostres escoles sindicals arribessin a escampar l’ensenyament desitjable sobre centenars de milers d’infants, l’Estat quedaria vençut i nosaltres triomfaríem”.
En aquestes escoles es faria servir com a mètode “la divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnico-professional”, cosa per a la qual es recomanava la recaptació de quotes especials “per fer possible la creació d’escoles gràcies al propi esforç de la classe treballadora organitzada”.
El congrés de Sants (1918) de la CNT catalana va aprovar un model tipus d’estatuts dels nous sindicats únics, que en el seu article 3r plantejava: “Serà qüestió primordial d’aquest sindicat establir escoles racionalistes per a la més integral emancipació del proletariat”.
El congrés confederal de La Comedia (Madrid, 1919) va continuar insistint sobre el tema “fora convenient que aquells sindicats que comptin amb forces i mitjans fossin immediatament a la implantació d’escoles” i es veié la necessitat de crear un Comitè pro enseñanza agregat al Comitè Nacional, una Escola Normal pròpia que assortís de docents les escoles sindicals i implantar una quota obligatòria pel seu sosteniment.
Finalment, en el congrés de Saragossa de 1936, es dedicà un extens espai a l’educació dintre del Concepte confederal del Comunisme Llibertari i es defensava “un ensenyament lliure, científic i igual per als dos sexes, dotat de tots els elements precisos per exercitar-se en no importa quin ram de l’activitat productora i del saber humà”.La influència de la pedagogia llibertària, introduïda per Ferrer, fou la clau de volta de l’educació i la formació alternatives desenvolupades per l’anarcosindicalisme durant les primeres dècades del segle XX.
El 14 d’abril de 1931 s´havia proclamat la República. El 25 d’abril, onze dies després, en un Ple de Locals i Comarcals reunit a Madrid, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va adoptar dues mesures organitzatives que assolirien un enorme èxit posterior: la formació dels sindicats de barri i la fundació dels comitès de defensa.
La
CNT en els anys trenta no era només un sindicat entès a la manera clàssica com
una organització que defensa els drets laborals dels seus afiliats. La CNT
formava part d’una xarxa llibertària de solidaritat i acció, que abastava tots
els aspectes de la vida del treballador, tant els socials com els culturals,
familiars, lúdics, polítics i sindicals. Aquesta xarxa estava formada pel
sindicat de barri, els ateneus (amb les seves selectes biblioteques), les
escoles racionalistes, les cooperatives, el comitè de defensa econòmica (que
s’oposava als desnonaments), els grups d’afinitat anarquistes, els grups de
defensa (coordinats a nivell de barri
i després de districte i ciutat) i els sindicats de barri; constituint en la
pràctica quotidiana una forta, solidària i eficient societat autònoma, amb
valors alternatius als capitalistes.
Si no
entenem la importància d’aquesta xarxa llibertària de solidaritat i acció, no
comprendrem mai la força i radicalitat del moviment llibertari a Barcelona i
Catalunya durant la Guerra civil, ni les seves conseqüències:
1.
Negació, en la seva totalitat, de
la forma de vida imposada pel capital, assajant en teoria, i sobretot en la
pràctica, noves vies en les relacions socials i individuals, en la cultura, en
l’economia, etcètera. Ara parlaríem d´una
mena de contracultura.
2.
Negació teòrica i pràctica de l’Estat en la futura societat postrevolucionària,
que posicionava contra l’auge de l’estatisme en els partits reformistes
socialistes i contra-estalinistes, així com en contra de tota mena de
col·laboracionisme en les institucions estatals.
3.
Pràctica de noves relacions socials i assajos de noves societats al marge dels
diners, del salari, la propietat privada, la jerarquia social i la
mercantilització de la vida quotidiana. Les expropiacions, les
col·lectivitzacions i la socialització de l’economia van ser assajos i
experiències pràctiques d’un moviment subversiu profundament revolucionari, que
tendia a transformar la utopia en realitat palpable.
4. No
es combatia per una ideologia abstracta, sinó en una experiència col·lectiva
pràctica que transformava la societat i la realitat.
5. Els comitès revolucionaris de barri eren el moviment social real que en la seva pràctica quotidiana substituïa totes les funcions estatals i que amb la seva mera existència encarnaven la revolució social en curs.
“la CNT als anys trenta no era només un sindicat”
El
1923, Joan García Oliver havia
aixecat l’organització pràctica del que es va anomenar “gimnàstica
revolucionària”, secundat per Aurelio Fernández
i Ricardo Sanz. Era el final dels anys del pistolerisme. La
CNT havia hagut de defensar la vida dels seus militants de la liquidació física
a què eren sotmesos per l’aliança del terrorisme de la patronal i l’Estat, que
finançaven als pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure i donaven carta blanca
als assassinats dels sindicalistes de la CNT per part de la policia i de la
guàrdia civil, amb la pràctica de l’anomenada “llei de fugues”,
consistent en assassinar als presos i detinguts en el moment del seu trasllat o
alliberament, pretextant un intent de fugida.
En
1931, la creació dels comitès de defensa significava la refundació dels grups
d’acció dels anys del pistolerisme (1917-1923), encara que ara orientats no
només a la protecció dels vaguistes i de les manifestacions reivindicatives,
sinó com a garantia indispensable per exercir els drets fonamentals de reunió,
expressió, associació, premsa, manifestació, sindicació o vaga, encara no
reconeguts per una República constituent que havia d’aprovar una constitució,
però que tanmateix no havia dissolt a la ciutat de Barcelona als sometents,
això és, a l’odiosa guàrdia cívica dretana, especialista en trencar vagues i en perseguir els
sindicalistes.
L’1
de maig de 1931, en el míting de la jornada, van aparèixer per primera vegada
unes enormes ensenyes roig-i-negres com a senyal d’identitat de la CNT. Es va
acordar elaborar una plataforma de reivindicacions que serien portades en
manifestació al Palau de la Generalitat. En arribar els manifestants a la plaça
de Sant Jaume (on hi són les seus de l’Ajuntament de Barcelona i de la
Generalitat) van ser rebuts a trets. El tiroteig, que va ser respost pels
comitès de defensa, va durar tres quarts d’hora, fins que es va permetre que es
lliuressin les reivindicacions a l’autoritat i alguns treballadors sortissin al
balcó de la Generalitat per a dissoldre la manifestació.
Els
comitès de defensa es presentaven, doncs, no com un grup “terrorista”
o militar, aliè a la classe treballadora i al poble, sinó com una peça més,
indispensable a la lluita de classes, al costat del sindicat, l’ateneu, l´escola racionalista o la cooperativa. Els
comitès de defensa protegien els drets dels treballadors, perquè no existien
més drets que els apropiats per la lluita de carrer, perquè no existien més
drets que els que podien defensar-se, posant-los en pràctica.
Però
la tàctica insurreccional de la “gimnàstica revolucionària”,
consistent en armar-se ràpidament per a l’ocasió, proclamar espontàniament el
comunisme llibertari en un poblet o en una comarca i esperar que la resta del
país s’unís a la insurrecció va mostrar aviat els seus límits, i sobretot, els
seus inconvenients i desavantatges. Les insurreccions de gener de 1932 i de
gener i desembre de 1933 havien desarmat als comitès de defensa, sotmesos a una
fortíssima repressió que havia conduït a la majoria dels seus components a la
presó, de manera que la tàctica de la “gimnàstica revolucionària” no
havia fet més que desmantellar als comitès de defensa. Calia donar un cop de
timó i canviar de tàctica.
