Frase de l’obstetra francès Michel Odent que defensa els parts naturals i
menys medicalitzats. Partint d’aquesta premissa, a Catalunya,
dones joves opten per abordar l’opció de ser mares des de la perspectiva que el
naixement és un acte natural i que cal tenir cura que sigui un moment especial
i fet amb amor.
Així ho
explica l’Anna Bordonada, doula, que ha acompanyat a dones que han pres l’opció
de parir a casa de forma natural, com ha fet ella:
El dia
del naixement és únic i especial. Que important cuidar-lo com una celebració de
la vida on mare i bebè seran els protagonistes! Juntes amb les persones
estimades: pare, germanes i germans, llevadora, doula, àvies… les persones
que volem que ens acompanyin en el viatge que serà parir. El dia del naixement
serà una celebració íntima. Un viatge a la cova, a la foscor, al silenci, a la
calma i la connexió, al respecte, al dolor, inclús a la por i, una altra cop, a
la calma, a donar a llum, a obrir-se i rebre.
Sabem parir, el nostre cos sap què fer, nosaltres solament ens parem, escoltem i sentim. Riem, plorem, gemim, udolem… silenci de nou. Ens deixem portar i acompanyar; els nostres instints ens guien, el bebè sap el camí.
Al cap d’uns anys, Mireia, també ha donat a llum els seus dos fills amb part natural. Una mostra del reportatge es aquesta bella i emotiva imatge que hem escollit entre totes
És
important sentir-se segura, en calma, a gust, sense pressions ni intervencions
externes innecessàries. Les nostres hormones ens ajuden; és un bon viatge,
inoblidable, irrepetible. Quan parim, el dolor passa a l’oblit i les hormones
de l’amor, les endorfines,
envaeixen el nostre cos i així succeeix l’enamorament del nostre bebè per a
sempre, en tant sols una mirada, només néixer, pell amb pell. Elles ens
acompanyen, ens cuiden, ens observen en tot el nostre poder, obrint-nos com una
flor que es mou lliurement al seu desig, escoltant el nostre cos, doncs té el
seu espai per fer-ho. El cos ha fet el bebè i sap exactament com fer-lo
néixer.”
Any
2008, Les Planes, Catalunya.
Mireia
Bordona cobreix com a fotògrafa un part natural a casa i el descriu gràficament
en el seu reportatge: “Endorfines”:
En ell
ens explica que:
“A
l’hora de fotografiar un moment tan important i delicat, una de les meves
principals obstinacions fou passar desapercebuda per no distreure la
concentració i el treball intern de la parella, advertida com estava que, en
cas contrari, podria generar un bloqueig en la dilatació de la mare, atès que
la hormona necessària per a aquest procés, l’endorfina, solament pot generar-se
en un estat de calma i intimitat. Aquest reportatge retrata les diferents fases
d’un part viscut i experimentat amb intimitat, felicitat i sense tabús.
L’obstetra francès Michael Odent definí així aquesta experiència: “Per
canviar el món primer hem de canviar la forma de néixer”.
El
reportatge gràfic es completa amb el testimoni d’una dona que ha parit
d’aquesta manera i que, a més a més, és doula, és a dir, una persona la
funcions de la qual és acompanyar a les mares per tal que l’embaràs, el part i
el postpart siguin experiències plenes, saludables, que l’omplin de goig i
satisfacció.
Construir un feminisme de classe per a les treballadores, les precàries i les immigrants.
Volem fer un petit resum del llibre “Patriarcado y capitalismo” de Cynthia Burgueño i Josefina L. Martínez.
Que algunes dones poderoses ocupin posicions en els consells d’administració de grans empreses no implica un canvi favorable en la vida de la majoria de les dones treballadores, precàries i immigrants. Quan Ana Botín es proclama feminista des de programes de TV com Planeta Calleja, nosaltres recordem les milers de treballadores acomiadades pels bancs i de totes les dones que han estat desnonades per no poder pagar les seves hipoteques.
Les feministes liberals parlen d’“apoderament” i “llibertat d’elecció” a nivell individual, però oculten que hi ha diferències de classe entre les dones, i que no totes tenen les mateixes possibilitats d’“escollir en llibertat” en aquesta societat.
En el primer capítol de “Patriarcado y capitalismo”, aportem algunes dades per a mostrar aquesta realitat. La fortuna personal d’Ana Botín es calculava en 2018 en més de 300 milions d’euros, amb una retribució anual d’11,01 milions, una xifra 404 vegades més alta que el salari mig espanyol i 641 vegades superior al salari més freqüent.
El 8 de març de 2019, durant la vaga de dones, un grup de treballadores va fer un piquet davant l’entrada del Banc Santander cantant: “Ana Botín, no és feminista”. Entre els sostres de cristall de les empresàries i els sòls enganxosos de la precarietat, s’obre un abisme. Per això el nostre feminisme és un feminisme de classe i anticapitalista.
Avui està sorgint quelcom nou. Hem vist en els últims anys les vagues de dones, massives manifestacions i confluències entre diferents lluites. En diversos capítols del llibre, la reflexió o la informació es combinen amb valuosos testimoniatges de treballadores com Las Kellys, lluitadores de la fàbrica Panrico, treballadores de telemarketing, immigrants i treballadores de la llar. En diferents països del món, grups de treballadores s’organitzen per a començar a lluitar pels seus drets. Això s’està veient amb força als carrers de Xile o França, on les dones estan al capdavant de la vaga general del transport contra la reforma de pensions de Macron.
A “Patriarcado y capitalismo” es recorren diversos temes des del punt de vista d’un feminisme anticapitalista: la feminització de la força laboral, el treball de reproducció o de cures i la doble jornada laboral, la croada anti-gènere de l’extrema dreta, la islamofòbia, el racisme i les migracions, el debat sobre la prostitució, la lluita per l’alliberament sexual i contra la violència masclista, així com debats sobre les estratègies d’emancipació entre diferents corrents del feminisme.
El llibre tracta especialment les transformacions en el capitalisme durant les últimes dècades, i que han donat com a resultat una nova feminització del treball. Al voltant del 40% de l’ocupació global està compost per dones. Aquesta enorme feminització permet trencar amb la idea d’una classe obrera reduïda a l’obrer masculí de “mono” blau, únic sostenidor i cap de família, nadiu i blanc. Però aquestes transformacions estan acompanyades de l’empitjorament de les condicions de treball, la fragmentació i divisió interna en múltiples categories. El capitalisme promou la divisió sexual del treball, no només entre la llar i l’ocupació -invisibilitzant el treball de reproducció, no reconegut com a tal a les llars-, sinó en la mateixa producció, amb treballs feminitzats i més precaris.
La nova força laboral femenina, concentrada en posicions estratègiques per al funcionament de l’economia capitalista, té una gran potencialitat per a canviar-ho tot, també les tradicions masclistes o corporatives que es conserven en molts sindicats. De la unitat de tota la classe treballadora, més feminitzada i diversa que mai, pot emergir la força per a lluitar per una societat de nou tipus, sota les ruïnes d’aquest sistema capitalista patriarcal que mereix perir. Aquesta és la hipòtesi d’aquest llibre, i també la nostra esperança.
La salut laboral té quelcom a veure amb ser dona o home? Els homes i les dones estan exposades a diferents riscos laborals? La prevenció dels riscos laborals en les dones s’ha de centrar, sobretot, en l’embaràs i la lactància?
Una de les preguntes que moltes vegades es plateja,
dins de l’àmbit laboral, és si la vigilància i la promoció de la salut en les
organitzacions i/o les empreses han de tenir una mirada i han de conduir a unes
pràctiques diferencials en funció de si es tracta d’un treballador o una
treballadora, i si els riscos laborals als quals s’enfronten les dones
assalariades són diferents dels que es troben els homes assalariats. Sabem que
formular aquestes preguntes i d’aquesta manera (en clau binària dona-home),
invisibilitza les persones intersexuals, transgènere i queer. Ara bé, en aquest
article ens centrarem en el subjecte polític “dones”, tot entenem que hi ha
persones que subverteixen i revolucionen, de forma encarnada, el sistema
heterocisnormatiu.
Davant les qüestions formulades amb anterioritat, una de les primeres respostes que ve a la ment és que sí, que s’ha de fer un tracte diferencial i especial durant l’embaràs i la lactància. Ara bé, són només aquestes circumstàncies (maternitat i lactància) les que s’han de considerar i que mereixen una tracte diferencial des d’un punt de vista de prevenció de riscos laborals quan ens centrem en les dones treballadores? No s’estarà caient (inconscientment) en perpetuar el mandat social imposat a les dones que diu que nosaltres només som “dones” si tenim descendència i que la nostra funció social és la reproducció, la cura, el manteniment i sosteniment de l’espècie?
Per una banda, l’evidència posa de manifest que, en
el mercat laboral, hi ha una sèrie d’ocupacions remunerades que són
fonamentalment desenvolupades per homes i que n’hi ha d’altres en què s’ocupen
principalment dones, i que -a més- el homes solen ocupar posicions més
rellevants i càrrecs de responsabilitat més alts en les organitzacions mentre que les dones es dediquen a fer tasques més
operatives. Aquest dos fenòmens es coneixen com segregació horitzontal i
segregació vertical, respectivament. Per altra banda, les enquestes de l’ús del
temps[1]
posen de manifest que, hores d’ara, són les dones les que continuen/continuem
assumint una major part dels treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional
i de cura. Això és el que es coneix com a divisió sexual dels treballs. Aquesta
segregació desigual en el treball (segregació horitzontal i vertical) i la
divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu, sexual,
emocional i de cura) tenen res a veure amb la prevenció de riscos laborals?
Doncs sembla ser que sí!!
En les activitats desenvolupades predominantment per les dones…
En els treballs ocupats majoritàriament per homes…
…els riscos més freqüents són els relacionats amb postures de
treball inadequades, llargues jornades dempeus, treballs repetitius i
exposició agents químics i biològics.
…predominen els riscos relacionats amb la
seguretat (accidents de treball que ocasionen lesions traumàtiques) i la
manipulació de pes elevat.
Predominen els:
Riscos ergonòmics, psicosocials i
higiene
Predominen els:
Riscos de Seguretat i higiene
Així, doncs, les enquestes europees de condicions
de treball[2]
posen de manifest que les dones duen a terme en major proporció tasques
monòtones, obtenen un salari inferior, tenen menor capacitat de participar en
la planificació de la seva pròpia feina, tenen menys expectatives de promoció professional
i pateixen assetjament psicològic i sexual en major grau que els homes. Aquests
riscos es consideren de tipus psicosocial.
En totes les categories professionals, dels llocs
de treball, des de l’organització dels espais, passant pels horaris, els equips
i les eines, ha estat pensat, majoritàriament, seguint un model masculí de
treballador (p. e. disseny de les eines manuals amb paràmetres anatòmics
exclusivament masculí). Aquests horaris que no tenen en compte les
responsabilitats o necessitats relacionades amb l’entorn familiar o els
treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura, suposen una doble
càrrega (física i mental) per a les dones.
La
segregació desigual en el treball (segregació horitzontal y segregació
vertical) i la divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu,
sexual, emocional i de cura) són els elements clau per explicar la distribució
desigual de dones i homes en l’exposició als riscos laborals.
Allò que els registres oficials no deixen veure
Cal
destacar, també, que en el cas de les malalties laborals i professionals
patides majoritàriament per les dones hi ha una subdetecció i una
infradeclaració en els registres oficials d’accidents de treball i malalties
professionals, la qual cosa dificulta la seva prevenció. Atès que les dones
pateixen menys accidents de treball que els homes, la relació dels seus
problemes de treball queda manifestament oculta. Ara bé, sembla ser que hi ha
una mortalitat entre 5 i 20 vegades superior per causa de malalties laborals
que la deguda a accidents de treball.
A Catalunya la incidència de malalties
professionals és superior entre les dones, i solen ser malalties
produïdes per agents físics que es tradueix bàsicament en trastorns
musculoesquelètics (mal d’esquena lumbar, dolor cervical), i malalties psicosomàtiques
tipus estrès, depressió o ansietat que no estan reconeguts com a malalties
professionals i, per tant, no queden recollits en els registres oficials. Els
registres oficials no recullen, doncs, el mal d’esquena, dolor muscular,
fatiga, estrès, mal de cap, irritabilitat, lesiones, problemes per dormir,
ansietat o problemes visuals.
Les lesions per accident de treball es reconeixen més fàcilment per la
serva relació immediata entre la causa i el dany consegüent (predominantment
patides per homes), mentre que les malalties laborals solen aparèixer de manera
lenta i progressiva (majoritàriament patides per dones).
Manca d’estudis sobre la incidència dels tòxics des
de la perspectiva de gènere
Resulta
evident que homes i dones difereixen en estructura òssia, distribució del greix
corporal, funció endocrina o sistema immune, però en canvi hi ha molts pocs
estudis sobre l’impacte d’aquestes diferències en la resposta a les exposicions
a tòxics, a les exigències físiques o a l’estrès tèrmic.
La càrrega física
Pel
que fa a la càrrega física s’evidencia que les millores tecnològiques en la
indústria han tingut un impacte superior en homes, atès que aquestes s’han
aplicat principalment en llocs de treball ocupats en grau més elevat per homes,
i en el sector serveis –en el qual treballen en major nombre dones– no han
tingut un impacte tan significatiu. Per tant, la càrrega física mitjana de les
dones és superior. A més, els homes ascendeixen en major proporció a llocs de
comandament que les dones, el que sovint comporta fer treballs associats a una
menor càrrega física.
Les mesures de prevenció de riscos laborals adreçades a la protecció de
l’embaràs i la lactància NO són suficients.
La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi.
Natàlia Renzi, Rosalia Molina i Amada Santos. Dones Llibertàries
Les declaracions que va
fer el líder del PP, Pablo Casado “si
volem finançar les pensions i la salut hem de pensar en com tenir més nens i no
en com els avortem“, sorprenen per la impunitat per assegurar que
també ara el pla de la dreta per pal·liar la crisi és que els costos els paguem
les dones treballadores, amb els nostres cossos, les nostres vides i la nostra
llibertat.
Malgrat tot, aquestes
declaracions no són cap novetat, ja l’any 2013, el seu company de partit, el
llavors ministre “d’injustícia” Alberto Ruiz Gallardón, va intentar eliminar
els nostres drets en voler derogar l’actual llei de terminis aprovada el 2010
per retornar a la de 1985, que només permetia l’avortament segons tres
supòsits. Multitudinàries manifestacions a tot l’estat el van obligar a
cancel·lar el projecte i a abandonar la seva carrera política.
Sembla però, que Casado
no aprèn ni dels seus, i prefereix fer declaracions provocadores, competint en
dir brutalitats amb VOX i Ciutadans, per amagar que les pensions dels i les
treballadores no es poden garantir perquè el seu partit, en connivència amb el
PSOE i altres forces patronals van lliurar els fons al banc europeu per al
rescat de la banca privada a un robatori flagrant a la butxaca de la classe
treballadora; robatori que es repeteix a cada retallada a la sanitat,
l’educació i els serveis públics per pagar el deute. Les declaracions de Casado
demostren que si es deneguen els nostres drets en una part del planeta, són els
drets de totes les que estan sent amenaçats.
Casado vol seguir
l’exemple de la dreta a l’Argentina on l’avortament és clandestí i d’on cada
dia ens arriben les notícies d’alguna dona morta per haver intentat avortar
sense els recursos sanitaris adequats. En molts casos les víctimes són menors
d’edat i els embarassos solen ser el resultat de violacions comeses al seu
entorn familiar o de confiança.
L’any passat el feminisme va prendre els carrers a Argentina i va imposar el debat a les llars, als mitjans i va aconseguir mitja sanció en diputats per la legalització de l’avortament segur i gratuït, però el senat va rebutjar la llei amb només tretze vots de diferència. Malgrat que el senat va votar en contra de la despenalització, la intensa mobilització social és vista com el començament d’una lluita per a legalitzar l’avortament.
Marea Verda Barcelona porta un any acompanyant el projecte de llei i sobretot a les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament legal, Segur i Gratuït d’Argentina i d’altres països d’Amèrica Llatina i del món que repliquen l’experiència de la Marea verd i se sumen a la lluita per aconseguir aquest dret que tenim denegat.
Aquí a Barcelona som
més d’un centenar de companyes llatinoamericanes, gallegues, basques,
andorranes, valencianes i catalanes que realitzem activitats, assemblees,
plenàries, manifestacions i «pañuelazos», ressonant als carrers de Barcelona, a
la catedral, en pobles de Catalunya i en el Consolat Argentí, i a totes les
xarxes socials. És necessària més que mai la visibilització d’altres realitats,
com les d’Ecuador i la d’Andorra on
l’avortament no és legal sota cap supòsit.
Actualment,
l’avortament està molt limitat i la majoria d’estats llatinoamericans tenen una
legislació molt restrictiva que el tipifica gairebé en tots els casos com a
crim, i el limita principalment als tres supòsits bàsics. A la majoria
d’estats europeus, l’avortament és legal per terminis, o per supòsits molt
amplis. Els únics estats de la Unió
Europea on l’avortament és prohibit són Malta, que penalitza l’avortament fins
a tres anys de presó, el Vaticà i Andorra.
Les mobilitzacions a Andorra reclamen un dret al que mai han tingut accés les dones del Principat: el d’interrompre el seu embaràs de manera legal, segura i gratuïta.
“La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi”
A Andorra, l’avortament
està restringit per l’article vuitè de la Constitució de 1993, que reconeix el dret
a la vida “i la protegeix plenament en
les seves diferents fases”. La prohibició va fer-se més explícita al Codi Penal de 2005, que recull els “delictes contra la vida humana prenatal”,
i que imposa penes de tres mesos a tres anys de presó a aquelles qui produeixin
l’avortament d’una dona amb el seu consentiment, a més d’una “inhabilitació per exercir qualsevol
professió sanitària per un període fins a cinc anys”. A més, el codi
expressa que les dones que produeixin el seu avortament o l’hagin consentit
seran castigades amb una pena d’arrest, sense especificar-ne el temps de durada
d’aquesta sanció. La conseqüència més directa de les prohibicions per poder
avortar a tot el món són les maternitats forçades. Moltes dones acaben tenint
fills que no volen. Si estaves en una situació de precarietat econòmica, això
encara empobreix més les dones. Una altra conseqüència del fet que avortar
estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels
avortaments clandestins, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta
pràctica s’està instaurant arreu és “el pitjor escenari”, pels riscos físics
i psíquics que comporten a les dones, per la manca de recursos sanitaris
adients.
Amb totes les lluites
feministes el que hem aconseguit és una consciència que la maternitat ha de ser
triada, i desitjada. Perquè quan parlem d’avortament, també parlem de
maternitat.
Les morts per avortaments insegurs són feminicidis
d’estat”
Extraoficialment
avorten cada any entre 350.000 i 450.000 dones a cada país, de les qual gairebé
50.000 tenen complicacions derivades de les interrupcions clandestines i
algunes inclús moren. L’avortament no segur, està inclòs dins de les principals
causes de mortalitat materna, tot i ser totalment prevenible.
L’avortament induït és segur a
nivell mèdic quan es duu a terme per persones capacitades que fan servir
mètodes recomanats per l’Organització Mundial de la Salut, però menys segur
quan només un d’aquests dos criteris es compleix, i gens segur quan cap dels
criteris es compleix. Moltes dones recorren a procediments insegurs (és a dir,
menys segurs o gens segurs) que posen en risc el seu benestar, la seva salut i
fins i tot la seva pròpia vida. És molt
important tenir clara la distinció entre avortament segur i avortament
no segur, també l’especificació de les dues condicions que fan que sigui segur:
personal qualificat i mètodes segurs.
Tot això ens ha de fer plantejar la necessitat
de formació específica del personal sanitari, la implicació que han de tenir
les institucions estatals i l’exigència d’una planificació governamental, però
sobretot cal posar en primer lloc el paper fonamental que tenen les
treballadores del sector sanitari. Segons un estudi realitzat per l’OMS, hi ha
55.700.000 d’avortaments que s’efectuen cada any des de 2010. El 50% van ser
avortaments no segurs, és a dir, més de 25 milions.
Les conseqüències per a les
dones en molts casos són irreversibles i poden causar la mort. Segons Metges
sense Fronteres, les dones quan no tenen serveis accessibles segurs per
avortar, recorren a altres mètodes considerats de risc, una pràctica en molts
casos letals i conseqüències irreversibles. A Amèrica Llatina i el Carib, l’estimació
elaborada en el període en 2010-2014 és d’uns 6,5 milions d’avortaments
induïts, un augment respecte als 4,4 milions ocorreguts durant 1990-1994.
El percentatge de taxa anual
aproximada, és de 44 avortaments per 1.000 dones que estan en edat reproductiva (de 15-44 anys). Aquestes
xifres han experimentat un petit augment respecte els 40 per 1.000 del període
1990-1994. La taxa d’avortament és aproximadament de 48 per 1.000 per a les
dones casades i 29 per 1.000 per a les dones solteres.
Per tot això des de totes les
lluites feministes continuarem treballant pel dret a l’avortament i acompanyant
les lluites de tots els països on l’avortament no és legal per poder
aconseguir:
Dret a
decidir sobre els nostres cossos.
Dret a
l’avortament lliure, gratuït i en condicions
Com a Dones Llibertaries volem recordar i reconèixer a lideresas llatinoamericanes en lluita per la defensa i la cura de la terra. Un número important d’aquestes dones han estat assassinades per defensar aquests principis, “Terra i Llibertat”. Dones que no els ha estat possible participar i acompanyar-nos en aquesta revolució feminista, però que estaran sempre a la nostra memòria. I també alhora, reflectir la labor que estan duent a terme unes altres lideresas que continuen exigint justícia per als seus pobles i per la cura del planeta.
Des de Dones Llibertàries
tenim clar la dificultat que representa lluitar contra corrent i gairebé sempre en
posició de minoria. El pensament llibertari pot ser el més just possible, però alhora
rigorós i difícil de mantenir-ho a la pràctica, però aquí estem, intentant-ho!!
Enfrontant-nos no només als sistemes de governs patriarcals que oprimeixen a
totes i que exerceixen la violència contra les dones, sinó també a companys
que, en diferents espais i accions compartides, no assumeixen els canvis i la
practica més enllà de la ideologia partidista i personalista.
Algunes d’aquestes dones
que volem recordar, han portat una lluita tenaç, enfrontant-se al poder i en
moltes ocasions en una gran solitud. Volem assenyalar que des de fa anys, va
creixent el nombre de dones víctimes de l’atroç repressió que es dóna, en els
conflictes medi ambientals a tot el món.
Recordem a algunes
d’elles: Margarita Murillo,
hondurenya, va ser assassinada a l’agost de 2014. Activista de Drets Humà. Era
una defensora del medi ambient i una icona de la defensa pagesa per les seves
terres.
Murillo estava afiliada a la Unió de Treballadors del Camp (UNC). La seva vida va estar dedicada a la lluita per l’accés a la terra de les dones pageses hondurenyes. Segons la tradició lenca, en els rius resideixen els esperits femenins i les dones són les seves principals guardianes, per això Murillo va ser una de les lideresa del moviment contra el lliurament dels rius a empreses privades i a la construcció de plantes hidroelèctriques, pel seu impacte ambiental i cultural en terres històricament habitades per indígenes.
Va ser una de les
fundadores de la
Central Nacional de treballadors del Camp (CNTC) en la dècada
dels 80, Murillo va ser segrestada i torturada per motius polítics pels
esquadrons de la mort de Gustavo Álvarez
Martínez (Cap d’Estat Major Conjunt de les Forces Armades d’Hondures)
Aquest fet la va portar a
exiliar-se. Sostenia la defensa de la sobirania nacional. Murillo va ser una de
les fundadores i coordinadora del Front Nacional de Resistència Popular (FNRP)
després del cop d’estat de 2009. En 2013, va ser candidata a Diputada del
Congrés Nacional, per Cortès, en les eleccions internes del Partit LLIURE
(Llibertat i Refundació)
En 2014, havia tornat al
camp després de presentar-se en les campanyes electorals. Va ser assassinada,
d’un tret en el front, per un sicari mentre estava treballant la terra en la Costa Nord d’Hondures.
La fiscal a càrrec de la recerca de la seva mort, Marlene Banegas, coordinadora de la Fiscalia de Delictes contra la Vida, i la fiscal Patricia Eufrahio, van estar també assassinades dos mesos després de l’assassinat de Murillo, mentre l’estaven investigant.
Lèsbia Yaneth Urquía, que va ser activista del Comitè Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (Copinh). Lèsbia tenia 49 anys quan va ser assassinada. Era originària del municipi de Marcala, departament de La Paz, i fronterer amb El Salvador. Activista i militant en defensa de la naturalesa i els drets indígenes.
El Copinh ho va liderar, la també ambientalista i defensora de Drets Humans Berta Càceres, que va ser Coordinadora General. Va ser assassinada tres mesos abans que Lèsbia, a la ciutat de l’Esperança, a l’occident d’Hondures, lloc on vivia. Activista i militant en defensa de la naturalesa i els drets indígenes. Aquestes lideresas ambientalistes estaven en contra de la construcció de grans projectes Hidroelèctrics al seu país, ja que causen un mal irreparable a les comunitats indígenes, i al país i en general.
Nema Grafa, presidenta de la Nacionalitat Amazònica Sapara. Nema va enviar un comunicat a la Universitat Central
de l’Equador, demanant una signatura de solidaritat per a realitzar un acord
amb el Govern Nacional de l’Equador, declarant el seu territori com a
“territori dedicat a la pau, al desenvolupament de la ciència i dedicat
sobretot a desenvolupar el coneixement i l’amistat entre les cultures i els
pobles del món”. Demanant al rectorat de la Universitat que avalés
i treballés conjuntament per la conservació de la mare naturalesa, la
recerca de la
Biodiversitat i d’altres coneixements mil·lenaris.
“… ara només som 523 i és
la nostra última oportunitat de sobreviure, mira el que ofereix el Candidat de
dreta a la presidència del Brasil, Bolsonaro, que matarà a tots els indígenes
perquè són una molèstia per al progrés. Aquesta tal vegada és la nostra última
oportunitat necessitem el teu suport, si no et solidaritzes amb nosaltres ens
exterminaran” diu la carta. Nema Grafa finalitza la seva carta amb aquestes
paraules: “…gràcies, estem segurs que el seu gest de solidaritat serà reconegut
per la història”.
Recordar a Salome Aranda, que va rebre amenaces,
van apedregar la seva casa en Puyo. Va ser una de les Dones Amazòniques,
lideresa de la Comunitat Moretecocha
que es va reunir amb el President Lenín
Moreno, el març del 2018. En aquesta trobada va denunciar al president que
després de 28 anys d’operació de la
Agip Oil, els
impactes ambientals a la conca del riu Villano eren evidents, a més va
denunciar la violència de gènere que les dones sofreixen a causa de l’operació
petroliera en el seu territori.” Les Dones Amazòniques veuen amb molta
preocupació com es repeteix el mateix patró per a acoquinar-nos en la nostra
lluita per la vida”.
No podem oblidar a
l’equatoriana Patricia Gualinga que
serà guardona amb el Premi Brot Activisme Mediambiental 2019, en el Festival
Internacional de Cinema Mediambiental de Canàries (Ficmec), per la seva
increïble labor en defensa de la sostenibilitat mediambiental de la Amazonía Equatoriana.
“L’equip directiu del Festival ha decidit reconèixer amb el premi Brot
Activisme en la seva 21a edició a Patricia Gualinga, pel seu excelent treball
anteposant a vegades la seva pròpia vida, en defensa de la sostenibilitat
mediambiental a la
Amazonía Equatoriana, sent un exemple internacional de
convivència en harmonia de l’ésser humà en la naturalesa”.
En cada edició del
festival es premia a diverses personalitats internacionals per la seva labor i
compromís amb el medi ambient. En els anys anteriors el guardó li ho han portat
activistes com Berta Càceres
(Hondures), Ikal Angelie(Kenya) i Ruth Buendía (el Perú)
El Festival es duu a
terme en el municipi Garachico a Tenerife, del 25 de maig al 2 de juny.
Gualinga va ser una de les principals defensores del Cas Sarayaku en contra de
les empreses petrolieres internacionals, les labors de les quals afectaven el
poble indígena Kichwade Sarayaku. Els indígenes van guanyar aquest cas a
l’Estat equatorià davant la Cort Interamericana de Drets Humans en 2012
Segons el Consell Cívic
d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (Copinh, són “feminicidis
polítics” l’objectiu dels quals és “callar les veus de les dones que, amb
coratge i valentia, defensen els seus drets en contra del sistema patriarcal,
racista i capitalista, que cada vegada més s’acosta a la destrucció del nostre
planeta”.
Els estudis que s’han realitzat sobre comunitats
indígenes i en concret sobre les dones d’aquestes comunitats, creuen que
aquestes lideresas són sovint víctimes d’aquests crims polítics perquè, “d’una
banda, són més vulnerables en la societat i, per un altre, fan una major
denúncia i resistència contra el extractivismo, perquè els afecta directament”,
segons explica Yayo Herrero
(antropòloga i enginyera agrícola), directora general de la Fundació Fuhem
(FUHEM, una fundació que treballa en els àmbits de l’educació i de l’ecologisme
amb un enfocament social) i “En moltes d’aquestes comunitats, les dones són les
que s’encarreguen de tasques com la cerca i utilització de recursos, com
l’aigua. Per tant, són més conscients de la importància de mantenir-los per a
sostenir un nivell de vida que la comunitat ha aconseguit, en part, gràcies a
elles”, assegura.
Global Witness, una
organització no governamental, amb seu a Londres, i que es dedica des de 2002 a
documentar els conflictes i la corrupció, vinculats amb els recursos naturals i
a denunciar els abusos mediambientals i dels drets humans a nivell
internacional, segons les seves dades, declara, que l’any 2015, va ser un any
negre per als i les cuidadores de la terra , ja que van ser més 185 activistes
ecologistes assassinats “Aquest nombre d’assassinats és el més alt des del
2002 en el qual comencem a recollir dades” .
Estadístiques recollides segons estudi de Global
Witness
Amèrica Llatina és
l’escenari del major nombre d’assassinats, que representen gairebé el 60% del
total. El nombre de morts: regió per regió any 2017
El Brasil va registrar
major quantitat d’assassinats que qualsevol altre país, amb 57 persones
assassinades, 80% de les quals van ser assassinades mentre protegien les
riqueses naturals de l’Amazones. A Colòmbia, 24 persones defensores van ser
aniquilades en 2017, a causa dels conflictes per la terra. A Mèxic i el Perú
van augmentar els homicidis de tres a 15 i de dos a vuit respectivament. Va
haver-hi menys assassinats a Hondures – cinc en comparació amb els 14
registrats en 2016 – però la creixent repressió de la societat civil ha
restringit el que les persones defensores poden dir i fer. Nicaragua va
registrar la major quantitat d’homicidis per càpita, amb quatre persones
defensores assassinades”.
