EPIF: Lluita sindical i acció directa

El col·lectiu de doctorandes ocupen la seu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i Recerca per reclamar l’aplicació de l’EPIF

CGT UAB i Doctorands en Lluita

Des de març de 2019 la CGT i el col·lectiu de Doctorands en Lluita van emprendre un camí conjunt de lluita sindical i acció directa, on el compromís per millorar les condicions de treball d’un col·lectiu laboral vulnerable, el personal investigador en formació de les universitats públiques, fa que l’escalada de tensió patronal-classe treballadora vagi en augment.

Hem d’ubicar el començament d’aquesta lluita al mes de març de 2019. L’Estat Espanyol va aprovar per Reial Decret una llei, l’Estatut del Personal Investigador en formació (a partir d’ara l’anomenarem EPIF) que suposa la millora substancial de milers d’investigadors predoctorals arreu de l’Estat, ja que es regula aquesta figura com a personal laboral i fixa unes retribucions salarials mínimes. Aquesta nova conjuntura era especialment important a Catalunya, on un bon nombre dels ajuts predoctorals provenen de la Generalitat de Catalunya i són finançats en gran part per fons europeus. Aquests tenen una durada total de tres anys, temps insuficient per assolir l’objecte del seu contracte, és a dir, un tema de recerca innovador que es materialitzi en la defensa d’una tesi doctoral. La realitat és esfereïdora: un gran nombre d’investigadors predoctorals, infrafinançats, ha de finalitzar el seu projecte doctoral acollint-se a l’atur, el que comporta continuar assistint al lloc de treball sense cap mena de contracte laboral que asseguri un salari digne i unes mínimes condicions de seguretat laboral, posant en condició de risc al treballador en benefici de les empreses.

És una situació, si fa no fa, tragicòmica, ja que l’article 6 de l’EPIF no deixa dubte: si el doctorand no ha acabat la seva recerca, el contracte s’ha d’aplicar automàticament i no ha de dependre de la bona voluntat de la empresa ni de decisions arbitràries de la política institucional. Amb l’aplicació de l’EPIF i la pròrroga del contracte a totes les persones que disposin, n’hi hauria prou per cobrir aquella franja de temps que cal per dur a terme amb qualitat científica la recerca. La realitat demostra que tres anys són insuficients, veient-se la qualitat de la recerca minvada quan es plantegen projectes de recerca doctoral molt acurats en el temps, a banda de l’alt grau d’estrès psicològic que acompanya aquest col·lectiu per múltiples raons. Entre aquestes, per exemple, pel simple fet d’haver de dur a terme amb èxit un projecte de recerca infravalorat en temps i salari, la manca d’oportunitats laborals lligades a la recerca un cop finalitzada l’etapa predoctoral, l’obligació de buscar continuïtat laboral a l’estranger amb l’alt cost personal que comporta, etc.

Si fem marxa enrere en el temps, el conflicte es va guanyar el mes de maig a la Universitat Autònoma de Barcelona, on s’ha aplicat la llei en la seva totalitat gràcies a les mobilitzacions dutes a terme pel Personal Docent i Investigador amb la solidaritat d’una gran part de la comunitat universitària. La vaga del 28 de maig va arreplegar més d’un centenar de treballadors plenament conscienciats que la lluita és l’únic camí. L’acció directa va permetre que la següent convocatòria de vaga vigent, organitzada coincidint amb el dies de selectivitat a principis del mes de juny, no s’hagués de portar a terme, ja que la UAB va acceptar aplicar la llei proveint a les treballadores i treballadors doctorals de l’ampliació del contracte al quart any.  

“se’ns obre un llarg camí de lluita per davant abans d’aconseguir millores en les condicions de treball”

Tanmateix, la situació no és tan favorable a la resta d’universitats de Catalunya, centres de recerca adscrits i centres de recerca de Catalunya (CERCA), que han aplicat de forma irregular l’increment salarial, però neguen la possibilitat de prorrogar els contractes vigents, provocant que, a dia d’avui, 79 investigadors i investigadores de Catalunya hagin finalitzat el seu contracte i continuïn treballant a l’atur. Si l’EPIF no s’aplica amb urgència, d’ara al més d’abril al voltant de 240 treballadores aniran al carrer només a Catalunya.

A més a més, la Generalitat ha tornat a ofertar els ajuts a la contractació de personal predoctoral amb un pressupost acurat per tres anys, obrint la possibilitat a les universitats i centres de recerca a negar-s’hi novament. Per això, la CGT ha interposat una demanda de conflicte col·lectiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra les universitats i centres de recerca catalans (tret de la UAB) per l’incompliment de l’anteriorment esmentat a l’article 6 del Reial Decret 103/2019. Aquesta primera denúncia ha motivat que Inspecció de Treball iniciï un procés contra les universitats per inaplicació de l’EPIF que els pot suposar importants sancions econòmiques.

Tot això sense deixar de tenir present la importància de l’acció directa: desprès de l’acte de protesta en la jornada d’inici de curs a les Universitats Catalanes,  la patronal i el govern de la Generalitat va interpel·lar el col·lectiu a tot un seguit de reunions sense cap tipus de voluntat negociadora i simplement per allargar el temps d’inacció política, argumentant la manca de fons per finançar els treballadors més precaris del sistema públic. En aquest context, vam decidir ocupar durant 24 hores la seu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i Recerca, ubicada al Passeig Lluís Companys de Barcelona, exigint responsabilitats respecte a les treballadores.  

Tanmateix, la lluita del personal precari a la universitat i centres de recerca públics no finalitza només en aquest punt, havent-hi molts fronts oberts. Al personal acadèmic i investigador de les universitats públiques, precari i amb data de caducitat, se li obre un llarg camí de lluita per davant abans d’aconseguir millores en les condicions de treball. Per aquesta raó, l’EPIF connecta directament amb els conflictes d’investigadores postdoctorals i professorat associat i interí, que pateix els excessos de les dinàmiques privatitzadores que són cada cop més evidents des de les retallades de l’any 2010 i lluita per l’obertura de places públiques a les universitats i centres que assegurin fer ciència i docència en condicions de dignitat.

” Si l’EPIF no s’aplica (…) 240 treballadores aniran al carrer només a Catalunya “

Cal remarcar l’exemple de lluita sindical en col·lectius tan segmentats com són els acadèmics, on les dinàmiques competitives segreguen i aïllen els treballadors en detriment de la força col·lectiva. En aquest cas, el treball de dia a dia, el contacte entre persones, l’organització d’assemblees, l’acció directa i el suport mutu estan donant els seus fruits. I no tenim cap dubte que guanyarem. Qui sap què sembra, no tem la collita.

Fort creixement de CGT a les universitats

Redacció

En 12 anys la CGT ha experimentat un fort creixement a les universitats públiques catalanes, tant en el personal d’administració i serveis (PAS) com en el personal docent i investigador (PDI). Aquest creixement s’ha accelerat especialment el darrer any, en un context de conflictivitat i un marcat increment de la nostra acció sindical.

Seccions sindicals a totes les universitats

Les xifres parlen per si soles. L’any 2006 la CGT només disposava de dues seccions sindicals a les universitats públiques catalanes. Una a la Universitat de Barcelona (UB) i l’altra a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La primera era bàsicament d’afiliades del PAS mentre la segona ho era de PDI. Els darrers anys aquesta dualitat s’havia acabat i al les dues l’acció sindical es va expandir a tots els àmbits dels seus treballadors/es i es va crear la secció sindical de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). De totes maneres, el fort creixement  l’actualitat la CGT te seccions sindicals a totes les universitats públiques de Catalunya. El darrer any s’han creat seccions sindicals a les següents universitats: Universitat Pompeu Fabra (UPF), Universitat de Girona (UdG), Universitat de Lleida (UdL) i Universitat Rovira i Virgili (URV).

I més lluita sindical

L’expansió del sindicat ha tingut una forta repercussió en les lluites dels i les treballadores de les universitats i, en gran mesura, també ha sigut conseqüència d’aquestes lluites. L’augment de l’afiliació i la organització s’ha produït especialment en els àmbits més precaris. Està sent molt més destacat en els treballadors/es laborals, molts dels quals tenen contractes molt precaris, que en els funcionaris. I també en els sectors on aquesta precarietat és més exagerada.

Durant aquest període la CGT s’ha implicat en nombroses lluites a les universitats i en moltes d’elles n’està sent el referents. La més recent és la lluita per l’aplicació de millores en els contractes d’investigadors/es predoctorals, que ha comportat la realització de vagues, manifestacions, ocupacions, … i diverses accions legals a Inspecció i al TSJC. Fruit d’aquestes vagues a la UAB la lluita es va guanyar amb un acord directament amb CGT.

Altres lluites en les que el sindicat hi és present de forma constant són les del professorat associat, interins i altres figures de PDI precaris i les de la regularització dels contractes de PAS depenent de projectes. El sindicat també està present en lluites més globals i per mesures socials dins de les universitats, des de la de defensa de l’escola bressol a la UAB o les lluites contra retallades, privatitzacions i augment de les taxes a les universitats.

I augment de la representació sindical

L’expansió sindical de CGT també ha revertit en un increment de la presencia del sindicat en els comitès d’empresa. Aquest fet ha motivat que a data d’avui, i per primera vegada, la CGT estigui present a la mesa del PDI laboral, amb el 19,7% dels i les delegades al conjunt de Catalunya i del PAS laboral, amb més del 11% de delegats/des.

I de la repressió

Sovint aquesta lluita ha comportat denúncies i intents d’acomiadaments contra companyes del sindicat. Un dels casos va ser l’acomiadament de la Merce, de la UAB, qui havia destacat en la lluita contra el tancament de l’escola bressol que hi havia al campus de Bellaterra i que va ser acomiadada quan va figurar com a cap de la llista de CGT a les eleccions del PAS ara fa 4 anys. Un altre és el cas dels 27 i més, on es demana presó per 25 antics estudiants de la UAB i 2 treballadors, un d’ells afiliat a CGT. Altres exemples han sigut l’aplicació de penes per la llei mordassa a piquets, identificacions, etc. Tot plegat no ha frenat ni l’augment de la lluita i el creixement del sindicat.

La motxilla austríaca. Una història de por

Coordinadora d’Informàtica de la CGT

A finals del passat mes d’octubre es va tornar a parlar d’un tema molt oportú per als dies previs a Halloween. Mentre provàvem les disfresses més terrorífiques i monstruoses, la realitat va superar, de mot, aquests horrors imaginaris quan vam saber que, un cop més, el PSOE pretén implantar a Espanya la “motxilla austríaca” (ja ho havia plantejat al Programa Nacional de Reformes de 2019, i Zapatero al 2010). Us explicarem perquè això té trampa, y gorda. 

Sona bé. Al cap i a la fi és la “motxilla austríaca” i no sembla que els hi vagi malament als austríacs. Però a l’hora de comparar aquest tipus de mesures s’ha de comparar els sistemes globalment, no la mesura aïllada. A la legislació laboral es contraposen interessos d’empresaris i treballadors i el resultat és un equilibri entre ambdós (o aquesta és la teoria): si una mesura afavoreix a un grup, hi haurà una altre que l’equilibri afavorint l’altre. Desenvolupem això després, però és aquí just on hi resideix la trampa gorda. 

Què és la motxilla austríaca?

La motxilla austríaca és una quantitat de diners que es va apartant de cada nòmina i s’acumula en un fons d’inversió per a que el treballador pugui utilitzar-lo posteriorment en cas d’atur o per a la jubilació. 

“s’han de comparar els sistemes globalment, no la mesura aïllada”

Hi ha un debat sobre si això significa que el treballador es paga la seva pròpia indemnització per acomiadament, però ens sembla un debat secundari. El que l’empresa paga per cada treballador és una despesa que intentarà minimitzar per a maximitzar beneficis. Hi ha factors que limiten la seva capacitat per a fer-ho: l’oferta i la demanda de treball, la capacitat de negociació col·lectiva dels treballadors, el SMI, els convenir… Però si no canvia cap d’aquests factors, a les empreses els hi dóna igual pagar les quantitats de la motxilla austríaca “de la seva butxaca” o que es descomptin dels salaris bruts dels treballadors: en el primer cas, el que faran serà disminuir els salaris en aquesta quantitat.

L’autèntic problema és que aquí la “motxilla” substituiria les indemnitzacions per acomiadament improcedent (segons el Programa Nacional de Reformes per a 2019 es crearia un fons “que permeti als treballadors fer efectiu l’abonament de les quantitats acumulades al seu favor en els suposats d’acomiadament improcedent, de mobilitat geogràfica, pel desenvolupament d’activitats de formació o en el moment de la seva jubilació”). Al marge de com i quant es pagui, això no des incentiva els acomiadaments. En e moment d’acomiadar la despesa per a l’empresa és nul·la, doncs ja s’han aportat les quantitats que s’han de pagar. Es presenta com una msura que, entre d’altres coses, contribuirà a reduir la temporalitat dels contractes. Com? Tots els contractes serien “indefinits”, però temporals de facto: si et poden fer fora sense més, de què serveix un contracte indefinit?

Posem-nos el típic sombreret tirolès, amb la seva ploma inclosa, i viatgem a Àustria per a veure què passa allà. A Àustria, aquesta “motxilla” serveix per als acomiadaments procedents. I què passa amb els improcedents? No existeixen. A Espanya l’acomiadament és lliure però indemnitzat. A Àustria no és lliure; si l’empresa no ho justifica, l’acomiadament és nul i s’ha de readmetre el treballador (excepte que s’arribi a un acord econòmic que acceptin ambdues parts). Per això dèiem que s’ha de comparar els sistemes globalment: es podria acceptar el sistema austríac d’acomiadaments que no permet acomiadar sense acreditar la causa, però aquest no és el debat. Aquí el que es vol és combinar el pitjor d’ambdós sistemes, és a dir, acomiadament lliure i gratuït. 

El somni humit de la patronal!

Monserveis i l’esclavitud moderna

CGT Berguedà

L’empresa Monserveis utilitza mà d’obra en unes condicions de semi esclavatge, una situació que la CGT de Berga ve denunciant de fa mesos.

Durant l’estiu de 2018 una dona migrant que havia treballat dos mesos a Monserveis (Solubages SL), empresa de servei d’atenció domiciliària, es va posar en contacte amb el sindicat perquè suposadament l’empresa li havia quedat a deure 200 euros. La companya treballava 60 hores setmanals, cobrava 350 euros al mes i ni tan sols l’havien donat d’alta a la seguretat social malgrat tenir permís de treball.

Davant d’aquesta situació des del sindicat es va procedir de la manera habitual i vam acompanyar a la treballadora a veure el senyor Xavier Pubill, gerent de l’empresa, per exigir-li els 1.200 euros que segons normativa li tocaven a la companya. Un cop pagat el que se li devia vam advertir que molt probablement l’explotació laboral més salvatge era la principal font de riquesa d’aquesta empresa. Monserveis se servia de dones migrants, en situació irregular i sota amenaça les obligava a treballar sense contracte jornades de fins a 120 hores setmanals per sous que no arribaven al salari mínim interprofessional. Gràcies a la llei d’estrangeria que deixa en situació d’indefensió total a part de la població l’empresa del senyor Pubill, amb seu a Manresa i a Berga, tenia mà d’obra extremadament barata i submisa.

Aquest extrem va ser demostrat per l’informe que va fer inspecció de treball arran de la nostra denúncia presentada a l’agost del 2018: 52 treballadores de Monserveis no estaven donades d’alta a la seguretat social de les quals 30 no tenien autorització administrativa per residir ni treballar a l’Estat espanyol. La inspectora proposà una sanció de 750.000 euros i portà el cas a fiscalia. També, i abans de la publicació de l’informe, es van fer dos escratxes a la seu de l’empresa a Berga, un per l’1 de maig i un altre pel 8 de març per denunciar la manera de fer de Monserveis.

” Monserveis és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels sindicats majoritaris”

Un cop la inspectora va fer-nos arribar l’informe vam fer una nota pública per tal de que les persones treballadores de Monserveis amb una antiguitat de més de 6 mesos, i que apareixien al document d’inspecció, poguessin beneficiar-se de la possibilitat de regularitzar la seva situació per mitjà de l’arrelament laboral. És a partir d’aquí que una desena de persones, tant treballadores com extreballadores es posen en contacte amb el sindicat i hem pogut comprovar com l’empresa no ha canviat la seva manera de fer. De les treballadores actuals amb que hem pogut contactar només tres treballen donades d’alta a la Seguretat Social, però solament per 10 hores a la setmana (en fan moltes més) i amb una categoria laboral diferent a la tasca que desenvolupen. Tres treballen sense estar donades d’alta a la seguretat i sense autorització administrativa per residir ni treballar a l’Estat espanyol. Hem descobert horaris encara més bèsties (algunes internes a les cases sis dies a la setmana) i sous encara més ridículs. Cada una cobra diferent que les altres (entre 300 i 800 euros). Les amenaces són també habituals i mentre va durar la inspecció de treball els hi van fer canviar de telèfon, etc.

Monserveis contracta sobretot dones, immigrants, sense papers i lògicament pobres i se n’aprofita tant com pot justament perquè són les persones molt vulnerables i difícilment es queixaran. Per fer-ho compten amb una llei d’estrangeria que afavoreix aquesta situació i amb un pensament dominant essencialment racista, patriarcal i contrari als pobres. Però algunes treballadores han perdut la por i s’han organitzat en secció sindical de CGT dins l’empresa. Des de la secció ja s’han presentat 5 denuncies més a inspecció de treball i s’està treballant en una campanya de denúncia que també inclourà accions de protesta on esperem que hi col·labori tota la confederació.

Sabem que la UGT i l’empresa han pactat unes eleccions sindicals per novembre que naturalment impugnarem ja que declaren 11 treballadores en una empresa que probablement en té més de 100. Monserveis té 144 serveis només a Manresa ciutat (i els treballadors localitzats per nosaltres no són de Manresa sinó de pobles. En tot cas algunes de les nostres afiliades no apareixen al cens, ho sabem perquè treballen de manera irregular tal i com hem denunciat. Cal també denunciar la UGT públicament i com calgui. Sabent que l’empresa ha estat denunciada i multada amb 750.000 euros per aquestes pràctiques i que passen el cas a fiscalia accepta fer eleccions sindicals fraudulentes a totes llums. I com és que l’empresa segueix i ho fa de la mateixa manera que fins ara? Doncs perquè el negoci és més que rodó.

Monserveis és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels sindicats majoritaris.

Contra l’explotació, autoorganització i acció directa.

Victòria a la vaga d’Stradivarius

El comitè d’empresa, amb una forta presència de CGT, desconvoca la vaga després d’aconseguir l’equiparació salarial amb altres centres d’Inditex.

Redacció

Aquest mes tenim un nou capítol de “les vagues no serveixen”. Els companys i companyes de Sallent han demostrat, altre cop, que la vaga continua sent una eina imprescindible per a la millora de les condicions laborals de la classe treballadora.

Feia mesos que el Comitè d’Empresa es reunia amb la direcció de l’empresa per tal de negociar el nou conveni sense cap acord. L’empresa del Bages, que compta amb una plantilla de gairebé 350 treballadores, de les quals 230 són indefinides, paga 19.000 euros bruts a l’any als seus treballadors. La secció sindical de CGT a Stradivarius de Sallent portava denunciant la situació fa temps “per exemple, els treballadors de Massimo Dutti a Tordera arriben als 25.000 euros, per la mateixa feina i encara tenint més processos automatitzats”.

En un primer moment el comitè d’empresa es va aixecar de la taula de negociació del conveni després que l’empresa s’estanqués en un augment del 14,5% dels salaris, fins a poc més de 21.700 euros anuals. “Els treballadors de l’empresa estan més units que mai i la vaga serà secundada per una immensa majoria”, assenyalaven fonts sindicals, que comptaven també amb els suport de companys i companyes d’altres centres d’Inditex del país.

Les demandes de la plantilla passaven per un augment salarial que equiparés el sou al d’altres centres d’Inditex i més contractació indefinida. Unes reclamacions que l’empresa no ha tingut més remei que acceptar en veure la unitat i la decisió de la plantilla d’anar a la vaga. Els treballadors reclamaven un conveni únic en tots els centres de distribució. Així, en la negociació del conveni col·lectiu, exigien que es garantís el mateix salari, la mateixa jornada, les mateixes ajudes i els mateixos beneficis socials a la planta de Manresa que a les de la resta del Grup Inditex.

La vaga, que havia estat convocada pels dies 4, 5 i 6 de novembre, per reclamar l’equiparació salarial amb els treballadors d’altres centres logístics que el grup Inditex té a Catalunya, va ser el detonant per a que l’empesa accedís davant la pressió dels i les treballadores.

La pujada salarial acordada ha estat de 19,77% per a tres anys, 50 nous contractes indefinits i una nova programació dels festius obligats, abonats amb 140 euros.