La reforma de la Llei 31/1995, LPRL, duta a terme en la Llei 54/2003 crea la figura del Recurs Preventiu, RRPP, i incorpora un nou concepte en l’organització de la Prevenció de Riscos Laborals, PRL, establint la seva presència en determinades situacions de risc.
Pilar Frey. Tècnica de Prevenció de Riscos Laborals
El RRPP té la funció de vigilar el compliment de l’activitat preventiva planificada per a determinats riscos i situacions. A més de la Normativa relacionada amb el RRPP, cal destacar el Criteri Tècnic 83/2010 d’Inspecció de Treball i Seguretat Social, ITSS, sobre la presència de recursos preventius a les empreses.
Què és el RRPP
És
tracta d´una o més persones designades per l’empresa i formades segons el
nivell adequat de formació en PRL, que té els mitjans necessaris per vigilar el
compliment de les activitats preventives que així ho requereixin.
Quan es requereix la
presència d´un RRPP
La
LPRL en el seu Article 32a defineix els tres casos en què es requereix la
presència del RRPP.
a.
Quan els riscos poden ser agreujats o
modificats en el desenvolupament del procés o activitat, per la concurrència de
diverses operacions que es duen a terme successivament o simultàniament i fan
necessari controlar la correcta aplicació dels procediments de treball.
b.
Activitats o processos legalment
considerats perillosos o amb riscos especials, alguns dels quals són els
següents
Riscos
particularment greus de caiguda en alçada
Llocs
de treball amb risc d’ enfonsament
Llocs
de treball en espais confinats
c.
Quan la necessitat d’aquesta presència
sigui requerida per la ITSS, si les circumstàncies del cas ho requereixen per
les condicions de treball detectades.
Qui pot actuar com a RRPP
A.
Personal DESIGNAT
Segons
l’Article 32a de la LPRL
Un o més treballadors designats per l´empresa
Un o més membres del Servei Propi de Prevenció,
SPP
Un o més membres del Servei de Prevenció
Aliè, SPA,
B.
Personal ASSIGNAT
D’acord
amb l’Article anterior, l’empresari podrà assignar la presència expressa a un o
diversos treballadors que, sense formar part del SP ni ser designats, reuneixi
els coneixements, la qualificació i l’experiència necessaris, i la formació
preventiva corresponent, com a mínim, al
nivell bàsic.
El
Criteri Tècnic 83/2010 de la ITSS indica que el treballador/a o assignat és una
figura alternativa al RRPP.
Les Delegades de Prevenció
i el RRPP
No
existeix prohibició expressa o incompatibilitat en la Normativa entre la figura
del RRPP i les Delegades o Delegats de Prevenció, DPRL, però tenint en compte
la incompatibilitat de ambdues funcions no s’ha de designar com a RRPP al DPRL,
llevat que es tracti d’una situació temporal, limitada i excepcional.
Formació Preventiva
En
base a l’Article 32a de la LPRL, els RRPP i els treballadors assignats han de
tenir la capacitat suficient per vigilar el compliment de les activitats
preventives. La formació necessària s’estableix en l’Article 35 del Reglament
dels Serveis de Prevenció, corresponent a un nivell bàsic de 50 hores en el cas
de les empreses llistades a l’Annex I, o 30 hores en els altres supòsits.
No
obstant això, cal assenyalar que la formació a nivell bàsic només hauria de
permetre realitzar activitats preventives bàsiques, en els altres casos seria necessari
completar aquesta formació amb experiència i coneixements específics per a cada
activitat desenvolupada.
De
fet, el Criteri Tècnic ITSS 83/2010 indica que la formació bàsica pot ser
suficient per als casos del paràgraf 1a de l’Article 32 de la LPRL però no per
als supòsits del paràgraf 1b anomenats anteriorment. En aquelles activitats o
processos considerats perillosos o amb riscos especials, caldria un nivell de
formació intermèdia o de formació complementària i específica de cada risc en
qüestió.
Responsabilitat del RRPP
Per
part del RRPP no hi ha responsabilitat de tipus administrativa que ha de ser
assumida per les empreses responsables del seu nomenament. No obstant això,
poden incórrer en responsabilitat civil o penal
per l’acció o omissions durant la seva funció com a RRPP.
Documentació
A
nivell documental, es determinarà a la Planificació de l’Activitat Preventiva
qui serà el RRPP, les activitats sotmeses a la seva presència, la formació
necessària, etc. aspectes tots ells condicionats a la naturalesa i gravetat del
risc.
Conclusions
Hem
vist com la Normativa senyala la presència del RRPP davant d’un determinat risc
o situació com un mitjà complementari destinat a vigilar les activitats
preventives establertes i que en cap cas pot ser utilitzat per substituir
altres mesures de caràcter obligatori.
Tant
mateix, assenyalar que la realitat sovint és molt diferent al ser el RRPP
utilitzat per les empreses per evitar l’adopció de mesures de prevenció i
protecció obligatòries, substituint-les per la presència d’un treballador/a al
qual formen mínimament per a realitzar, sense cap remuneració extra, la
vigilància de tot tipus de riscos mentre han de continuar també amb la resta de
les seves tasques habituals.
La CGT denuncia la perillositat, tant per usuàries com per treballadores, de la presència d’amiant a les línies de metro de Barcelona.
Secció sindical CGT Metro
@CGTmetroBCN
L’alarma comença a sonar en el moment en què es fa públic als mitjans de comunicació que al Metro de Madrid es troben diversos trens de la sèrie 2000 i 5000 amb presència d’amiant a la pintura bituminosa (pintura que envolta l’estructura dels vagons). Aquest tipus de sèries de tren afectades també hi són al Metro de Barcelona, i en poques setmanes es comença a conèixer, al principi en compte gotes però creixent d’una forma exponencial, casos i casos de nous vehicles afectats per la presència d’amiant fins a sobrepassar la norantena de vehicles. I ja no només en trens sinó en una gran varietat de peces repartides per totes les instal·lacions del suburbà.
La
direcció de Transports Metropolitans de Barcelona (en endavant TMB) sempre
havia presumit de ser “referent” en l’àmbit europeu en la detecció i
retirada d’amiant. No era la primera vegada que es trobava amiant al Metro de
Barcelona, ja a la dècada dels noranta i també en la dels 2000, s’havia trobat
amiant i procedit a retirar-lo en infraestructures, obres diverses i canonades
i conductes de tota mena. Tot i els precedents, en diverses reunions entre els
delegats de prevenció dels sindicats i la direcció, aquesta última sempre havia
negat la presència d’amiant als trens. Però l’aparició d’amiant en la pintura
bituminosa que recobreix els trens (sèries operatives en l’explotació del Metro
de Barcelona) destapa la veritable actitud de la direcció, oposada a ser
modèlica o referent.
En
un primer moment la direcció nega la presència d’amiant al Metro de Barcelona,
i un cop és evident que són els mateixos trens que al Metro de Madrid intenta
minimitzar l’afectació i l’exposició d’aquest tòxic. Primer prova de fer veure
que l’exposició és mínima i que és un tema merament intern de l’empresa (sense
cap mena de possible afectació o risc de perillositat als usuaris). Però tal
com denuncia la CGT Metro, en el seu moment hi havia amiant als frens dels
trens que quan actuaven per fricció, alliberaven partícules a l’aire, no és
gens ingenu pensar que aquestes partícules es queden en suspensió en l’aire
dels túnels i passadissos del Metro (i que per la seva pròpia infraestructura
és molt difícil de renovar tot l’aire de la immensa xarxa subterrània). L’aire
que respirem usuaris i treballadors és el mateix.
Davant d’aquestes acusacions la direcció de l’empresa ha manifestat sempre davant els mitjans de comunicació que es limita a complir la legislació vigent en referència a la detecció i retirada de l’amiant, i que per tant no hi ha perill. D’altra banda, és una legislació de mínims com així fan saber la immensa majoria de col·lectius afectats per l’amiant a tot l’Estat.
Aquesta
actitud a la defensiva de la direcció va comportar la desconfiança dels
sindicats i una enorme falta d’informació i transparència en la gestió. La
gravetat de la situació, ja que està en risc tant la salut de la plantilla com
la dels usuaris, suma’t a unes deteriorades relacions laborals per temes com
l’automatització de portes (posant en perill llocs de treball), com la no
contractació de personal que hauria d’estar en la borsa de treball d’estiu o
l’acomiadament d’un treballador sentenciat com a improcedent, va obligar a
l’Assemblea de Treballadors del Metro anar a la vaga.
Durant la primavera del 2019 gairebé tots els dilluns durant tres mesos es van fer 9 jornades de vaga, a més de diferents concentracions i fins a tres manifestacions de la plantilla de Metro al costat d’altres col·lectius d’afectats per l’amiant com són les AAVV dels Tres Turons o la plantilla de l’antiga empresa de fabricació de trens de MACOSA (ara Alstom), entre d’altres. També es van assessorar pel Col·lectiu Ronda de juristes, especialitzats en el tractament jurídic de casos amb amiant. Les vagues van donar una gran exposició mediàtica a la problemàtica de l’amiant i altres col·lectius com els citats ho van poder aprofitar per donar a conèixer els seus casos, alhora que també es va assenyalar responsables polítics (com l’Ajuntament de Barcelona, on es van concentrar a les portes treballadors i treballadores del Metro de Barcelona i de la resta de col·lectius). També va servir perquè entre els afectats es poguessin traspassar informacions i coneixements, tot practicant d’una manera molt natural el suport mutu i la solidaritat.
“la pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués d’acceptar la realitat”
La
pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués
d’acceptar la realitat i va veure’s obligada a realitzar algunes de les
reivindicacions de la plantilla del Metro de Barcelona. Davant els mitjans de
comunicació es va comprometre a retirar tot l’amiant en tres anys, però mai ha
signat aquest compromís davant la representació dels treballadors i
treballadores. D’altra banda es va aconseguir començar a realitzar tot un
inventari de tots els elements afectats per amiant per la seva senyalització i
conseqüent presa de mesures de protecció abans de la seva retirada. També es va
poder forçar a l’empresa a augmentar els col·lectius obligats a fer-se revisió
mèdica per assegurar si havien estat exposats o no els treballadors, ja que en
un primer moment segons l’empresa el col·lectiu potencialment afectat era molt
minoritari i des dels sindicats es demana que es faci aquest seguiment mèdic a
tota la plantilla.
Després
de diverses setmanes de mobilitzacions, la plantilla va decidir no convocar-ne
de noves, ja que la sensació majoritària de la lluita era d’estancament. La
Inspecció de Treball a Barcelona va ser també determinant a l’hora de rebaixar
i destensar el conflicte que la plantilla de Metro Barcelona havia posat sobre
el taulell mediàtic, amb una resolució lamentable on va considerar que la
direcció de TMB ja estava fent passes per solucionar el conflicte i per tant va
deixar d’investigar-ho. A diferència de Barcelona, en el cas de Madrid ha estat
la mateixa Inspecció de Treball que d’ofici va realitzar diverses inspeccions,
en les quals va trobar indicis evidents que membres de la direcció eren
coneixedors de la presència d’amiant als trens, i així i tot ho van ocultar i
no van posar cap mena de protecció, constituint així delictes que obren la via
penal (tal com entén també la Fiscalia ja en ple procés judicial).
L’Assemblea de Treballadors també va decidir redirigir la seva estratègia i aprofitant que era necessari en l’últim trimestre de l’any 2019 denunciar el Conveni, va incorporar a la negociació el conflicte de l’amiant (i la resta de punts que es portava arrossegant de temps enrere i que eren presents durant les mobilitzacions de la primavera). D’aquesta manera s’aconsegueix interpel·lar a la totalitat de la plantilla per tal de motivar-la en l’acció i suport a la plataforma de conveni, alhora que se segueix demostrant que la salut i la seguretat de les persones treballadores al Metro és una prioritat.
Actualment les negociacions estan en un estat d’estancament per part de la direcció de TMB que té diversos fronts oberts a la vegada (negociacions de Conveni a les tres empreses que conformen la corporació: Metro, Autobusos i Telefèric) que no té una clara línia d’actuació més enllà de negar totes les reivindicacions o donar llargues per fer passar el temps. La renovada direcció a finals d’any, amb el flamant Conseller Delegat Gerardo Lertxundi i la presidenta de TMB Rosa Alarcón (PSC) designada pel Ple Municipal, sembla seguir les petjades de l’anterior direcció. Mentrestant, segueixen apareixent nous casos d’afectació per exposició perllongada en el temps de treballs a elements amb presència d’amiant tant en treballadors jubilats com en actiu. Al desembre, la Seguretat Social reconeix per primera vegada una invalidesa permanent causada per l’amiant, i tot i això l’empresa segueix negant l’exposició de les treballadores i treballadors del Metro de Barcelona.
Les
afectacions són múltiples, fins al moment d’escriure l’article, hi ha fins a 29
expedients oberts amb casuístiques diferents que van des de càncer als pulmons,
calcificacions, o engruiximents pleurals. I al contrari del que ha defensat la
direcció públicament, no només hi hagudes afectacions en mecànics sinó també en
personal de vies i que per tant s’estén a treballadors passius l’exposició a l’amiant
(que no han manipulat directament material contaminat). A més cal afegir que si
TMB hagués reconegut ja l’exposició evident a l’amiant per part de la
plantilla, els afectats i les seves famílies ho tindrien més senzill per
facilitar els processos d’invalidesa i d’indemnització, ja de per si dolorosos.
Quan
la salut i el benestar de les persones està en risc, no valen mitges tintes i
cap valoració econòmica pot ser prioritària. La plantilla de Metro Barcelona ho
sap i per això seguirà lluitant. Davant la falta de respostes de la direcció,
són d’esperar noves mobilitzacions per aconseguir que la salut dels
treballadors sigui respectada com cal. Aquest article ha estat escrit gràcies a
la col·laboració i informació donada per la secció de CGT Metro, i en especial
en Toni Edo (membre del comitè d’empresa del Metro de Barcelona per la CGT).
Maribel Ramírez. Secció sindical CGT Hospital de Bellvitge
@galiextrelana
Aquests dies parlant entre companyes, teníem molt clar el nostre punt de vista: volíem fer vaga laboral feminista el 8 de Març. Sempre que fos la consigna del moviment feminista, i aquest així es pronunciés.
A moltes de les lluites
que s’han dut a terme al llarg de la història, segurament, les companyes no pensàvem
o no sentíem el mateix. Les lluites no són perfectes, sí necessàries. Algunes
vegades es guanyen i d’altres es perden però l’única opció que tenim es
provar-ho.
Tots els 8 de Març, a totes nosaltres, se’ns omple el cap d’ aquelles dones que ens van
obrir el camí, i van ser capces de deixar enrere les seves diferencies. No nomenaré
noms concrets, crec que unes eren la cara visible però la lluita era de moltes.
I és així com treballem les dones que volem canviar el món: deixem de banda les
nostres diferències i lluitem per la igualtat de totes.
Aquest any, el dia
internacional de la dona treballadora cau en diumenge. L’únic dia de descans
que ens queda a moltes en tota la setmana. Però, descans per a qui? Dies que
prenen valor amb l’escalf de la família
i els amics, i que comencen a ser utòpics. Penseu: quanta gent del vostre
entorn treballa dissabtes o fins i tot els diumenges?
Aquesta és la nostra realitat, qui ens portaria la
cerveseta a una terrassa? Qui cuidaria de les nostres malaltes i de la nostra
gent gran? El descans i l’oci d’una part de la societat, ens ha abocat a
jornades laborals poc conciliadores d’un nombre molt elevat de companyes. Els
dies en família per aquestes companyes són tresors anuals, ja que quan elles
treballen els seus fills, parelles i amics descansen.
Voldria compartir un
pensament que cada vegada em ronda més sovint pel cap. Els diumenges ja no són
dies de descans, són dies de consum. El dia a dia ens deixa poc temps de lleure.
La societat ha transformat l’únic dia de
descans, d’unes jornades laborals
maratonianes, en dies de consum, no us sembla? Som nosaltres qui creem aquestes
necessitats, formem part d’aquesta societat i de la demanda que aquesta fa. Aquest
és un dels motius més importants d’aquest any: la visibilitat d’aquelles
companyes que, per necessitat, només
tenen l’opció de treballar quan tothom descansa.
Els motius esmentats haurien de fer enfocar la nostra força el diumenge. Entrar en un debat de si la vaga tindrà seguiment o no, per caure en diumenge, fa que les nostres forces es dispersin. Perquè no obrir el debat de quina seria la millor manera d’acompanyar a les nostres companyes un dia com aquest? Seria un repte més de la lluita de totes
“proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades”
Al sector de l’hostaleria,
potser no facin vaga, potser no tinguin la força per lluitar contra
l’empresari; però imagineu, per un moment, tots aquests negocis buits. Imagineu
que a l’empresari li sortís més car romandre obert aquell dia, que fer vaga a
les mateixes companyes que treballen en precari? Com diu una companya meva de
feina; lo gozaríamos!!!
Aquest mateix pensament
es podria compartir amb els sectors d’espectacles i de comunicació. Sectors on la
conciliació només queda reflectida als convenis, als plans d’igualtat i protocols
de les empreses, però no al dia a dia de les treballadores. Al sector sanitari
seria encara més complex, els diumenges es treballa sota mínims. Podríem entrar
en un conflicte on es vulnerés el dret de fer vaga?
Un dia tan internacional de lluita feminista on la consigna és tant clara, en un sector tan feminitzat on els diumenges entren dintre de la teva jornada laboral, les treballadores no tindrien l’opció d’adherir-se a una vaga. Tornaríem una vegada més a demostrar que les llibertats no són un dret de totes, que el sistema capitalista i autoritari que ens pertoca sembla com les religions: parlen molt i prohibeixen més.
Fem una ullada als
nostres propis privilegis i utilitzem-los per fer visible aquelles companyes
que cada dia de l’any, fins i tot el 8 de Març són silenciades pel patró i
oblidades per les lluites. No totes podem cridar, sindicar-nos i porta la
nostra lluita als carrers. Això només es pot aconseguir conscienciant a la gent
de fer una gran vaga laboral, de consum i de cures, els tres grans eixos per
portar a endavant qualsevol canvi a la societat.
Està tant normalitzada la
poca conciliació familiar de les companyes, treballadores els caps de setmana, que
no ens parem a rumiar que proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer
que aquestes es sentin menyspreades.
Una gran majoria
treballem de dilluns a divendres, i no som conscients del que suposen jornades contràries a tothom. Crec que aquest
any més que mai, i fent referència a la sororitat entre nosaltres, hauríem d’enfocar
la nostra lluita a acompanyar aquelles treballadores que malgrat ser diumenge
han d’anar als seus llocs de feina.
El 8 de Març no és un dia
qualsevol, fa referència a totes aquelles dones que van ser represaliades per un empresari. En uns moments laborals molt
precaris de les seves vides van decidir organitzar-se i lluitar contra tota
mena d’abusos als quals estaven sotmeses. Aquest any més que mai, la lluita
s’ha d’enfocar en denunciar la precarietat de les treballadores més precàries.
Per elles, per les que cuiden, les migrades, les que no tenen papers i per
tant, no tenen drets en aquesta societat. Per una sororitat interseccional on
totes tinguem un espai segur i un àmbit laboral digne.
La meva opinió del que
produeix el moviment feminista la vull relacionar amb una dita molt castellana,
dedicada a aquella part de la societat que intenta que les dones ens esfumem
dels llocs de reunió i de crítica a la societat a tots els àmbits: “Quien se pica ajos come”
Sortim al carrer el 8
Març, però lluitem tots els dies a tots el àmbits per un món feminista.
Si mirem enrere, la trajectòria de la lluita feminista dels últims anys és exponencialment contundent. Fa cinc anys, al crit de «Les dones movem el món, ara l’aturarem!», vam sortir a omplir els carrers, convocades a la Vaga de Totes, que s’havia teixit mitjançant un procés assembleari obert, descentralitzat, interseccional, intergeneracional, i amb la mateixa voluntat de lluitar per visibilitzar la feminització de la precarietat i la pobresa.
Ningú donava
un duro per aquesta convocatòria. De veritat era necessària una vaga feminista?
No en teníem prou amb la resta d’espais per participar? La resposta al carrer
parla per sí mateixa. La Vaga de Totes va aplegar milers de persones arreu de molts
territoris i va establir un precedent per al que serien l’aturada i les vagues
generals que li seguirien els anys següents, cada vegada més àmplies i amb més
ressò any rere any, amb un seguiment a més de 170 països arreu del món. Centenars
de milers de persones al carrer vam reivindicar, des de trenc d’alba el fi de
les relacions laborals precàries –entre altres coses– i ens vam unir en un sol
crit per defensar vides dignes i lliures per tothom.
Amb l’energia
que tot això va desencadenar, sembla quasi impensable no tornar a convocar una vaga
general feminista enguany. Per què hauríem d’aturar-nos ara que hem arribat
fins aquí?
La participació de les dones és nuclear a molts aspectes de la vida, el cost de la qual continua sent desorbitat. Volem una jornada laboral de 30 hores i la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Necessitem garantir la protecció a les nostres companyes davant d’acomiadaments, tancaments d’empreses i feines marcades per la temporalitat. Ens hem organitzat per plantar cara a la incertesa, els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades, la solitud no volguda i la pobresa en la vellesa. L’emancipació econòmica és necessària per evitar viure lligades a la dependència d’una família, una relació o un Estat.
Ser dona encara constitueix la principal causa de pobresa, i la precarietat s’agreuja moltes vegades pel fet de tenir més edat, de tenir persones que depenen de nosaltres, o per patir algun altre tipus de violència que travessa tots els aspectes de la vida quotidiana.
“una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut”
Arran les passades convocatòries, tenim companyes
condemnades a pagar milers d’euros per fer piquets, companyes que han anat a
buscar a sa casa per exercir el seu dret a fer vaga. Perquè volen que visquem amb
por. Volen que recordem cada dia de l’any els dos minuts que ens vam exposar un
poc més «del compte» (atenció al llenguatge: fins i tot la prudència i la
submissió tenen nom de dona!). Només han aconseguit que encara enfortim més la
nostra xarxa i siguem més conscients que aquesta lluita és vital.
L’altre dia, una companya reflexionava que, davant la repressió que ha patit la lluita feminista aquests últims anys, ara mateix no podem deixar que la repressió faci política per nosaltres. No és el moment de fer cap pas endarrere.
Les dones que treballen en
l’àmbit de les cures, en el sector d’hostaleria, les que fan la neteja, treballen
també en diumenge. Precisament, són aquestes feines les que pateixen més
violència en l’àmbit laboral: subcontractació i terciarització, condicions
laborals nefastes, invisibilització, marginació… En definitiva, sabem
de sobra els motius per fer vaga, i crec que estem d’acord que una vaga general
persegueix la desestabilització l’esquelet productiu de qui ens oprimeix.
Entenem la
desconfiança que pot generar una convocatòria de vaga general, donat que moltes
vegades el seu objectiu queda difuminat i relegat a un segon terme, per darrere
dels actes que esclaten i s’obliden l’endemà. Està clar que una vaga general no pot consistir en un acte
performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut. Per això, el 8
de març volem abandonar el tarannà festiu, per recuperar el que ha de ser: una
jornada de lluita obrera, en la que organitzem la nostra ràbia i visibilitzem
el que hem treballat
seriosament cada dia de l’any en tots els àmbits, per arribar més lluny.
L’hivern de
1918, Amàlia Alegre va penjar un cartell en què convidava a totes les dones a
deixar de treballar i anar a protestar al Govern Civil contra la pujada del
preu del blat i del carbó. Al contrari del que molts esperarien, aquest acte
visceral va desencadenar un seguit de protestes protagonitzades per dones, que
van culminar en revoltes.
Enguany, es
proposava una vaga general feminista, no de 24, sinó de 48 hores, sentint a
priori aquesta mateixa visceralitat. Dic a priori visceral, perquè només cal
aprofundir un poc en els motius per adonar-se que els fonaments d’aquesta
proposta són estratègics.
Fa cinc anys,
ningú esperava un seguiment més que anecdòtic de la Vaga de Totes. Avui, podem
mirar orgulloses el camí que està traçant una lluita cada dia més consolidada,
més diversa, i més ambiciosa. Ara no és el moment de conformar-nos amb cap límit.
Necessitem anar més enllà, fora dels marges que ens imposa l’ordre patriarcal,
en els que ja no hi cabem, perquè ja som milions.
Per aquest
motiu, cal convocar enguany una vaga de 48 h, per trencar aquest marc en què ens
podem acomodar aquelles persones que encara no veiem des de quins privilegis
també podem actuar i plantejar-nos que també som part de la solució.
Hem de seguir
fins que aconseguim que totes les persones que encara no senten tan seus els
motius de la vaga com el batec mateix siguin capaces de solidaritzar-se amb les
seves companyes i veïnes. Perquè ho hem de fer per mi, però també per tu i per
totes les meves companyes. Lluitarem
fins a aconseguir el món que volem. Visca la lluita feminista!
Una vaga com la del 30 de Gener a Euskadi, és possible a Catalunya?
Rubén Paez. Sindicat de Transports de Barcelona
Llegint
el titular molts em diran que és clar que sí. De fet, durant els dos últims
anys en el nostre país s’han convocat fins a sis vagues generals sense que a cap de les centrals sindicals majoritàries
se les veiés ni se les esperés.
Ara bé, si no volem caure en fer-nos trampes al solitari, haurem d’admetre una sèrie d’elements que estan associats a aquestes vagues:
-primer: els textos de la convocatòria que es registrava a Treball incloïen reivindicacions laborals, però tots sabem que aquestes s’utilitzaven per embolcallar altres objectius i evitar la seva possible il·legalització. Per acabar-ho d’adobar, aquestes convocatòries no van ser ni tan sols vagues, sinó aturades de país, eufemisme que a mi, i imagino que a qualsevol sindicalista seriós li passa el mateix, em fa grinyolar les dents. Fins i tot en titllaria una d’elles com de tancament patronal i per tant, representaria l’antítesi del que representa una vaga general combativa.
-segon:
si compartim la idea que una jornada de vaga té com a objectiu aturar el teixit
productiu d’un país, també estarem d’acord que en aquest sentit, aquestes
convocatòries van ser un fracàs. L’única que podríem qualificar d’exitosa és la
del 3 d’octubre, reconeixent però que aquest èxit el van determinar les circumstàncies
de repressió brutal patida només dos dies abans. Malgrat em dol dir-ho, els
sindicats convocants en vam tenir més aviat poc a veure.
És
veritat que algunes, no totes, van ser grans jornades de lluita i que
utilitzant com a paraigües la convocatòria de vaga es van fer algunes accions
espectaculars per part d’alguns moviments socials (no pas per part del moviment
sindical). De tota manera, una jornada de lluita no és una vaga, i encara menys
una vaga general.
-tercer: aquestes vagues mai no es van treballar seriosament com a vagues. Una vaga general no es convoca amb quinze dies, no es convoca sense fer assemblees en els centres de treball i sense promoure-la. Que hi hagi motius per fer-la (d’aquests sempre en sobren) no assegura el seu èxit, cal treballar perquè hi hagi una conjuntura favorable. Les condicions per a una vaga no només apareixen, també es creen. I això implica mesos de preparació, i tenir implantació en els centres de treball. I aquí arribem al moll de l’os. Les vagues esmentades van ser convocades per sindicats minoritaris, i ni tan sols amb consens entre les diferents centrals sindicals anomenades combatives o alternatives.
Arribats a aquest punt i havent deixat clar del que estic parlant, reformulo la pregunta: és possible una vaga general amb èxit, laboral i combativa, sense la participació de CCOO i UGT a Catalunya? La resposta és que fins ara, això ha estat impossible.
Fa dotze anys que sóc militant de la CGT i des de llavors sempre he comprovat, de vegades dolorosament, que al sindicalisme combatiu i de classe no li era possible convocar una vaga general amb èxit sense CCOO i UGT. No tan sols això, la part més dramàtica és saber que amb ells tampoc és possible perquè són gestors de la pau social, des de fa ja massa temps, i , ni volen, ni saben ser combatius. Aquesta situació ens ha deixat durant molts anys en un atzucac que semblava insalvable. L’única solució? Superar l’immobilisme de les grans centrals sindicals amb grans mobilitzacions i sobrepassar-los des del carrer, lluny dels despatxos i les taules on ells es fan forts. I a llarg termini, arrabassar-los la majoria sindical. Aquest és l’únic camí, la resta no ens serveix. Hem d’acceptar que mai hem tingut les condicions per poder fer-ho, i hi hem de sumar el fet que massa sovint hem prioritzat malgastar energies lluitant entre nosaltres i contra altres sectors de l’esquerra. D’aquesta manera ens hem allunyat d’afavorir la creació de la conjuntura d’una necessària vaga general. Amb tot, objectivament, en els dos últims anys les condicions han canviat favorablement per a nosaltres. I tot sembla indicar que ho continuaran fent.
“No importa perquè no ens hi vam posar ahir, el que importa és perquè no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar”
El proper
dia 30 de gener hi haurà una vaga general al País Basc, sense Comissions
Obreres i sense UGT , convocada per ELA i LAB i impulsada des d’una carta de
drets socials que no resumiré aquí, però que convido a tothom a fer-hi una
ullada. Val la pena. Aquesta vaga l’han estat treballant els sindicats
convocants des de fa un any, i la carta de drets socials que alhora fa de taula
reivindicativa encara ha trigat més a fer-se perquè ha estat consensuada per la
gran majoria dels moviments socials, amb poques excepcions, que conflueixen al País
Basc. Parlem dels moviments feministes, els moviments per l’habitatge, els pensionistes,
els ecologistes, les associacions de gent migrada. Hi són tots. I, què voleu
que us digui, a mi em fa molta enveja . No els desitjo sort perquè no la necessiten,
les coses ben fetes no necessiten de l’atzar.
I la
pregunta sorgeix sola, per què no hem fet quelcom semblant a Catalunya? El
debat subsegüent donaria per molts articles, i segur que no ens posaríem d´acord.
En qualsevol cas no vull parlar ara d’allò que ja no té remei. No importa per què
no ens hi vam posar ahir, el que importa és per què no ens hi posem ara, quan
tenim al davant un exemple tan clar. I , al menys jo, no hi trobo cap motiu de
pes per no fer-ho.
Crec que si tots els sindicats combatius i de classe que existeixen al nostre país som capaços de deixar de banda el que ens separa i ens concentrem en crear un clima d’entesa i en centrar-nos en allò que ens uneix, no resultaria gaire difícil arribar a acords. Qui no esta en contra de la llei mordassa? O de les reformes laborals? Qui no està per recuperar el poder adquisitiu que aquesta crisi li ha manllevat a la classe treballadora per donar-la als més rics? Qui no està en contra de la repressió cada cop més generalitzada tant als carrers com als llocs de treball? Qui no està per la igualtat real de sous entre homes i dones ? Qui no està en contra de la Llei Aragonès i de les privatitzacions i externalitzacions als serveis públics? Qui no està per revertir les retallades i pujar i blindar les pensions? Aquestes només són unes quantes reivindicacions laborals que ens uneixen, les primeres que em venen al cap i crec que a tall d’exemple ja n’hi ha prou. Una de les coses que més se’ns retreu als sindicalistes és la nostra incapacitat per anar tots a una. Està clar que amb els majoritaris no anem enlloc (tampoc ells volen anar amb nosaltres, tenim agendes molt diferents ). Però, i amb la resta d’organitzacions? Tots els sindicats alternatius hem crescut en els últims anys en major o menor mesura. Això és degut a dos factors principalment. El primer és que es comencen a guanyar lluites concretes a determinats sectors. És veritat que encara no hem aconseguit grans canvis a un nivell mes ampli però cada mes a aquesta mateixa revista es poden llegir les cròniques de les nostres victòries. Estem creixent de forma constant i cada vegada que es guanya un conflicte ens fem més forts. I no se n’havien guanyat tants des de fa molts anys. El segon motiu es el descrèdit dels sindicats majoritaris, que han venut tants cops als treballadors i han desmobilitzat tantes vegades i d’una forma tan descarada que cada cop són menys els que se’ls creuen. Vivim un moment que pot ser una gran finestra d’oportunitat per a nosaltres. Hem de capitalitzar el desgast i l’enuig de la classe treballadora i ho hem de fer ara, abans que l’extrema dreta emergent ho faci. Ens ho juguem tot, però podem guanyar.
Es
veritat que ELA i LAB tenen la majoria sindical al País Basc que
desgraciadament no tenim encara aquí. Però també cal admetre que el nivell de
presència als carrers i de mobilització a Catalunya és en aquests moments molt
més alt que a Euskadi. I fins i tot allà les centrals sindicals han tingut la
lucidesa, tot i tenir la majoria sindical, de no obviar que en aquest moment
les vagues perquè tinguin èxit han de apel·lar també els moviments socials no
estrictament laborals que cada lluiten al carrer per crear una alternativa social
al model capitalista. L’ecologisme, el
feminisme, els moviments per un habitatge digne o les lluites antidepressives
han de ser eixos fonamentals de les nostres reivindicacions, ja que travessen
de punta a punta la realitat social de la classe treballadora, i actualment
generen més consens que les reivindicacions laborals. Per què succeeix això? No
ho sé però penso que hauríem de fer certa autocrítica. Un sindicat que perd el
pols del carrer està perdut. Hem de trobar la manera de tornar a posar les
lluites laborals al centre del discurs de les lluites al carrer . I per això necessitem
fer nostres les reivindicacions dels moviments socials , sense tractar de controlar-los
ni fagocitar-los, mai per davant ni per darrera de ells, sinó al costat, com a germans
de lluita.
A
Catalunya hem deixat que les reivindicacions nacionals, que divideixen a la classe
treballadora, eclipsessin durant dos
anys les reivindicacions laborals i socials que son aquelles que poden millorar
inequívocament la nostra vida. I que ningú em mal interpreti, la lluita contra
la repressió en totes les seves formes i el legítim exercici de autodeterminació
de qualsevol poble del món em semblen lluites importantíssimes i legítimes, paro
no més importants que la derogació de les reformes laborals i la restauració de
tots els drets laborals i el poder adquisitiu perdut per la classe treballadora
en els últims anys. Més aviat al contrari. Sé que el que plantejo és complicat
i a molts dels meus companys d’organització els grinyola, així com a altres que no ho són, però si no abandonem les posicions tancades
que ens impedeixen treballar juntes per crear les condicions necessàries mai
podrem convocar una vaga general combativa i exitosa . Nomes amb grans mobilitzacions,
només des del carrer, només amb la unió de la classe treballadora defensant els
seus drets, trencarem el marc immobilista en què portem enclaustrats massa
temps. Al cap i a la fi, un sindicat que no té capacitat real d’ incidir en la
realitat social i laboral del món que l’envolta, per què serveix? El repte és gran, però la recompensa és
enorme. La paraula clau és generositat. La gent està prou farta i les
condicions són bones, però no podem esperar a que els moments caiguin del cel.
Hem de deixar de ser reactius i tornar-nos proactius, ser nosaltres qui marquem
els passos a fer i no deixar aquest espai per als nostres enemics de classe.
Les condicions sorgeixen de vegades, però també cal crear-les. I aquest és un
bon moment per començar aquest procés.
Hem d’arremangar-nos i començar a treballar colze a colze amb tots
aquells que volen derrotar el capitalisme. Per bastir fronts amplis, sense
deixar de ser qui som, sense deixar de ser anarquistes. Però amb una ment
oberta i amb una fita clara. Per sobrepassar CCOO i UGT ens fa falta una vaga
general que els passi per sobre. I sols no podem.
