Categoria: Sindicalisme

Valoració de les dues jornades de vaga de l’ensenyament públic

Equip Comunicació CGT Catalunya
CGT Ensenyament

Els dies 9 i 15 d’octubre del curs 2020-2021 es van convocar des de CGT Ensenyament, juntament amb el sindicat ASPEPC-SPS, dues jornades de vaga per tal d’evidenciar el rebuig frontal a la falsa normalitat imposada pel Departament d’Educació en connivència amb el silenci dels mitjans de comunicació afins al Govern de la Generalitat de Catalunya. La primera jornada va coincidir amb una convocatòria de vaga en paral·lel de la Coordinadora de Recerca i d’Universitats de la CGT.

Des de CGT Ensenyament hem volgut posar de manifest la situació real als centres educatius i mirar de contrarestar la intenció del Departament d’Educació d’amagar sota el sobreesforç dels docents, el personal de suport i el personal administratiu, la política d’improvisació i la infradotació pressupostària que ja arrosseguem des de les famoses retallades.

Les reivindicacions principals comunicades al Departament d’Educació han estat:

1. Reducció de ràtios: 10-15 a Educació Infantil-Primària; 20 a Secundària. A escoles bressol; 5 per a lactants, 9 per a caminants i 15 per a grans.

2. Increment de plantilles necessari per reduir les ràtios sense afectar les especialitats, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE.

3. Dotació de personal sanitari a cada centre.

4. Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.

5. Dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).

6. Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.

7. Permís retribuït no recuperable per a les treballadores i els treballadors amb menors a càrrec seu en situació d’espera de resultat de PCR, aïllament o quarantena.

La resposta a aquestes dues convocatòries ha estat clara i contundent. Milers de treballadores i treballadors hem tornat a fer vaga i hem sortit als carrers dels diferents territoris de Catalunya a reivindicar millores en matèria de salut laboral per tal de minimitzar l’impacte de la Covid-19 als nostres centres de treball.

Hem intentat fer visible el risc que afecta tota la comunitat educativa, des del professorat fins a l’alumnat, des de les famílies fins al veïnat i des de les escoles bressol a fins a les universitats, evidenciar que cal combatre un problema que travessa les parets de les nostres escoles.

Tot i el joc brut perpetrat pel Departament d’Educació, els mitjans de comunicació públics de Catalunya i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, tant per invisibilitzar la vaga davant la nostra opinió pública, com per contrarestar-la mitjançant uns serveis mínims abusius i decretats a última hora, l’aturada ha fet trontollar el funcionament i l’activitat diària de molts centres educatius de tot el territori.

Un fet que constata la feblesa per afrontar aquest curs, amb un elevat nombre de grups “bombolla” sense la cobertura del personal necessari. Un augment de grups que no ha estat acompanyat d’un augment de les plantilles, sinó compensat amb la desaparició de l’atenció a la diversitat i en detriment de l’escola inclusiva.

Un augment de grups sense els espais necessaris per realitzar l’activitat amb garanties, amb la ventilació adequada i mantenint les distàncies de seguretat.

Un inici de curs amb nombroses baixes i confinaments però sense les substitucions requerides i imprescindibles, a causa de la falta de personal, com diu el Departament d’Educació, però també a causa de l’absència de planificació, perquè es va obrir la borsa de substitucions el 28 de juliol de 2020, tres dies abans de les vacances del mes d’agost.

“Ara com ara, continuen la inseguretat, la vulnerabilitat i la improvisació a les aules”

En definitiva, unes mesures de planificació i de seguiment precàries en matèria de seguretat que posen en risc la salut de milers de persones.

Concentracions i accions als diferents territoris

A la Catalunya Central es va fer la concentració el dijous 15 d’octubre davant la seu dels serveis territorials de Manresa. Membres de la secció sindical van fer una acció simbòlica precintant l’edifici. La idea era denunciar la precarietat pedagògica i la manca de seguretat sanitària amb què es treballa actualment. Volíem denunciar també que la part central de la nostra tasca, la pedagògica, està sent arraconada i és secundària.

Va quedar clar que el sindicat de confrontació i present al carrer i a alguns centres, és la CGT.

A Ponent es va fer una concentració el dia 9 a les 12 h davant el Departament d’Educació fent una crida a l’afiliació i als moviments socials de la ciutat perquè hi donessin suport. Vam empaperar l’edifici amb cartells i pancartes i el vam precintar simbòlicament. I tot seguit, vam improvisar una manifestació fins a la Universitat de Lleida, on també havia vaga convocada, i vam penjar dues pancartes.

Va ser una acció que va tenir cert impacte i també vam tenir visibilitat als mitjans al llarg del dia. Vam participar tant a les ràdios com a la televisió local. Vam centrar el discurs a evidenciar la precarietat laboral, les retallades, la manca de seguretat i la pèrdua de qualitat pedagògica responsabilitzant directament al govern de la Generalitat. En general el seguiment de la vaga a les terres de Lleida va ser molt pobra i va seguir la tònica de les últimes vagues, però la CGT vam estar al peu del canó denunciant la situació.

A la ciutat de Barcelona es van fer dues accions a les seus del Consorci d’Educació i a la dels Serveis Territorials de Barcelona Comarques, els dies 9 i 15, respectivament.

Va ser una acte de protesta, simbòlic i amb la participació d’afiliades de CGT Ensenyament, de la Coordinadora de Recerca i d’Universitats de la CGT, simpatitzants dels col.lectius, així com de companys i companyes d’altres sindicats de la CGT. Es van fer dues concentracions a la plaça de Sant Jaume en una convocatòria conjunta amb l’altre sindicat i el dia 15 es va improvisar una marxa que es va acabar davant del Parlament.

Des de la CGT Ensenyament valorem positivament les jornades de vaga dels dies 9 i 15 d’octubre, si bé som conscients que el Departament continua fent cas omís de les reivindicacions de la comunitat educativa. Ara com ara, continuen les sensacions d’inseguretat, vulnerabilitat i improvisació a les aules. Per tot això, animem les afiliades de la CGT, i la resta de companyes de la comunitat educativa, a afegir-se a futures mobilitzacions i reivindicacions. Que l’excepcionalitat d’aquest curs es faci visible als centres educatius i també als carrers. Per la salut i el benestar de tots i totes, no ens aturem!

L’èxit de les vagues del 9 i el 15 d’octubre, a la Catalunya de 2020, en pandèmia per covid-19

Equip Comunicació CGT Catalunya
Jordi Martí Font. Professor de secundària i afiliat a CGT

Entre el 5 i el 12 per cent de participació han tingut les dues jornades de vaga convocades a l’ensenyament públic de Catalunya pels sindicats Aspec i CGT. Tant el 9 com el 15 d’octubre, milers de docents de Catalunya hem sortit al carrer per mostrar el nostre desacord amb la gestió de la pandèmia de la covid-19 que ha fet la Conselleria d’Educació des que, al setembre, hem tornat a les aules.

Al juny, ja van provar com seria la tornada sense condicions. Amb el suport de mitjans de comunicació i alguns periodistes, pares i mares, es van reobrir unes poques aules amb ràtios mínimes perquè tothom que va poder no va portar els seus fills i filles a fer experiments a les aules. De cara a la galeria, va anar tot bé. A l’estiu, els casals d’estiu van servir a l’administració per demostrar quelcom que sabem de fa molt: les treballadores i treballadors precaritzats obeeixen més que els que no ho són. Un èxit, també, diuen que va ser…

Al setembre, en tornar a les aules, un objectiu en què coincidim amb qui n’ha fet lema, tot i que nosaltres afegim que en condicions, vam corroborar que la manca de condicions continuava sent la tònica malgrat les declaracions. De fet, la Conselleria hi va afegir que sense cap condició, però amb molta propaganda. De cara al públic, l’addicte i l’obligat perquè no hi té cap altre remei, teletrès i La Vanguardia van fer un gran desplegament de mentides diverses i publireportatge va, publireportatge ve (si alhora hi poden colar la XXI del Vallori millor).

” no hem estat majoria (…) però hi tornarem i serem més, moltes més”

Ara, després de veure com molta de la gent més lluitadora dels sindicats majoritaris demanaven vaga general i només dues organitzacions minoritàries n’acabaven convocant, podem fer-nos una idea de com aniran les coses. Tindrem i tenim feina de la bona, perquè no només hi ha desconsideració per la nostra feina mentre continuen assenyalant-nos públicament sinó que algunes de les organitzacions en qui podíem confiar han decidit esdevenir pures gestories de papers i redactores de comunicats. Esperem que aquest paper sigui breu que de feina en tenim cada di amés. Perquè la feina se’ns menja i les mentides continuades del Departament no pot fer-nos oblidar les reivindicacions que en aquesta vaga i a tot l’ensenyament tenim, resumides en set punts de mínims:

1. Reducció de ràtios: 10-15 a EI-PRI; 20 a Secundària. A escoles bressol; 5 per a lactants, 9 per a caminants i 15 per a grans.
2. Increment de plantilles necessari per reduir les ràtios sense afectar les especialitats, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE.
3. Dotació de personal sanitari a cada centre.
4. Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.
5. Dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).
6. Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.
7. Permís retribuït no recuperable per a les treballadores i els treballadors amb menors al seu càrrec en situació d’espera de resultat de PCR, aïllament o quarantena.

Res d’increment de sous, ni de millora de condicions generals, ni de res que no sigui i pugui ser compartit per tothom. A sales de professors, a passadissos i aules, l’absoluta majoria de docents demanem això i molt més. Quan el silenci es trenca i es parla, entre treballadors de l’ensenyament, de les condicions en què fem feina, aquests i altres temes surten dia sí i dia també. La tristor, el desànim, l’enutjament permanent i altres formes de frustració es passegen per les nostres escoles. Molts companys i companyes han passat a jubilar-se anticipadament perquè no poden més, altres viuen/vivim el nostre dolor en silenci. Molts en parlen fora de la feina. I altres, molts i moltes, hem decidit parlar en veu alta, cridar als quatre vents què volem i què ens cal per poder obrir les escoles sense ofegar-nos en el propi patiment.

De moment, però, hem estat minoria els que hem decidit parlar. El silenci mana encara. La majoria de docents volen pensar que això no va amb ells. El sindicat majoritari a l’ensenyament a Catalunya pensa que no va amb ells. Els i les mestres i professores no confinades encara creuen que no va amb ells. Els acabats d’incorporar i les més veteranes, que no va amb ells… i totes i tots sabem que sí que va amb nosaltres, que som nosaltres qui ha de dir prou i som les que som a les aules dia sí i dia també qui ha d’exigir i aconseguir que treballar no es converteixi en sis hores de neguit cada dia.

Sí, no hem estat majoria. Sí, no hem aconseguit trencar el silenci en què molta gent viu. Sí, no hem aturat l’educació pública per aconseguir canviar les coses. Però és fent-les que es fan les coses i no ens aturarem per aconseguir allò que és de mínims i que representa la dignitat de la professió, que suposa la mínima expressió del que necessitem per fer que aquest tros de món no esdevingui tan capçot com els manaires d’educació volen que sigui. Trobar-nos poques i pocs al carrer ho ha fet i ho farà possible. Perquè hi tornarem i serem més, moltes més, moltíssims més. La llavor està plantada i no defallirem fins a ser-hi totes i tots.

Saint-Gobain: molt més que un forn

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secció sindical CGT a Saint-Gobain

El passat dia 25 d’Agost l’empresa Saint-Gobain convoca al Comitè d’empresa per tal de tractar problemes de l’absentisme laboral, quina va ser la sorpresa dels representants dels treballadors quan es van adonar que aquesta reunió era una mentida a la qual els té acostumats aquesta empresa, en comptes de parlar de l’absentisme, van exposar el tancament de la Divisió Glass de la fàbrica i d’iniciar el període de consultes de l’ERO.

La decisió va agafar de sorpresa al Comitè, ja que durant el 2019 l’empresa va guanyar 10,5 milions d’euros i avui dia encara falten dos anys de vida útil del forn de vidre. A poc a poc es va anar descobrint una estratègia de l’empresa que va eliminar la fàbrica dels seus plans de futur l’any 2018 deslocalitzant la producció a Polònia amb una legislació laboral i mediambiental molt més laxa que la península. Després de dos anys enganyats decideixen tancar a correcuita sense tenir cap mena de sensibilitat amb la plantilla.

Després d’aquesta gran ofensiva de la patronal, la plantilla es va mobilitzar totalment i va aconseguir arrossegar en aquestes mobilitzacions a famílies, amics i veïns. A partir del 6 de setembre es va iniciar una vaga indefinida que significava una parada total de la planta. Veient la unió de la plantilla l’empresa va començar amb el joc brut, alliberant de l’ERO als representants dels treballadors i coaccionant a la plantilla posant en dubte futures recol·locacions. El que no sabia l’empresa és que aquestes tretes no van fer si mes no unir més que mai a un col·lectiu “cristalero” que òbviament va rebutjar qualsevol privilegi i no va tenir gens de por de la resta de coaccions.

Després d’uns dies de seguiment de la vaga del 100%, el col·lectiu es va adonar que l’empresa havia produït més que mai els darrers mesos i que el material havia d’estar a algun lloc. Aquella ubicació eren els magatzems de Bellvei on van descobrir que les portes no tenien gual, va ser el moment d’organitzar-se i dividir-se en 3 grups per ocupar les portes del magatzem amb 15 vehicles, 3 torns i set dies a la setmana. En aquell moment va començar #LaHuelgaDelVado.

L’empresa deixava passar els dies, no entrava en detalls a la negociació i es va negar a presentar-se a dues reunions al·legant falsos problemes de seguretat a l’entrada de fàbrica, jugava amb el temps però amb el tancament de Bellvei el temps el controlaven els treballadors. No van trigar en arribar els piquets de la patronal per fer-nos fora, per amenaçar amb multes, amb grues i amb furgonetes ARRO, però els Cristaleros van continuar asseguts a les seves cadires de plàstic, les mantes per dormir a la nit, el servei d’esmorzar, de dinar i sopar que venien des de l’Arboç on estaven la resta de companys a la porteria de la fàbrica. Els dies van anar passant i els estocs de les fàbriques d’automoció van caure en picat, la urgència per a Saint-Gobain era màxima.

El dijous es van alliberar tres camions de les naus de Bellvei per evitar parar vàries fàbriques a canvi d’un preacord que finalment no va ser ratificat per l’assemblea, perquè en bon criteri faltaven detalls importants per definir. El Comitè no ho van dubtar dues vegades i es va posar mans a l’obra per treballar en un futur acord. Mentre durava el tancament van rebre la visita de molts polítics que estaven més preocupats en fer-se la foto que en donar-los un salvavides al que agafar-se, un Secretari d’indústria, Raül Blanco, parlant pel mòbil en comptes d’escoltar-nos, un Secretari General del PSC, Miquel Iceta, que se li tancaven els ulls a la sala de premsa, però cal destacar un Conseller d’Empresa de la Generalitat, Ramon Tremosa, que per un costat afalagava l’orella als treballadors i amb l’altra mà els clavava un ganivet ben oxidat per l’esquena. Un Ramon Tremosa que la seva única preocupació era finalitzar el bloqueig de Bellvei i així salvar a les seves fàbriques i poder posar-se la primera medalleta del seu mandat. Cal recordar el seu tweet insultant a la classe treballadora pocs dies després de reunir-se amb la plantilla de Saint-Gobain. No tot han sigut desgràcies, afortunadament el PP i Ciutadans es varen quedar a les trinxeres de la patronal i no han sumat forces amb la ultradreta Catalana. Per sort Els comuns els van obrir les portes del Parlament i la CUP va bolcar-se en la nostra causa recolzant-nos en tot moment.

“la lluita ha estat exemplar, en cap moment han faltat companys per tancar el centre logístic”

La lluita ha estat exemplar, en cap moment han faltat companys per tancar el centre logístic de Saint-Gobain, en aquests moments els treballadors es van veure reforçats amb el suport solidari dels companys i companyes de les diferents confederacions de la CGT. El nerviosisme de l’empresa era patent, els intents de treure vidre de la nau eren cada vegada més desesperats arribant a intentar fer un forat a les parets de les naus al més pur estil delinqüència butronera. Les visites dels mossos d’esquadra cada vegada eren més intimidants, però la plantilla continuava a la vorera, amb cançons i somriures. El xantatge i la coacció es van convertir en pràctiques habituals demostrant una vegada més que el cos de mossos d’esquadra continua sent el braç ferotge de la ultradreta catalana, prenent nota de matrícules, apropant furgonetes ARRO per intimidar i arribant a coaccionar vàries vegades al Comitè d’empresa amb intervenir amb els antidisturbis si no deixàvem sortir algun camió.

L’empresa per la seva part va decidir que era millor obrir la via penal contra els seus treballadors en comptes de negociar i va procedir a realitzar vàries denúncies al col·lectiu de treballadors per coaccions, i els mossos van trigar poc a tornar a amenaçar-los, però en aquells moments ja era massa tard per tirar-se enrere i els “cristaleros” no van dubtar ni un moment a quedar-se a la seva nova llar “Bellvei”, cal dir que la jutgessa de Vendrell desestimà la denúncia interposada per Saint-Gobain, en no existir cap desordre públic. A mesura que avancen els fets, ens adonem que el Polígon està en una situació d’alegalitat i per això el gual no es pot tramitar a l’Ajuntament i l’empresa va decidir anar al basar dels xinessos i posar-los com a efecte intimidatori. El moviment de resistència ara tenia més força que mai, tanta força que ni en un moment tan crític com el dissabte al matí van cedir ni un mil·límetre.

Dissabte al matí la ultradreta Catalana instada per la Dreta rància Euskera perpetra un crim sagnant per qualsevol democràcia. El President de la Generalitat, El conseller d’interior i el Conseller d’Empresa, Quim Torra, Miquel Samper i Ramon Tremosa respectivament, decideixen que és bona idea saltar-se la resolució del jutjat de Vendrell, treure les competències als mossos de Vendrell i donar-se-les a la BRIMO de Sabadell, una BRIMO que van arribar amb 8 furgonetes amb poques ganes de negociar. I que van fer els Cristaleros/as? Òbviament quedar-se al polígon no sense patiment, interposar una denúncia contra als jutjats de guàrdia de Vendrell contra el Conseller d’Interior Miquel Samper. Es va fer una crida a treballador/es, veïns, familiars i companys i companyes de la CGT, que en tot moment del procés han demostrat la seva solidaritat, reforçant aquesta lluita.

Finalment la intervenció de la BRIMO no es va produir per la pressió exercida pel comitè davant la gran mobilització de la ciutadania i l’eco extensiu als mitjans de comunicació. Aquest exercici de pressió sobre els polítics de la ultradreta catalana, va provocar l’acceptació d’una mediació demanada pel Comitè d’empresa per abordar la legalitat del conflicte de la vaga. Mai ens oblidarem que Saint-Gobain i el govern del PdCat prefereix atonyinar-nos que asseure a negociar.

La direcció de Saint Gobain i els treballadors arriben a un acord per desconvocar la vaga | NacióDigital

La mediació va ser realitzada pel Sr. Josep Ginesta, Secretari General de Treball i Enric Vinaixa, Director General de Relacions laborals, va començar a les 12 del migdia amb una actitud de la patronal que ens va provocar vergonya aliena, arribant tard, demanant un recés fins a les 13:50 i per acabar dient que si a les 14 h no es tenia un acord per carregar dos camions per la Mercedes de Vitòria, s’aixecarien de la taula i marxarien. La representació dels treballadors no va acceptar aquesta coacció que va sorprendre tant als mediadors com a aquesta part. Després de 15 h de reunió i finalitzant a les 3 de la matinada, el procés va acabar amb acord de mínims, aturant la vaga i desbloquejant Bellvei. Acord:

– Es va garantir un 100% de recol·locacions mantenint els salaris i l’antiguitat.

– En el suposat de que qualsevol treballador recol·locat fora de la fàbrica de Sekurit, no s’adaptés pels motius que fossin al nou destí, podrà, dins dels tres primers mesos següents a la seva incorporació al lloc de destí, desistir de la mateixa i acollir-se a la percepció de les indemnitzacions per cessament pactades a la lletra

– Es negociarà un Pla Social, dins del període legal de consultes de l’ERO, que contempli les següents mesures: baixes incentivades pels treballadors amb edat superior a 60 anys que hauran d’anar acompanyades, a més de les indemnitzacions que es poguessin pactar amb aquest col·lectiu, d’un pla d’acompanyament fins l’edat legal voluntària de jubilació.

– Indemnitzacions per acomiadament: en cas de que algun treballador refusés la recol·locació que se li ofereixi, el seu contracte serà extingit a l’ERO i se i abonarà, al moment del cessament, una indemnització equivalent a 60 dies de salari per any de servei, sense límit. Així mateix, tindrà dret a una indemnització addicional a l’anterior de 30.000€.

– Viabilitat del Sekurit de deu anys com a mínim, en el cas d’un tancament total o parcial de la planta es garanteixen les condicions del present acord
Un acord que ha significat una victòria de la classe obrera davant dels lobbys econòmics, de la màfia politicopolicial i d’una empresa que no ha parat de mentir, humiliar i menysprear-nos en tot moment. Destacar que és una lluita d’uns 50 obrers contra el 10% del PIB Espanyol en el que queda demostrat que tot és possible, que la unió, la solidaritat i la lluita és l’única medicina contra aquells que ens volen esclafar.

El teletreball: un privilegi, una trampa i un desafiament per a l’anarcosindicalisme

Equip Comunicació CGT Catalunya
Xarly Lavatelli. Delegat de CGT al comitè UOC

A l’inici d’aquest temps de pandèmia, als mitjans es parlava del teletreball com la gran novetat, una situació estranya el significat de la qual era una absoluta incògnita: com funcionava, qui podria fer-ho, quina era la seva dimensió real en el món laboral.

Per a molts era evident el seu caràcter de privilegi dins del món del treball, perquè no tots els sectors podrien utilitzar-lo com a modalitat. L’emergència sanitària va deixar en evidència que gran part dels àmbits on es podia dur a terme el teletreball, no estaven preparats per a assumir-lo ni organitzacionalment, ni legalment, ni tècnicament, ni des de la prevenció de riscos laborals. Tot això està canviant ara amb la recent Llei de Teletreball del govern espanyol.

Els treballadors i treballadores de la Universitat Oberta de Catalunya (universitat online) tenim implementat el teletreball des de fa gairebé una dècada i, a més, el tenim contemplat en el primer conveni d’empresa des de l’any 2012. El que en altres àmbits era novetat i podia provocar desconcert, per a nosaltres no ha estat més que una extensió: d’un o dos dies a la setmana, ara amb la pandèmia passàvem a temps complet.

Tot i que el conveni contempla el teletreball també com a mecanisme de conciliació familiar, la situació de confinament ha fet sortir les limitacions que comporta haver de treballar al mateix temps que s’està a cura de menors, avis o persones en situació de dependència. També ha passat que diferents membres de la família han hagut de fer ús de l’ordinador o altres dispositius i connexions a internet i, finalment, ha sortit a la llum la bretxa digital que s’ha fet evident en l’àmbit d’escoles i instituts.

Malgrat tots aquests factors, el teletreball s’ha presentat com una solució immediata i relativament eficaç per a mantenir en funcionament empreses i institucions que, d’una altra manera, haurien posat en perill un gran nombre de llocs de treball. En aquest sentit, un privilegi, quan hem vist una successió d’EROs, ERTOs i acomiadaments per tot arreu que han fet estralls entre la classe treballadora, portant sofriment, incertesa i desprotecció a moltíssimes famílies.

Teletreball: consells i trucs per treure el màxim partit de fer feina a distància (Thais Gutiérrez)

Organització del treball o dret laboral?

L’article 22 del conveni d’empresa FUOC defineix el teletreball, les seves funcions, abast i compromisos:

“El sistema d’e-treball es regeix pels principis de voluntarietat, responsabilitat, compromís, reversibilitat, no consolidació, manteniment de condicions bàsiques llevat d’aquelles de les quals es gaudeix per raó de la prestació presencial, acceptació de les condicions addicionades a la relació laboral i, especialment, a la consideració com un sistema d’organització i no com un dret individual del qual cal una autorització prèvia de la Institució atenent circumstàncies diverses”.

“si alguna cosa ha demostrat el confinament és la necessitat que tenim d’estar en contacte directe amb els nostres companys”

En aquesta definició del teletreball com a organització del treball més que com a dret laboral, es descriuen els requisits per a accedir-hi que són bastant generals i sempre dependents de l’organització jeràrquica pròpia d’una empresa. Al seu torn, en un apartat es contempla la conciliació familiar, que esdevé un motiu més per a sol·licitar-lo.

Però com saber que realment s’està treballant?

Més enllà del compromís i la responsabilitat personal que es descriu en el conveni, el treball no presencial està basat a l’autoprogramació i un grau d’autonomia suficient, en un sistema d’objectius que s’han de complir a llarg termini, sigui amb teletreball o presencialment. Porta aparellada la connexió a un entorn virtual que ens situa en un ordinador remot, amb accés a determinats programes i eines per a dur a terme les nostres tasques. El control de connexions i temps per part de l’empresa es realitza sobre aquest entorn. Si es roman inactiu durant un determinat temps, la finestra es desconnecta i caldrà tornar a posar nom i contrasenya. A més d’això, el seguiment del teletreball passa per les comunicacions per telèfon, correu electrònic o videoconferència.

I aquí ens trobem que el privilegi i el que semblava un seguit d’avantatges, deixa una finestra oberta al que fins ara manteníem ben diferenciat: l’empresa fica un ull on fins ara mai havia pogut entrar, els nostres habitatges, i es genera una situació que fins ara teníem ben diferenciada: una nociva mescla entre llar i treball.

Allò que en els orígens de la revolució industrial havia estat un dels factors per a la formació de la classe obrera, la separació del treball artesanal de l’àmbit familiar, amb la consegüent concentració dels mitjans de producció en tallers i fàbriques, ara s’està revertint. El procés d’individualització social al qual ens empeny el capitalisme, amb la pandèmia ens retorna a les nostres llars, on pretén individualitzar-nos i diluir-nos, buscant afeblir encara més els llaços de solidaritat que ens identifiquen com a classe social.

En confinament es treballa més i les dones assumeixen més càrregues

Tal com es destaca en un estudi, el teletreball en confinament suma dues hores més a la jornada laboral , es continua connectat més enllà de l’horari. La pressió que s’exerceix fa que la desconnexió digital es torni una prioritat. I també s’ha demostrat la bretxa de gènere, on les dones assumeixen majors responsabilitats en la cura d’infants i tasques de la casa.

Teletreball, el parany d’un vell conte d’explotació

El caràcter de novetat del teletreball no és tal: fa anys que hi ha sectors precaritzats i externalitzats que es veuen sotmesos a aquesta organització d’explotació i desconnexió entre treballadors, sistemes especialitzats a afeblir solidaritats. Pensem en tota la gamma de falsos autònoms, des dels informàtics aïllats a casa seva, amb dates de lliurament absurdes que els obliguen a treballar caps de setmana sencers, fins al professorat associat, auxiliar o “col·laborador”, aquest últim l’eufemisme utilitzat en la UOC per a denominar aquells docents precaris que no tenen contractes laborals, sinó “contractació de serveis”.

El teletreball es presta a desenvolupar sistemes d’externalització, precarització i desprotecció legal per a aquells falsos autònoms i altres sectors precaritzats forçats a fer-ho. El privilegi es presenta com una explotació aguda i silenciosa.

Trabajar desde casa no era lo que imaginábamos: 70% de los teletrabajadores en Chile sufre estrés - La Tercera

Prevenció de riscos i teletreball

Amb el teletreball som nosaltres mateixos que assumim la responsabilitat i gestió del nostre espai de treball. I en conseqüència qualsevol mena d’accident o malestar que es pugui derivar de la nostra feina. En cas d’accident, la mútua ho qualificarà d’accident laboral o no. Tenim també riscos psicofísics que han augmentat amb el confinament com són insomni, estrès, angoixa, ansietat i depressió.

D’altra banda, es desconeix el dret a la desconnexió digital i es truca al telèfon privat, envien emails o forcen videoconferències fora de l’horari laboral. Un altre dels àmbits on el suposat privilegi es converteix en un maleït parany.

El teletreball, un desafiament per a l’anarcosindicalisme

Encara que se’ns pinti aquesta modalitat de treball com una panacea per al món laboral, no ho és: si alguna cosa ha demostrat el confinament és la necessitat que tenim com a éssers socials que som, d’estar en contacte directe amb els nostres companys, perquè els nostres interessos de classe els podem defensar colze a colze en el mitjà laboral i als carrers; perquè les nostres decisions col·lectives requereixen assemblees i passos a seguir col·lectivament; perquè la solidaritat es consolida presencialment en el dia a dia.

Els mètodes de seguiment, accessos, temps, registres, poden esdevenir un mecanisme de control que permeti a les empreses accedir a informació personal, justificar situacions de penalització o acomiadament, amb la indefensió que podem preveure.

Si bé el teletreball ens permet fer tasques que no requereixen presència física, no ha d’ocupar mai el 100% del nostre temps de treball. Això significaria la desconnexió del nostre mitjà social. És en aquest àmbit fonamental on ens desenvolupem com a treballadors i com a persones solidàries. En la mescla confusa d’habitatge i lloc de treball, sortim perdent com a classe treballadora. El capitalisme entra a les nostres cases i ens ven un discurs de fals privilegi, amb el qual pretén marcar diferències amb els nostres companys de classe.

El nostre desafiament continua sent el mateix de sempre: combatre els privilegis, les desigualtats i l’explotació capitalista, tant en el nostre centre de treball com als carrers. Apuntar a construir una societat igualitària i llibertària. Hem de desenvolupar estratègies i inventar eines per a enfrontar aquesta i altres noves modalitats de treball que signifiquin altres maneres d’explotació. Hem de desemmascarar el fals aspecte de privilegi del teletreball, el seu costat desestructurant de solidaritats, la seva vella recepta explotadora sobre els sectors precaritzats, la seva invasió de les llars i la pressió tramposa que exerceix sobre treballadores i treballadors.

Victòria obrera a Saint-Gobain

Equip Comunicació CGT Catalunya
Daniel Mulero. Redacció Catalunya
@BelierMulero

La direcció de Saint-Gobain, amb el pretext de tractar l’absentisme amb el Comitè d’empresa, va convocar una reunió el passat 25 d’agost. En arribar a la reunió, els sindicats (tenen representació al Comitè UGT, CCOO i CGT) es van trobar amb la comunicació de l’empresa que tancaria la fàbrica d’Arboç.

La decisió de la multinacional, que es dedica a la producció de materials per a la construcció o subministres per a la indústria d’automoció, com és el cas de la fàbrica de la comarca del Baix Penedès on produeix vidre; estava meditada des de fa molt de temps. El 2018 va fer una gran inversió a Polònia per produir vidre per al sector de l’automòbil, on es vol endur tota la producció, i en els darrers mesos s’ha estat produint al màxim de capacitat per acumular estoc en el magatzem de Bellvei. Cal afegir que Saint-Gobain va declarar 10 milions d’euros de benefici l’any 2019 a la fàbrica de l’Arboç. A més, davant de la intenció de marxar del territori, la Generalitat va oferir pagar gairebé tot el cost d’un nou forn per mantenir la producció (l’actual forn es troba al final de la seva vida útil). Així i tot, l’empresa es negava a negociar res i es mantenia ferma en la seva decisió plena de supèrbia.

Davant d’aquesta ofensiva patronal, la plantilla va decidir mobilitzar-se en una vaga indefinida que va començar el 6 de setembre. Les 120 persones que treballen s’han unit en una mobilització admirable. No només han secundat la vaga, sinó que, a més, han aconseguit el suport de tota la comarca (amb diverses manifestacions) i la participació de treballadors d’altres rams. Fet a destacar ha estat una Assemblea de Treballadors i Treballadores compromesa i mobilitzada que no ha deixat en cap moment de pressionar el seu Comitè per mantenir viva la lluita, alhora que els hi demostrava un suport absolut. Aquesta combinació de factors mostra una acció sindical a replicar en futurs conflictes.

“en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè”

Per contrarestar la jugada de l’empresa d’acumular estoc abans de tancar, es van formar tres piquets de treballadors i treballadores, de 24 h cada dia, a les entrades del magatzem de Bellvei. Amb cotxes de la mateixa plantilla es va bloquejar tota possibilitat de fer sortir el material del magatzem. Les pressions per part del sector de l’automòbil van ser fortíssimes, ja que aquesta planta produeix tot el vidre necessaris per al sector de l’automòbil de tot l’Estat (Opel, Ford, SEAT, Peugeot, Mercedes…). També va haver-hi pressions polítiques com la notícia que es va fer ressò en la premsa de què el Lehendakari basc va pressionar al President de la Generalitat per desfer el bloqueig (ja que amenaçava seriosament la paralització de múltiples fàbriques). L’empresa va denunciar aquest fet davant dels jutjats però la jutgessa del cas va declarar que en estar el polígon sense tots els permisos en regla i que els guals no eren legals (no tenien el permís per posar-los) no es podia desallotjar per la força els piquets.

El conflicte va assolir la seva màxima intensitat quan des del Departament d’Interior, i també a instàncies de la vergonyosa actitud antiobrera del Conseller d’Empresa i Coneixement Ramón Tremosa, es va atorgar la potestat d’actuació en el polígon a la BRIMO de Sabadell. S’estava preparant un desallotjament del piquet per la força bruta, tot i la sentència judicial. Però gràcies a la mobilització de l’AT tant per xarxes socials com a peu de carrer, i el centenar de persones que van acudir en suport de la defensa de la lluita, l’empresa va haver de recular en els seus posicionaments autoritaris i va seure a negociar el diumenge 20 de setembre.

Després de més de 15 hores de negociació, es va aconseguir un acord en els termes expressats en l’AT del 18 de setembre. L’acord garanteix el 100% dels llocs de treball amb una recol·locació de tota la plantilla dins del grup de Saint-Gobain amb priorització del fet que sigui en la fàbrica de Sekurit d’Arboç o en tot cas dins de Catalunya. Per aquelles persones que no vulguin continuar treballant s’han pactat unes indemnitzacions abundants: 15.000 € per menys d’un any d’antiguitat, 30.000 € amb menys de quatre anys d’antiguitat, i 30.000 € més seixanta dies per any treballat sense límits per als qui tinguin més antiguitat. També s’inclou una garantia de deu anys d’ocupació per la planta de Sekurit.

En resum, podem valorar aquesta lluita com una victòria perquè la correlació de forces era molt desigual: 120 treballadors i treballadores contra una grandíssima multinacional, però que la plantilla ha posat contra les cordes a la mateixa empresa, ja que la paralització de tot el sector automòbil era imminent. A més, en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè (i no al revés com malauradament hem vist molts cops). Aquesta lluita ha de servir per recordar que les victòries són possibles, i que amb la unitat d’acció en la classe treballadora tot és possible.