Categoria: Sindicalisme

El teletreball: un privilegi, una trampa i un desafiament per a l’anarcosindicalisme

Equip Comunicació CGT Catalunya
Xarly Lavatelli. Delegat de CGT al comitè UOC

A l’inici d’aquest temps de pandèmia, als mitjans es parlava del teletreball com la gran novetat, una situació estranya el significat de la qual era una absoluta incògnita: com funcionava, qui podria fer-ho, quina era la seva dimensió real en el món laboral.

Per a molts era evident el seu caràcter de privilegi dins del món del treball, perquè no tots els sectors podrien utilitzar-lo com a modalitat. L’emergència sanitària va deixar en evidència que gran part dels àmbits on es podia dur a terme el teletreball, no estaven preparats per a assumir-lo ni organitzacionalment, ni legalment, ni tècnicament, ni des de la prevenció de riscos laborals. Tot això està canviant ara amb la recent Llei de Teletreball del govern espanyol.

Els treballadors i treballadores de la Universitat Oberta de Catalunya (universitat online) tenim implementat el teletreball des de fa gairebé una dècada i, a més, el tenim contemplat en el primer conveni d’empresa des de l’any 2012. El que en altres àmbits era novetat i podia provocar desconcert, per a nosaltres no ha estat més que una extensió: d’un o dos dies a la setmana, ara amb la pandèmia passàvem a temps complet.

Tot i que el conveni contempla el teletreball també com a mecanisme de conciliació familiar, la situació de confinament ha fet sortir les limitacions que comporta haver de treballar al mateix temps que s’està a cura de menors, avis o persones en situació de dependència. També ha passat que diferents membres de la família han hagut de fer ús de l’ordinador o altres dispositius i connexions a internet i, finalment, ha sortit a la llum la bretxa digital que s’ha fet evident en l’àmbit d’escoles i instituts.

Malgrat tots aquests factors, el teletreball s’ha presentat com una solució immediata i relativament eficaç per a mantenir en funcionament empreses i institucions que, d’una altra manera, haurien posat en perill un gran nombre de llocs de treball. En aquest sentit, un privilegi, quan hem vist una successió d’EROs, ERTOs i acomiadaments per tot arreu que han fet estralls entre la classe treballadora, portant sofriment, incertesa i desprotecció a moltíssimes famílies.

Teletreball: consells i trucs per treure el màxim partit de fer feina a distància (Thais Gutiérrez)

Organització del treball o dret laboral?

L’article 22 del conveni d’empresa FUOC defineix el teletreball, les seves funcions, abast i compromisos:

“El sistema d’e-treball es regeix pels principis de voluntarietat, responsabilitat, compromís, reversibilitat, no consolidació, manteniment de condicions bàsiques llevat d’aquelles de les quals es gaudeix per raó de la prestació presencial, acceptació de les condicions addicionades a la relació laboral i, especialment, a la consideració com un sistema d’organització i no com un dret individual del qual cal una autorització prèvia de la Institució atenent circumstàncies diverses”.

“si alguna cosa ha demostrat el confinament és la necessitat que tenim d’estar en contacte directe amb els nostres companys”

En aquesta definició del teletreball com a organització del treball més que com a dret laboral, es descriuen els requisits per a accedir-hi que són bastant generals i sempre dependents de l’organització jeràrquica pròpia d’una empresa. Al seu torn, en un apartat es contempla la conciliació familiar, que esdevé un motiu més per a sol·licitar-lo.

Però com saber que realment s’està treballant?

Més enllà del compromís i la responsabilitat personal que es descriu en el conveni, el treball no presencial està basat a l’autoprogramació i un grau d’autonomia suficient, en un sistema d’objectius que s’han de complir a llarg termini, sigui amb teletreball o presencialment. Porta aparellada la connexió a un entorn virtual que ens situa en un ordinador remot, amb accés a determinats programes i eines per a dur a terme les nostres tasques. El control de connexions i temps per part de l’empresa es realitza sobre aquest entorn. Si es roman inactiu durant un determinat temps, la finestra es desconnecta i caldrà tornar a posar nom i contrasenya. A més d’això, el seguiment del teletreball passa per les comunicacions per telèfon, correu electrònic o videoconferència.

I aquí ens trobem que el privilegi i el que semblava un seguit d’avantatges, deixa una finestra oberta al que fins ara manteníem ben diferenciat: l’empresa fica un ull on fins ara mai havia pogut entrar, els nostres habitatges, i es genera una situació que fins ara teníem ben diferenciada: una nociva mescla entre llar i treball.

Allò que en els orígens de la revolució industrial havia estat un dels factors per a la formació de la classe obrera, la separació del treball artesanal de l’àmbit familiar, amb la consegüent concentració dels mitjans de producció en tallers i fàbriques, ara s’està revertint. El procés d’individualització social al qual ens empeny el capitalisme, amb la pandèmia ens retorna a les nostres llars, on pretén individualitzar-nos i diluir-nos, buscant afeblir encara més els llaços de solidaritat que ens identifiquen com a classe social.

En confinament es treballa més i les dones assumeixen més càrregues

Tal com es destaca en un estudi, el teletreball en confinament suma dues hores més a la jornada laboral , es continua connectat més enllà de l’horari. La pressió que s’exerceix fa que la desconnexió digital es torni una prioritat. I també s’ha demostrat la bretxa de gènere, on les dones assumeixen majors responsabilitats en la cura d’infants i tasques de la casa.

Teletreball, el parany d’un vell conte d’explotació

El caràcter de novetat del teletreball no és tal: fa anys que hi ha sectors precaritzats i externalitzats que es veuen sotmesos a aquesta organització d’explotació i desconnexió entre treballadors, sistemes especialitzats a afeblir solidaritats. Pensem en tota la gamma de falsos autònoms, des dels informàtics aïllats a casa seva, amb dates de lliurament absurdes que els obliguen a treballar caps de setmana sencers, fins al professorat associat, auxiliar o “col·laborador”, aquest últim l’eufemisme utilitzat en la UOC per a denominar aquells docents precaris que no tenen contractes laborals, sinó “contractació de serveis”.

El teletreball es presta a desenvolupar sistemes d’externalització, precarització i desprotecció legal per a aquells falsos autònoms i altres sectors precaritzats forçats a fer-ho. El privilegi es presenta com una explotació aguda i silenciosa.

Trabajar desde casa no era lo que imaginábamos: 70% de los teletrabajadores en Chile sufre estrés - La Tercera

Prevenció de riscos i teletreball

Amb el teletreball som nosaltres mateixos que assumim la responsabilitat i gestió del nostre espai de treball. I en conseqüència qualsevol mena d’accident o malestar que es pugui derivar de la nostra feina. En cas d’accident, la mútua ho qualificarà d’accident laboral o no. Tenim també riscos psicofísics que han augmentat amb el confinament com són insomni, estrès, angoixa, ansietat i depressió.

D’altra banda, es desconeix el dret a la desconnexió digital i es truca al telèfon privat, envien emails o forcen videoconferències fora de l’horari laboral. Un altre dels àmbits on el suposat privilegi es converteix en un maleït parany.

El teletreball, un desafiament per a l’anarcosindicalisme

Encara que se’ns pinti aquesta modalitat de treball com una panacea per al món laboral, no ho és: si alguna cosa ha demostrat el confinament és la necessitat que tenim com a éssers socials que som, d’estar en contacte directe amb els nostres companys, perquè els nostres interessos de classe els podem defensar colze a colze en el mitjà laboral i als carrers; perquè les nostres decisions col·lectives requereixen assemblees i passos a seguir col·lectivament; perquè la solidaritat es consolida presencialment en el dia a dia.

Els mètodes de seguiment, accessos, temps, registres, poden esdevenir un mecanisme de control que permeti a les empreses accedir a informació personal, justificar situacions de penalització o acomiadament, amb la indefensió que podem preveure.

Si bé el teletreball ens permet fer tasques que no requereixen presència física, no ha d’ocupar mai el 100% del nostre temps de treball. Això significaria la desconnexió del nostre mitjà social. És en aquest àmbit fonamental on ens desenvolupem com a treballadors i com a persones solidàries. En la mescla confusa d’habitatge i lloc de treball, sortim perdent com a classe treballadora. El capitalisme entra a les nostres cases i ens ven un discurs de fals privilegi, amb el qual pretén marcar diferències amb els nostres companys de classe.

El nostre desafiament continua sent el mateix de sempre: combatre els privilegis, les desigualtats i l’explotació capitalista, tant en el nostre centre de treball com als carrers. Apuntar a construir una societat igualitària i llibertària. Hem de desenvolupar estratègies i inventar eines per a enfrontar aquesta i altres noves modalitats de treball que signifiquin altres maneres d’explotació. Hem de desemmascarar el fals aspecte de privilegi del teletreball, el seu costat desestructurant de solidaritats, la seva vella recepta explotadora sobre els sectors precaritzats, la seva invasió de les llars i la pressió tramposa que exerceix sobre treballadores i treballadors.

Victòria obrera a Saint-Gobain

Equip Comunicació CGT Catalunya
Daniel Mulero. Redacció Catalunya
@BelierMulero

La direcció de Saint-Gobain, amb el pretext de tractar l’absentisme amb el Comitè d’empresa, va convocar una reunió el passat 25 d’agost. En arribar a la reunió, els sindicats (tenen representació al Comitè UGT, CCOO i CGT) es van trobar amb la comunicació de l’empresa que tancaria la fàbrica d’Arboç.

La decisió de la multinacional, que es dedica a la producció de materials per a la construcció o subministres per a la indústria d’automoció, com és el cas de la fàbrica de la comarca del Baix Penedès on produeix vidre; estava meditada des de fa molt de temps. El 2018 va fer una gran inversió a Polònia per produir vidre per al sector de l’automòbil, on es vol endur tota la producció, i en els darrers mesos s’ha estat produint al màxim de capacitat per acumular estoc en el magatzem de Bellvei. Cal afegir que Saint-Gobain va declarar 10 milions d’euros de benefici l’any 2019 a la fàbrica de l’Arboç. A més, davant de la intenció de marxar del territori, la Generalitat va oferir pagar gairebé tot el cost d’un nou forn per mantenir la producció (l’actual forn es troba al final de la seva vida útil). Així i tot, l’empresa es negava a negociar res i es mantenia ferma en la seva decisió plena de supèrbia.

Davant d’aquesta ofensiva patronal, la plantilla va decidir mobilitzar-se en una vaga indefinida que va començar el 6 de setembre. Les 120 persones que treballen s’han unit en una mobilització admirable. No només han secundat la vaga, sinó que, a més, han aconseguit el suport de tota la comarca (amb diverses manifestacions) i la participació de treballadors d’altres rams. Fet a destacar ha estat una Assemblea de Treballadors i Treballadores compromesa i mobilitzada que no ha deixat en cap moment de pressionar el seu Comitè per mantenir viva la lluita, alhora que els hi demostrava un suport absolut. Aquesta combinació de factors mostra una acció sindical a replicar en futurs conflictes.

“en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè”

Per contrarestar la jugada de l’empresa d’acumular estoc abans de tancar, es van formar tres piquets de treballadors i treballadores, de 24 h cada dia, a les entrades del magatzem de Bellvei. Amb cotxes de la mateixa plantilla es va bloquejar tota possibilitat de fer sortir el material del magatzem. Les pressions per part del sector de l’automòbil van ser fortíssimes, ja que aquesta planta produeix tot el vidre necessaris per al sector de l’automòbil de tot l’Estat (Opel, Ford, SEAT, Peugeot, Mercedes…). També va haver-hi pressions polítiques com la notícia que es va fer ressò en la premsa de què el Lehendakari basc va pressionar al President de la Generalitat per desfer el bloqueig (ja que amenaçava seriosament la paralització de múltiples fàbriques). L’empresa va denunciar aquest fet davant dels jutjats però la jutgessa del cas va declarar que en estar el polígon sense tots els permisos en regla i que els guals no eren legals (no tenien el permís per posar-los) no es podia desallotjar per la força els piquets.

El conflicte va assolir la seva màxima intensitat quan des del Departament d’Interior, i també a instàncies de la vergonyosa actitud antiobrera del Conseller d’Empresa i Coneixement Ramón Tremosa, es va atorgar la potestat d’actuació en el polígon a la BRIMO de Sabadell. S’estava preparant un desallotjament del piquet per la força bruta, tot i la sentència judicial. Però gràcies a la mobilització de l’AT tant per xarxes socials com a peu de carrer, i el centenar de persones que van acudir en suport de la defensa de la lluita, l’empresa va haver de recular en els seus posicionaments autoritaris i va seure a negociar el diumenge 20 de setembre.

Després de més de 15 hores de negociació, es va aconseguir un acord en els termes expressats en l’AT del 18 de setembre. L’acord garanteix el 100% dels llocs de treball amb una recol·locació de tota la plantilla dins del grup de Saint-Gobain amb priorització del fet que sigui en la fàbrica de Sekurit d’Arboç o en tot cas dins de Catalunya. Per aquelles persones que no vulguin continuar treballant s’han pactat unes indemnitzacions abundants: 15.000 € per menys d’un any d’antiguitat, 30.000 € amb menys de quatre anys d’antiguitat, i 30.000 € més seixanta dies per any treballat sense límits per als qui tinguin més antiguitat. També s’inclou una garantia de deu anys d’ocupació per la planta de Sekurit.

En resum, podem valorar aquesta lluita com una victòria perquè la correlació de forces era molt desigual: 120 treballadors i treballadores contra una grandíssima multinacional, però que la plantilla ha posat contra les cordes a la mateixa empresa, ja que la paralització de tot el sector automòbil era imminent. A més, en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè (i no al revés com malauradament hem vist molts cops). Aquesta lluita ha de servir per recordar que les victòries són possibles, i que amb la unitat d’acció en la classe treballadora tot és possible.


Més enllà de la vaga, la pressió

Equip Comunicació CGT Catalunya
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
(@UnNouMon)

La primera vaga documentada té una data tan llunyana com el 1152 aC durant el regnat de Ramsés III a Egipte: seixanta artesans que es van negar a treballar perquè no se’ls proporcionava el menjar i vestits acordats. Es desconeix el resultat d’aquella protesta però ben segur que no va ser el primer cop que aquest mecanisme es produïa, segurament tan antic com l’establiment de les relacions de poder a les societats.

Una vegada darrere l’altre són les classes socials baixes les que llaurem la terra, construïm, fabriquem, generem els béns i serveis que proveeixen de recursos la societat sencera però, especialment, als estaments alts de qualsevol estructura moderna organitzada per classes. Almenys, no en conec cap en què no sigui així.

El mecanisme de la vaga, les no emmarcades en un context revolucionari, és molt simple i per això tan efectiu: sense disputar un objectiu immediat de ruptura general del sistema de poder existent, deixem de fer la nostra part interrompent el circuit sencer i creant afectacions no desitjades per qui, institucionalment, mana (de tipus econòmic, alteracions de la normalitat, conflictivitat, etcètera). La vaga és col·lectiva, mostra en petites espurnes el potencial de revolta organitzada que tenim les classes no dirigents, la nostra capacitat numèrica i els peus de fang que suporta tot l’injust muntatge social.

Com han de reaccionar les classes dominants i els seus col·laboradors davant d’aquests desafiaments és prou clar: repressió, tortura, assassinats, presó, escarni. Per diferents raons que no entraré al detall, entre elles que molts avantpassats/ades van confrontar la reacció pagant un preu molt alt, actualment el sistema permet en les anomenades ‘democràcies occidentals’ certes batusses locals. Això sí, actuant activament per a soscavar-les totes amb mètodes no tan evidents o directes.

“no podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és”

Malgrat que la doctrina neoliberal fa molts esforços perquè interioritzem la inutilitat de les vagues, no se n’acaben de sortir. El cas paradigmàtic són les polítiques TINA, There Is Not Alternative, dels governs Thatcher i tan clarament implantades a l’estat espanyol durant el període de crisi financera del 2008: feu el que vulgueu, que no cedirem en res. La vaga es buidava així del seu caràcter funcional pel replegament estatal i patronal per suportar els nivells de lluita que calculaven que es produirien. Nivells de lluita resultants de dècades de pau social i submissió del sindicalisme majoritari.

El seu càlcul de conflictivitat va ser correcte, però alhora TINA és mentida. La no cessió a la lluita dels treballadors i treballadores no es deu a la voluntat indestructible del nostre enemic, sinó únicament al fet que no hem aplicat prou pressió per obligar-los.

No podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és. De la mateixa forma que una espasa no fereix a ningú: ho fa la força amb què colpegem o pressionem en el cos del contrari. La vaga pot ser tan inofensiva com un ganivet empunyat per un nen de quatre anys o perillós si ho fa una persona adulta experimentada. No és ni menys ni més que una eina de canalització de pressió col·lectiva, la clau és, doncs, la pressió amb la qual fas servir una bona eina.

Després del quinquenni més dur de la crisi financera segurament moltes persones recordem les conseqüències sintetitzades en un dels eslògans fets servir llavors per padefos o esquirols ‘pota negra’, però no només per ells: les vagues no serveixen. Un cop superat aquest període vam començar a comptar petites o clares victòries i ‘Les vagues no serveixen’ va passar a ser el titular irònic d’un cert canvi de dinàmiques.

El prestigi de la lluita es va recuperar, funcionava, era útil de forma visible no únicament perquè cal resistir. Només en l’any 2019, per posar un exemple, 10 seccions de sindicats de la CGT de Catalunya, van guanyar completament els seus conflictes mitjançant la vaga i aquest boca-orella genera resultats en forma tant d’increments d’afiliació com d’acceptació dels mètodes de confrontació que defensem. Ara bé, és probable que el context de guanys empresarials també va facilitar que no hi hagués tants enrocaments davant les afectacions de les lluites.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-1.png

Cal superar les expectatives de dany que contempla la nostra empresa o govern. Per fer-ho, si apliquem un pla de lluita previsible difícilment els podrem situar fora de la zona de confort. A cada conflicte l’oponent té uns punts febles específics que cal concretar i on centrar els esforços per crear el màxim dany possible, socialitzar els conflictes seguint els nostres acords congressuals i no limitar-se amb el que l’altra part ja té previst. És necessari tenir present que les vagues desgasten molt a les seccions sindicals que estan en el conflicte i per això la solidaritat del sindicat és la resposta per crear i estendre altres focs secundaris que contribueixin a l’esforç central, ajudant a amplificar suports i recursos.

És molt important i necessari reflexionar-hi sobre com potenciar les vagues i conflictes, ara que estem entrant en el túnel d’una nova Crisi. Reflexions que calen no només per aquest trajecte, sinó especialment quan entrem a la següent fase del cicle econòmic per a sortir-ne reforçats com a classe.
Podem debatre d’aquestes i altres qüestions per donar resposta col·lectiva. Els propers 10 i 11 d’Octubre els sindicats de la CGT de Catalunya debatrem les propostes que qualsevol afiliat o afiliada presenti a debat davant la situació de crisi econòmica i sanitària existent.

Preparem la resposta.

Montajes Rus acomiadarà més de 150 treballadores de les mines

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Acord entre el Comitè d’Empresa i la Direcció de Montajes Rus per acomiadar entre 154 i 162 treballadores de les mines de Vilafruns (Berguedà). La CGT, segon sindicat al Comitè, es desvincula de l’acord en considerar-ho “molt millorable”.

Montajes Rus, empresa subcontractada de la minera Iberpotash, que explota les mines de Vilafruns, situades entre Balsareny i Sallent, acomiadarà més de 150 treballadores després d’arribar a un acord amb la majoria de sindicats del Comitè d’Empresa (CCOO, UGT i CSC-Intersindical). 

El conflicte esclatà a finals de juliol, quan la direcció de l’empresa anuncià un ERO que afectava a 248 treballadors. Es dóna la situació que el passat juny van morir dos treballadors de l’empresa en diferents accidents laborals a la mina d’Iberpotash de Vilafruns. L’últim d’aquests accidents, ocorregut el passat 25 de juny, la direcció d’Iberpotash va aturar la producció a la mina per a que un grup d’experts revalués la situació a la mina i les mesures de seguretat.  Davant de l’aturada de la producció Montajes Rus plantejar l’expedient de regulació.

En un primer moment, tant el Comitè d’Empresa com la plantilla de Montajes Rus van rebutjar l’acord i van començar les mobilitzacions. En diverses ocasions els treballadors de Vilafruns, juntament amb companys de les mines de Sallent, es van concentrar en protesta pels acomiadaments, tallant diverses vies i l’entrada a la mina per mostrar el seu rebuig a la proposta de l’empresa.

“aquest acord no és el millor possible i pot ser traumàtic per moltes famílies”

Les negociacions van continuar fins el passat 18 d’agost, en que el Comitè d’Empresa va arribar a un acord amb la direcció de Montajes Rus per l’aplicació de l’ERO. L’acord arribà amb una rebaixa del nombre de persones que perdrien el seu lloc de treball, passant de 248 a entre 154 i 162, un marge que encara està per definir. En aquest acord es defineixen les condicions dels acomiadaments, amb unes indemnitzacions de 23 dies per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats; amb un primer pagament d’11.000€ i la part restant 60 dies després. Estableix també aquest acord que es crearà una borsa de treball amb els empleats acomiadats, de forma que, en el supòsit que l’empresa necessiti fer noves contractacions, els primers en ser contractats haurien de ser aquells treballadors que han perdut la feina arrel d’aquest acord. L’acord va ser ratificat el dia 18 per l’assemblea de treballadors de la mina.

La CGT en contra de l’acord

La CGT és el segon sindicat més gran a l’empresa, i ha estat des del primer moment el sindicat que ha atiat la lluita i encoratjat a la plantilla a no desistir de les mobilitzacions com a mesura i posició de força davant les negociacions que Comitè d’Empresa i direcció estaven duent a terme, en les que el sindicat també hi participava. En aquest sentit, la participació de la CGT a les negociacions buscaven en tot moment un acord favorable pels treballadors, fet que consideren no s’ha acabat donant. És per això que CGT no ha signat l’acord en considerar que “no és el millor possible ni molt menys i pot ser traumàtic per a moltes famílies, sobretot en el context d’una comarca empobrida i amb poca feina”.

Segons un comunicat emès per la CGT Berguedà, federació a la qual pertany la secció sindical de Montajes Rus, els anarcosindicalistes no poden estar d’acord amb la pèrdua de llocs de treball i amb l’amenaça de més precarització de les condicions de treballs dels qui es queden treballant. Asseguren, així mateix, que continuaran lluitant per la seguretat al treball, per unes millors condicions laborals i per la conservació del treball a la comarca.

Acord a Nissan

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Els treballadors i treballadores de la multinacional japonesa aproven l’acord entre el comitè d’empresa i la direcció per posposar el tancament, amb el que no hi haurà acomiadaments fins desembre del 2021.

Després de l’anunci l’ERO d’extinció que va presentar Nissan el passat mes d’abril, que suposa el tancament de les factories catalanes de la Nissan afectant directament i indirecta 25.000 llocs de treball; després de 100 dies de vaga indefinida interrompuda i mobilitzacions constants de la plantilla, després d’hores i hores de negociació, els sindicats presents al Comitè d’Empresa i la direcció de la multinacional arribaren a un acord el passat dia 5 d’agost. Un acord que va ser ratificat per l’àmplia majoria de la plantilla de la Nissan el 6 d’agost.

L’acord recull una divisió per trams d’edat de les treballadores en funció de la qual varia la indemnització. Així, pels majors de 55 anys s’ha pactat un programa de prejubilacions que assegura el 90% del salari fins els 62 anys, un 85% del salari als treballadors entre 51 i 54 anys, i s’obre la porta a sol·licitar la baixa voluntària als menors de 50 anys amb 60 dies per any treballat sense límit de de mensualitats. Tindran, a més aquest últim col·lectiu, prioritat en la recol·locació de les empreses que poguessin substituir la Nissan.

Però més enllà de les indemnitzacions, l’acord no garanteix la reindustrialització i el manteniment de l’ocupació, que era un dels objectius de mínims de la CGT. A més a més, el futur de totes aquelles empreses que depenen de la Nissan queda enlaire. Les treballadores de subcontractes i proveïdors queden en una situació d’indefensió per no pertànyer a la plantilla de Nissan. Un acord que, en definitiva, no acaba d’agradar a la Federació del Metall de la CGT de Catalunya (FEMEC).

“la lluita no s’acaba amb aquest acord”

Segons aquesta federació, Govern, Generalitat, Patronal i sindicats (“grocs”) solen oblidar els seus compromisos amb la plantilla i buiden de contingut les qüestions més esperançadores, com és la reindustrialització de la factoria i, en general, del teixit industrial català. El cas és que l’acord no garanteix la continuïtat dels llocs de treball de la multinacional nipona i, tampoc, els de les empreses que depenen d’aquesta. Tanmateix, la lluita no s’acaba amb aquest acord. 

Per la FEMEC, aquest acord permet “aixecar un mur de contenció a les pretensions de tancament”. Els i les metal·lúrgiques aposten per ampliar i socialitzar la lluita de les 25.000 treballadores que veuen perillar el seu lloc de treball. Una de les empreses proveïdores de Nissan més grans és Acciona, la qual ja ha presentat un ERO que afecta a la totalitat de la plantilla, 500 treballadores que, a hores d’ara, estan en peu de guerra.

La federació interpel·la, també, a les administracions el compromís de mantenir els llocs de treball i de recanvi industrial un cop la multinacional japonesa faci efectiva la seva marxa de Catalunya, assegurant que no confien en les seves paraules i que, per això, cal continuar lluitant. I és que la continuïtat del teixit industrial de Catalunya no és quelcom que afecti només als treballadors i treballadores de Nissan, sinó que és una qüestió de futur, que afecta a la totalitat de la població catalana. Per això, la FEMEC insisteix en que “la lluita no s’acaba amb aquest acord”, sinó que continua per “una indústria pública, ecològica, en mans de la classe treballadora i al servei del progrés i de la gent”.

L’acord a Nissan no ho garanteix, però la lluita no s’acaba aquí. Continua.