Categoria: Sindicalisme

Suma Thinking Digital s’enfronta a quatre judicis per vulneració de drets fonamentals

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

L’empresa va acomiadar a tota l’afiliació de CGT a l’empresa quan pretenien convocar eleccions sindicals

Suma Thinking Digital és una petita agència de marketing digital que té Naturgy com a client principal. L’any 2019 va facturar gairebé 2’5M€. El seu domicili social està ubicat al carrer Tuset de Barcelona.

Els companys i companyes de SumaTD, han viscut tota una odissea en l’intent de convocar eleccions sindicals. Després d’una Assemblea de Treballadors i Treballadores, a la qual es va proposar la convocatòria, tota l’afiliació de CGT a l’empresa va ser acomiadada. Ara per ara, es troben enmig d’un procés judicial per tal d’aconseguir la nul·litat i la consegüent reincorporació.

Però anem un mica enrere per conèixer millor que és el que ha passat a l’empresa, i veiem com els passos d’aquesta han jugat en contra dels seus propis interessos, a més de vulnerar els drets laborals i sindicals de totes les treballadores.

Les primeres alarmes salten quan, després de la vaga del 8M de 2019, secundada gairebé pel 80% de la plantilla, totes les treballadores reben un email on l’empresa les obliga a informar amb tres dies d’antelació de qualsevol intenció de participar en una vaga sota l’amenaça d’imposar una mena de serveis mínims, segons el qual, un nombre indeterminat de treballadores haurien de renunciar al seu dret a vaga per tal de no interrompre el servei contractat amb Naturgy.

Aquest intent de mantenir submisa a tota la plantilla, va ser tot un fracàs per part de l’empresa, que va deixar palès el seu desconeixement i la seva ignorància envers els drets socials i els de les treballadores, ja que finalment es va veure obligada a recular. Òbviament, tots aquests moviments, van despertar inquietuds en les treballadores, que ho varen comentar perplexes durant setmanes a les estones de descans.

Podríem pensar que coaccionar a totes les treballadores per tal que no facin vaga és prou greu, que ho és, però no ens aturem, seguim endavant que encara ens queden més coses per descobrir.

Durant els següents mesos, l’empresa pren la política d’acomiadar a tothom qui pot sense la presència de cap representant de les treballadores i amb amenaces de rebaixar la quitança si la persona afectada consulta a un advocat abans de signar el document. En definitiva, s’aprofita del desconeixement d’algunes de les treballadores, que d’un dia per l’altre, es troben cridades al despatx amb una carta d’acomiadament i sense cap mena d’assessorament. Un fet greu en si mateix, però encara més si tenim en compte que des de la vaga del 8M de 2019 fins al dia d’avui, l’empresa acomiada gairebé al 30% de tota la plantilla.

Enfront d’aquesta situació, un dels treballadors, decideix de bona fe demanar explicacions pels acomiadaments a la direcció de l’empresa, que respon dient no tenir cap obligació cap als treballadors i convida, amb una tonada amenaçadora, a tothom qui vulgui informació a passar-se pel despatx. En aquell moment, totes poden entendre quines en poden ser les conseqüències…

La situació comença a ser insostenible i es gesta la idea, entre diverses companyes, de sindicar-se i constituir una Secció Sindical. Ho comencen a parlar durant els descansos, amb la mala sort que arriba a orelles de la direcció de l’empresa. Que no trigarà a enviar a un dels seus gossos fidels amb amenaces de tancar l’empresa si no desisteixen en la iniciativa. I és que l’empresa sap el que pot implicar una organització sindical: ja no podria fer i desfer al seu gust com fins ara.

Així doncs, passen les setmanes, i es respira el malestar a l’ambient. La por de no saber si demà poden ser un d’ells les víctimes d’un acomiadament arbitrari i la desconfiança de la gestió a l’empresa van en augment entre les treballadores. Però la feina segueix arribant així com els maldecaps personals que pugui tenir cadascú, així que les agressions patides contra la plantilla queden en segon pla.

Però el caciquisme de l’empresa no té límits. Resulta que a Suma Thinking Digital no li agrada que les seves treballadores gaudeixin del seu temps de descans. La direcció de l’empresa es posa de mal humor quan s’apropen les vacances i reacciona, com un infant, deixant de respondre quan tractes de comunicar-te amb ella. I és que, una de les companyes responsables d’un dels departaments de l’empresa ens ha fet saber que va ser degradada i la van retirar dels projectes que portava després de tornar d’unes vacances que l’empresa no veia amb bons ulls, malgrat que aquestes eren de la seva lliure elecció.


I aquesta va ser la gota que fa vessar el got. Com a resposta a les actituds de l’empresa, quatre treballadores s’afilien a la CGT i es constitueix Secció Sindical a l’empresa. Se sol·licita mitjançant burofax, una reunió urgent amb l’empresa per tal de tractar les diferents problemàtiques que afecten les treballadores, però no hi ha cap resposta. De nou, guarden silenci, com si la cosa no anés amb ells. Enfront de les dificultats per comunicar-se amb l’empresa, la Secció Sindical decideix proposar a l’Assemblea de Treballadors i Treballadores la convocatòria d’eleccions sindicals.

Durant aquelles setmanes, els drets de les treballadores, especialment els d’aquelles implicades en l’activitat sindical, es veuran minvats. Les jugades de l’empresa per tal d’aconseguir un acomiadament justificat són infinites. La més greu, una que implica una modificació substancial unilateral i injustificada de les condicions laborals. Modificarà l’hora d’entrada i de sortida així com la flexibilitat horària diverses vegades sense preavís per tal d’aconseguir faltes de puntualitat i poder justificar d’aquesta manera un acomiadament disciplinari. Però hi ha qui coneix i reivindica els seus drets, així que novament es veurà obligada a recular.

Es recullen les signatures necessàries per portar a terme l’Assemblea i es convoca a totes les companyes. Però el caire mafiós propi de l’empresa no va trigar a fer-se notar, ja que segons explica un treballador, l’empresa va tractar de coaccionar per tal d’aconseguir el vot contrari a la convocatòria d’eleccions. I és que, aquesta es va dedicar a reunir-se individualment amb gairebé tota la plantilla instant-los a reconsiderar el sentit del seu vot a l’assemblea sota l’amenaça de retirar suposats privilegis. Fins i tot va arribar a oferir diners als integrants de la Secció Sindical per tal d’oblidar-se del tema.

Però malgrat tots els inconvenients, l’Assemblea es va portar a terme, cosa que no va agradar gens a l’empresa. Motiu pel qual, dos dies després, tota l’afiliació de CGT a l’empresa va ser acomiada. Ara, totes elles lluiten per la nul·litat, coneixedores que tenen totes les de guanyar i que aquesta vegada, qui l’ha ben pifiada és Suma Thinking Digital, que s’enfronta a quatre judicis per vulnerar drets fonamentals.

Qui també n’és coneixedora que ha fet el ridícul i que necessita una bona lliçó sobre lleis laborals i sindicals és la direcció de l’empresa. No n’ha tingut prou amb les barbaritats perpetrades a l’entorn laboral, que ara recorre novament a la coacció per tal d’obligar a les acomiadades a acceptar un acord consistent en rebre el doble de la improcedència i què implicaria deixar sense repercussions tot el seu historial d’abusos. Es tracta d’unes querelles contra la llibertat d’expressió i d’activitat sindical en què reclamen un total de 30.000 € per unes suposades injúries i calúmnies, que realment no són més que el producte del dret a l’activitat sindical i de llibertat d’expressió. T’imagines que et demanin 10.000 € per fer like a una publicació? No cal dir res més.

“Qualsevol vaga és essencialment política”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rubén Paez. Redacció Catalunya

Parlem amb Francisco Garrobo, un conegut militant dels moviments socials de nou barris, participa d’espais com el sindicat d’habitatge, el 3 voltes rebels, les xarxes de suport mutu, Nou barris LGTBI i és militant del Partit Pirata i de la CUP Nou Barris. Aquest novembre ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per participar en un piquet a la vaga del 8N de 2017.

Quan vas començar a militar als moviments socials?

Doncs vaig començar polititzar-me més durant el 15M, i després vaig començar a participar en grups d’habitatge del barri, sobretot a Ciutat Meridiana, aturant desnonaments i a partir d’aquí sobretot vaig començar a treballar en el tema dels desnonaments a Nou Barris, centrats, sobretot, a Ciutat Meridiana. 

No és el primer cop que pateixes la repressió per la teva militància, explica’ns-ho. 

Fins ara els mossos de Nou Barris m’han obert 14 procediments judicials, dels quals 6 han arribat a judici. Una vegada, fins i tot, em van acusar d’intentar ocupar una casa durant una ocupació fallida en la qual ni tan sols hi era, només per què segons un mosso hi havia algun amb la cara tapada i amb una complexió semblant a la meva… una altra cosa no, però repressió n’he patit de totes les menes. Crec que és per què els mossos es pensen que sense mi, alguns moviments socials de Nou Barris no funcionarien, cosa que, per sort, és una ximpleria. Jo només sóc un més dels que al barri es juguen la cara. Però és evident que hi ha a la comissaria de Nou Barris una dinàmica de persecució cap a mi. El caporal em va dir fa poc que cada cop que em vegi a un desnonament em posarà una multa per llei mordassa i una altra per delicte contra la salut pública, perquè sembla que impedir desnonaments durant una pandèmia posa en risc la salut pública però deixar a una família amb nenes al carrer no.

Per què creus que et persegueixen?

És evident que busquen ofegar els moviments socials amb la por, és la seva tàctica. Tractar a un sindicat d’habitatge com un moviment delictiu és la seva manera d’intentar que la gent no surti al carrer. És el mateix a tot arreu, quan van intentar equiparar els CDRs amb organitzacions terroristes o la persecució de militants de sindicats combatius, fins i tot la premsa que es produeix fora dels grans mitjans està patint molta persecució. Crec que el seu objectiu és eliminar qualsevol dissidència, el meu cas no és el primer, i segur que no serà l’últim. A aquelles persones que, com jo, som més visibles ens ataquen per debilitar la lluita, però per sort això no funciona així. Els moviments horitzontals són més grans que les persones, si m’empresones, les lluites a Nou Barris continuaran, i potser fins i tot amb més força.

Tres anys i mig pel piquet del 8N de 2017, deu ni do. En què va consistir el piquet d’aquell dia i què t’han imputat?

Com sabeu, era una vaga convocada per la Intersindical. De fet, jo era molt crític amb aquella convocatòria, però com cada vaga general, es va crear un piquet unitari al barri i en aquell context del 155 i l’enorme repressió política vaig decidir participar-hi, com vaig participar en la vaga del 3 d’Octubre, i a totes les que he viscut. El piquet unitari es va convocar a Via Júlia, el componíem unes 100 persones i va desembocar en un tall a la ronda. Realment no va passar res extraordinari ni va haver-hi més tensions de les habituals en una acció d’aquestes característiques. De fet quan portàvem una estona els mossos ens van demanar que obríssim un carril almenys i després de parlar-ho la gent va accedir a fer-ho. El tall va durar 3 hores i vam decidir vam marxar pacíficament. No vaig ser ni tan sols identificat formalment durant la jornada, però els mossos que van venir em van reconèixer. No és la primera vegada que em passa com ja us he explicat. A la sentència, tot i que queda clar que no va haver-hi violència i, fins i tot un mosso va declarar que vaig col·laborar per rebaixar la tensió, diu que les retencions que vam crear van “violentar” les persones que les van sofrir, en una interpretació que recorda a la doctrina Marchena, i per tant em van declarar culpable d’aldarulls i desordres públics. I com que, pel meu historial, em consideren reincident, em van condemnar a tres anys i mig. 

Érem quatre acusats a la causa. A un altre company que estava acusat del mateix delicte, li ha caigut un any perquè no tenia antecedents. Els altres dos companys acusats han estat absolts, suposo que per què tenen tots dos més de 70 anys i feia lleig, i els deixen fora pel mateix pel qual a mi em condemnen. Tots quatre érem allà i no vam fer res d’especial. A mi m’imputen per què un mosso em va reconèixer, per res més. I el més greu és que el fet que ens trobéssim en el context d’una vaga general totalment legal no va ser tingut en compte pel jutge, ja que la vaga és un dret fonamental i empresonar algú per participar-hi és una vulneració a aquest dret, cosa que em sembla molt greu. Per mi això és una de les coses més greus per què si perdem els recursos i vaig a presó, seria acceptar que la participació en un piquet pot ser motiu en si mateix de delicte. És un reforçament terrible del codi penal i un cop molt fort al dret a vaga. El jutge a la meva sentència arriba a dir que era una manifestació política i no un piquet per què considera que era una vaga política.

“el meu cas no és una qüestió personal, es tracta de defensar el dret a vaga”

Explica’ns com va anar el judici quina va ser l’actitud del jutge.

Va haver-hi tres jutges i el que va donar la cara ens va semblar un jutge bastant tranquil, però un altre d’ells ha estat involucrat en diversos temes, entre ells també va ser un dels que va negar el segon grau a Jordi Cuixart. La senyora fiscal insistia reiteradament en el fet que es tractava d’una manifestació política, saltant-se la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya. Van cridar a testificar a un motorista que sabem que té militància feixista, per dir-ho així. Es va presentar al judici (la fiscal semblava la seva advocada) i fins i tot el nostre advocat li va anar a preguntar si havia tingut incidents anteriors amb l’independentisme, al que va respondre que sí. Més tard es van presentar uns 10 mossos aproximadament i tots aquells preguntats per la suposada agressió a aquest senyor van respondre que no va existir. No obstant això, el jutge en la seva sentència afirma que hi va haver agressió. També van ser preguntats per la violència d’aquest dia, tan sols dos mossos van dir que van veure situacions de tensió que podrien derivar en violència, la resta de mossos van negar les situacions de tensió: van assumir que no hi va haver més tensió que en qualsevol altra manifestació o tall de carreteres, fins i tot alguns van al·legar que els manifestants van col·laborar en tot moment per evitar que la tensió pogués anar a més. Però el jutge assumeix únicament les paraules dels dos primers i, a més, afegeix comentaris per justificar la violència de la manifestació. Els nostres testimonis van reivindicar el mateix i el jutge ni tan sols ho té en compte. És un judici farsa.

Com el que estem veient últimament amb el Javi Gallardo o amb tants d’altres represaliats a l’estat espanyol. El meu sols és un més.

No creus que has tingut un judici just?

Home sembla molta casualitat que el judici del meu company Moisès amb el motorista, que l’acusa d’agressió al mateix piquet, ha caigut a la mateixa sala i al mateix jutge que ens ha condemnat. Al Moisès l’ha denunciat un motorista que diu que el va agredir durant la mateixa jornada, i tot i que cap dels més de deu mossos d’esquadra que es trobaven al piquet ha declarat haver vist cap agressió i tot i que el denunciant és un destacat militant d’extrema dreta que en la seva declaració ha dit que no és la “la primera vegada que té problemes amb un independentista”, el cas continua endavant. Les meves defenses em recomanen que no digui res, així que no diré que tot plegat fa pudor de les clavegueres de l’estat. Aviat el col·lectiu Solidaritat Perifèrica de Nou Barris penjarà uns vídeos sobre la trajectòria dels tres jutges que han estat involucrats al nostre judici. Us demano que els veieu, les imatges parlen per si soles. Que cadascú tregui les seves conclusions. 

El meu advocat creu que en l’apel·lació l’acusació caurà per què no es sustenta en res, quantes vegades hem sentit que els mossos i altres cossos repressius tenen a un jutjat presumpció de veracitat, sempre en contra d’activistes? Doncs al nostre cas, cap d’ells van veure violència i fins i tot dos d’ells van declarar que l’actuació dels manifestants va impedir que la tensió inherent anés a més. Però sembla que la paraula de la policia només es té en compte quan serveix per incriminar. Han adoptat la doctrina Marchena per parlar de violència allà on no hi va haver res més que una protesta legitima i pacifica.

Com esteu treballant l’apel·lació?

Doncs la meva defensa està molt emprenyada per què consideren que el jutge es va extralimitar en portar a declarar al motorista que acusa injustament a en Moisés, ja que és una causa diferent, cosa completament irregular, i a sobre el meu advocat no el van deixar interrogar-lo, cosa que és causa d’indefensió, i també demana que es tingui en compte (ja és irònic) les declaracions dels mossos que van declarar que no va haver-hi violència, però sobretot volem fer èmfasi que el dret a vaga és un dret fonamental i participar d’un piquet sense violència forma part d’aquest dret. Per tot això considerem que s’hauria de suspendre el judici i demanem al TSJC la nostra absolució d’acord amb la mateixa sentència, que si la llegeixes no demostra cap delicte i és només retorçant el codi penal que el jutge pot treure’n un delicte, i menys una condemna tan dura. Creiem que hauria de ser fàcil guanyar l’apel·lació, però és clar, a veure qui instrueix el cas… És una loteria i ho sabem, segons com ho vulgui interpretar qui o jutgi, podria anar a la presó, això està clar. Però si això passa estem decidint d’anar a totes les instàncies i recórrer fins a Estrasburg si cal per defensar la nostra innocència i, sobretot, el nostre dret a participar d’una vaga reivindicativa.

Tens confiança en la justícia?

Fa unes setmanes vam commemorar el 25 N, i quantes vegades veiem com agressions masclistes i LGTB-fòbiques ni tan sols s’accepten a tràmit i molt menys com a crims d’odi?, i a mi em demanen tres anys i mig… crec que de vegades el que es jutja realment és qui resulta molest per al sistema, qui és un problema i qui no, i incloc els delictes comuns o els de corrupció, que no representen un problema i se’ls jutja d’una altra manera a quan el que es tracta és un tema polític que desafia el sistema. Tot i que en realitat, tot és política, qualsevol vaga és essencialment política, parlar de què una vaga és il·legal per ser política és un sense sentit. Una vaga per tombar una reforma laboral elaborada per un govern, és una vaga política. La justícia espanyola mai ha pogut o no ha volgut deslliurar-se del franquisme.

Et queda alguna altra causa pendent ara mateix?

He tingut sort i a l’acusació per participar en un desnonament al carrer la Jota de Nou Barris no ha estat acceptat a tràmit, però tinc un altre judici per haver estat en la rebuda de l’autobús dels feixistes de “hazte oir”, on m’imputaven un delicte d’odi. Un policia em va reconèixer i em va imputar. Aquell dia només estava allà, i està documentat que no vaig fer res, només vaig estar fent fotos, és el que us deia, em tenen fitxat i m’ho imputen tot. 

És un judici on també estan imputats companys de la IAC, companyes anarquistes i de l’esquerra independentista, que només volien deixar clar que l’extrema dreta no era benvinguda. Espero poder celebrar el judici en llibertat i no des de la presó, ja veurem.

Què és el que diu l’auto i les conclusions finals del judici?

Doncs em consideren el líder per haver mediat per obrir un carrer de la carretera. Com que sóc conegut per la meva militància carreguen contra mi. A una ocupació al carrer Pablo Iglesias que va sortir malament, un home amb la cara tapada va sortir corrents i a l’atestat policial diu “creemos que por la complexión es Francisco Garrobo, habitual de las manifestaciones del barrio”. Jo ni estava allà aquell dia.

Et planteges deixar la militància?

Lògicament a partir d’ara haig d’anar molt amb compte per què amb aquest judici obert una altra detenció podria significar presó preventiva, així que potser no puc estar tant a primera línia… hi ha molts altres treballs, però no penso deixar mai la meva militància, ni deixaré de manifestar-me. Tot i això, sé que si jo haig de fer un pas enrere, altres companys faran un pas endavant.

Com veus la situació actual dels moviments socials?

Jo sóc optimista, crec que sobretot a l’habitatge estan sorgint molts moviments i lluites transversals i molta gent s’està polititzant. Estan tocant coses tan bàsiques… l’educació, la sanitat… Això genera respostes molt fortes i la pandèmia ho ha enrarit tot, però la gent que està treballant a les xarxes de suport de barri o als sindicats d’habitatge, estan fent un treball increïble. Cada vegada és més a prop la creació d’espais de lluites compartides, i això és molt gran.

Què els demanes als sindicats?

Als combatius, dels altres no espero res… Res, que pensin que el meu cas no és una qüestió personal. Es tracta de defensar el dret a vaga i no deixar que el criminalitzin. I donar les gràcies per tot el suport que estem rebent, ens fa més forts i ens ajuda a continuar.

2020: La CGT de Catalunya en dades

Equip Comunicació CGT Catalunya
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Es superen les 3.000 noves afiliacions anuals. Quart any consecutiu de superació de màxims històrics

18350 persones afiliades. Nou any de màxim amb un increment net del 8% respecte un any enrere

Les noves afiliacions es reparteixen pràcticament al 50% entre dones i homes

Sens dubte aquest 2020 quedarà marcat per l’arribada de la pandèmia de COVID19 que ha trasbalsat tots els aspectes de les nostres vides. El sindicat ha hagut d’adaptar-se ràpidament als canvis bruscs per tal d’oferir respostes a l’emergència sanitària, caos en la distribució d’EPIs, lluites contra els ERTOs, anàlisis de les normatives, així com la forma de trobar noves formes de coordinació i lluita col·lectiva. Aquest shock ha estat aprofitat per empreses i governs per justificar nous retrocessos en matèria de drets i condicions laborals, enfront dels quals el sindicat ha estat un cop més mur de contenció i espai de lluita.

Hem continuat fent vagues, campanyes, concentracions o manifestacions malgrat els impediments i dificultats. Aturant ERTOs a serveis públics o purament privats, presentats amb l’únic interès de satisfer cobdícia empresarial.

Voldríem, en aquest moment de fi del període anual, fer una aturada i revisar quatre pinzellades de les dades referents a la situació del sindicat i la seva influència dins la classe treballadora a Catalunya.

Creixement de l’afiliació

Tot i un cert fre en els mesos de confinament degut al tancament de seus del sindicat o empreses, arribem per primer cop a les 3000 altes anuals, concretament 3031. És el quart any consecutiu de superació de registres anteriors. La mitja de les altes dels darrers 4 anys és un +71% més elevada que la mitja d’altes dels 4 anys anteriors.

Pel que fa al total net entre altes i baixes, arribem a les 18.350 afiliats i afiliades, un increment del 8% d’afiliació respecte de les persones sindicades a desembre de 2019.

Afiliació per gènere

El 2020 s’han organitzat als sindicats de la CGT de Catalunya pràcticament el mateix número de dones (49,8%) que d’homes (50,02%). Un petit increment respecte de l’any passat on les entrades de dones suposaven el 48% de les altes.

Aquesta tendència ja de fa temps està modificant clarament la composició del sindicat a nivell de gènere, que pel que fa a tota l’afiliació és el dia d’avui del 39,6% dones i 60,04% homes.


Afiliació per edat

Les noves altes del 2020 als sindicats de la CGT de Catalunya estan en línia amb l’edat mitjana per trams dels assalariats/ades segons IDESCAT. Tenim un lleuger increment en el tram de menors de 30 anys i de més de 60 anys respecte a les noves afiliacions de 2019.

Expansió a empreses i eleccions sindicals

El creixement que estem experimentant s’articula en la creació de noves seccions sindicals pel territori. Conèixer el seu increment total i distribució és força complicat doncs cada sindicat territorial té la seva pròpia gestió.

El que sí que podem fer és observar a quants processos electorals hem participat un determinat any respecte dels que es van fer 4 anys enrere. El valor no representa la totalitat de les nostres seccions, doncs no es mostren les que no es presenten a eleccions, però sí que marca una tendència prou propera.

Ara bé, aquest any i el següent no es podrà fer aquest estudi a causa de l’impacte de la pandèmia als centres de treball, el que desvirtua les dades per poder comparar. L’aturada dels processos d’eleccions durant gairebé 4 mesos i la represa d’aquests a baix nivell (molts comitès on som presents estan postergant la renovació a l’any vinent) fa que no podem tenir visions homogènies.

Amb dades del mes de novembre, s’han fet aproximadament 3279 eleccions sindicals a Catalunya aquest 2020, el que suposa només el 52% de les de 4 anys enrera.

De les ja realitzades, es constata forts increments de la CGT a noves empreses dels sectors sanitaris, neteja, sector social així com en l’àmbit territorial, especialment al Camp de Tarragona i Àrea Metropolitana de Barcelona.

Respecte a la representativitat de les eleccions de 2016, incrementem en uns 0,71 punts aquest 2020. Cal, de nou, tenir en compte que moltes empreses on estem presents han postergat els processos d’eleccions pel 2021, pel que caldrà esperar al any vinent per tenir una foto més exacta. El que sí que es pot constatar és que segueix el lògic increment de representació a conseqüència de l’organització de la nova afiliació en més seccions sindicals per tots els sectors productius.




El SARA reclama més recursos contra la violència masclista i major conciliació

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Les treballadores municipals de Barcelona especialitzades en atenció a persones que han patit violència masclista exigeixen més recursos i més conciliació

Durant els darrers anys les treballadores del Servei d’Atenció Recuperació i Acollida (SARA) han dut a terme una doble lluita per exigir millores al servei. Per una banda, demanen acabar amb la sobrecàrrega de treball i exigeixen més recursos per a atendre a les víctimes de la violència masclista. D’altra banda, des de fa tres anys, reclamen un acord horari en condicions d’equitat amb la resta de treballadores dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Fartes d’esperar, i de tantes dilatacions, les darreres setmanes han sortit al carrer per a fer-se sentir amb l’objectiu d’aconseguir millorar les seves condicions laborals i oferir una millor atenció a les dones, infants i adolescents que han viscut situacions de violència masclista.

El SARA és el servei referent en atenció d’urgències, acollides i atenció ambulatòria a persones que han patit situacions de violència masclista de la ciutat de Barcelona. Les treballadores d’aquest servei van organitzar-se anys abans de la municipalització del 2016, any en que el servei va ser internalitzat com a resultat d’un pacte pressupostari entre el govern municipal de Barcelona en Comú i la Candidatura d’Unitat Popular. La CUP va pressionar durant la negociació dels pressupostos municipals d’aquella legislatura per tal de que es municipalitzessin els serveis d’atenció a violència masclista de la ciutat. D’aquella negociació pressupostària en va derivar la internalització dels PIAD (Punts d’Informació i Atenció a les Dones) i el SARA. No es va signar un acord de condicions laborals fins el 2017 i des d’aquell moment aquest acord, en el cas del SARA,  s’ha estat incomplint per part de l’Ajuntament en reiterades vegades. La  municipalització va portar millores significatives a tots dos serveis –tant a nivell tècnic com en les condicions laborals de les treballadores- i va ser una aposta valenta, però alguns aspectes fonamentals han quedat a mig fer, el que ha generat un conflicte entre les treballadores del servei i la regidoria l’administració que a hores d’ara encara no està resolt.

“el SARA és el servei referent en atenció d’urgències, acollides i atenció ambulatòria a persones que han patit situacions de violència masclista”

El juliol del 2018 es va signar el conveni col·lectiu de l’Ajuntament de Barcelona. Des de llavors s’han signat els acords específics de cada sector o servei municipal, entre tots ells els Serveis Socials Bàsics, els Equips d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (EAIA) i els PIAD entre molts altres. El SARA és a hores d’ara l’únic servei que no té acord horari. No va ser fins el 2019, i després d’una denúncia de CCOO a Inspecció de treball i del requeriment que la Inspecció va fer a l’Ajuntament, que el consistori va fer una proposta horària per al SARA. Una formulació que va ser rebutjada per unanimitat en una assemblea de les treballadores d’aquest servei. El motiu de la negativa fou bàsicament la  distància que hi ha entre l’horari que els hi proposaven fer al les empleades del SARA i el que tenen els serveis més similars del mateix ajuntament. La resta de serveis com els Centres de Serveis Socials, els PIAD o els EAIA tenen uns horaris amb menys presència de tarda i amb major flexibilitat, dos elements centrals per a possibilitar la conciliació de la vida social i familiar.

L’Assemblea de treballadores del SARA, amb el suport dels sindicats demanen que s’apliquin mesures conciliadores també en aquests servei -que a més a més de ser un servei depenent de la Regidoria de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona- és un equip bàsicament format per dones. Les treballadores del SARA porten anys demanant millores de les seves condicions laborals i denunciant la manca de recursos.

Reconeixement i premis, però sense les millores necessàries

El darrer 12 de novembre es va realitzar una nova reunió de negociació i les treballadores estan a l’espera d’una nova proposta per part de l’administració que haurà de ser refrendada en assemblea. Caldrà veure si els darrers moviments de l’ajuntament permeten avançar cap a un acord o, si per contra, es tracta d’una maniobra per calmar els ànims a les portes del 25N, dia internacional contra les violències masclistes. En aquest sentit cal destacar que el SARA rebrà el dia 25 de novembre el Premio Meninas, de la Delegació de Govern espanyol per la seva contribució a la lluita contra les violències masclistes. Sembla que l’Ajuntament de Barcelona té un equip digne de ser premiat per la seva feina contra la violència masclista però que malgrat tot li dona un tracte de segona. I és que algunes de les mancances que aquest servei especialitzat arrossega de fa anys en perjudiquen greument el bon funcionament.

“la sobrecàrrega de treball i la manca de ràtios tenen com a conseqüència un desbordament del servei”

Per una banda, el SARA no disposa del mateix sistema d’ajuts econòmics que la resta de serveis socials, una eina de treball que reivindiquen les treballadores per tal d’agilitzar la feina i guanyar en efectivitat. Per altra banda, la sobrecàrrega de treball i la manca de ràtios tenen com a conseqüència un desbordament del servei. Aquests són exemples d’una llista de greuges que les treballadores han denunciat de manera reiterada, ja sigui per escrit directe a la regidora de Drets Socials i Feminismes Laura Pérez i a la mateixa Alcaldessa Ada Colau o de manera pública als mitjans i en mobilitzacions al carrer. Malgrat aquesta situació desfavorable les treballadores fan front a la manca de recursos amb sobreesforç i sobreimplicació que moltes vegades posa en risc la seva pròpia salut, i per aquest mateix motiu ja han dit prou i exigeixen al govern de Colau que es faci càrrec de la situació.

Suport de tots els sindicats

Les treballadores del  SARA tenen el suport de tots els sindicats del sector malgrat les diferències que pugui haver-hi entre cada organització. Les treballadores d’aquest servei conten amb la unitat d’acció sindical entre CCOO, Intersindical-CSC i CGT. La secció del sindicat roig i negre té majoria en aquest sector. A més a més tenen també el suport de UGT i CSIF, que recolzen les seves demandes i mobilitzacions.

La formació com a pas previ a l’acció

Equip Comunicació CGT Catalunya
Grup de Treball de Formació del Comitè Confederal de la CGT Catalunya.

”una organització amb un pensament monolític és com una persona que sols té un martell: veurà qualsevol problema com un clau”

Vivim en un sistema on la hiperespecialització i compartimentació del coneixement ens porten al fet que la nostra visió del món sigui extremadament estreta i a tenir una falsa sensació de poder. La societat i les diferents problemàtiques que ens afecten s’han tornat tan complexes que poques vegades tenim un control real sobre què vivim. A més, se’ns condiciona a viure d’una forma totalment individualitzada, aïllades les unes de les altres, alimentant el mite de l’autonomia individual. Però paradoxalment la nostra societat és la que ha generat més dependència en les persones: gairebé ningú té els coneixements suficients per a crear per si mateixa (o la comunitat a la qual pertany) el propi aliment, vestit o habitatge; cosa que la majoria de persones i comunitats al llarg del món i de la història sí que han sabut fer. El Patriarcat, l’Estat i el Capitalisme són els responsables d’aquesta situació i són els mecanismes d’opressió que permeten emmascarar aquesta ignorància que ens porta a ser-ne completament dependents per sobreviure. A partir de desposseir-nos del coneixement i de fragmentar-lo, creen part de les cadenes que ens lliguen a ells.

Per això la formació, el procés pel qual una persona adquireix coneixements, és una de les parts fonamental per a la lluita, per a la llibertat i per a la vida. Necessitem formar-nos per entendre millor el món, per reconèixer i saber com funcionen els diferents mecanismes d’opressió, per conèixer quines han estat les lluites en el passat que han tingut èxit i quines no, i així aprendre d’elles. Necessitem eines teòriques i analítiques que ens permetin saber quina i com és la societat en la qual volem viure i com hem de lluitar per assolir-la. Però també necessitem adquirir aquells coneixements més tècnics i pràctics per a solucionar aquí i ara totes les petites facetes i parts quotidianes de la lluita. Necessitem aprendre des dels aspectes més bàsics com són fer cartells o participar d’una assemblea, fins a altres més complexos com són coordinar un grup de treball, comunicar-nos digitalment de forma segura, fer un piquet, confrontar a la patronal o utilitzar les poques eines jurídiques que tenim al nostre abast. Hem de desenvolupar tots aquells aspectes que complimenten els sabers més teòrics i que ens permeten autoorganitzar-nos per reaccionar.

Evidentment, no totes podem saber-ho tot, però sí que és necessari que de forma col·lectiva generem una heterogeneïtat de coneixements que ens permetin encarar la lluita amb èxit. Una organització amb un pensament monolític és com una persona que sols té un martell: veurà qualsevol problema com un clau.

Finalment, cal tenir en compte que l’acaparament de coneixement genera rols d’autoritat. Per això, si volem que la nostra organització no funcioni de forma vertical hem de fer un gran esforç en autoformar-nos i en ajudar a formar a les noves companyes. És important facilitar l’accés a la informació tenint en compte la diversitat de necessitats, compartir els coneixements i les experiències entre nosaltres i assegurar el relleu. Aquestes també són tasques imprescindibles per a un bon funcionament.

En tot això estarem intentant aportar eines i solucions des del nou Grup de Treball de Formació del Comitè Confederal de la CGT Catalunya, tot aprenent de la feina de formació que ja es fa de forma excel·lent en moltes seccions, federacions i sindicats; i ajudant a qui ho demani i necessiti.

Ens veiem als carrers… però també a les aules, biblioteques i seminaris.