Laura Esteve Alguacil, secció sindical CGT-UPF, sindicat d’ensenyament
S’acostuma a pensar en la recerca i docència universitària (ser PDI) com un sector laboral tranquil i amable. És clar que, com a treball vocacional i intel·lectual que és, gaudim de certs privilegis. Ara bé, també patim nombrosos abusos i violències. I com no, els patim especialment les dones, persones trans i persones racialitzades.
Plantejar-se treballar com a PDI a una universitat és en si complicat i la classe, el gènere i la racialització són factors determinants. Un cop fas gran una petita escletxa aconseguint que et contractin com a doctoranda, el missatge que t’arriba per tot arreu és clar: precarietat i inestabilitat.
Sense anar més lluny, ho veus quan Generalitat i Universitat decideixen conjuntament que el teu contracte serà de tres anys tot i que la llei (l’EPIF) te’n garanteix quatre. No és pas una tonteria. L’època predoctoral passa una important factura a la salut mental perquè les condicions laborals són nefastes. A canvi de sous de mileurista (un 56% del que cobra una altra persona a l’Administració General de l’Estat amb la nostra qualificació) hem de portar a terme una recerca innovadora que cristal·litzi en una tesi doctoral que sigui rendible pel “mercat acadèmic”, fer docència (molts cops estructural i sense cap formació prèvia) i, no menys important, realitzar tot un seguit de tasques indeterminades que, segons el propi funcionament feudal de les universitats, s’entén que sempre han d’assumir les de baix. Tot això és una cursa a contrarellotge el final de la qual és seguir treballant per acabar la tesi sense contracte mentre perceps la prestació per atur. No és d’estranyar que la ràbia i la frustració ens portés a formar els diferents col·lectius de Doctorandes en Lluita l’any 2019.
Ara bé, mires una mica més endavant en la carrera de fons que és l’acadèmia i el panorama és, si cap, encara més desolador. La concatenació de contractes temporals de manera fraudulenta es devia inventar a la universitat. Les diferents assemblees d’associades i els casos judicials guanyats així ho demostren. Entre contracte i contracte, possiblement llargs períodes de temps a l’atur: l’etapa postdoctoral té una força centrífuga que expulsa a les de sempre. No és cap sorpresa que si les dones som el 55% de les persones que fan un doctorat, només suposem un 22% del total de personal catedràtic o un 19% del personal investigador principal en un projecte europeu.
Per a poder ser capaç d’anar progressant a la universitat, cal competir amb la resta de companyes, a veure qui té millor currículum –en el millor dels casos– i a veure qui cau millor en els cercles d’influència (personal catedràtic, emèrit, equips rectorals…) en la majoria d’ocasions.
“la universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin”
Caure bé en aquests cercles de poder molts cops depèn del teu origen social i familiar, però també pots caure en gràcia sense això; has de ser normatiu, complaent i fer-li el joc al sistema en sectors que molts cops estan molt masculinitzats (com l’STEM). D’això, malauradament, en sap molt la companya Eva Bussalleu. Professora a la UdG durant 17 anys d’aïllament, violència psicològica i mobbing per part del seu cap i d’un dels seus companys, va ser acomiadada l’any passat. Després d’un llarg calvari per aconseguir una plaça d’agregada (la desitjada estabilització), va veure com aquests dos homes orquestraven la maniobra final per expulsar-la de la universitat. L’un, presentant-se al mateix concurs i l’altre, configurant un tribunal afí compost exclusivament per homes catedràtics de la seva òrbita. De moment, la justícia li ha donat la raó a l’Eva, que ha declarat nul el concurs donada la configuració exclusivament masculina del tribunal. Mentre es convoca de nou, l’Eva reclama ser readmesa, però el seu equip i la universitat segueixen ignorant-la.
D’altra banda, en la valoració dels currículums, marquen la diferència, sobretot, dos tipus de coses: les publicacions i la mobilitat o estades de recerca. La mobilitat sempre ha estat un factor de penalització per a les dones que cuiden o es plantegen cuidar.
No tothom pot permetre’s deixar-ho tot durant un parell d’anys per fer un postdoc a l’estranger sense saber si podrà tornar. La incertesa és especialment dura en etapes vitals en què el mandat social de la maternitat és més intens. Per portar un ritme de publicació amb la productivitat que s’espera, cal fer jornades laborals molt per sobre del que marquen els contractes. Les dones, en assumir la major part de les tasques de cures, ens veiem amb l’aigua al coll per la doble jornada laboral, cosa que repercuteix de nou en la nostra salut física i mental. Així, la Covid-19 i el teletreball han fet encara més patent les dificultats per a publicar al ritme que el “mercat” demana. La majoria de dones han reduït sensiblement el nombre de publicacions el temps que portem de pandèmia, mentre que molts homes han pogut viure aquest període com un de més tranquil·litat per llegir i escriure.
La universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin: és una institució feudal a la vegada colonitzada per les lògiques capitalistes i individualistes més salvatges. Pel que hem exposat, no és d’estranyar que els espais de resistència estiguin fortament feminitzats. Ara bé, no només volem resistir, també volem crear nous mons. Si no volem quedar-nos només amb una barricada que ens permeti resistir els embats del patriarcat i el capital, hem de reflexionar sobre quin món i quina universitat volem a l’altra banda. Més important, l’hem de posar en pràctica: horitzontalitat, cooperació i sororitat haurien de deixar de ser només paraules boniques. En aquest sentit, les dones combatives a les universitats albirem certa esperança en la recent creació de l’Assemblea Feminista Interuniversitària, un espai no mixt de reflexió i acció.
