Rebeca Alonso. CGT Ensenyament – Sector Social
Feia temps que el poble no s’unia sense més objectiu que el suport entre veïnes, deixant de banda les diferències, afinitats o ideologia política, construint-se, doncs, les Xarxes de Suport Mutu (XSM).
El pacte entre Patronal, Govern, CCOO i UGT van provocar una allau d’ERTOs com a “solució” amb prestacions que no arriben. En canvi, tots els pagaments continuen: lloguers, subministraments bàsics, aliments, Internet per teletreballar, etc. Tot continua, excepte el sou. Les XSM van evolucionant però una necessitat que està present a gairebé totes les llars és la necessitat d’aliments i productes d’higiene.
Fa setmanes que les xarxes ho diem: Serveis Socials Bàsics (SSB) i els bancs d’aliments (els que fins ara gestionaven aquesta necessitat) estan saturats. Els SSB, com a institució que ha d’atendre les necessitats bàsiques de la ciutadania, actualment, està derivant persones a les Xarxes de Suport Mutu. És a dir, la institució pública està responsabilitzant al poble de cercar solucions mentre, paral·lelament, pels grans mitjans de comunicació, els diferents governs presumeixen de l’elevat pressupost que han perdut amb la COVID-19.
Moltes veïnes, tot i saber que la responsabilitat és de l’Estat, no podem despreocupar-nos veient les cues que es formen per recollir aliments. Però, el que estem fent, realment és suport mutu o caritat? Des de l’inici existeixen els dubtes i moltes no sabem si la Xarxa d’Aliments és la solució ideal a tot el que està passant, de fet, a St. Andreu de Palomar som conscients que no, però continuem veient la fam i la necessitat al nostre voltant. Espais llibertaris i autogestionats mai s’haurien imaginat recollint i entregant aliments, però hem arribat a aquest punt, som aquí.
“la línia entre el suport mutu i la caritat és massa fina per a obviar-la”
A la Xarxa de Suport Mutu de St. Andreu tenim por a caure en l’assistencialisme i intentem trencar amb aquesta idea, però costa. Totes nosaltres hem estat educades en el fet que l’Estat ens doni les preguntes i les respostes, i moltes persones fa anys que en situació de precarietat amb la necessitat que Serveis Socials o el Banc d’Aliments els hi donin resposta.
Davant la urgència cal que totes les xarxes ens plantegem si realment estem reproduint l’assistencialisme crònic que genera l’Estat a través de Serveis Socials. Necessitem espais assemblearis per replantejar com hem d’actuar, ja que la nostra acció pot comportar encara més desigualtat i distància entre persones que s’organitzen i persones que necessiten que les organitzin. La línia entre el suport mutu i la caritat és massa fina per a obviar-la. Encara que faci mal o ens faci qüestionar-nos, cal que, en col·lectiu, les persones que esperen donar i les que esperen rebre trenquem amb la distància que ens separa entre unes i altres i comencem a practicar el veritable suport mutu.
A moltes xarxes ja ho estem posant sobre la taula. Les companyes de Sants han fet un cartell que evidencia que totes som vàlides per formar part de la Xarxa. Potser a algunes us sembla obvi però arriba molta gent demanant permís per veure què pot fer i dubtant de la seves pròpies habilitats. Moltes persones veuen en altres la capacitat d’organització, d’autogestió, de decisió, però no ho veuen en elles mateixes. Seria hipòcrita si ho negués, hi ha distància que ens separa. No ens enganyem, si després de setmanes les persones que necessiten aliments no participen de la Xarxa estem reproduint l’assistencialisme. Però ara, més que mai, tenim l’oportunitat de combatre-la mitjançant les XSM. És el moment d’obrir les portes dels espais llibertaris i xarxes, i entre totes, de manera assembleària, organitzar-nos fins que arribi un moment on les protagonistes de la gestió de la Xarxa d’Aliments siguin les mateixes que fins ara assistien a un Banc d’Aliments.
A les Xarxes convivim dia rere dia amb la frustració de veure com les institucions es renten les mans amb la situació d’excepcionalitat. Tanmateix, sembla que no hi ha una alarma social. Després d’anys treballant per altres, invertint el teu temps de vida pel benefici dels altres, hem d’acceptar quedar-nos sense feina, que l’empresa no ens pagui el sou i l’Estat no ens garanteixi unes necessitats bàsiques cobertes? La consciència de classe ha d’arribar també a aquestes Xarxes. Els sindicats combatius i espais llibertaris dels diferents territoris hem de posar sobre la taula dia rere dia a totes les xarxes que només l’autogestió entre el poble ens podrà salvar.
Ara, més que mai, hem d’evidenciar totes les deficiències d’aquest sistema capitalista, no només a les xarxes socials sinó també als carrers, a les xarxes d’aliments, a les parets, al mercat, a tot arreu. Per aquest motiu, és essencial que les Xarxes d’Aliments no perdin el contacte amb tota la resta de comissions i gent activa al territori, sinó perdrem la mirada sobre tot el que està passant: l’autogestió del poble com a resposta. Les persones que no poden pagar el lloguer o les que necessiten aliments són les mateixes que han de sentir-se cridades a organitzar-se, plantejar accions al territori a través de la xarxa, assenyalar als responsables de tota aquesta crisi social i sanitària i exigir solucions.
Tot i la repressió que estem vivint i viurem, és el moment d’apropar-nos, baixar a les places i crear comissions d’acció obertes a tothom per tal que totes siguem protagonistes de la lluita veïnal a les Xarxes de Suport Mutu.
