La Sisqueta y Capfoguer. Quan l’autogestió es fa realitat.

Juanjo Gallardo. Redacció Catalunya

Fotografies: Víctor Gallardo

És comú a molts sectors de l’esquerra pensar que la participació en les institucions no només té límits legals i constitucionals per promoure canvis socials en profunditat, sinó que genera contradiccions de tal magnitud que els moviments que ho intenten acaben integrats, absorbits dins del sistema i, finalment, es converteixen en instruments d’estabilització d’allò que, en principi, pretenen abolir o, si més no, transformar.
És una hipòtesi que sembla confirmar-se en la història els verds a Alemanya o, per no anar més lluny, quan observem els primers passos de Podem en l’anomenat “govern progressista”.
És per això que són molts els activistes que opten pel camí de la creació del que anomenem “contrapoders” des de la base i que la tradició anarquista denominava “acció directa”, sobretot quan el moviment va ser capaç de crear un corrent cultural i social propi, en paral·lel i contra l’Estat.
Portem això a col·lació per presentar un projecte que sorgeix a la perifèria barcelonesa, a Gramenet, i que pretén ser un referent autogestionari d’impuls cultural i social per a les classes populars: La Sisqueta.
Hi som amb dos dels seus membres, César i Jordi.

Abans que res, què és La Sisqueta?

Es tracta d’un espai autogestionat, els orígens del qual el trobem en altres dos anteriors que van impulsar joves de Gramenet: Aramateix i el Local Social Krida. Amb La Sisqueta es tractava de fer un salt endavant, d’aquí que en un moment determinat es decidís impulsar una cooperativa de treball (Capfoguer) i un centre sociocultural que seria La Sisqueta pròpiament dit. Capfoguer és autogestionada pels seus propis treballadors, es dedica a la restauració, però sobretot a l’elaboració de cervesa artesana. Les dues entitats comparteixen espai, projecte social, valors, etc., però funcionen de manera completament autònoma.

Comenteu que La Sisqueta és un projecte de projectes. Vol dir que a La Sisqueta funcionen diferents entitats? Quines característiques tenen?

Bé, La Sisqueta és una associació amb legalitat jurídica, però en aquest espai hi participen diferents entitats amb característiques molt diferents. Aquí es reuneixen associacions culturals, grups de consum, sindicalistes, gent de partits i de grups municipalistes com SOM Gramenet o grups feministes. Però també hi participen moltes persones a títol individual. Tots comparteixen valors basats en l’antifeixisme, antirracisme, ecologisme, feminisme, i, en definitiva, en l’anticapitalisme, que és el que englobaria totes aquestes característiques. Aquestes són les nostres línies vermelles. Qualsevol acte que fem, conferències, presentació de llibres, concerts, teatre, documentals, etc. han d’incorporar aquest conjunt de valors.


Amb entitats tan diverses i que actuen en àmbits diferents dins de la ciutat, no ha de ser fàcil el funcionament de la Sisqueta… O m’equivoco?

La coordinació la porta un grup promotor format per voluntaris, entre 10 i 15 persones, que porten el dia a dia, però les decisions importants es prenen de manera assembleària. El grup dinamitzador és obert a qualsevol que vulgui col·laborar, ja vam dir que està compost de voluntaris. La proximitat organitzativa genera cadenes de confiança que facilita la comprensió de propostes tan diverses i la possibilitat d’organitzar accions conjuntes, però sí que és cert que, de vegades, costa integrar alguna entitat en coses que vagin més enllà dels seus propis objectius. No obstant això, ho assumim per una cosa que ens sembla molt positiva, la convivència dins del mateix espai.

Quin tipus d’actes es solen fer a La Sisqueta, encara que entenc que la resta d’entitats que conviuen aquí realitzen les seves pròpies?

Sí, és clar, però a La Sisqueta tenim els nostres propis actes. Així, per exemple, el grup de consum (El Cabàs) el componen diverses famílies que obtenen de productors propers i ecològics el paquet d’aliments prèviament demandats i es fan xerrades sobre consum responsable. Després tenim el grup de cafè teatre, fem presentacions de llibres, passem documentals, es fan concerts en directe, teatre i acabem d’incorporar Poetry Slam en què el grup que representa Gramenet en altres certàmens es reuneix i recita en aquest espai.

“despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar”

Com intenteu resoldre el dilema entre la vostra acció politicosocial contra el sistema i les característiques d’una població amb poca consciència social, baixos nivells econòmic-culturals i poc mobilitzada socialment?

És realment difícil, sí, però pensa que a dalt tenim un bar, en un carrer molt transitat i on entra gent del barri. Si hi ha la possibilitat es parla amb ells, s’explica que estem en una cooperativa, com funciona, informem de l’existència de la Sisqueta, els donem programa d’actes, etc. Després, una altra manera és a través del grup de consum que apropa a famílies no necessàriament molt polititzades però que s’acosten per una cosa tan bàsica com és obtenir aliments de qualitat. D’aquesta manera s’intenta trencar amb l’entramat logístic del mercat capitalista i que s’apropin a la presa de consciència de que les coses poden funcionar d’una manera diferent i col·lectiva.

Us declareu anticapitalistes, però us moveu a escala local. Esteu en coordinació amb entitats d’altres localitats que funcionin de manera semblant i aspirin als mateixos objectius?

A Gramenet no hi ha espais com La Sisqueta, encara que alguns, com l’Ateneu Julia Romera, té un funcionament semblant. Són petites bretxes que anem obrint en un sistema que ho absorbeix tot. Mantenir aquests espais de resistència és tot un triomf. Tot i que a nivell local és constant la coordinació amb altres col·lectius per impulsar accions conjuntes, com han estat lluites per la defensa del patrimoni, per espais lliures en una ciutat pràcticament sense parcs, per un oci no mercantilitzat, en l’organització dels 1r de maig, contribuïm a generar espais d’economia social i solidària, etc.

Des de Capfoguer, l’altre pilar d’aquest espai al costat de La Sisqueta, volem, primer, consolidar-nos per després impulsar una altra etapa d’intercooperació fora de l’àmbit local. Així, per exemple, estem en dos projectes com són la Xarec (Xarxa de Restauració de Catalunya) i l’impuls al que serà Productors Cooperatius de Catalunya, en aquest cas, en l’àmbit de l’elaboració de cervesa. Tot això en la línia de generar discurs contra el mercat, crear alternatives laborals i de consum, maximitzar els recursos i, evidentment, crítica social. Des de La Sisqueta i Capfoguer estem participant en l’organització de les Festes Alternatives amb molts actes culturals, però també hem aconseguit posar en mans dels assistents una cervesa ecològica, artesana, d’economia social, enfront de les grans corporacions … Pensa que fins fa poc temps vam tenir aquí la fàbrica d’Estrella Dam. Competir, des dels nostres valors, amb aquestes multinacionals no és gens fàcil. Aquest exemple és claríssim de com, des de determinats espais, és possible obrir aquestes bretxes de què parlàvem abans.

Donada la vostra posició ideològica i el tipus d’accions que porteu a terme, la relació amb les institucions, parlo de l’ajuntament en mans del PSC, no ha de ser gens fàcil.

Des de La Sisqueta es decideix prescindir des del primer moment dels serveis de l’administració. La nova forma de caciquisme apareix a través de les subvencions que es reben de l’ajuntament i que obliguen a una sèrie de compromisos que acaben per generar relacions de clientelisme que no estem disposats a acceptar. Però el pitjor de l’assumpte és el bloqueig i fre que s’intenta per canals més subtils.

“nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí”

Vol dir això que us presenteu com un organisme d’oposició popular enfront de les institucions?

Nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí. I ens ho fa pagar de diferents maneres. Per exemple, amb el tema de permisos per a actes, d’accessibilitat a determinats espais, amb una fiscalització estricta a través d’inspectors que poden confirmar o no que l’espai reuneix condicions de seguretat per als assistents, fer cas estricte a trucades de veïns que poden no acceptar les activitats que es fan, etc. Això obliga moltes vegades a perdre les energies no en organitzar activitats sinó en resoldre problemes burocràtics que, en definitiva, intenten frenar que el teu projecte vagi endavant. Després també hi ha altres formes. Gent que ha participat en actes nostres fent tallers o altres activitats, després són vetats pel tècnic de torn al servei del partit governant perquè “estan fent coses a La Sisqueta”. L’objectiu és clar, es tracta de procurar que la gent, per por a perdre possibilitats de treball en altres entitats locals, acabi per no acostar-se a nosaltres. O, per exemple, com l’ajuntament accepta pressions de grans empreses, multinacionals de la cervesa o de l’oci, que són els que paguen les festes majors perquè en els programes de festes no apareguin els nostres anuncis, pagats amb molts esforços, perquè els nostres productes són la competència. L’ajuntament frenant el creixement de productes locals i cedint davant pressions exteriors, davant d’uns col·lectius que els planten cara, algunes vegades, en el seu propi terreny.


¿Després del que s’ha dit, quins projectes de futur teniu ara?

Seguir intentant incidir en el teixit social de Gramenet en una perspectiva de ruptura amb el capitalisme, generant massa crítica i créixer en projectes que donin sortida als problemes que té la gent. Portem dos anys de debat intentant “parir” un projecte, que sembla que posarem en marxa molt aviat, es tracta d’una Oficina de Drets Socials, amb suport d’advocats i altres tècnics. També preparem unes jornades sobre habitatge, no només des del punt de vista de l’habitatge, sinó de com l’habitatge i l’urbanisme poden condicionar el model de vida. Hi ha grups que han estat organitzant la Jornada del 8 de març, o que tenen avançada la del 1r de maig. Seguir treballant en la creació de consciència, de que les coses es poden fer de manera col·lectiva i des de la base, de manera autogestionada.


“El despertar d’aquesta solidaritat ja és un triomf de les classes populars”

Redacció Catalunya

Arreu del territori han proliferat les xarxes de suport per a fer front a la crisi generada per la pandèmia de la Covid19. Avui, parlem amb membres de la Xarxa de Suport de Nou Barris. La Joanna Ruiz i l’Albert Villacampa, veïns del barri de Porta i membres de l’Associació de Veïnes i Veïns i del Grup de Dones Portenyes, i l’Esther Ardit, veïna de La Guineueta (Nou Barris), sòcia del Casal Popular 3 Voltes Rebel i afiliada a CGT Transports, també participa de la Xarxa de Teixidores de Nou Barris.

Bon dia. Expliqueu-nos com i quan van sorgir les xarxes de suport a Nou Barris i quina va ser la vostra motivació personal per engegar el projecte.

Albert: Podem dir que les Xarxes de Suport al Districte neixen amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats més quotidianes derivades de la crisi de la COVID-19. Les primeres Xarxes apareixen a l’inici de la declaració de l’Estat d’Alarma de la mà d’algunes entitats. Poc a poc entitats i veïnes d’altres barris van identificar les mateixes problemàtiques i la necessitat d’organització va ser evident. Llavors es van anar compartint recursos ja existents entre les diferents veïnes i entitats (formularis, cartells, processos, contactes, et.c) i, això, ha facilitat l’impuls de 9 xarxes als 13 barris del districte de 9B, interconnectades a partir d’estructures de coordinació telemàtiques.

Esther: La motivació personal crec que és la mateixa en totes nosaltres: el saber que teixint xarxes comunitàries és com podem arribar a donar respostes immediates a les necessitats de les persones que el sistema no contempla o arriba massa tard.

Com heu organitzat la xarxa? (procés de coordinació de voluntaris, recollida de les necessitats i resposta a les demandes)

Joanna: No podem dir que totes les Xarxes funcionem igual, però segurament tenim procediments similars. Tant a la Xarxa de Porta com a la del Casal Popular es van generar uns formularis i un compte de mail, des d’on s’han recollit les demandes i la informació de les veïnes que volen aportar el seu temps solidàriament. Per tal de gestionar i informar al voluntariat s’han generat grups de Whatsapp i/o Telegram. Els casos més urgents que arriben es gestionen en coordinació amb serveis especialitzats, com Serves Socials i el CAP. Quan entra una demanda normalment es busca una voluntària que visqui a prop i li derivem el cas. De cada cas es fa seguiment per confirmar que s’ha pogut resoldre la necessitat.

Esther: En el cas del grup de Teixidores de Nou Barris, la finalitat, ara per ara, és fer mascaretes d’ús no sanitari i ens hem organitzat via grup de Whatsapp amb un enllaç que hem fet córrer per xarxes. Tenim un petit grup de coordinació i en col·laboració amb les voluntàries de les altres xarxes de suport  fem la recollida i entrega del material a les cosidores, tot i que també es coordinen entre elles en funció de la proximitat. Al principi la prioritat era aconseguir roba per poder cosir i tot era mitjançant roba de cotó que teníem les del grup o s’aconseguia entre el veïnatge. Fins ara hem intentat cobrir els serveis del barri més urgents i també vam fer una entrega de 800 mascaretes per pacients a l’Hospital de Sant Pau, que ens ho va demanar. Hem de dir també que vam rebre una donació d’unes 300 mascaretes hidròfugues d’una empresa tèxtil de Sevilla i una donació de material hidròfug per part de l’ANC per fer 1500 mascaretes. L’objectiu és poder fer-les arribar al major nombre de veïnes de Nou Barris que encara no en tenen, per exemple repartint-ne als Mercats i ara també ens n’han demanat del Banc d’aliments de Porta per donar-ne a les seves usuàries.

En el cas de la Xarxa de Suport 3 Voltes Rebel, us en parlaré jo una mica perquè em sembla important fer-ho i perquè dues de les persones que la van engegar i que havien de fer aquesta entrevista, per les circumstàncies excepcionals que estem vivint no han tingut temps de fer-la, com són en Carles Miró i en Jordi Gutiérrez.

La Xarxa sorgeix des de persones del mateix Casal i alhora que funciona com a xarxa de suport per a les veïnes que ho necessiten, també fa de centre logístic de Nou Barris, per exemple a l’hora de fer donacions grans de mascaretes o com a lloc on centralitzar la recollida d’àpats preparats per diferents restaurants que després venen a recollir les entitats que ho fan arribar a les persones que ho necessiten.

Una altra iniciativa molt important és que va gestionar la creació d’una Caixa de Solidaritat a disposició de totes les xarxes de suport de Nou Barris per cobrir les necessitats  arran la crisi de la Covid-19, mitjançant un compte corrent on poder fer donacions.

Quin és el perfil de les persones voluntàries? I de les demandants? Quines són les demandes més habituals?

Albert: Entre les voluntàries segurament identifiquem diversos perfils i diferents actituds. Trobem persones d’entitats, veïnes a títol individual, mestres, personal sanitari, jubilades, etc.; algunes més actives als espais de coordinació i d’altres esperant de forma latent a rebre una necessitat que gestionar. El perfil de les demandes, així de qui demanda, també és divers; tot i que predominen les gestions de demandes de famílies i gent gran. Algunes demandes habituals estan relacionades amb fer la compra o anar a buscar medicaments a la farmàcia. Entre les demandes de les persones més vulnerables trobem recurrentment necessitats vinculades a l’alimentació i l’habitatge.

Esther: En el cas de les Teixidores, hem de dir que totes les que cusen són dones a títol individual, la majoria d’edat avançada amb moltes ganes d’ajudar i sentir-se útils. El què també  constata l’assignació de rols de gènere en la vida quotidiana.

Com heu arribat a les persones que no tenen accés a les xarxes socials? Us heu coordinat amb altres xarxes, entitats o comerços del barri?

Joanna: Des del primer moment vam saber que l’activitat de la Xarxa no podia estar desconnectada de la tasca que fan altres agents del nostre entorn. Per això hem generat sistemes de detecció i derivació de necessitats amb el comerç de proximitat i les farmàcies, així com amb els Serveis Socials i el CAP. Evidentment la xarxa veïnal a la que tenen accés les entitats també facilita que la informació arribi a la gent, a banda dels cartells i la publicitat a les Xarxes Socials. Com s’ha dit anteriorment, la interacció entre les Xarxes també ha fet possible el seu creixement i desenvolupament.

Esther: Tot i que el confinament fa que tota aquesta tasca de coordinació i servei comunitari no sigui gens fàcil.

Quin impacte creus que ha tingut la xarxa al barri?

Albert: la primera resposta del veïnat va ser molt ràpida, a l’alçada de la situació. A Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries per exemple. Tot i que les Xarxes segurament no arribem a cobrir la majoria de necessitats, i que el seu funcionament a distància és complex de gestionar, el despertar d’aquesta solidaritat i la ràpida resposta organitzativa ja és un triomf de les classes populars i, per tant, podem dir que la conjuntura ha tingut un impacte positiu en la (re)politització d’alguns temes entre el veïnat i les entitats. Aquest context s’havia d’aprofitar.

“a Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries”

Esther: Estic d’acord amb l’Albert. En el cas de la Xarxa de Teixidores hi ha unes 40 cosidores que alhora estan fent vincles i teixint xarxa fora del grup arran de la seva activitat i això sempre és positiu.

D’altra banda les xarxes també fem d’altaveu de denúncia, per exemple  quan es va aixecar el confinament i la gent havia de tornar a treballar i Nou Barris, sent el territori on hi ha més infectats de Barcelona, no teníem punts de repartiment a les parades de Metro. Cosa que vam aconseguir que es rectifiqués al dia següent.

Més enllà de les evidents parts positives, creus que aquestes xarxes tenen algun aspecte negatiu?

Joanna: Evidentment tot aquest procés té zones més obscures. El Districte no està posant gaires facilitats i molts serveis/farmàcies estan treballant amb altres projectes de voluntariat (Creu Roja, per exemple), fet que dificulta la derivació de casos a les Xarxes Veïnals. També, no tothom s’està implicant de la mateixa manera i no sempre és compartida la detecció de les limitacions implícites a l’Estat. El debat constant per justificar iniciatives que esdevenen una evidència desgasta, sobretot quan la resposta ha de ser ràpida. 

Sabeu si des de les institucions s’ha desenvolupat algun projecte similar? Què en penseu?

Albert: Igual, igual segur que no. Però hi ha coses que s’han reproduït des de la institució, o simplement ja existien. Per exemple, el projecte Radars ja comptava amb una xarxa de persones que estaven alerta de la gent gran que viu aïllada. També sabem que, amb les hores lliures de tècnics que no fan res a l’Ajuntament, s’ha creat una Xarxa de voluntàries que ajuden a desenvolupar tasques dels Serveis Socials als barris. Com sempre… treballant comunitàriament.  Els Districtes podrien estar més atents a què passa al seu voltant i reforçar el seu paper comunitari oferint més suport a les Xarxes.

A nivell polític i social, quina creieu que és la repercussió de les xarxes? Creieu que tenen futur més enllà d’aquesta crisi?

Joanna: Com es comentava abans, pot ser un bon moment perquè les esquerres espavilin ara que s’està posant a l’agenda popular el debat sobre les evidències i contradiccions del sistema que ha fet més visible aquesta nova crisi. Les Xarxes són petits nodes d’autoorganització que ens permeten treballar un discurs de transformació. L’objectiu, doncs, és generar espais de resistència des d’on consolidar pràctiques comunitàries basades en la solidaritat.

Per últim, molt probablement hi ha alguna pregunta que us agradaria que us haguéssim fet i no se’ns ha acudit. Feu la vosaltres mateixos i contesteu amb llibertat.

Esther: Jo més que una pregunta voldria fer constar que aquesta entrevista l’hem fet tres persones però que hi ha molta gent darrera les xarxes de suport i encara en necessitem més.

Xarxa Suport 3VR (Nou Barris) on Twitter: "Les #Xarxes de Suport ...

“Aquesta situació vulnera els drets fonamentals”

Redacció Catalunya

Parlem amb Jose Luís Pérez, conegut com a Bibi per molta gent. El Bibi és un històric i incombustible del sindicat. Afiliat i militant del sindicat del metall de l’Anoia, Secretari d’Organització de la Federació Comarcal i militant actiu de la Federació del Metall de Catalunya, ens explica com s’està vivint la situació a la Conca d’Òdena i a les empreses del sector del metall.

Com viu aquesta situació el sector metal·lúrgic a Catalunya?

Davant d’aquesta situació inèdita d’emergència sanitària, les treballadores i els treballadors de les empreses del sector metal·lúrgic ens trobem en diferents escenaris respecte a les mesures aprovades, però si podem dir que totes elles coincideixen, d’una o altre forma, en carregar directament contra la classe obrera. La majoria d’aquestes mesures són preses per la patronal: per exemple els ERTEs per causes de força major, que deixen sense la possibilitat de negociació a les seccions sindicals a les empreses. En aquesta situació la CGT recorre al seu ADN principal: l’Acció Directa com a arma de defensa per protegir els interessos de les plantilles. Per desgràcia, un cop que es reprengui l’activitat a les plantes de producció, apareixeran conflictes derivats de la flexibilitat que han introduït de forma sistemàtica, per recuperar la producció no realitzada, augmentant les jornades i els ritmes de treball en un futur immediat.

Tu ets d’Igualada. Com s’està vivint això a la Conca d’Òdena?

Des que la Generalitat de Catalunya va bloquejar les entrades i sortides a la població i va implantar el confinament de la Conca les empreses amb feines no essencials van aturar l’activitat durant els dies posteriors al 12 de març. Algunes empreses es van negar a fer-ho, i fins i tot sense tenir en compte la utilització dels equips de protecció individual (EPIs), ni altres mesures d’aïllament i desinfecció. En aquesta situació, l’actuació de les delegades i delegats de CGT va ser determinant per paralitzar l’activitat mitjançant l’aplicació de l’article 21. La gran majoria de les empreses del metall de la Conca d’Òdena han suspès els contractes de les treballadores i treballadors  per causa de força major. La comarca registra 1.426 ERTEs, 26 EREs, i aquestes mesures afecten a 9.000 mil persones de l’Anoia.

Suposem que és un escenari que genera inquietuds… Quina és la situació actual en aquesta zona?

El confinament perimetral a la fase 2 ha provocat indignació i desesperació a més de 10.000 famílies sense saber, durant pràcticament un mes, qui es faria càrrec de la situació econòmica.

I la gent que viu o treballa fora de la zona confinada?

El fet de viure en qualsevol dels quatre municipis i treballar fora ha provocat un conflicte entre l’administració municipal i el govern central per no atendre aquesta situació tant agònica per moltes famílies. A dia d’avui queda per resoldre la situació del col·lectiu de treballadores i treballadors que viuen fora de la Conca d’Òdena i presten serveis a empreses de sectors o serveis essencials. Nosaltres considerem que les mesures són insuficients i arriben tard. Un cop aprovat el RD el passat dimarts dia 7 d’abril, que reconeix el dret a la baixa laboral, apareix el vergonyós col·lapse burocràtic. Aquesta situació també vulnera drets fonamentals. La desprotecció dels autònoms és més que evident, ja que no poden deixar de pagar impostos i tributs i a la vegada no poden mantenir l’activitat econòmica.

Quines són les inquietuds que tenen les treballadores davant l’imminent arrencada productiva?

El sentir generalitzat de la classe obrera és un de indignació i frustració cap el govern central i el català. Aquest últim encotillat i buidat de respostes contra la decisió de la represa de l’activitat econòmica, continuant immersos en l’estat d’alarma. La gent té inseguretat en referència a les mesures que van aplicar les empreses per evitar contagis. La població obrera exigeix a les empreses els PRC (test de COVID-19) per realitzar les jornades laborals amb més seguretat sanitària a les plantes productives.

Óscar Murciano: “L’acció sindical ha d’estar en mans de les pròpies afectades”

Redacció Catalunya

Aquest mes de maig parlem amb Óscar Murciano, secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Terrassenc d’adopció, l’Óscar treballa a DXC Technology com a informàtic i és membre de la secció sindical de CGT i de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Poques persones coneixen millor l’estat sindical de la Confederació i del món sindical català actualment. Com el mes passat, realitzem l’entrevista de forma telemàtica.

Llegeix més

“Hem de fugir de singularitzacions i mitificacions”

Redacció Catalunya

Parlem amb Emili Cortavitarte, militant de CGT i professor d’història a secundària. Gran conegut dins la CGT Catalunya, l’Emili porta anys al peu de la barricada. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània, ha estat Secretari General de la CGT de Catalunya, Secretari General de la Federació d’Ensenyament de Catalunya, Secretari de d’Acció Sindical i Relacions Internacionals d’aquesta federació i ha participat en multitud de publicacions sobre història del moviment llibertari. Ara ja jubilat, parlem amb el que és l’actual president de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

Bon dia, Emili. Ets un dels membres fundacionals de la FSS?. D’on sorgeix la idea? Què us porta a constituir una entitat com aquesta?

No, jo no vaig ser membre fundacional, però em vaig incorporar com a soci ben aviat. De les fundadores, algunes ja no són entre nosaltres com Maria Àngels Rodríguez i Luís Altable i cal reconèixer la seva dedicació.

La Fundació Salvador Seguí va sorgir el 1986. Els objectius foren constituir una fundació que recuperés la memòria històrica de l’anarcosindicalisme i de l’anarquisme i, també, documentació de la CNT renovada (després CGT) i dels moviments socials.

La singularitat fou que no és va constituir una fundació a l’ús, depenent de l’organització, es volia que es mantingués al marge de les fluctuacions i disputes internes, d’aquí la seva autonomia de funcionament i, alhora, estreta col·laboració amb la Confederació des del començament.

Es van constituir delegacions a Madrid, València, Granada i Catalunya.

Per què penseu que és important recuperar la Memòria Històrica?

D’entrada, perquè les classes populars i el moviment llibertari cal que coneguin la seva història, en general ocultada, quan no deformada, per les versions del sistema o dels grans corrents acadèmics. En el cas de l’Estat espanyol,  hem de sumar la brutal repressió, oblit i deformació patida durant  les etapes franquistes i de la Transició.

En aquest punt, durant anys la centralitat de la recuperació de la memòria en la FSS es va focalitzar en la revolució social (1936-39) i l’exili. Sense tancar aquestes etapes, en els darrers anys, hem treballat més la Transició i les efemèrides centenàries (Congressos de la CNT de 1910 i 1911, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca de 1919).

La vostra tasca es centra doncs, en la difusió de les idees llibertàries? O en la història del moviment llibertari?

Totes dues coses. Recuperar, difondre i reflexionar sobre  la història i el pensament llibertari és una de les nostres claus. Però, no només des d’una perspectiva ancorada en el passat, també intentem contribuir a les reflexions i propostes actuals de l’anarquisme, l’anarcosindicalisme i el moviments llibertari o d’altres experiències properes (okupes, sindicalisme alternatiu, repressió, zapatisme, confederalisme democràtic…).

En els actes del centenari del Congrés de Sants vàrem considerar que, a més de recordar i reivindicar el passat (llibre, mural i faristol a Sants),  era important reflexionar sobre la realitat actual de l’anarcosindicalisme (debat amb CGT, CNT, Solidaridad Obrera, FAC i Embat) i les seves relacions amb els moviments socials (taula rodona amb Assemblea Groga, feminisme, associacions de veïns i veïnes, pensionistes…).

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, fou un dels més destacats militants de l’anarcosindicalisme durant principis de segle. Per què escolliu aquest nom per la fundació?

Per sort per a l’anarcosindicalisme hi ha una gran quantitat de militants històriques a reivindicar (Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Lola Iturbe, Horacio Prieto, Lucía Sánchez Saornil, José Peirats…).

Sens dubte, Salvador Seguí és probablement la figura més coneguda de totes a nivell popular. Es va considerar que era prou referencial i la més adequada.

Com funciona la vostra entitat?

A Catalunya, tenim una base de socis i sòcies, que ens agradaria molt ampliar (la gent interessada es pot inscriure a http://fundacionssegui.org/barcelona/ca/collabora/), que contribueixen amb una aportació mínima de 30 € anuals. També rebem col·laboracions econòmiques d’alguns ens de la CGT de Catalunya. L’única font dels nostres arxius són els materials en donació, abans dels avis (ja no en queden) i ara de persones que ens aporten fotografies i documents del període de final de franquisme i transició i, en menor mesura, d’alguna secció sindical o sindicat que ens passa els seus butlletins, cartells  o dossiers de lluites.

Fem una assemblea a l’any, com a mínim, per fer balanç econòmic i d’activitats del curs anterior i presentar i debatre les línies d’actuació pel següent.

Hi ha una nucli de col·laboradors (sis, també ens agradaria ampliar-lo!) que portem el dia a dia de la Fundació i ens reunim com a mínim un cop a la setmana on resolem consultes, proposem actuacions, revisem les activitats programades, classifiquem materials, busquem un espai adequat per als nostres arxius  (més de 60 palès dipositats  provisionalment en un espai de l’Ajuntament de Barcelona i milers de cartells en els locals de CGT Rubí) …

A nivell confederal, tot i que hi ha un funcionament molt autònom, fem una reunió del Patronat  (dos membres de cada delegació i el secretari general de la CGT) a l’any en la qual donem solució a les qüestions més burocràtiques (cal presentar pla d’actuació i situació econòmica al Protectorat de Fundacions del Ministeri de Justícia), ens passem informació  d’activitats i cerquem vies de col·laboració entre les delegacions i amb la CGT.

En la darrera reunió vàrem concretar una exposició sobre el paper cultural del moviment llibertari a l’exili que s’inaugurarà a València en el darrer trimestre i després serà a disposició dels ens confederals per recórrer la península.

Quina relació té la FSS amb la CGT de Catalunya?

La relació és manifestament millorable per les dues parts. De la nostra part, segurament explicar millor quina és la nostra feina, no donar per fet que tothom a la CGT de Catalunya  sap què fem. Estar encara més oberts a la col·laboració i fer propostes que puguin ser valorades en els sindicats i les federacions.

Hem establert relacions de col·laboració amb l’SP de la CGT de Catalunya per publicar el llibre sobre el Congrés de Sants o per l’exposició i actes de difusió de la Vaga de la Canadenca. I, resta oberta la nostra participació en temes de formació i de memòria històrica llibertària.

Com he dit abans, hi ha sindicats i federacions que ens aporten econòmicament, i amb els mateixos i altres tenim col·laboracions freqüents: xerrades, passi de documentals, presentacions de llibres propis o aliens…

Amb altres no ho hem aconseguit i esperem millorar. Sempre restarem oberts al treball en comú.

“si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la CNT del 36”

Vau publicar, en motiu del centenari del Congrés de Sants, un llibre sobre aquest comici, recuperant gran part de les actes i documents del congrés. Això és una feinada. Com ho feu?

Vàrem observar que les darreres publicacions serioses sobre el Congrés s’havien fet als anys 70 del segle passat i estaven descatalogades. Consideràvem que un fet succeït feia 100 anys, amb poc material gràfic recuperable, podia quedar molt llastat i reduït a un públic molt concret.

Vàrem dubtar si tornar a publicar el llibre de Manuel Lladonosa (posteriorment, ho faria Descontrol), però les nostres investigacions ens van menar a les actes del congrés i del míting i vàrem coincidir en què tenien una força brutal, que llegir-les era com ser-hi present o veure un   documental «impossible».

Vàrem estirar del fil i vàrem trobar altres  documents relacionats (estatuts de la CNT catalana, proposta d’agrupacions de sindicats d’ofici en sindicats únics, estatuts i reglament de funcionament d’un sindicat únic nou…). En fi, un autèntic botí.

Després d’ordenar-lo per fer-ho més intel·ligible a lectores actuals, vàrem afegir un glossari de participants, una presentació i una introducció.

Opino que ara mateix és un llibre de referència per apropar-se al fet històric.

Una pregunta incisiva. Fa poc vau participar de l’homenatge de Joan Peiró. Sembla difícil no caure en homenatjar sempre als grans militants de l’anarcosindicalisme, darrere d’aquests hi havia, en paraules de Seguí “una immensa falange obrera” que tot sovint queda en segon terme. Com posar en valor tota aquesta gent anònima?

En el cas de Peiró no és gaire complicat perquè, des del començament (1989),  la família i les entitats organitzadores (entre elles la Fundació i la CGT del Maresme) hem tingut clar que Peiró no va estar sol, ni en la seva trajectòria ni en la seva mort. De fet, l’acte final de l’homenatge és sempre un recordatori als altres set membres de la CNT assassinats a Paterna, junt a Peiró.

Hem de fugir de singularitzacions o mitificacions, especialment en un moviment com el nostre basat en el suport mutu, la solidaritat, l’organicitat i l’aportació de cadascú en funció de les seves capacitats i voluntats.

Si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la «CNT del 36» i hem organitzat tres actes d’homenatge a l’exili, sense distincions (dos al sud de França i un a l’estat espanyol). Hem fet xerrades i/o llibres sobre la pedagogia llibertària o les col·lectivitzacions industrials on fem esment de persones gairebé anònimes. Tenim ben present que hi ha un teixit social llibertari inesgotable, sempre actiu i gairebé mai reconegut. I ells i elles són el 90% de la nostra memòria.

Continuem classificant i digitalitzant documents de militants poc conegudes que, tant de bo, algun dia podrem posar en accés públic i aquesta és justament la nostra principal dedicació, tot i que es veu molt menys publicitada.

Finalment, teniu previst realitzar properament algun acte o publicació?

Després del llibre sobre el Congrés de Sants de 1918, hem publicat «Anarquistas…¡Y orgullosos de serlo!» (per cert, tenim exemplars per vendre) una antologia  d’articles d’Amedeo Bertolo  i una entrevista amb ell. La selecció l’han feta Àngel Bosqued i Tomás Ibáñez i conté pròlegs d’Eduardo Colombo i Tomás Ibáñez.

Aquest llibre respondria més a la voluntat de contribuir al debat més actual de l’anarquisme i del moviment llibertari. Amedeo Bertolo, a més de militant i pensador anarquista contemporani (1941-2016), fou un actiu col·laborador de les revistes A/Rivista Anarchica i Volontà i fundador de l’editorial Elhèutera.

D’altra banda, els dies 11, 12 i 13 d’octubre  (en col·laboració amb un grup d’historiadors d’universitats catalanes) celebrarem el II Congrés Altres Protagonistes de la Transició (Els moviments socials i l’esquerra radical) a l’Ateneu Popular de Nou Barris, continuïtat del I Congrés celebrat a Madrid i de la Jornada de testimonis feta a la Biblioteca de Sant Andreu en 2017.