El passat 23 de setembre va fer un any de la coneguda com Operació Judas, on van ser detinguts diferents integrants dels CDR de Catalunya. La Guàrdia Civil detenia a cops i de forma il·legal a nou companys i companyes, dues de les quals del CDR de Mollet, l’Alexis i el Germi. Les acusacions de terrorisme i tinença d’explosius van resultar objectivament “inexistents” segons els propis informes policials. A causa d’aquesta operació, set persones van passar tres mesos de presó preventiva en règim FIES i, dos d’elles, en aïllament social complet a Soto del Real.
Per parlar de tot això entrevistem el Germi i l’Alexis. La seva vida va canviar profundament i les conseqüències a nivell familiar, laboral i personal encara perduren.
Quant de temps vau estar tancats a la presó?
Germi: Per ser exactes, 110 dies des del segrest. 3,5 mesos.
Alexis:Jo vaig estar 95 dies, tres detingut a comissaria i després a Soto del Real.
Què se sent durant aquest empresonament?
G: Uf, moltes coses… Por, sobretot al principi, durant els primers moments. Incertesa, que encara continua; preocupació, per la família, pels amics i les companyes d’arreu. Neguit, confusió, incredulitat… I molts moments de ràbia continguda… molts d’ells encara continuen, per la repressió, que segueix i per les repercussions que van tenir els fets del 23S. Però també alegria, companyerisme, i comprensió de com funciona el sistema judicial i la seva politització. Però sobretot agraïment, per tota l’ajuda rebuda, l’escalf i el suport.
A: De tot, des de la ràbia més profunda, fins l’emoció més bèstia, des de la soledat absoluta fins l’escalf més fort, veient solidaritat i humanitat fora i dins.
Dins la presó, éreu coneixedors de les xarxes de suport que es van crear arrel del vostre empresonament?
G: Inicialment no, comptava amb els amics i el meu CDR, però no tenia en ment tota la gentada que es va bolcar en nosaltres. El meu pare, quan ens veiem o parlàvem per telèfon, sempre m’explicava la quantitat de gent que hi havia darrera nostre. Un cop vaig sortir, vaig entendre la dimensió del què m’ havia explicat.
A: Al principi no ho sabia, després l’Anna, la meva companya, m’ho deia, i poc a poc vaig anar veient la magnitud de la xarxa de solidaritat, aquesta ha estat molt important i sento un gran agraïment per a totes les persones que ens estan ajudant.
Com us sentiu un cop sortiu de la presó?
G: Desbordat, de tant escalf, alleugerit i amb la sensació de que el dia 23, s’havia parat el món, per nosaltres, però que el món havia continuat i ens havíem perdut tres mesos i escaig de la vida, com si haguéssim estat a una altra realitat.
A: Desbordat, desubicat, com si fos un espectador. No acabava de sentir cap alegria… encara no he acabat de recuperar-me.
Quines problemàtiques us trobeu un cop fora?
G: En el meu cas, em van respectar la feina, i l’empresa em va donar tot el seu recolzament. A nivell familiar, va ser un cop dur, la situació amb la meva ex-parella ja estava en conflicte i la detenció va acabar per trencar-la. Hi han hagut molts canvis a la meva vida des de que vaig sortir. Des de sacrificar la meva gossa, fins a moltes altres més.
A: He hagut d’assumir que l’opció laboral que tenia abans de la detenció, que era treballar per hores -sóc autònom i tinc fibromialgia i fatiga crònica- ara no em servia, veure que la vida es queda en standby… amb un futur molt incert.
Es triga molt en adaptar-se a la “realitat de fora” un cop surts?
G: Encara l’estic fent. Realment, com que la repressió continua i seguim tenint un futur incert, no podem fer gaires plans més enllà d’una o dues setmanes. Vaig trigar a centrar-me tres setmanes, que va ser quan vaig reincorporar-me a la feina, i a la rutina.
A: No l’he fet encara, em sento controlat i vigilat, m’espanto quan els gossos borden, em sento incòmode en ambients que estigui molt exposat.
Com està ara mateix la causa a nivell jurídic?
G: És complicada, seguim sota investigació i en espera a que s’acabi aquesta etapa per poder continuar, encara no sabem ni l’acusació fiscal, per tant, encara tampoc hi ha data pel judici. Tot és molt incert, i hi ha moments molt desesperants. Però això també demostra que és un judici polític a tot nivell, ens tindran a l’espera fins que a ells els interessi. Per sort, tenim un equip d’advocats, que no paren i que estan molt a sobre del cas.
A: Vam sortir amb llibertat sota fiança de 10.000€, a l’espera de judici i anant un cop de setmana als jutjats. Ara mateix, amb aquesta pandèmia, molt complicat. Els terminis d’instrucció han començat des de 0 quan ja s’haurien d’haver acabat, i a més han afegit ara a quatre companyes més – tres d’elles també companyes de Mollet- a la mateixa causa. Sentim que poden continuar la repressió sempre que vulguin, de fet, ho estan fent.
Des de la redacció del Catalunya, els mostrem el nostre suport, solidaritat i força en la lluita.
Molt s’està parlant del retorn a les aules, de com el Departament d’Educació està gestionant aquesta crisi sanitària als centres educatius, de què poden fer les famílies i, en definitiva, de com està funcionant i qui està fer funcionar una institució tant important a la nostra societat com ho és l’Escola. Però com ho veuen les persones que treballen dia a dia amb la nostra canalla i joventut? Com s’enfronten a les diverses situacions que s’estan generant? Quines mancances denuncien i quines propostes fan? Entrevistem a l’Encarna Salguero, professora de Formació Professional, afiliada a la CGT i mare de dos nens de cinc i deu anys.
Quants anys que portes treballant en el món de l’educació? Quina és la teva especialització?
Fa 14 anys que sóc docent. Sóc pedagoga i tinc diferents especialitats, Orientació Educativa, Serveis socioculturals (FP) i Formació i Orientació Laboral. Actualment, i des de fa set anys, sóc professora d’FP a l’especialitat de serveis a la comunitat.
Com s’està plantejant aquest retorn de l’alumnat als centres educatius per part del Departament d’Educació?
La situació ja era molt complexa i de límits, donades les retallades que portem patint des del 2010. La planificació del Departament ha estat caòtica, sense una ruta determinada i amb manca de sensibilitat cap a tots els elements de la comunitat educativa, alumnat, famílies i docents. Ha deixat fins a l’últim moment l’explicació de totes les mesures i no ha tingut en compte a cap representant ni a cap sindicat, tampoc als representants de riscos laborals dels centres. I amb una inversió i dotació de recursos pràcticament nul·la, sense ampliació de docents, ni baixar ràtios a secundària, ni postobligatòria. El Departament segueix la sintonia de menyspreu i retallades que deixa als centres públics davant una desprotecció molt significativa i enquistada.
Què és el que plantegen els sindicats de l’ensenyament?
Tot i que hi ha un intent d’unió. i que tots veuen que les condicions laborals actuals no garanteixen la seguretat de les persones als centres educatius, hi ha una manca d’agilitat per donar resposta a una situació complexa i la vegada clara de defensa de les docents a Catalunya. Cal dir que també hi ha poc seguiment i poca organització entre el col·lectiu docent i això també repercuteix en proposar accions contundents. Ara mateix hi ha damunt de la taula una enquesta sobre convocatòria de vaga, que vol fer reflexionar el professorat sobre la seva necessitat i el que decidiria cadascú, per veure si tindria força. Personalment penso que cal anar a la vaga, ara més que mai necessitem fer pinya i defensar la tasca educativa, donar-li prestigi. Un treballador no pujaria a una bastida sense corda ni sistema de protecció, perquè nosaltres hi accedim a fer classes amb 30 alumnes en un espai tancat sense distància física
Les famílies no diuen res?
Les famílies s’han organitzat d’alguna manera per reivindicar que la situació actual no planteja seguretat real per a infants i adolescents. Tan sols alguns centres privilegiats poden plantejar ràtios reduïdes i personal suficient per desdoblar, donat que tenen l’espai adient. La majoria, però, no disminueixen les ràtios i els grups es troben al voltant de 25, quan les reunions i les trobades han de ser com a màxim de 10 persones i amb distància de seguretat.
Penses que el retorn a les aules no s’està fent amb les garanties suficients?
És un despropòsit, estan fent proves amb nosaltres, volen controlar i saber qui té i qui no el virus. No s’entén com pot ser que deixin que a cada centre faci la seva. També sembla una prova a la capacitat de submissió i control del professorat. Pràcticament ningú es qüestiona els Plans de contingència dels centres i les normes estrictes que ens fan obeir sense pràcticament oposar resistència, i que no acaben d’assegurar ni garantir la salut ni de treballadores ni d’alumnes. A FP es podrien haver plantejat sistemes híbrids per reduir ràtios, també a Batxillerat; aquest aspecte l’han deixat a decisió de cada centre i ens trobem amb instituts massificats a les aules.
“aquestes trobades massives, sense distància en espais tancats no es donen en cap altre àmbit de la societat”
Les escoles i instituts no són segures ara mateix, no?
No, és impossible. No es compleixen els requisits establerts en la resta de situacions de la vida diària. No puc fer una festa o un dinar amb la meva família que som 20, però si estar a classe amb vint-i-cinc, trenta, o trenta-cinc alumnes/companyes? Recomanen que tot es faci a l’aire lliure, però hauré d’estar a la classe (espai tancat) durant tres hores seguides sense moure’m d’allà? I això no propiciarà que ens contagiem encara més?
Llavors, quines serien les mesures per una escolarització segura?
Reduir ràtios, distància física i augmentar docents (com a mínim 25.000 professors, al voltant d’un terç de la plantilla) que donin suport a l’alumnat i als desdoblaments realitzats. En les etapes que no es puguin garantir grups reduïts, realitzar planificació híbrida, alternant presència amb feina a casa (si cal telemàtica).
No s’hauria d’haver fet de forma completament presencial el retorn si no hi hales garanties de seguretat suficients?
L’escola és necessària per a garantir la igualtat d’oportunitats i la socialització entre l’alumnat, és necessària presencialment, realment és com té sentit a nivell educatiu i de trobada entre iguals. Ara bé, si tornem, tornem amb normalitat, no amb aquest seguit de condicions que no asseguren que estiguem sans i, a més, presenta una sèrie d’elements de control i submissió per part de tots els col·lectius implicats molt sospitosa. A altres països han tornat sense mascareta i fent vida normal a l’escola, tenen ràtios reduïdes i espais capacitats per desdoblaments. Les retallades que portem patint ens estan passant factura.
Quins són els avantatges del l’educació telemàtica?
Garanteix una seguretat sanitàries en uns moments d’augment de casos de contagi al territori molt significativa. Permet treballar temàtiques i habilitats relacionades amb el món digital, que actualment són necessàries.
I els de la presencial?
La presencialitat als centres és la que garanteix les relacions entre els infants i adolescents, és un espai de trobada relacional imprescindible per desenvolupar les habilitats socials que ens caracteritzen i desenvolupen, a la vegada, la nostra personalitat. També és el mitjà amb el que s’igualen aprenentatges i s’estableixen les mateixes oportunitats a nivell social, erradicant les diferències socials que es puguin donar per altres raons socioeconòmiques.
Com poden influir aquests canvis de funcionament a l’ensenyament al’alumnat? i a les famílies?
És difícil de predir, vivim un moment distòpic estrany i tothom estem intentant portar-ho amb ànims i recolzant-nos entre nosaltres. Voldria que fos un moment de canvi, que ens adonem que amb l’educació seguiran plantejant aspectes de mínims i que si no reclamem, ens deixaran sempre amb els mínims recursos perquè sempre tirem endavant, encara que sigui a costa de la nostra salut i de l’alumnat. L’alumnat està rebent unes directrius molt marcades i serà molt necessari treballar aviat el respecte per les llibertats personals, de decisions individuals, perquè la idea d’haver de rebre constantment els passos a seguir fa que la manipulació sigui relativament senzilla.
Què penses de les propostes del moviment de famílies i professorat que novolen portar les noies i nois a l’escola i que defensen una educació virtual?
Estic a favor i les recolzo per l’organització que han realitzat, ja que el plantejament que realitzen és lícit i té coherència amb la manca de recursos i eficiència que ha demostrat el Departament d’Educació, que no garanteixen realment la salut als centres educatius. L’únic punt en què discrepo és la llibertat d’escollir-ho, perquè quines són les famílies que poden permetre deixar els seus fills a casa? Les que disposen de recursos informàtics, línia d’Internet i capacitat d’estar a casa. Aquests aspectes no se’ls pot permetre tothom i això crearia diferències entre uns infants/adolescents i d’altres. Així, s’hauria de garantir que tothom, encara que tingui o no recursos, que vulgui quedar-se a casa, se li faci arribar i se li faciliti tot el que necessitin (inclús permís per poder conciliar a nivell laboral).
Davant de la possibilitat d’haver de tancar grups o escoles, com creus que es poden organitzar les famílies?
És necessari la implicació de les empreses per poder conciliar en l’àmbit familiar. Sempre se li demanen esforços a l’escola, a les famílies, a l’alumnat… Ja és hora que les empreses facilitin aquesta conciliació si volem una societat saludable que té al centre la cura i l’acompanyament emocional i social d’infants, adolescents i dels seus mares i pares.
Creus que es podria aprofitar aquesta “nova situació” per plantejar canvis pedagògics al sistema educatiu?
Em sembla molt rellevant aquesta pregunta sobre aquesta “nova situació” de fer veure que “no passa res”. Es podria aprofitar per repensar l’educació i tot el sistema educatiu, per part de tota la comunitat educativa. I justament era el moment ideal per baixar les ràtios i poder treballar en petits grups.
Es parla molt dels possibles contagis per part de l’alumnat, però quina proposta fa el Departament d’Educació enfront dels contagis al professorat?
És decebedora, no hi ha cap plantejament ni cap mena de previsió per tenir cura de les treballadores. Ens han enviat unes mascaretes que no estan incloses com a EPI ni com a element de seguretat individual. No hi ha coordinació amb els càrrecs de riscos laborals del centre ni dels sindicats. Realment no hi ha intenció de cura envers el professorat, motiu que fa augmentar l’organització i coordinació entre treballadores, ara més que mai, parlar als centres, fer comunicats i denunciar-ho públicament, que no hi ha unes mesures reals de protecció laboral si et fan treballar durant quatre hores dins una aula de 20 m² amb 25 alumnes (en el millor dels casos) i que poden arribar a ser 40 a FP o Batxillerat. Algú em podria explicar en quin altre àmbit laboral/personal es produeixen aquestes trobades massificades en espais tancats i sense distància de seguretat? Exacte, en cap.
Avui parlem amb Ricard Efa, que ens explica com viuen i com està afectant la crisi de la Covid-19 a oficis del món de l’art com ho són els relacionats amb el mercat del còmic i les novel·les gràfiques. Dibuixant, amant de la cultura popular i patriota sabadellenc, el Ricard reflexiona al voltant del seu ofici i d’allò que anomenem “cultura”. .
Bon dia
Hola.
Ets dibuixant de còmics. En què consisteix ben bé aquesta professió? Quina relació de treball o contractual tens?
Dibuixar còmics és explicar coses aprofitant la capacitat iconogràfica del dibuix. L’element principal del còmic, però, és la vinyeta, aquest espai simbòlic on el dibuix genera significats i relacions. Sóc un treballador autònom, a vegades treballo en col·laboració amb guionistes i a vegades tot sol. Normalment el que faig és treballar una idea i proposar-la a un editor perquè la publiqui. Si la idea agrada i creu que pot encabir-se al seu catàleg, i treure’n un rendiment, es firma un contracte per la cessió de drets d’aquella obra. Més enllà d’això no hi ha cap altra relació laboral, visc dels diners que genera la meva obra. Amb la sort que el mercat francòfon, que és on venc la meva obra, és prou gran perquè l’editor avanci diners de futures vendes i pugui viure mentre la dibuixo.
Existeixen grans cases de còmic. Hi ha lobbies a la indústria del còmic? Quines implicacions té en l’àmbit laboral i d’ofici?
No m’atreveixo a dir que és una indústria. Però sí que és un mercat, i per tant quan els còmics es posen a la venda esdevenen productes. Amb tot el que això comporta: Grans grups editorials, fires, circuits de distribució… Això fa que estiguem sotmesos a les mateixes lleis que qualsevol altre producte o bé de consum. Essent els autors qui oferim la matèria primera, som els que patim les conseqüències de l’intent de maximitzar cada vegada més els beneficis de les editorials, distribuidores, etc. En ser una vocació visceral, es juga molt amb les ganes de l’autor de voler publicar amb ofertes contractuals molt per sota dels estàndards, quan n’hi ha. O quan els grans editors es veuen abocats a sobreproduir per augmentar beneficis, l’autor és qui en paga les conseqüències.
Teniu alguna associació, sindicat, de defensa dels vostres drets?
Hi ha hagut intents, però entre que és una feina solitària i que cadascú de nosaltres té condicions personals i contractuals diferents es fa molt difícil. Es tendeix més a l’associacionisme, com a mínim al nostre país. A França sí que tenen Sindicat, però allà el mercat és molt més fort que aquí. Un dels problemes que tenim, aquí i allà, és que quan s’intenten fer passes per establir un estatus laboral particular es barregen totes les professions de la cultura en una amalgama infinita. I és clar, no tenim les mateixes demandes o necessitats els autors de còmic que els actors de teatre, o els tècnics de so, per posar un parell d’exemples.
Com us està afectant la crisi de la Covid-19?
Som un sector que depèn de les llibreries. Amb aquestes tancades durant dos mesos, i dels més forts de l’any (Sant Jordi, saló del còmic, fires europees… tot cancel·lat) molts llibres han desaparegut de les llibreries sense haver tingut un mínim d’exposició. Moltes novetats no han sortit quan estaven programades, esborrant de cop esforços de les autores i editorials. Algunes, les més fortes, es reprogramaran, espero. La majoria d’editors ja estan parlant d’una retallada d’un 30% de títols al pròxim exercici. Ja estàvem molt tocats des de l’última crisi… Cada vegada serà més difícil col·locar obres als editors i intentar-ne viure. Ho tinc molt assumit, personalment. Per confrontar la crisi a casa hem prioritzat la feina de la meva parella, que té menys opcions laborals i treballa fora de casa. Jo m’ocupo principalment dels nens i la casa i vaig treballant les estones que em queden lliures.
Formeu part del món cultural. Molts cops s’han denunciat els preus prohibitius i la limitació d’accés a la cultura per raons econòmiques d’una part de la societat. Què en penses?
Allò que anomenem cultura, avui en dia sembla limitar-se a una cultura de consum. Llibres, concerts, museus, teatre, etc. Aquesta cultura de consum és, en cadascuna de les seves parcel·les, un mercat on els diferents elements que el conformen lluiten per treure el màxim benefici. I això impossibilita l’accés a part de la societat. Tinc clar que l’educació i la cultura són, juntament amb la sanitat, opcions evidents per escapar del determinisme social. La cultura ho és tot, no només les expressions artístiques de la societat. I calen espais no monetitzats per repensar-la i per construir-la. Des de baix. Perquè la cultura sempre ha sortit del poble.
David Karvala (Hèlsinki, Finlandia 1959) és un incansable activista de l’antifeixisme que va començar la seva militància als anys setanta amb els moviments contra el front britànic. Actualment viu a Barcelona on va participar molt activament a la plataforma aturem la guerra dels noranta. Amb el naixement, el 2007, del partit Plataforma per Catalunya (PxC) es crea la plataforma UCFR (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme), de la que és un dels fundadors. Actualment, és un dels portaveus oficials de la plataforma. Parlem amb ell.
Explica’ns què és UCFR.
UCFR neix als finals del 2009 com a resposta a la pujada del partit d’Anglada PxC. Es va fer una crida per boicotejar un acte electoral i ens vam adonar que la participació va ser molt escassa i que només hi van participar militants d’extrema esquerra. Vam decidir crear una plataforma unitària, amplia, sense grans pretensions polítiques per moure de forma massiva a la gent contra l’amenaça del feixisme. Va haver-hi una sèrie de debats, sobretot amb gent d’Aturem la guerra sobre com fer-ho, i finalment a la primavera de 2010 vam publicar la primera declaració pública d’UCFR: “aturem Plataforma per Catalunya”. Vam començar a recollir adhesions, a fer debats oberts amb diferents actors socials i vam anar creixent amb la intenció de crear una plataforma unitària on tothom que rebutgés el feixisme hi tingués cabuda. Això va fer que des del començament UCFR fos un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents units per la necessitat d’aturar l’extrema dreta. Actualment tenim diversos nuclis locals a diferents ciutats i pobles a Catalunya i a diverses ciutats a la resta d’Espanya.
Treballem en diferents àmbits i a diferents nivells, a més d’organitzar mobilitzacions fem una gran cimera anual contra la islamofòbia que enguany complirà deu anys, fem campanyes de sensibilització i propaganda contra els grups d’extrema dreta repartint milers d’octavetes, fent xerrades a instituts… una mica de tot. Cada grup local funciona amb molta autonomia, i tota acció és benvinguda per derrotar el feixisme.
Quina creus que és la diferència entre el feixisme diguem-ne clàssic, i els nous moviments feixistes que estan emergint els últims anys, I per què creus que una cosa que semblava que estava desapareixent ha rebrotat amb tanta força?
Bé, això són dues preguntes, potser relacionades però molt diferents. Als anys trenta el feixisme era una cosa nova i per tant va ser difícil analitzar-la. Una de les primeres anàlisis serioses va ser el que va fer Clara Zetkin, una filòsofa marxista alemanya, que va assenyalar que el feixisme és qualitativament diferent que el capitalisme quotidià, molt més perillós, i l’hem de tractar d’una altra manera. El feixisme no busca dominar les institucions sinó destruir la democràcia burgesa i crear un estat totalitari per destruir la majoria de les llibertats individuals i col·lectives. Ella ja va dir, amb poc èxit, que era necessari que tota l’esquerra fes un front ampli, deixant de banda les seves diferències, per parar el feixisme. Així que el més essencial de com s’ha de lluitar contra el feixisme ja ho va assenyalar fa un segle Clara Zetkin però tristament l’esquerra encara avui no li ha fet gaire cas. La victòria del feixisme a Itàlia i a Alemanya, la Segona Guerra Mundial i l’holocaust van ser el punt àlgid, i molta gent creia als seixanta que després d’Auschwitz l’horror del feixisme no podria tornar a passar. Sabem que no és així.
Als setanta van tornar diferents grups feixistes a Europa amb les mateixes maneres, els mateixos uniformes i ela mateixos discursos basats en un racisme biològic i es van adonar que d’aquesta manera la gent els rebutjava. Als noranta es van reinventar deixant de parlar en aquests termes i en públic parlen de diferències culturals, de preservar la cultura europea envers la resta, fan discursos antiimmigració i deixen a casa la simbologia feixista. Canvien els uniformes per corbates i americanes… Però en privat continuen parlant de racisme biològic i es reconeixen com a hereus dels feixistes dels anys trenta. El fenomen de l’eurofeixisme va començar els anys setanta a Anglaterra amb el Front Nacional britànic i va ser derrotat gràcies a un moviment molt ampli, la Lliga Antinazi…
Actualment l’exemple més clar és el del Front Nacional de Le Penn, que han estat molt hàbils presentant-se en públic com si fossin un partit més, una mica més conservador potser, però dintre dels marges democràtics, quan en realitat utilitzen el partit per crear una base feixista amb objectius i visions a llarg termini no gaire distants dels que tenien Mussolini o Hitler. En resum, han canviat la imatge, el discurs i l’estratègia, però l’objectiu i el fons ideològic no ha canviat gaire. Per això, tot i que evidentment hi ha diferències importants entre el feixisme dels anys trenta i l’actual, inequívocament hem de seguir parlant de feixisme, perquè és la mateixa ideologia. I pel que fa al perquè ara rebrota el feixisme, crec que es deu al fet que si bé el capitalisme no és el mateix que el feixisme, de la mateixa manera que PSOE no és el mateix que VOX, és el capitalisme qui crea les condicions perquè aparegui el feixisme, i més específicament el capitalisme en crisi.
“UCFR és un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents”
El capitalisme en crisi crea les condicions perquè sorgeixi el feixisme. Aquesta és una part de per què el feixisme va sorgir als anys vint i torna ara. La falta de recursos i el retallament de llibertats i de drets serveixen per abonar el discurs fals que són els immigrants i els de fora els causants de la crisi, allunyant a les classes populars de l’autèntic causant, que és sempre el capitalisme. Per això és important que l’esquerra sigui combativa i forta, capaç de fer fronts amplis en els temes essencials que ens uneixen. Una esquerra forta, que no vol dir homogènia, sinó capaç de posar-se d’acord en els temes essencials com pot ser l’habitatge o la manca de treball i la precarietat, per exemple, pot fer front al feixisme. El feixisme creix quan l’esquerra està confusa, obsessionada amb quotes de poder a les institucions o amb discussions estèrils que no interessen a la majoria de la gent. El fracàs de l’esquerra a Grècia amb Syriza o a Espanya amb Podem ha fet créixer l’extrema dreta, sense cap dubte. I el mateix, tot i que amb molts matisos, es pot dir del que està passant a l’Amèrica llatina.
Vas escriure fa poc un llibre que vas titular “L’antifeixisme del 99%”. Explica’ns aquest concepte.
És un concepte que copio del moviment okupy wall street que van popularitzar el lema e “som el 99%” fent referència als rics i super rics que controlen les grans fortunes i imposen les seves agendes neoliberals a la majoria del poble. Jo crec que en la lluita antifeixista passa una cosa semblant, potser no és un 99% però la immensa majora de la gent està en contra de les idees que encarna el feixisme, per això la solució és treure l’antifeixisme de les postures radicals, que no em semblen malament, però que allunyen a molta gent. No fa falta ser marxista o anarquista per ser antifeixista, això és el que vull dir, és possible i necessari que qualsevol persona que no sigui feixista s’impliqui en la lluita antifeixista. Va funcionar a Anglaterra als setanta, va funcionar a Catalunya on vam aconseguir fer desaparèixer a PxC i va funcionar a Grècia amb Alba Daurada. Esperem que puguem d’aquí uns anys dir que també va funcionar a Espanya amb VOX.
Quin paper creus que haurien de jugar els sindicats en la lluita contra el feixisme?
El paper dels sindicats com a referència de lluita de la classe treballadora és molt important. De fet CGT Catalunya va ser una de les primeres organitzacions a sumar la seva adhesió a UCFR. Crec que els sindicats també estan molt amenaçats pel feixisme, sabem que una de les primeres coses que van fer els feixismes tant a Itàlia com a Alemanya com a Espanya va ser abolir els sindicats i crear sindicats verticals controlats pel règim. Els sindicats tenen la capacitat d’unir els treballadors per sobre de les seves diferències d’origen, orientació sexual o qualsevol altra forma d’opressió, fent-los entendre que tenen interessos comuns de classe que estan per sobre de qualsevol altra diferència… Són importants per la lluita antifeixista i m’agradaria que s’impliquessin més activament a UCFR, s’haurien de fer assemblees als llocs de treball per combatre les mentides de l’extrema dreta, sobretot el discurs racista que divideix a la classe treballadora. Crec que la lluita antifeixista a més, seria un bon punt de partida per crear causa comuna entre els diferents sindicats. Al cap I a la fi, si el feixisme triomfa, perdrem tots igual…
Parlem del fenomen de VOX, quina hauria de ser l’estratègia per combatre’ls?
VOX és ara mateix un gran problema per la immensa presència que ha aconseguit a les institucions. No són el PP, ni tan sols el del racista Albiol, que finalment només volen controlar les institucions, però tampoc són un partit de quadres violents com PxC, tot i que sabem que a la seva estructura tenen a reconeguts militants neonazis. Em recorden més a Geert Wilder a Holanda o a Ukip a Anglaterra, no volen, almenys per ara, crear quadres per prendre els carrers a la manera ortodoxa, però estan molt més enllà dels límits democràtics de la dreta europea tradicional. VOX és un partit que encara està fixant la seva identitat i haurem de vigilar-los de prop. Hem de denunciar-los i hem de convèncer a la població que no són patriotes. Són feixistes. Això ho vam fer amb PxC i va funcionar, però VOX té tirada nacional, així que és urgent impulsar plataformes antifeixistes per tot l’estat.
En aquest sentit CGT, que té implantació a molts llocs, podria ser molt útil. Un altre problema és que PxC gràcies al nostre treball de conscienciació, va ser aïllada dels espais públics i dels mitjans de comunicació. Això no ha estat possible amb VOX i és important que no se’ls blanquegi fent veure que són un partit més, perquè no ho són. Jo no crec en la uniformitat de l’esquerra, la uniformitat en l’esquerra la fa dèbil, però si crec en la unitat en la lluita, unitat estratègica. Necessitem unitat en la lluita, amb unes bases de mínims comuns acceptables per l’àmplia majoria de l’espectre social. Només així derrotarem a VOX.
Creus que per combatre el feixisme la lluita de classes és important?
Doncs sí i no. Per un costat no crec que faci falta tindre un marc mental centrat en la lluita de classes per ser part d’aquest antifeixisme del 99% del que parlàvem abans, però qui és aquest 99%? De les 600 entitats adherides a UCFR no trobaràs la cambra de comerç o la patronal… Trobaràs sindicats, partits d’esquerres, entitats veïnals, organitzacions de gent migrada… És a dir, que aquest 99% són la classe treballadora, que són el nucli d’UCFR, però potser molts d’ells no s’identifiquen amb la lluita de classes i això no vol dir que no hi tinguin cabuda, tot i que en el fons, tota lluita contra el feixisme és en certa forma lluita de classes perquè el feixisme sempre defensa els interessos de les minories privilegiades. Qui amenaça la sanitat pública, un immigrant sense papers o els polítics que retallen en sanitat i tanquen hospitals? Ve a ser això.
Creus que la crisi de la Covid-19 ha colpejat de forma especial a les persones racialitzades?
Totalment. En un primer moment es va culpar els xinesos (fins i tot Trump ho va dir) provocant una onada de racisme contra el món asiàtic, això per un costat. Però el més evident va ser el que va passar durant el confinament, perquè no és el mateix confinar-se a una casa gran amb jardí que fer-ho moltes persones en un petit pis. I tot i que això no és exactament una qüestió racial sinó econòmica i de classe, les dades diuen que a les minories racials tant a Gran Bretanya com als EUA tenen una taxa major de contagis percentual.
“la reacció tan gran als EUA denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps”
A Espanya no hi ha dades oficials en aquest aspecte, almenys que jo sàpiga, però molt probablement serà el mateix. A més, hem vist una enorme quantitat de vídeos amb actuacions desproporcionades de la policia durant el confinament contra persones majoritàriament racialitzades, moltes vegades sense cap motiu i amb un caire clarament racista. I sense cap dubte l’exemple més brutal va ser la campanya de regularització temporal de persones sense papers només per treballar al camp en unes condicions extremadament precàries i sense protecció adequada. Per cert, també això ha fet que la solidaritat de molta gent aflorés i han sorgit campanyes molt potents, com la recuperació dels papers per a tothom, que està tenint bastant ressò.
Què en penses dels conflictes racials que han tingut lloc als Estats Units aquest estiu?
En primer lloc és un error pensar que es deuen a l’assassinat per part de la policia de George Floyd, tot i que va ser el desencadenant. La reacció tan gran denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps. Hi ha centenars de casos cada any de persones negres assassinades per la policia als EUA. No fa tant, el famós cas de Ferguson, per nomenar el primer que em ve al cap. Però les protestes d’aquest estiu són les més grans que hem vist mai. Numèricament les protestes són encara majors que les que van seguir a l’assassinat del doctor Martin Luther King als seixanta. Mc Donalds va treure un cartell de Black Lives Matter. Deixant de banda l’enorme hipocresia que hi ha al darrere, el fet que les grans multinacionals es posicionin ens mostra que les protestes, pacifiques o no, poden canviar les coses quan són massives. I el fet que han tingut resposta a molts països de tot el món és sense cap mena de dubte un bon senyal i una bona notícia.
Aquí a Espanya ha servit perquè alguna gent tornés a parlar de casos com el de Tarajal o el de Lucrecia Pérez per donar dos dels centenars d’exemples possibles de com el racisme institucional provoca morts. El que és important per nosaltres és que quan la gent protesti contra el racisme no ho faci només durant una setmana perquè és el que toca, sinó que això es converteixi en una actitud constant. Volem que la gent s’aixequi contra el racisme cada dia de la seva vida.
Aquest mes parlem amb Damià Puig i Sergi Fàbregas, de la productora ACATS, coincidint amb la presentació del documental Nosotros No Olvidamos, que recull la incansable lluita de la Plataforma Pedro Álvarez i de la seva família per aconseguir que es condemni el policia que continua impune al carrer.
ACATS respon a les sigles Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social. Ens podeu explicar quan i per què neix el col·lectiu?
ACATS va néixer el 2018 quan vam treure amb poques setmanes de diferència En la Brecha: anarquistas contra Franco de Ingobernables Produccionesi Poble Rebel, dos documentals autogestionats. Aleshores vam decidir unir-nos per crear ACATS. I va néixer amb una visió clara: no convertir-se en una productora convencional sinó en una eina entre companyes afins. Compartim material, contactes, xarxes socials i estem uns a disposició dels altres quan ho necessitem per tirar endavant els nostres precaris projectes artístics. I fou també important per nosaltres que fos una eina que ens ajudés a seguir sent autònoms, sense dependre de cap productora gran o institució que pogués modificar ni una coma dels nostres continguts.
Quins treballs heu fet fins ara?
A l’hora de fer aquesta unió entre diferents creadors i creadores, vam posar en comú també els treballs que s’havien publicat amb la resta, i avui dia, som quatre creadors de contingut i comptem amb els 11 documentals creats fins al moment o en marxa, així com alguns curtmetratges. Tots aquests treballs tenen en comú que responen als dos objectius de la productora: donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents. Tenim documentals com A Margem do Xingu: Voces Nao Consideradas, una producció catalano-brasilera guanyadora de diversos premis a Brasil i Catalunya, gravada íntegrament a l’Amazones i que tracta sobre un greu problema medioambiental, com són les hidroelèctriques i les conseqüències als pobles indígenes, o bé d’altres com Ingobernables, que tracta del panorama anarquista a Catalunya de voltants del 2015. Podem destacar també el documental que també s’ha unit a la filmografia d’ACATS, el de la COPEL, que narra l’organització dels presos durant la transició. Fins a 11 títols que es poden gaudir a la web acats.cat.
Fa uns dies es va fer l’estrena de “Nosotros No Olvidamos” a l’Auditori Barradas de L’Hospitalet, un documental que recorre la lluita de la Plataforma de suport a Pedro Álvarez i a la seva família. Com ha estat aquest procés i com valoreu el treball de suport que no ha defallit durant 27 anys?
Hem fet un documental de seguiment, sense entrevistes ni guió preestablert. Han sigut 14 mesos de gravacions, en total unes 700 hores de material audiovisual, seguint principalment a en Juanjo Álvarez, pare de Pedro Álvarez. En Juanjo i la Plataforma sempre han tingut molt clar que la lluita d’en Pedro era una lluita que no havia de relacionar-se amb cap partit polític, ni cap ideologia concreta. En una manifestació de’n Pedro tothom lluita sota la mateixa bandera. I aquesta fórmula tan simple, així com la impressionant xarxa que s’ha anat teixint any rere any durant aquestes 27 campanyes, ha convertit la lluita d’en Pedro en una de les més respectades a Catalunya, així com la lluita antirepressiva en actiu més antiga a Europa.
Nosotros no olvidamos vol ser una eina de difusió perquè es torni a obrir el cas i aconseguir que el policia sigui jutjat. En quin punt judicial està ara? Creieu que hi ha possibilitats que es reobri?
El passat 6 de febrer, el jutjat d’instrucció número 4 de l’Hospitalet de Llobregat, a instàncies de la fiscalia, va denegar un cop més l’obertura del cas, aquest cop al·legant que ja ha prescrit. Actualment s’ha enviat un recurs a l’Audiència Provincial, i se suposa que un cop es normalitzi la situació dels jutjats, es rebrà una resposta.
“l’objectiu és donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents”
El paper de la fiscalia aquests 27 anys ha estat fer tot el possible perquè no s’arribés a celebrar cap judici. Sempre s’ha dit que no hi havia proves concloents. La companya d’en Pedro va reconèixer a en Segovia a la roda de reconeixement, va quedar demostrat que mentia en la coartada, van reconèixer el seu cotxe i dos números correlatius de la matrícula, instants abans havia tingut una baralla en una zona molt pròxima a on van assassinar a en Pedro… Fiscalia, jutges i evidentment policia, consideren que tot això no és concloent. No ho era als anys 90, no ho ha sigut l’any 2000, ni al 2010, ni al 2020. Una farsa tot plegat. Tenim moltíssima curiositat perquè davant de tantes evidències, aquest policia que es va jubilar fa pocs anys i que es feia passar per advocat, ha aconseguit esquivar ser jutjat tot i la pressió que s’ha fet. Malgrat tot, ens agradaria destacar una cosa; portem o no a judici en aquest últim esprint a José Manuel Segovia, aquesta lluita ha estat una incontestable victòria. El que s’ha aconseguit en el camp antirepressiu català gràcies a la Plataforma és moltíssim. La lluita d’en Pedro és bressol i referència de moltes altres lluites.
Perquè una lluita com la d’en Pedro, amb 27 anys de flagrant impunitat, tingui “èxit” i aconsegueixi arribar a judici han de convergir tres factors: en primer lloc, el judicial, en segon lloc, el de la comunicació i finalment, el carrer. El judicial està molt ben cobert amb en Benet Salellas, la comunicació està arrancada amb la campanya actual i el documental i el carrer és un lloc que sempre la lluita ha ocupat. Creiem que l’element clau en aquests darrers mesos serà el carrer; la pressió i posició de la lluita al carrer ha de seguir guanyant pes.
El documental s’ha pogut finançar gràcies a una campanya de micromecenatge i ara esteu organitzant la seva difusió amb passis arreu del territori. Quines projeccions teniu previstes i què poden fer les entitats i col·lectius per organitzar-ne?
El documental s’ha pogut finançar parcialment a través de la campanya de micromecenatge, sobre un 70%, és a dir, que ara, un cop el documental ha estat presentat a familiars, amics i persones properes al voltant d’en Pedro, ens trobem en fase d’aconseguir que el documental es vegi tant com sigui possible i acabar de cobrir la inversió. Això implica parlar amb televisions, plataformes digitals, cinemes, distribuïdores i altres agents del món audiovisual més enllà dels moviments socials. Actualment tenim prevista una gira amb els col·lectius que ens han donat suport a través de la campanya de micromecenatge, així com aquells que encara ho estan fent a través de la web acats.cat. Quan és restableixi la normalitat a la nostra societat i puguem tornar a fer presentacions públiques, reprogramarem les projeccions que no s’han pogut portar a terme i seguirem amb les que es puguin celebrar que ja tenim tancades, així com totes aquelles noves que sorgeixin. Això ens portarà a fer una gira per Catalunya d’unes 50 projeccions abans del Setembre, esperem portar-la també a diferents punts de la península i perquè no, fer alguna presentació internacional. Des d’aquí volem fer una crida a qualsevol col·lectiu o individual a donar suport al documental i la lluita fent aportacions amb les mateixes recompenses que durant la campanya de microfinançament a través de la web acats.cat.
