Avui parlem amb Ricard Efa, que ens explica com viuen i com està afectant la crisi de la Covid-19 a oficis del món de l’art com ho són els relacionats amb el mercat del còmic i les novel·les gràfiques. Dibuixant, amant de la cultura popular i patriota sabadellenc, el Ricard reflexiona al voltant del seu ofici i d’allò que anomenem “cultura”. .
Bon dia
Hola.
Ets dibuixant de còmics. En què consisteix ben bé aquesta professió? Quina relació de treball o contractual tens?
Dibuixar còmics és explicar coses aprofitant la capacitat iconogràfica del dibuix. L’element principal del còmic, però, és la vinyeta, aquest espai simbòlic on el dibuix genera significats i relacions. Sóc un treballador autònom, a vegades treballo en col·laboració amb guionistes i a vegades tot sol. Normalment el que faig és treballar una idea i proposar-la a un editor perquè la publiqui. Si la idea agrada i creu que pot encabir-se al seu catàleg, i treure’n un rendiment, es firma un contracte per la cessió de drets d’aquella obra. Més enllà d’això no hi ha cap altra relació laboral, visc dels diners que genera la meva obra. Amb la sort que el mercat francòfon, que és on venc la meva obra, és prou gran perquè l’editor avanci diners de futures vendes i pugui viure mentre la dibuixo.
Existeixen grans cases de còmic. Hi ha lobbies a la indústria del còmic? Quines implicacions té en l’àmbit laboral i d’ofici?
No m’atreveixo a dir que és una indústria. Però sí que és un mercat, i per tant quan els còmics es posen a la venda esdevenen productes. Amb tot el que això comporta: Grans grups editorials, fires, circuits de distribució… Això fa que estiguem sotmesos a les mateixes lleis que qualsevol altre producte o bé de consum. Essent els autors qui oferim la matèria primera, som els que patim les conseqüències de l’intent de maximitzar cada vegada més els beneficis de les editorials, distribuidores, etc. En ser una vocació visceral, es juga molt amb les ganes de l’autor de voler publicar amb ofertes contractuals molt per sota dels estàndards, quan n’hi ha. O quan els grans editors es veuen abocats a sobreproduir per augmentar beneficis, l’autor és qui en paga les conseqüències.
Teniu alguna associació, sindicat, de defensa dels vostres drets?
Hi ha hagut intents, però entre que és una feina solitària i que cadascú de nosaltres té condicions personals i contractuals diferents es fa molt difícil. Es tendeix més a l’associacionisme, com a mínim al nostre país. A França sí que tenen Sindicat, però allà el mercat és molt més fort que aquí. Un dels problemes que tenim, aquí i allà, és que quan s’intenten fer passes per establir un estatus laboral particular es barregen totes les professions de la cultura en una amalgama infinita. I és clar, no tenim les mateixes demandes o necessitats els autors de còmic que els actors de teatre, o els tècnics de so, per posar un parell d’exemples.
Com us està afectant la crisi de la Covid-19?
Som un sector que depèn de les llibreries. Amb aquestes tancades durant dos mesos, i dels més forts de l’any (Sant Jordi, saló del còmic, fires europees… tot cancel·lat) molts llibres han desaparegut de les llibreries sense haver tingut un mínim d’exposició. Moltes novetats no han sortit quan estaven programades, esborrant de cop esforços de les autores i editorials. Algunes, les més fortes, es reprogramaran, espero. La majoria d’editors ja estan parlant d’una retallada d’un 30% de títols al pròxim exercici. Ja estàvem molt tocats des de l’última crisi… Cada vegada serà més difícil col·locar obres als editors i intentar-ne viure. Ho tinc molt assumit, personalment. Per confrontar la crisi a casa hem prioritzat la feina de la meva parella, que té menys opcions laborals i treballa fora de casa. Jo m’ocupo principalment dels nens i la casa i vaig treballant les estones que em queden lliures.
Formeu part del món cultural. Molts cops s’han denunciat els preus prohibitius i la limitació d’accés a la cultura per raons econòmiques d’una part de la societat. Què en penses?
Allò que anomenem cultura, avui en dia sembla limitar-se a una cultura de consum. Llibres, concerts, museus, teatre, etc. Aquesta cultura de consum és, en cadascuna de les seves parcel·les, un mercat on els diferents elements que el conformen lluiten per treure el màxim benefici. I això impossibilita l’accés a part de la societat. Tinc clar que l’educació i la cultura són, juntament amb la sanitat, opcions evidents per escapar del determinisme social. La cultura ho és tot, no només les expressions artístiques de la societat. I calen espais no monetitzats per repensar-la i per construir-la. Des de baix. Perquè la cultura sempre ha sortit del poble.
David Karvala (Hèlsinki, Finlandia 1959) és un incansable activista de l’antifeixisme que va començar la seva militància als anys setanta amb els moviments contra el front britànic. Actualment viu a Barcelona on va participar molt activament a la plataforma aturem la guerra dels noranta. Amb el naixement, el 2007, del partit Plataforma per Catalunya (PxC) es crea la plataforma UCFR (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme), de la que és un dels fundadors. Actualment, és un dels portaveus oficials de la plataforma. Parlem amb ell.
Explica’ns què és UCFR.
UCFR neix als finals del 2009 com a resposta a la pujada del partit d’Anglada PxC. Es va fer una crida per boicotejar un acte electoral i ens vam adonar que la participació va ser molt escassa i que només hi van participar militants d’extrema esquerra. Vam decidir crear una plataforma unitària, amplia, sense grans pretensions polítiques per moure de forma massiva a la gent contra l’amenaça del feixisme. Va haver-hi una sèrie de debats, sobretot amb gent d’Aturem la guerra sobre com fer-ho, i finalment a la primavera de 2010 vam publicar la primera declaració pública d’UCFR: “aturem Plataforma per Catalunya”. Vam començar a recollir adhesions, a fer debats oberts amb diferents actors socials i vam anar creixent amb la intenció de crear una plataforma unitària on tothom que rebutgés el feixisme hi tingués cabuda. Això va fer que des del començament UCFR fos un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents units per la necessitat d’aturar l’extrema dreta. Actualment tenim diversos nuclis locals a diferents ciutats i pobles a Catalunya i a diverses ciutats a la resta d’Espanya.
Treballem en diferents àmbits i a diferents nivells, a més d’organitzar mobilitzacions fem una gran cimera anual contra la islamofòbia que enguany complirà deu anys, fem campanyes de sensibilització i propaganda contra els grups d’extrema dreta repartint milers d’octavetes, fent xerrades a instituts… una mica de tot. Cada grup local funciona amb molta autonomia, i tota acció és benvinguda per derrotar el feixisme.
Quina creus que és la diferència entre el feixisme diguem-ne clàssic, i els nous moviments feixistes que estan emergint els últims anys, I per què creus que una cosa que semblava que estava desapareixent ha rebrotat amb tanta força?
Bé, això són dues preguntes, potser relacionades però molt diferents. Als anys trenta el feixisme era una cosa nova i per tant va ser difícil analitzar-la. Una de les primeres anàlisis serioses va ser el que va fer Clara Zetkin, una filòsofa marxista alemanya, que va assenyalar que el feixisme és qualitativament diferent que el capitalisme quotidià, molt més perillós, i l’hem de tractar d’una altra manera. El feixisme no busca dominar les institucions sinó destruir la democràcia burgesa i crear un estat totalitari per destruir la majoria de les llibertats individuals i col·lectives. Ella ja va dir, amb poc èxit, que era necessari que tota l’esquerra fes un front ampli, deixant de banda les seves diferències, per parar el feixisme. Així que el més essencial de com s’ha de lluitar contra el feixisme ja ho va assenyalar fa un segle Clara Zetkin però tristament l’esquerra encara avui no li ha fet gaire cas. La victòria del feixisme a Itàlia i a Alemanya, la Segona Guerra Mundial i l’holocaust van ser el punt àlgid, i molta gent creia als seixanta que després d’Auschwitz l’horror del feixisme no podria tornar a passar. Sabem que no és així.
Als setanta van tornar diferents grups feixistes a Europa amb les mateixes maneres, els mateixos uniformes i ela mateixos discursos basats en un racisme biològic i es van adonar que d’aquesta manera la gent els rebutjava. Als noranta es van reinventar deixant de parlar en aquests termes i en públic parlen de diferències culturals, de preservar la cultura europea envers la resta, fan discursos antiimmigració i deixen a casa la simbologia feixista. Canvien els uniformes per corbates i americanes… Però en privat continuen parlant de racisme biològic i es reconeixen com a hereus dels feixistes dels anys trenta. El fenomen de l’eurofeixisme va començar els anys setanta a Anglaterra amb el Front Nacional britànic i va ser derrotat gràcies a un moviment molt ampli, la Lliga Antinazi…
Actualment l’exemple més clar és el del Front Nacional de Le Penn, que han estat molt hàbils presentant-se en públic com si fossin un partit més, una mica més conservador potser, però dintre dels marges democràtics, quan en realitat utilitzen el partit per crear una base feixista amb objectius i visions a llarg termini no gaire distants dels que tenien Mussolini o Hitler. En resum, han canviat la imatge, el discurs i l’estratègia, però l’objectiu i el fons ideològic no ha canviat gaire. Per això, tot i que evidentment hi ha diferències importants entre el feixisme dels anys trenta i l’actual, inequívocament hem de seguir parlant de feixisme, perquè és la mateixa ideologia. I pel que fa al perquè ara rebrota el feixisme, crec que es deu al fet que si bé el capitalisme no és el mateix que el feixisme, de la mateixa manera que PSOE no és el mateix que VOX, és el capitalisme qui crea les condicions perquè aparegui el feixisme, i més específicament el capitalisme en crisi.
“UCFR és un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents”
El capitalisme en crisi crea les condicions perquè sorgeixi el feixisme. Aquesta és una part de per què el feixisme va sorgir als anys vint i torna ara. La falta de recursos i el retallament de llibertats i de drets serveixen per abonar el discurs fals que són els immigrants i els de fora els causants de la crisi, allunyant a les classes populars de l’autèntic causant, que és sempre el capitalisme. Per això és important que l’esquerra sigui combativa i forta, capaç de fer fronts amplis en els temes essencials que ens uneixen. Una esquerra forta, que no vol dir homogènia, sinó capaç de posar-se d’acord en els temes essencials com pot ser l’habitatge o la manca de treball i la precarietat, per exemple, pot fer front al feixisme. El feixisme creix quan l’esquerra està confusa, obsessionada amb quotes de poder a les institucions o amb discussions estèrils que no interessen a la majoria de la gent. El fracàs de l’esquerra a Grècia amb Syriza o a Espanya amb Podem ha fet créixer l’extrema dreta, sense cap dubte. I el mateix, tot i que amb molts matisos, es pot dir del que està passant a l’Amèrica llatina.
Vas escriure fa poc un llibre que vas titular “L’antifeixisme del 99%”. Explica’ns aquest concepte.
És un concepte que copio del moviment okupy wall street que van popularitzar el lema e “som el 99%” fent referència als rics i super rics que controlen les grans fortunes i imposen les seves agendes neoliberals a la majoria del poble. Jo crec que en la lluita antifeixista passa una cosa semblant, potser no és un 99% però la immensa majora de la gent està en contra de les idees que encarna el feixisme, per això la solució és treure l’antifeixisme de les postures radicals, que no em semblen malament, però que allunyen a molta gent. No fa falta ser marxista o anarquista per ser antifeixista, això és el que vull dir, és possible i necessari que qualsevol persona que no sigui feixista s’impliqui en la lluita antifeixista. Va funcionar a Anglaterra als setanta, va funcionar a Catalunya on vam aconseguir fer desaparèixer a PxC i va funcionar a Grècia amb Alba Daurada. Esperem que puguem d’aquí uns anys dir que també va funcionar a Espanya amb VOX.
Quin paper creus que haurien de jugar els sindicats en la lluita contra el feixisme?
El paper dels sindicats com a referència de lluita de la classe treballadora és molt important. De fet CGT Catalunya va ser una de les primeres organitzacions a sumar la seva adhesió a UCFR. Crec que els sindicats també estan molt amenaçats pel feixisme, sabem que una de les primeres coses que van fer els feixismes tant a Itàlia com a Alemanya com a Espanya va ser abolir els sindicats i crear sindicats verticals controlats pel règim. Els sindicats tenen la capacitat d’unir els treballadors per sobre de les seves diferències d’origen, orientació sexual o qualsevol altra forma d’opressió, fent-los entendre que tenen interessos comuns de classe que estan per sobre de qualsevol altra diferència… Són importants per la lluita antifeixista i m’agradaria que s’impliquessin més activament a UCFR, s’haurien de fer assemblees als llocs de treball per combatre les mentides de l’extrema dreta, sobretot el discurs racista que divideix a la classe treballadora. Crec que la lluita antifeixista a més, seria un bon punt de partida per crear causa comuna entre els diferents sindicats. Al cap I a la fi, si el feixisme triomfa, perdrem tots igual…
Parlem del fenomen de VOX, quina hauria de ser l’estratègia per combatre’ls?
VOX és ara mateix un gran problema per la immensa presència que ha aconseguit a les institucions. No són el PP, ni tan sols el del racista Albiol, que finalment només volen controlar les institucions, però tampoc són un partit de quadres violents com PxC, tot i que sabem que a la seva estructura tenen a reconeguts militants neonazis. Em recorden més a Geert Wilder a Holanda o a Ukip a Anglaterra, no volen, almenys per ara, crear quadres per prendre els carrers a la manera ortodoxa, però estan molt més enllà dels límits democràtics de la dreta europea tradicional. VOX és un partit que encara està fixant la seva identitat i haurem de vigilar-los de prop. Hem de denunciar-los i hem de convèncer a la població que no són patriotes. Són feixistes. Això ho vam fer amb PxC i va funcionar, però VOX té tirada nacional, així que és urgent impulsar plataformes antifeixistes per tot l’estat.
En aquest sentit CGT, que té implantació a molts llocs, podria ser molt útil. Un altre problema és que PxC gràcies al nostre treball de conscienciació, va ser aïllada dels espais públics i dels mitjans de comunicació. Això no ha estat possible amb VOX i és important que no se’ls blanquegi fent veure que són un partit més, perquè no ho són. Jo no crec en la uniformitat de l’esquerra, la uniformitat en l’esquerra la fa dèbil, però si crec en la unitat en la lluita, unitat estratègica. Necessitem unitat en la lluita, amb unes bases de mínims comuns acceptables per l’àmplia majoria de l’espectre social. Només així derrotarem a VOX.
Creus que per combatre el feixisme la lluita de classes és important?
Doncs sí i no. Per un costat no crec que faci falta tindre un marc mental centrat en la lluita de classes per ser part d’aquest antifeixisme del 99% del que parlàvem abans, però qui és aquest 99%? De les 600 entitats adherides a UCFR no trobaràs la cambra de comerç o la patronal… Trobaràs sindicats, partits d’esquerres, entitats veïnals, organitzacions de gent migrada… És a dir, que aquest 99% són la classe treballadora, que són el nucli d’UCFR, però potser molts d’ells no s’identifiquen amb la lluita de classes i això no vol dir que no hi tinguin cabuda, tot i que en el fons, tota lluita contra el feixisme és en certa forma lluita de classes perquè el feixisme sempre defensa els interessos de les minories privilegiades. Qui amenaça la sanitat pública, un immigrant sense papers o els polítics que retallen en sanitat i tanquen hospitals? Ve a ser això.
Creus que la crisi de la Covid-19 ha colpejat de forma especial a les persones racialitzades?
Totalment. En un primer moment es va culpar els xinesos (fins i tot Trump ho va dir) provocant una onada de racisme contra el món asiàtic, això per un costat. Però el més evident va ser el que va passar durant el confinament, perquè no és el mateix confinar-se a una casa gran amb jardí que fer-ho moltes persones en un petit pis. I tot i que això no és exactament una qüestió racial sinó econòmica i de classe, les dades diuen que a les minories racials tant a Gran Bretanya com als EUA tenen una taxa major de contagis percentual.
“la reacció tan gran als EUA denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps”
A Espanya no hi ha dades oficials en aquest aspecte, almenys que jo sàpiga, però molt probablement serà el mateix. A més, hem vist una enorme quantitat de vídeos amb actuacions desproporcionades de la policia durant el confinament contra persones majoritàriament racialitzades, moltes vegades sense cap motiu i amb un caire clarament racista. I sense cap dubte l’exemple més brutal va ser la campanya de regularització temporal de persones sense papers només per treballar al camp en unes condicions extremadament precàries i sense protecció adequada. Per cert, també això ha fet que la solidaritat de molta gent aflorés i han sorgit campanyes molt potents, com la recuperació dels papers per a tothom, que està tenint bastant ressò.
Què en penses dels conflictes racials que han tingut lloc als Estats Units aquest estiu?
En primer lloc és un error pensar que es deuen a l’assassinat per part de la policia de George Floyd, tot i que va ser el desencadenant. La reacció tan gran denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps. Hi ha centenars de casos cada any de persones negres assassinades per la policia als EUA. No fa tant, el famós cas de Ferguson, per nomenar el primer que em ve al cap. Però les protestes d’aquest estiu són les més grans que hem vist mai. Numèricament les protestes són encara majors que les que van seguir a l’assassinat del doctor Martin Luther King als seixanta. Mc Donalds va treure un cartell de Black Lives Matter. Deixant de banda l’enorme hipocresia que hi ha al darrere, el fet que les grans multinacionals es posicionin ens mostra que les protestes, pacifiques o no, poden canviar les coses quan són massives. I el fet que han tingut resposta a molts països de tot el món és sense cap mena de dubte un bon senyal i una bona notícia.
Aquí a Espanya ha servit perquè alguna gent tornés a parlar de casos com el de Tarajal o el de Lucrecia Pérez per donar dos dels centenars d’exemples possibles de com el racisme institucional provoca morts. El que és important per nosaltres és que quan la gent protesti contra el racisme no ho faci només durant una setmana perquè és el que toca, sinó que això es converteixi en una actitud constant. Volem que la gent s’aixequi contra el racisme cada dia de la seva vida.
Aquest mes parlem amb Damià Puig i Sergi Fàbregas, de la productora ACATS, coincidint amb la presentació del documental Nosotros No Olvidamos, que recull la incansable lluita de la Plataforma Pedro Álvarez i de la seva família per aconseguir que es condemni el policia que continua impune al carrer.
ACATS respon a les sigles Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social. Ens podeu explicar quan i per què neix el col·lectiu?
ACATS va néixer el 2018 quan vam treure amb poques setmanes de diferència En la Brecha: anarquistas contra Franco de Ingobernables Produccionesi Poble Rebel, dos documentals autogestionats. Aleshores vam decidir unir-nos per crear ACATS. I va néixer amb una visió clara: no convertir-se en una productora convencional sinó en una eina entre companyes afins. Compartim material, contactes, xarxes socials i estem uns a disposició dels altres quan ho necessitem per tirar endavant els nostres precaris projectes artístics. I fou també important per nosaltres que fos una eina que ens ajudés a seguir sent autònoms, sense dependre de cap productora gran o institució que pogués modificar ni una coma dels nostres continguts.
Quins treballs heu fet fins ara?
A l’hora de fer aquesta unió entre diferents creadors i creadores, vam posar en comú també els treballs que s’havien publicat amb la resta, i avui dia, som quatre creadors de contingut i comptem amb els 11 documentals creats fins al moment o en marxa, així com alguns curtmetratges. Tots aquests treballs tenen en comú que responen als dos objectius de la productora: donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents. Tenim documentals com A Margem do Xingu: Voces Nao Consideradas, una producció catalano-brasilera guanyadora de diversos premis a Brasil i Catalunya, gravada íntegrament a l’Amazones i que tracta sobre un greu problema medioambiental, com són les hidroelèctriques i les conseqüències als pobles indígenes, o bé d’altres com Ingobernables, que tracta del panorama anarquista a Catalunya de voltants del 2015. Podem destacar també el documental que també s’ha unit a la filmografia d’ACATS, el de la COPEL, que narra l’organització dels presos durant la transició. Fins a 11 títols que es poden gaudir a la web acats.cat.
Fa uns dies es va fer l’estrena de “Nosotros No Olvidamos” a l’Auditori Barradas de L’Hospitalet, un documental que recorre la lluita de la Plataforma de suport a Pedro Álvarez i a la seva família. Com ha estat aquest procés i com valoreu el treball de suport que no ha defallit durant 27 anys?
Hem fet un documental de seguiment, sense entrevistes ni guió preestablert. Han sigut 14 mesos de gravacions, en total unes 700 hores de material audiovisual, seguint principalment a en Juanjo Álvarez, pare de Pedro Álvarez. En Juanjo i la Plataforma sempre han tingut molt clar que la lluita d’en Pedro era una lluita que no havia de relacionar-se amb cap partit polític, ni cap ideologia concreta. En una manifestació de’n Pedro tothom lluita sota la mateixa bandera. I aquesta fórmula tan simple, així com la impressionant xarxa que s’ha anat teixint any rere any durant aquestes 27 campanyes, ha convertit la lluita d’en Pedro en una de les més respectades a Catalunya, així com la lluita antirepressiva en actiu més antiga a Europa.
Nosotros no olvidamos vol ser una eina de difusió perquè es torni a obrir el cas i aconseguir que el policia sigui jutjat. En quin punt judicial està ara? Creieu que hi ha possibilitats que es reobri?
El passat 6 de febrer, el jutjat d’instrucció número 4 de l’Hospitalet de Llobregat, a instàncies de la fiscalia, va denegar un cop més l’obertura del cas, aquest cop al·legant que ja ha prescrit. Actualment s’ha enviat un recurs a l’Audiència Provincial, i se suposa que un cop es normalitzi la situació dels jutjats, es rebrà una resposta.
“l’objectiu és donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents”
El paper de la fiscalia aquests 27 anys ha estat fer tot el possible perquè no s’arribés a celebrar cap judici. Sempre s’ha dit que no hi havia proves concloents. La companya d’en Pedro va reconèixer a en Segovia a la roda de reconeixement, va quedar demostrat que mentia en la coartada, van reconèixer el seu cotxe i dos números correlatius de la matrícula, instants abans havia tingut una baralla en una zona molt pròxima a on van assassinar a en Pedro… Fiscalia, jutges i evidentment policia, consideren que tot això no és concloent. No ho era als anys 90, no ho ha sigut l’any 2000, ni al 2010, ni al 2020. Una farsa tot plegat. Tenim moltíssima curiositat perquè davant de tantes evidències, aquest policia que es va jubilar fa pocs anys i que es feia passar per advocat, ha aconseguit esquivar ser jutjat tot i la pressió que s’ha fet. Malgrat tot, ens agradaria destacar una cosa; portem o no a judici en aquest últim esprint a José Manuel Segovia, aquesta lluita ha estat una incontestable victòria. El que s’ha aconseguit en el camp antirepressiu català gràcies a la Plataforma és moltíssim. La lluita d’en Pedro és bressol i referència de moltes altres lluites.
Perquè una lluita com la d’en Pedro, amb 27 anys de flagrant impunitat, tingui “èxit” i aconsegueixi arribar a judici han de convergir tres factors: en primer lloc, el judicial, en segon lloc, el de la comunicació i finalment, el carrer. El judicial està molt ben cobert amb en Benet Salellas, la comunicació està arrancada amb la campanya actual i el documental i el carrer és un lloc que sempre la lluita ha ocupat. Creiem que l’element clau en aquests darrers mesos serà el carrer; la pressió i posició de la lluita al carrer ha de seguir guanyant pes.
El documental s’ha pogut finançar gràcies a una campanya de micromecenatge i ara esteu organitzant la seva difusió amb passis arreu del territori. Quines projeccions teniu previstes i què poden fer les entitats i col·lectius per organitzar-ne?
El documental s’ha pogut finançar parcialment a través de la campanya de micromecenatge, sobre un 70%, és a dir, que ara, un cop el documental ha estat presentat a familiars, amics i persones properes al voltant d’en Pedro, ens trobem en fase d’aconseguir que el documental es vegi tant com sigui possible i acabar de cobrir la inversió. Això implica parlar amb televisions, plataformes digitals, cinemes, distribuïdores i altres agents del món audiovisual més enllà dels moviments socials. Actualment tenim prevista una gira amb els col·lectius que ens han donat suport a través de la campanya de micromecenatge, així com aquells que encara ho estan fent a través de la web acats.cat. Quan és restableixi la normalitat a la nostra societat i puguem tornar a fer presentacions públiques, reprogramarem les projeccions que no s’han pogut portar a terme i seguirem amb les que es puguin celebrar que ja tenim tancades, així com totes aquelles noves que sorgeixin. Això ens portarà a fer una gira per Catalunya d’unes 50 projeccions abans del Setembre, esperem portar-la també a diferents punts de la península i perquè no, fer alguna presentació internacional. Des d’aquí volem fer una crida a qualsevol col·lectiu o individual a donar suport al documental i la lluita fent aportacions amb les mateixes recompenses que durant la campanya de microfinançament a través de la web acats.cat.
És comú a molts sectors de l’esquerra pensar que la participació en les institucions no només té límits legals i constitucionals per promoure canvis socials en profunditat, sinó que genera contradiccions de tal magnitud que els moviments que ho intenten acaben integrats, absorbits dins del sistema i, finalment, es converteixen en instruments d’estabilització d’allò que, en principi, pretenen abolir o, si més no, transformar. És una hipòtesi que sembla confirmar-se en la història els verds a Alemanya o, per no anar més lluny, quan observem els primers passos de Podem en l’anomenat “govern progressista”. És per això que són molts els activistes que opten pel camí de la creació del que anomenem “contrapoders” des de la base i que la tradició anarquista denominava “acció directa”, sobretot quan el moviment va ser capaç de crear un corrent cultural i social propi, en paral·lel i contra l’Estat. Portem això a col·lació per presentar un projecte que sorgeix a la perifèria barcelonesa, a Gramenet, i que pretén ser un referent autogestionari d’impuls cultural i social per a les classes populars: La Sisqueta. Hi som amb dos dels seus membres, César i Jordi.
Abans que res, què és La Sisqueta?
Es tracta d’un espai autogestionat, els orígens del qual el trobem en altres dos anteriors que van impulsar joves de Gramenet: Aramateix i el Local Social Krida. Amb La Sisqueta es tractava de fer un salt endavant, d’aquí que en un moment determinat es decidís impulsar una cooperativa de treball (Capfoguer) i un centre sociocultural que seria La Sisqueta pròpiament dit. Capfoguer és autogestionada pels seus propis treballadors, es dedica a la restauració, però sobretot a l’elaboració de cervesa artesana. Les dues entitats comparteixen espai, projecte social, valors, etc., però funcionen de manera completament autònoma.
Comenteu que La Sisqueta és un projecte de projectes. Vol dir que a La Sisqueta funcionen diferents entitats? Quines característiques tenen?
Bé, La Sisqueta és una associació amb legalitat jurídica, però en aquest espai hi participen diferents entitats amb característiques molt diferents. Aquí es reuneixen associacions culturals, grups de consum, sindicalistes, gent de partits i de grups municipalistes com SOM Gramenet o grups feministes. Però també hi participen moltes persones a títol individual. Tots comparteixen valors basats en l’antifeixisme, antirracisme, ecologisme, feminisme, i, en definitiva, en l’anticapitalisme, que és el que englobaria totes aquestes característiques. Aquestes són les nostres línies vermelles. Qualsevol acte que fem, conferències, presentació de llibres, concerts, teatre, documentals, etc. han d’incorporar aquest conjunt de valors.
Amb entitats tan diverses i que actuen en àmbits diferents dins de la ciutat, no ha de ser fàcil el funcionament de la Sisqueta… O m’equivoco?
La coordinació la porta un grup promotor format per voluntaris, entre 10 i 15 persones, que porten el dia a dia, però les decisions importants es prenen de manera assembleària. El grup dinamitzador és obert a qualsevol que vulgui col·laborar, ja vam dir que està compost de voluntaris. La proximitat organitzativa genera cadenes de confiança que facilita la comprensió de propostes tan diverses i la possibilitat d’organitzar accions conjuntes, però sí que és cert que, de vegades, costa integrar alguna entitat en coses que vagin més enllà dels seus propis objectius. No obstant això, ho assumim per una cosa que ens sembla molt positiva, la convivència dins del mateix espai.
Quin tipus d’actes es solen fer a La Sisqueta, encara que entenc que la resta d’entitats que conviuen aquí realitzen les seves pròpies?
Sí, és clar, però a La Sisqueta tenim els nostres propis actes. Així, per exemple, el grup de consum (El Cabàs) el componen diverses famílies que obtenen de productors propers i ecològics el paquet d’aliments prèviament demandats i es fan xerrades sobre consum responsable. Després tenim el grup de cafè teatre, fem presentacions de llibres, passem documentals, es fan concerts en directe, teatre i acabem d’incorporar Poetry Slam en què el grup que representa Gramenet en altres certàmens es reuneix i recita en aquest espai.
“despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar”
Com intenteu resoldre el dilema entre la vostra acció politicosocial contra el sistema i les característiques d’una població amb poca consciència social, baixos nivells econòmic-culturals i poc mobilitzada socialment?
És realment difícil, sí, però pensa que a dalt tenim un bar, en un carrer molt transitat i on entra gent del barri. Si hi ha la possibilitat es parla amb ells, s’explica que estem en una cooperativa, com funciona, informem de l’existència de la Sisqueta, els donem programa d’actes, etc. Després, una altra manera és a través del grup de consum que apropa a famílies no necessàriament molt polititzades però que s’acosten per una cosa tan bàsica com és obtenir aliments de qualitat. D’aquesta manera s’intenta trencar amb l’entramat logístic del mercat capitalista i que s’apropin a la presa de consciència de que les coses poden funcionar d’una manera diferent i col·lectiva.
Us declareu anticapitalistes, però us moveu a escala local. Esteu en coordinació amb entitats d’altres localitats que funcionin de manera semblant i aspirin als mateixos objectius?
A Gramenet no hi ha espais com La Sisqueta, encara que alguns, com l’Ateneu Julia Romera, té un funcionament semblant. Són petites bretxes que anem obrint en un sistema que ho absorbeix tot. Mantenir aquests espais de resistència és tot un triomf. Tot i que a nivell local és constant la coordinació amb altres col·lectius per impulsar accions conjuntes, com han estat lluites per la defensa del patrimoni, per espais lliures en una ciutat pràcticament sense parcs, per un oci no mercantilitzat, en l’organització dels 1r de maig, contribuïm a generar espais d’economia social i solidària, etc.
Des de Capfoguer, l’altre pilar d’aquest espai al costat de La Sisqueta, volem, primer, consolidar-nos per després impulsar una altra etapa d’intercooperació fora de l’àmbit local. Així, per exemple, estem en dos projectes com són la Xarec (Xarxa de Restauració de Catalunya) i l’impuls al que serà Productors Cooperatius de Catalunya, en aquest cas, en l’àmbit de l’elaboració de cervesa. Tot això en la línia de generar discurs contra el mercat, crear alternatives laborals i de consum, maximitzar els recursos i, evidentment, crítica social. Des de La Sisqueta i Capfoguer estem participant en l’organització de les Festes Alternatives amb molts actes culturals, però també hem aconseguit posar en mans dels assistents una cervesa ecològica, artesana, d’economia social, enfront de les grans corporacions … Pensa que fins fa poc temps vam tenir aquí la fàbrica d’Estrella Dam. Competir, des dels nostres valors, amb aquestes multinacionals no és gens fàcil. Aquest exemple és claríssim de com, des de determinats espais, és possible obrir aquestes bretxes de què parlàvem abans.
Donada la vostra posició ideològica i el tipus d’accions que porteu a terme, la relació amb les institucions, parlo de l’ajuntament en mans del PSC, no ha de ser gens fàcil.
Des de La Sisqueta es decideix prescindir des del primer moment dels serveis de l’administració. La nova forma de caciquisme apareix a través de les subvencions que es reben de l’ajuntament i que obliguen a una sèrie de compromisos que acaben per generar relacions de clientelisme que no estem disposats a acceptar. Però el pitjor de l’assumpte és el bloqueig i fre que s’intenta per canals més subtils.
“nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí”
Vol dir això que us presenteu com un organisme d’oposició popular enfront de les institucions?
Nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí. I ens ho fa pagar de diferents maneres. Per exemple, amb el tema de permisos per a actes, d’accessibilitat a determinats espais, amb una fiscalització estricta a través d’inspectors que poden confirmar o no que l’espai reuneix condicions de seguretat per als assistents, fer cas estricte a trucades de veïns que poden no acceptar les activitats que es fan, etc. Això obliga moltes vegades a perdre les energies no en organitzar activitats sinó en resoldre problemes burocràtics que, en definitiva, intenten frenar que el teu projecte vagi endavant. Després també hi ha altres formes. Gent que ha participat en actes nostres fent tallers o altres activitats, després són vetats pel tècnic de torn al servei del partit governant perquè “estan fent coses a La Sisqueta”. L’objectiu és clar, es tracta de procurar que la gent, per por a perdre possibilitats de treball en altres entitats locals, acabi per no acostar-se a nosaltres. O, per exemple, com l’ajuntament accepta pressions de grans empreses, multinacionals de la cervesa o de l’oci, que són els que paguen les festes majors perquè en els programes de festes no apareguin els nostres anuncis, pagats amb molts esforços, perquè els nostres productes són la competència. L’ajuntament frenant el creixement de productes locals i cedint davant pressions exteriors, davant d’uns col·lectius que els planten cara, algunes vegades, en el seu propi terreny.
¿Després del que s’ha dit, quins projectes de futur teniu ara?
Seguir intentant incidir en el teixit social de Gramenet en una perspectiva de ruptura amb el capitalisme, generant massa crítica i créixer en projectes que donin sortida als problemes que té la gent. Portem dos anys de debat intentant “parir” un projecte, que sembla que posarem en marxa molt aviat, es tracta d’una Oficina de Drets Socials, amb suport d’advocats i altres tècnics. També preparem unes jornades sobre habitatge, no només des del punt de vista de l’habitatge, sinó de com l’habitatge i l’urbanisme poden condicionar el model de vida. Hi ha grups que han estat organitzant la Jornada del 8 de març, o que tenen avançada la del 1r de maig. Seguir treballant en la creació de consciència, de que les coses es poden fer de manera col·lectiva i des de la base, de manera autogestionada.
Arreu del territori han proliferat les xarxes de suport per a fer front a la crisi generada per la pandèmia de la Covid19. Avui, parlem amb membres de la Xarxa de Suport de Nou Barris. La Joanna Ruiz i l’Albert Villacampa, veïns del barri de Porta i membres de l’Associació de Veïnes i Veïns i del Grup de Dones Portenyes, i l’Esther Ardit, veïna de La Guineueta (Nou Barris), sòcia del Casal Popular 3 Voltes Rebel i afiliada a CGT Transports, també participa de la Xarxa de Teixidores de Nou Barris.
Bon dia. Expliqueu-nos com i quan van sorgir les xarxes de
suport a Nou Barris i quina va ser la vostra motivació personal per engegar el
projecte.
Albert: Podem dir que
les Xarxes de Suport al Districte neixen amb l’objectiu de donar resposta a les
necessitats més quotidianes derivades de la crisi de la COVID-19. Les primeres
Xarxes apareixen a l’inici de la declaració de l’Estat d’Alarma de la mà
d’algunes entitats. Poc a poc entitats i veïnes d’altres barris van identificar
les mateixes problemàtiques i la necessitat d’organització va ser evident.
Llavors es van anar compartint recursos ja existents entre les diferents veïnes
i entitats (formularis, cartells, processos, contactes, et.c) i, això, ha
facilitat l’impuls de 9 xarxes als 13 barris del districte de 9B,
interconnectades a partir d’estructures de coordinació telemàtiques.
Esther: La motivació personal crec que és la mateixa en totes nosaltres: el saber que teixint xarxes comunitàries és com podem arribar a donar respostes immediates a les necessitats de les persones que el sistema no contempla o arriba massa tard.
Com heu organitzat la xarxa? (procés de coordinació de
voluntaris, recollida de les necessitats i resposta a les demandes)
Joanna: No podem dir
que totes les Xarxes funcionem igual, però segurament tenim procediments
similars. Tant a la Xarxa de Porta com a la del Casal Popular es van generar
uns formularis i un compte de mail, des d’on s’han recollit les demandes i la
informació de les veïnes que volen aportar el seu temps solidàriament. Per tal
de gestionar i informar al voluntariat s’han generat grups de Whatsapp i/o
Telegram. Els casos més urgents que arriben es gestionen en coordinació amb
serveis especialitzats, com Serves Socials i el CAP. Quan entra una demanda
normalment es busca una voluntària que visqui a prop i li derivem el cas. De
cada cas es fa seguiment per confirmar que s’ha pogut resoldre la necessitat.
Esther: En el cas del
grup de Teixidores de Nou Barris, la finalitat, ara per ara, és fer mascaretes
d’ús no sanitari i ens hem organitzat via grup de Whatsapp amb un enllaç que
hem fet córrer per xarxes. Tenim un petit grup de coordinació i en
col·laboració amb les voluntàries de les altres xarxes de suport fem la recollida i entrega del material a les
cosidores, tot i que també es coordinen entre elles en funció de la proximitat.
Al principi la prioritat era aconseguir roba per poder cosir i tot era
mitjançant roba de cotó que teníem les del grup o s’aconseguia entre el veïnatge. Fins ara hem intentat cobrir els serveis del barri més
urgents i també vam fer una entrega de 800 mascaretes per pacients a l’Hospital
de Sant Pau, que ens ho va demanar. Hem de dir també que vam rebre una donació
d’unes 300 mascaretes hidròfugues d’una empresa tèxtil de Sevilla i una donació
de material hidròfug per part de l’ANC per fer 1500 mascaretes. L’objectiu és poder
fer-les arribar al major nombre de veïnes de
Nou Barris que encara no en tenen, per exemple
repartint-ne als Mercats i ara també ens n’han demanat del Banc
d’aliments de Porta per donar-ne a les seves usuàries.
En el cas de la Xarxa de Suport 3 Voltes Rebel, us en
parlaré jo una mica perquè em sembla important fer-ho i perquè dues de les
persones que la van engegar i que havien de fer aquesta entrevista, per les
circumstàncies excepcionals que estem vivint no han tingut temps de fer-la, com
són en Carles Miró i en Jordi Gutiérrez.
La Xarxa sorgeix des de persones del mateix Casal i
alhora que funciona com a xarxa de suport per a les veïnes que ho necessiten,
també fa de centre logístic de Nou Barris, per exemple a l’hora de fer
donacions grans de mascaretes o com a lloc on centralitzar la recollida d’àpats
preparats per diferents restaurants que després venen a recollir les entitats
que ho fan arribar a les persones que ho necessiten.
Una altra iniciativa molt important és que va gestionar la creació d’una Caixa de Solidaritat a disposició de totes les xarxes de suport de Nou Barris per cobrir les necessitats arran la crisi de la Covid-19, mitjançant un compte corrent on poder fer donacions.
Quin és el perfil de les persones voluntàries? I de les
demandants? Quines són les demandes més habituals?
Albert: Entre les
voluntàries segurament identifiquem diversos perfils i diferents actituds.
Trobem persones d’entitats, veïnes a títol individual, mestres, personal
sanitari, jubilades, etc.; algunes més actives als espais de coordinació i
d’altres esperant de forma latent a rebre una necessitat que gestionar. El
perfil de les demandes, així de qui demanda, també és divers; tot i que predominen
les gestions de demandes de famílies i gent gran. Algunes demandes habituals
estan relacionades amb fer la compra o anar a buscar medicaments a la farmàcia.
Entre les demandes de les persones més vulnerables trobem recurrentment
necessitats vinculades a l’alimentació i l’habitatge.
Esther: En el cas de
les Teixidores, hem de dir que totes les que cusen són dones a títol individual, la majoria d’edat avançada amb moltes ganes d’ajudar i sentir-se útils. El què
també constata l’assignació de
rols de gènere en la vida quotidiana.
Com heu arribat a les persones que no tenen accés a les
xarxes socials? Us heu coordinat amb altres xarxes, entitats o comerços del
barri?
Joanna: Des del primer
moment vam saber que l’activitat de la Xarxa no podia estar desconnectada de la
tasca que fan altres agents del nostre entorn. Per això hem generat sistemes de
detecció i derivació de necessitats amb el comerç de proximitat i les
farmàcies, així com amb els Serveis Socials i el CAP. Evidentment la xarxa
veïnal a la que tenen accés les entitats també facilita que la informació
arribi a la gent, a banda dels cartells i la publicitat a les Xarxes Socials.
Com s’ha dit anteriorment, la interacció entre les Xarxes també ha fet possible
el seu creixement i desenvolupament.
Esther: Tot i que el confinament fa que tota aquesta tasca de coordinació i servei comunitari no sigui gens fàcil.
Quin impacte creus que ha tingut la xarxa al barri?
Albert: la primera resposta del veïnat va ser molt ràpida, a l’alçada de la situació. A Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries per exemple. Tot i que les Xarxes segurament no arribem a cobrir la majoria de necessitats, i que el seu funcionament a distància és complex de gestionar, el despertar d’aquesta solidaritat i la ràpida resposta organitzativa ja és un triomf de les classes populars i, per tant, podem dir que la conjuntura ha tingut un impacte positiu en la (re)politització d’alguns temes entre el veïnat i les entitats. Aquest context s’havia d’aprofitar.
“a Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries”
Esther: Estic d’acord
amb l’Albert. En el cas de la Xarxa de Teixidores hi ha unes 40 cosidores que
alhora estan fent vincles i teixint xarxa fora del grup arran de la seva activitat i això sempre és positiu.
D’altra banda les xarxes també
fem d’altaveu de denúncia, per exemple
quan es va aixecar el confinament i la gent havia de tornar a treballar
i Nou Barris, sent el territori on hi ha més infectats de Barcelona, no teníem
punts de repartiment a les parades de Metro. Cosa que vam aconseguir que es
rectifiqués al dia següent.
Més enllà de les evidents parts positives, creus que
aquestes xarxes tenen algun aspecte negatiu?
Joanna: Evidentment
tot aquest procés té zones més obscures. El Districte no està posant gaires
facilitats i molts serveis/farmàcies estan treballant amb altres projectes de
voluntariat (Creu Roja, per exemple), fet que dificulta la derivació de casos a
les Xarxes Veïnals. També, no tothom s’està implicant de la mateixa manera i no
sempre és compartida la detecció de les limitacions implícites a l’Estat. El
debat constant per justificar iniciatives que esdevenen una evidència desgasta,
sobretot quan la resposta ha de ser ràpida.
Sabeu si des de les institucions s’ha desenvolupat algun projecte similar? Què en penseu?
Albert: Igual, igual segur que
no. Però hi ha coses que s’han reproduït des de la institució, o simplement ja
existien. Per exemple, el projecte Radars ja comptava amb una xarxa de persones
que estaven alerta de la gent gran que viu aïllada. També sabem que, amb les
hores lliures de tècnics que no fan res a l’Ajuntament, s’ha creat una Xarxa de
voluntàries que ajuden a desenvolupar tasques dels Serveis Socials als barris.
Com sempre… treballant comunitàriament.
Els Districtes podrien estar més atents a què passa al seu voltant i
reforçar el seu paper comunitari oferint més suport a les Xarxes.
A nivell polític i social, quina creieu que és la
repercussió de les xarxes? Creieu que tenen futur més enllà d’aquesta crisi?
Joanna: Com es
comentava abans, pot ser un bon moment perquè les esquerres espavilin ara que
s’està posant a l’agenda popular el debat sobre les evidències i contradiccions
del sistema que ha fet més visible aquesta nova crisi. Les Xarxes són petits
nodes d’autoorganització que ens permeten treballar un discurs de transformació.
L’objectiu, doncs, és generar espais de resistència des d’on consolidar
pràctiques comunitàries basades en la solidaritat.
Per últim, molt probablement hi ha alguna pregunta que us
agradaria que us haguéssim fet i no se’ns ha acudit. Feu la vosaltres mateixos
i contesteu amb llibertat.
Esther: Jo més que una pregunta voldria fer constar que aquesta entrevista l’hem fet tres persones però que hi ha molta gent darrera les xarxes de suport i encara en necessitem més.
