Categoria: Opinió

Distanciament social i formació

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secretaria de formació de CGT Catalunya

Quan fa un any vam començar amb les tasques de formació en l’àmbit de la CGT Catalunya érem conscients de la dificultat que implicaria organitzar-les a causa de la situació sanitària. Organitzar xerrades, tallers o debats respectant el distanciament social i unes mesures sanitàries en constant canvi ha sigut quelcom complicat, però ens hi hem anat adaptant.

Ara bé, un dels efectes més evidents de la pandèmia ha estat la intensificació del procés de digitalització de les relacions socials. Ja fa més d’una dècada que cada cop més àmbits de la vida i relacions passen a donar-se a través d’internet, però aquest procés s’ha accelerat moltíssim. I evidentment en la formació també.

Si bé moltes persones ja rebien bona part de la seva formació llegida a través d’internet (Wikipedia, articles, xarxes socials…) en detriment de llibres i diaris en paper, el canvi més rellevant ha estat l’extensió de les xerrades i debats online, que fins fa poc eren quelcom molt marginal.

Aquest tipus d’activitats ens van venir imposades durant el primer confinament. Gairebé totes les organitzacions van començar a fer streamings, xerrades i debats a través de xarxes socials o programes de videoconferències. Però encara que les mesures s’ anessin afluixant aquest tipus d’activitats s’han quedat i se n’han organitzat al llarg de tot l’últim any. S’han dut a terme tant en format només online com en format mixt (amb possibilitat d’assistència tant online com presencial).

Quina és la nostra valoració al respecte? No podem extreure’n encara grans conclusions, ja que com que és un format amb poc recorregut seria precipitat fer afirmacions concloents. Ara bé, sí que podem apuntar algunes dinàmiques que hem observat, però que s’han d’agafar amb prudència.

“cada context té els seus avantatges i inconvenients. Ens toca a nosaltres detectar-los i saber navegar entre les onades”

Per un costat el format online a priori permet l’accés a gent que no té facilitat per moure’s o que viu lluny del lloc on es du a terme l’activitat. Això evidentment és útil especialment en el cas de les activitats organitzades per les Secretaries de Formació dels Comitès Confederals, ja que en el cas de les Federacions Locals no hi ha aquesta necessitat de descentralització i extensió territorial. També té l’avantatge que la formació es pot gravar i quedar penjada online, perquè persones que no hi han pogut assistir per problemes d’horaris puguin visualitzar-la més tard.

Ara bé, tot i que  puguem identificar alguns avantatges, també ens trobem amb algunes problemàtiques associades. Per un costat, encara que es pogués pensar que el fet que no hi hagi impediments geogràfics a l’assistència permetria que hi participés molta més gent, la realitat ha estat que exceptuant alguns petits casos l’assistència ha estat més aviat baixa. A més, hem detectat que al voltant d’un 30% o 40% de les persones inscrites finalment no assistien. Podria ser simplement que les activitats que hem organitzat no fossin de l’interès de les afiliades, però les dades de la Secretaria de Formació del Comitè Confederal són molt similars.

També hem notat que en els debats online les persones participen molt menys. Això ho hem pogut contrastar tant en els debats de format mixt com amb els de format només presencial. Quan la persona amb què debats és una pantalla, i especialment si les càmeres estan apagades, les persones agafen un rol més passiu. Per no parlar de tots els problemes de participació associats a una mala connexió o a problemes tècnics.

Per tant, una hipòtesi és que la no presencialitat fa que la gent s’impliqui menys, que tingui un sentiment de responsabilitat més laxe respecte a l’activitat, tant en l’assistència com en la participació.

Un altre punt que veiem problemàtic respecte al format online és la manca de relació que s’estableix entre les persones assistents. Els debats, formacions i altres activitats presencials permeten establir llaços entre les participants. Les converses que podem tenir quan s’acaba, en un ambient més informal, ens permeten conèixer a companyes d’altres sindicats que potser no coneixeríem en la nostra activitat del dia a dia.


Per altra banda, la majoria de persones que fan les formacions no tenen coneixements de com dur-les a terme en un format online. Si fer una xerrada presencial ja és complicat (amb pedagogia, generant interès entre la gent, etc.), amb el format online es torna encara més difícil. Això fa que algunes formacions siguin difícils de seguir des de casa i com que desconnectar-se d’una xerrada és menys violent que aixecar-se de la cadira i sortir de la sala, el descens en el nombre d’assistents durant la sessió es dona molt més en el format online.

A més, les xerrades i formacions gravades acostumen a durar més d’una hora i pel format que tenen la gent no les acostuma a veure a posteriori. Les dades de visualització dels vídeos de formacions deixen força clar que gairebé ningú es mira més de cinc minuts de vídeo de xerrades penjades.

Finalment, no podem deixar de mencionar la dependència tecnològica que tenim respecte a les grans multinacionals capitalistes que controlen internet (Amazon, Microsoft, Google, etc.). En la gran majoria de casos utilitzem programes d’aquestes empreses, fins i tot pagant, cosa que els enriqueix encara més.

Per tot això, creiem que de moment tenim grans limitacions per dur a terme la formació online de forma a adequada i que, en cas de voler seguir-la fent, hem de millorar força el format. Per exemple hauríem de treballar cap a una major sobirania tecnològica; en comptes de gravar xerrades hem de fer materials de formació específicament audiovisuals, però més amens. I també hem de seguir apostant per la presencialitat i contacte directe, per la formació directa organitzada pels sindicats i federacions locals, per generar materials escrits, etc.

Cada context té els seus avantatges i inconvenients. Ens toca a nosaltres detectar-los i saber navegar entre les onades.

En memòria del Pere Giner, pal de paller de CGT Sallent

Equip Comunicació CGT Catalunya
Moisès Rial. CGT Sallent

Parlar del Pere Giner, és sens dubte parlar de la persona que va dedicar-hi la seva vida sindical per forjar el que va ser i avui ha arribat a ser la CGT Sallent, i persona clau en el sindicalisme miner del Bages.

El Pere Giner, és una biografia intensament lligada a la CGT Sallent, fundada el 1975, llavors CNT, i navegar per la memòria a Sallent de les mobilitzacions per la mort d’Agustín Rueda, o l’homenatge el 1978 al maqui Ramon Vila Capdevila, amb una placa on teòricament va ser enterrat i requerit per la guàrdia Civil en ser qui havia fet la petició de l’acte el Pere, exigint-li de suspendre l’acte que congregava ja 1.000 persones, envoltada de policies i grisos, i que tenia com a convidada la Federica Montseny, fent-se igualment, limitat a 10 minuts.

Els seus inicis al sindicat, que hi tenien una base de la mà de Pedro, home forjat a les Joventuts Llibertàries, i que en divuit anys se’n va anar a la guerra a la Columna Terra i Llibertat, el pare del Pere, que junt amb el Lluís Lladó i el pare de la Maribel Sabaté i àvia de l’Anna Gabriel (actualment a l’exili a Suïssa), l’Artemi Sabaté, varen poder llogar el pis del C/Clos núm. 5 de Sallent, antic local històric on tantes hores el Pere va passar. Vivint en primera persona la disputa entre els de CNT que es van quedar el local i la posterior recuperació des de la CGT després de l’escissió, agafant les rendes del sindicat a l’antic local amb altres afiliats/des, fent sindicalisme i atenent a centenars de treballadors/es del Bages de la minera i altres sectors, durant dècades al servei de la classe treballadora.

I que millor que descriure el Pere Giner amb les persones que el van conèixer de forma propera. El Máximo de la Corte , Sec. Gral de CGT Sallent recorda com era la veu cantant a la mina d’Iberpotash en l’època en què era empresa pública, el Pere, i el seu poder de convicció, davant del director i de qui fes falta, recordant l’anècdota “quan direcció d’Iberpotash volia registrar els cotxes de miners, es va plantar, amenaçant a la direcció del col·lapse que arribava ja a la carretera en negar-se que li regiressin el seu vehicle, i si hi havia un accident els faria responsables, aconseguint retirar decisió a la direcció de registrar vehicles treballadors a la feina per presumptes acusacions de robatoris de material, per entendre la seva determinació sindical i suport entre els miners. O quan en defensa dels miners de la mina tancats de Vilafruns per evitar-ne el tancament, l’empresa el va destinar on anaven “els castigats”, traslladant-lo a la fàbrica d’elaboració material i traient-lo dels pous de la mina.

La Maribel Sabaté, afiliada a CGT Sallent, jubilada, recorda com cada 1r de maig, el Pere oferia el vehicle per anar a la manifestació del dia de la classe treballadora, baixant-hi amb diversos treballadors a la manifestació a Barcelona. I així com als congressos de Catalunya i confederals i conferències sindicals de CGT. Fer esment del record de la figura del Pere Giner des de la mesa del darrer Congrés de CGT Catalunya, per entendre l’estima personal i sindical de la seva persona i els consensos que generava al conjunt de la CGT de Catalunya.

De fet, recordar que els acords vigents de Congrés de CNT Catalunya fets a Sallent, vigents i assumits com a CGT Catalunya, en defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles i la defensa del català, i com la llengua catalana sigui la de la revista històrica del 1937 del sindicat, el Catalunya, una de les seves aportacions en consensos aprovats i vigents, on ell també hi va contribuir.

El Secretari General de CGT Catalunya, Ermengol Gassiot, explica que “vaig arribar massa tard a conèixer-lo. Malgrat això, és una persona que deixa una forta empremta. D’ell em quedo amb la visió d’un company de debò, d’un pal de paller que sap no presentar-se com a pal de paller i que et fa sentir, sempre, com un igual. I això, per desgràcia, no sempre passa”. L’Antonio Peralta, exsecretari General de CGT Químiques Estatal (FESIQ) recorda “Pere Giner era una gran persona que sempre estava disposat a ajudar als altres. I compromès amb l’anarcosindicalisme i en la consecució d’una societat justa i igualitària”. L’Emili Cortavitarte de la Fundació Salvador Seguí el recorda “sens dubte un exemple d’honestedat i compromís”.

És un company amb tot el que vol dir, que està en les militàncies reals, i ens va ajudar a arrencar la CGT Berga, militància que fuig del personalisme que avorreix, de defensar els drets dels treballadors des de la CGT, proper i pràctic.

En Manuel Pastor de CGT Sallent en diu que “era el millor company del món, el més compromès, inesgotable i amb gran capacitat de treball”. Marc Vinyals de CGT Sallent, recorda que “vivia sota el sindicat, i ja ens va deixar el local per fer el primer homenatge a Agustín Rueda. Me l’estimava molt i lamento molt la seva pèrdua”. Manolo Pina, delegat de CGT ICL, recentment jubilat, recorda “sempre va ser un lluitador dels drets de les treballadores i els treballadors, i un exemple a seguir dins d’aquest sindicat”.

“un pal de paller que sap no presentar-se com a pal de paller i que et fa sentir, sempre, com un igual”

La Clara Escudé, de CGT Sallent “li agraeixo la importància de l’organització sindical i de lluita social a CGT Sallent, al nostre poble, un llegat que el Pere ens ha deixat i que és tan essencial per la lluita de la classe treballadora”. Enric Esparz, amic del Pere, “per mi era un referent: constància, força i voluntat era el més i millor d’ell. Potser era una de les millors persones que he conegut en la meva vida”.

En la part humana en Máximo de la Corte en recorda com d’en Pere “aprenies a compartir, i no sé si és anarcosindicalisme, però amb ell entenies que no cal que siguin propietat d’algú les idees per tindre valor, sinó que pot ser molta gent propietat del comú, i entre totes li donen un valor comunal”. Recorda la part de sindicalisme internacionalista, quan a la guerra dels Balcans, va organitzar la recollida d’aliments per als miners de Bòsnia, organitzant la recollida i que va omplir un camió d’aliments de Sallent a Bòsnia i de botes reciclades dels miners. També té record per la Puri, dona del Pere, puntal familiar perquè ell fes tasques sindicals a CGT Sallent al servei dels treballadors/es.

L’afiliada Maribel Sabaté recorda com el Pere Giner “era didàctic, quan venia de treballar del tèxtil, com els seus pares, a la fàbrica de Cal Planes i en va marxar, per entrar a la mina el 1975, entrà al món sindical i va fer molts esforços per obrir el sindicat de cara a la gent, fent assemblees, i si algú vol fer reunió i no sap on anar, oferia el local per reunir-se, com les colònies sahrauís a Sallent, ell també, com a família acollida durant l’estiu, i donant un cop de mà per organitzar-ho. Incorpora la part electrònica al sindicat i ajudà fent les declaracions de renda als afiliats per un preu simbòlic, essent un autodidacta. A més, impulsà els cursets d’informàtica. El Pere ha deixat una bona llavor sindical, una persona voluntària i altruista i reconegut per la feina feta, i l’exemple és que dels tres sindicats que hi havia a Sallent, l’únic que ha aguantat és la CGT “. El Lluís Bonet “recordo el bus organitzat de la CGT contra la cimera del G8 a Lió. Allí va deixar de ser el pare del Dani i l’Anna, per ser el Pere de la CGT. Una d’aquelles persones que sempre hi són!”

La Maribel Sabaté recorda del Pere que malgrat jubilar-se, la diàlisi, el trasplantament i altres patologies no li han deixat gaudir de la jubilació com seria desitjable, malgrat que els miners es jubilen amb 52 anys. En aquest sentit, recorda Máximo que “tots els que han passat a la mina no es prejubilen perquè sí, hi ha moltes patologies associades per estudiar, i que en pateixen les conseqüències quan es jubilen”, fet digne d’estudi per malalties diverses, i malalties pulmonars associades que presumptament han provocat pèrdues humanes de miners, i massa joves que ens han deixat, després de tants anys de feina feixuga a les mines i a dins dels pous.

Amb el Pere, es pot fer un fil conductor com a part o protagonista de les mobilitzacions sindicals de la minera del Bages, essent un professor de sindicalisme autodidacta, i amb ell la CGT fou el sindicat hegemònic a Iberpotash. I vivint com tants altres, les mobilitzacions i el tancament de la mina el 1982, amb talls de carretera i el tancament a l’església.

Anys més tard, el Pere Giner, Iberpotash, actual multinacional israeliana ICL, ha contrarestat el sindicalisme que ell va forjar amb externalitzacions, i prioritàriament amb treballadors de fora de Sallent amb pitjors condicions laborals i de seguretat. Com a exemple del càstig als miners de Sallent, Máximo de la Corte recorda com s’entreguen cases dels miners de Sallent a l’empresa de l’INI, que pertanyia Iberpotash, a diferència dels pisos de miners de Cardona i Súria entregades als mateixos treballadors que hi vivien, abans de privatitzar-se a mans d’ICL.

I el repte és que les noves generacions entomin el repte de les conseqüències mediambientals de tindre 45.000 tones de runams de sal a cel obert, la contaminació a les aigües i el mal funcionament dels col·lectors de salmorres, l’acatament de sentències del TSJC sense dilació sobre runams i la poca exigència en el retorn social en contractar llocs de treball de Sallent per part d’ICL, fomentant les externalitzacions amb subcontractes, i el seu negre balanç de morts a les mines que ha deixat al Bages i Berguedà. 

I alhora diversificar la presència de CGT Sallent a les empreses del municipi i del Bages, obrint noves seccions sindicals de CGT i fer créixer el sindicat amb noves fornades de joves compromesos en favor d’un treball digne i igualitari, implicat amb el teixit associatiu i els moviments socials, amb el compromís i l’ajuda mútua que practicava de forma quotidiana el Pere Giner. Com a persona ha estat el “pal de paller, la persona que l’ha defensat fins que ha tingut forces” segons la Maribel Sabaté o el “sindicat en si” com comenta el Máximo de la Corte.

Malgrat la seva pèrdua recent, se li va poder fer un merescut homenatge en vida, però el millor llegat és la tasca social i sindical i la llavor sindical i la continuïtat, ja havent conegut el nou local al Carrer Anselm Clavé de Sallent, el qual veia “massa modern”, i que la pandèmia de la Covid-19, ha impedit inaugurar-li la sala principal dedicada a la seva persona. Malgrat tot, hi té una placa a la sala Pere Giner, perquè ningú oblidi que el present i futur de la CGT Sallent i el sindicalisme al Bages, no seria possible sense el llegat personal i sindical del Pere Giner.

Cap TEEI al carrer! Les que hi som ens quedem!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Laia Llensa. CGT Ensenyament Barcelona

Tot va començar setze anys enrere. El 2004 el Departament d’Educació va crear com a prova pilot la figura de les Tècniques Especialistes en Educació Infantil.

Nosaltres treballàvem a escoles bressol públiques, municipal o privades. I el Departament ens va escollir per la nostra formació, experiència i titulació.  Ens va triar i seleccionar de la borsa d’educadores de bressol, i va ser a partir del 2004 quan va començar la nostra trajectòria laboral com a TEEI.

Ara ja fa setze anys que treballem a les escoles públiques catalanes, donant suport a les tutores de P3. Acompanyem als infants en el seu creixement i desenvolupament personal i els acollim en el seu primer any a l’escola. Els escoltem, els guiem, els animem, els cuidem, els estimem, els ajudem, els acollim, els respectem, els aconsellem, els abracem, els eduquem, els consolem i els fem riure. Tot això i més ho fem amb ganes, amb emoció, amb professionalitat, amb afecte, amb tendresa, amb respecte i amb confiança.  

Ha sigut un procés llarg. Durant setze anys hem esperat amb ànsies poder consolidar el nostre lloc de treball. En els tres primers anys de la creació de la plaça de Tècniques en Educació Infantil, totes esperàvem que es convoquessin aquestes esperades oposicions, tres anys després tal com marca la llei. Així doncs el 2007 hauria d’haver estat l’any on hauríem consolidat el nostre lloc de treball, però això no ha sigut així, i és ara el 2021 quan hem de presentar-nos a aquest concurs d’oposició que ens abocarà a moltes companyes a l’atur. Aquest concurs no consolida la nostra experiència, ni té en compte la nostra professionalitat.

“aquest concurs d’oposició que ens abocarà a moltes companyes a l’atur”

Són unes oposicions obsoletes, amb una prova memorística on no ens donen l’oportunitat de demostrar la nostra experiència, ja que és una prova eliminatòria on el que compta és plasmar memorísticament un temari que no s’ajusta a les nostres tasques, ni a les funcions per les quals les TEEI estem contractades. 

Ens trobem amb una gran injustícia, i és per això que les TEEI estem en lluita! Fa més d’un any que ens mobilitzem, acompanyades i guiades per la CGT i per en Pau Martí Albert, el nostre advocat. Ens hem consolidat com a Plataforma d’Interines TEEI de Catalunya, on més de 400 companyes ens acompanyen en aquesta lluita. Ens hem reunit amb diferents grups polítics, sindicats, hem anat al parlament on hem rebut l’escalf i l’escolta de la majoria de grups parlamentaris, tots ells entenen que s’ha de buscar solució al problema que patim les TEEIS.

També hem denunciat l’abús que patim davant la justícia, i restem a l’espera que un jutge ens doni la raó, tal com marca el Tribunal de Justícia Europeu que va deixar molt clar que la sanció no hauria de ser passar per una oposició per  les treballadores que estem en abús de la temporalitat

Però cal que aquestes paraules i intencions que constantment sentim en boca de molts polítics, es converteixin en fets, perquè sinó les TEEIS ens quedarem sense feina. Cal aturar aquest ERO encobert!

Les TEEI som dones fortes, treballadores, lluitadores! Lluitem pels nostres drets, per fer justícia! No ens silenciaran!

La nostra lluita continuarà fins a aconseguir el nostre objectiu: 

Cap TEEI al carrer!

Les que hi som ens quedem!

La trampa del debat sobre la violència

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Secretari general de la CGT de Catalunya

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertulians i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en si. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per a alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrere de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasel. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres, la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

“la validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat”

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrat a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluita i quins mitjans tenim i com els podem implementar perquè la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes: 1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent.

Militància en temps de covid

Equip Comunicació CGT Catalunya
Mª Isabel Ramírez Gallardo. CGT Bellvitge Sanitat  Baix Llobregat.

Vivim una situació actual on la por al desconegut ha aconseguit paralitzar la nostra manera d’organitzar-nos, la nostra acció directa i el nostre temps de resposta. És un bon moment per a poder recollir tots els nostres encerts i errades intentant mantenir-los i/o canviar-los amb una postura crítica i constructiva des d’una visió i participació assembleària.

“L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització.”

Amb molts més mitjans que les nostres companyes fa dècades no hem estat capaces de mostrar una lluita unificada davant la vulneració de drets i llibertats, l’individualisme i el benestar propi ha ennuvolat un dels grans valors de la nostra organització, la solidaritat. 

Mentre moltes de nosaltres vivíem i continuem vivint situacions de des protecció social i laboral la resposta contundent organitzada esperada no ha arribat. 

 L’augment de pressió i repressió a la qual aquesta Pandèmia ens ha exposat ens ha de fer més fortes però alhora més humils i crítics. Ens ha de permetre visualitzar que des d’una posició de benestar respecte a una gran part de la societat, no hem estat preparats per al que podríem dir una barrera clara davant totes les injustícies que el sistema ens ha imposat i normalitzat, aprofitant-se d’un sofriment social i comunitari. 

 La imposició del teletreball, la jornada recuperable, la falta de proteccions a totes les companyes vulnerables, la protecció davant el període de gestació en benefici clar de les mútues, l’obligació del pagament d’impostos i rebuts davant la falta d’ingressos mitjançant prestacions que no arribaven, els desnonaments, la modificació de les pensions clarament desfavorable, precarizant una prestació pagada per nosaltres durant una vida laboral ja prou precària. Aquesta situació ens ha agredit a totes però si ho visualitzem des d’una perspectiva  feminista ha estat novament una doble o triple agressió, la precarietat i la responsabilitat patriarcal que la societat ens imposa ha intentat créixer-se davant el trencament de costums no igualitaris reivindicades per moltes companyes des de fa dècades.

I llavors ens preguntem perquè la afiliació no participa? o què li impedeix aquesta participació? Normalment es deu a dues situacions; la comoditat en tenir una representació majoritària o la falta d’aquesta. Ningú és culpable però totes som responsables, hem de partir de la base, escoltar-nos totes i tots. És molt important no oblidar-nos que som i qui som.

Hem de ser realistes davant la situació que  vivim, ningú és culpable però totes hem estat responsables de la falta de resposta o la falta d’organització que hem demostrat. 

La realitat per la qual passa l’organització a la qual pertanyem és la poca mobilització i participació de la afiliació en conflictes laborals i el més greu també a nivell de conflictes socials.

És més podríem arribar a preguntar si ens sentim còmodes amb la nostra manera de participar i organitzar-nos en segons quines mobilitzacions, com ens ha passat a moltes companyes on la nostra escola han estat la carrers,  quan hauríem de ser el reflex de la solidaritat aportant la força organitzativa que vam demostrar quan treballem enllaçant les nostres mans.

L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització, els conflictes i els seus debats des de l’empatia, el respecte, la falta de raó a través d’un consens., a través de continguts constructius i organitzatius.