Cent anys de la vaga de la Canadenca i de la conquesta de les vuit hores
L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital.
Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat.
L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya.
A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se.
El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de “A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts.
Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana.
El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals.
El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores.
Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores.
Ferran Aisa. Historiador i afiliat a la CGT.
