L’educació pública valenciana ha tancat un curs de mobilització històrica. Un mes sencer de vaga que compta amb pocs precedents en el passat recent i que ha tingut com a grans protagonistes unes assemblees de centre que han remogut el panorama amb el seu impuls democratitzador. Ara, les treballadores de l’ensenyament ja miren setembre entre l’esperança d’aconseguir un acord millor i els dubtes pels passos a seguir. Per encarar millor el futur, mirem el passat amb esperit crític.
La vaga va començar l’11 de maig i va ser suspesa l’11 de juny sense haver aconseguit bona part de les demandes d’un moviment que, com a Catalunya, reclama ràtios més baixes, més docents a les aules o la recuperació del poder adquisitiu perdut en els últims anys. Però realment aquest moviment ve d’abans. Podríem situar a l’hivern de 2026 el moment de ruptura de moltes docents amb els sindicats representats a la mesa tècnica (STEPV, ANPE, CSIF, UGT i CCOO).
El desencís amb unes organitzacions que incomplien el seu propi calendari de mobilitzacions va desembocar en el naixement de nombroses assemblees de centre que demanaven tornar als carrers. La vaga del 31 de març, convocada en bona part fruit de la pressió d’aquestes assemblees, va ser el seu primer èxit. El segon seria la convocatòria de consultes per decidir el model de vaga i l’acceptació o no de les propostes de l’administració.
Quan una vaga d’un mes acaba sense un acord satisfactori cal analitzar-ne els motius. És evident que estem davant d’una Generalitat —governada pel PP, però segrestada per VOX— que ha posat en marxa tot el catàleg de males arts negociadores: provocacions, amenaces, enganys i teatres institucionals per fer veure que es manté el diàleg. Sent això cert, també ho és que el paper dels sindicats amb representació no ha deixat de ser qüestionat per una part important de les treballadores de l’ensenyament.
La Secció Sindical d’Ensenyament de CGT València també ha estat crítica amb els dos actors esmentats. La nostra anàlisi se centra a reclamar canvis en l’estratègia negociadora i en el model de mobilitzacions. En el primer cas, es qüestiona la tebiesa i el fet d’acceptar qualsevol imposició de la consellera Ortí, així com la renúncia a negociar a través del comitè de vaga. Pel que fa a les mobilitzacions, els sindicats progressistes (STEPV, UGT i CCOO) s’han entestat en un model que concentrava les treballadores a les portes de Conselleria en jornades maratonianes sense sentit. En resum, s’han imposat les inèrcies i ha faltat imaginació.
Dos actors han intentat ocupar l’espai que deixaven els sindicats amb representació: les assemblees i el sindicalisme combatiu, molt en particular la CGT. La vaga ha evidenciat que al País Valencià, com a Catalunya, Aragó, Madrid o Andalusia, hi ha un espai per a aquelles que opten per un model sindical més de conflicte que de gestoria.
Hem guanyat visibilitat a força de posar el cos i la ment col·lectiva a pensar maneres de trencar les dinàmiques desmobilitzadores. Enfront dels que ens han volgut passives, CGT ha aconseguit assenyalar, amb les seves accions, noms propis com Juan Roig, propietari de Mercadona que en els darrers anys també lidera projectes empresarials que busquen privatitzar la Formació Professional.
I ara què? És la gran pregunta. De moment, sembla que el curs començarà amb mobilitzacions, però no amb una vaga. L’anàlisi més estesa implica concentrar les protestes en els mesos immediatament anteriors a unes eleccions autonòmiques que es veuen com un moment de debilitat d’una administració a qui no interessa una campanya centrada en la defensa de l’escola pública.
Xavi Prera és Secretari d’Acció Sindical de la Secció d’Ensenyament de CGT València
Fotografia d’Inma Sellés
