Aquest article parteix del darrer “Pressentiment educatiu” de l’últim programa del pòdcast “Mal d’escola” de Domenys Ràdio, conduït per l’Adriana Rubio i el Toni Álvarez. Per raons d’espai, no el podem transcriure sencer. Serveixi també d’homenatge a un programa que trobarem a faltar.
Fa temps que a l’educació se li demana massa. Se li demana tot allò que la societat no sap, no pot o no vol resoldre en cap altre lloc. Si hi ha desigualtat, que ho arregli l’escola. Si hi ha crisi democràtica, educació per a la ciutadania. Si hi ha canvi climàtic, educació per a la sostenibilitat. Si hi ha precarietat, competència emprenedora. Si hi ha addicció a les pantalles, alfabetització digital. Si hi ha malestar psíquic, educació emocional. Si hi ha desinformació, pensament crític. Si hi ha un país desorientat, que l’escola li faci de brúixola.
L’escola ha esdevingut el gran contenidor moral de la societat, el lloc on aboquem les contradiccions que no volem mirar de cara. Tothom la troba antiquada i resistent al canvi, però espera que salvi el món. Ens molesta la seva forma, física i simbòlica, però necessitem la seva promesa, encara que gairebé ningú cregui en ella. Potser aquesta és la paradoxa: l’educació és indispensable precisament perquè no pot complir tot allò que se li demana.
Julio Labraña ha explicat aquesta «paradoxa de l’educacionalització» en un article publicat recentment a Educational Theory: la societat moderna converteix tota mena de problemes socials en problemes educatius. El moviment sembla noble. Qui podria estar en contra d’educar per la pau, la igualtat, la sostenibilitat o la democràcia? El problema és que aquesta traducció pedagògica funciona sovint com una operació de desplaçament. La desigualtat deixa de ser un problema de repartiment de la riquesa, d’organització del treball, i passa a ser una qüestió d’oportunitats educatives. La precarietat deixa de ser una conseqüència del capitalisme depredador per convertir-se en un dèficit d’ocupabilitat. El malestar juvenil deixa de parlar-nos d’un món invivible i passa a reclamar programes de resiliència i educació emocional. Quan la societat produeix ferides, l’escola ha de repartir tiretes amb una rúbrica competencial.
Cada problema genera un programa, una competència, un protocol, una formació o una nova moda pedagògica. L’escola no només ha d’ensenyar a llegir, escriure, comptar, pensar, escoltar i conversar. També ha de personalitzar els aprenentatges, detectar trastorns, prevenir radicalitzacions, innovar, digitalitzar-se, avaluar per competències, cuidar les emocions i preparar per a feines que encara no existeixen. Tot plegat, amb plantilles tensionades, recursos insuficients, burocràcia asfixiant i una sospita permanent sobre la professionalitat docent.
Després ens sorprèn el malestar del professorat: el cansament, les dimissions íntimes, la ràbia, el desencant, la sensació de no arribar mai a res. Però com es pot arribar a algun lloc quan la meta es mou constantment? Com es pot sostenir l’ofici quan cada reforma promet resoldre el fracàs de l’anterior i, de passada, afegeix nous encàrrecs? La reforma educativa s’ha convertit en un ritual de purificació institucional. Cada pocs anys descobrim que el sistema no funciona, redactem un nou relat de salvació, canviem les paraules, reorganitzem documents, fem formacions, generem indicadors, invoquem la innovació i tornem a començar. La decepció no desmunta la fe reformista; la reactiva. Si l’educació no ha salvat el món, és perquè encara no l’hem reformat prou.
Naturalment, cal reformar coses. No es tracta de defensar cap nostàlgia escolar ni de convertir la pissarra, el guix i el dictat en una santa trinitat pedagògica. Però hauríem de distingir entre allò que l’educació pot fer i allò que la societat li exigeix per no haver-ho de fer en altres llocs. L’escola pot obrir mons, transmetre sabers, instituir una relació amb el llenguatge, amb el temps, amb els altres i amb un cert límit. Pot fer lloc al desig d’aprendre. Pot fer que una alumna pregunti un matí qualsevol: «Profe, com se surt de la caverna?». Pot sostenir una atenció que semblava impossible. Pot oferir una experiència de filiació simbòlica en un món que només ens vol com a usuaris, consumidors, perfils a les xarxes i talents optimitzables.
Però l’escola no pot compensar tota la desigualtat que produeix l’economia. No pot substituir les famílies, els barris, els serveis socials, les polítiques d’habitatge, el treball digne o el temps compartit. No pot ser alhora hospital, empresa, oficina d’ocupació, gabinet psicològic, laboratori d’innovació i parc d’atraccions. Si li demanem que ho sigui tot, acabarem destruint allò que encara pot fer.
Deixem de demanar a l’educació que resolgui sola les contradiccions d’un món que no vol canviar. Escoltem el malestar docent no com una nosa corporativa, sinó com un símptoma polític. Quan el professorat diu que no pot més, potser no diu només que falten recursos, que també. Potser assenyala una impostura del discurs públic, que proclama la prioritat de l’educació mentre se la carrega amb tot allò que la societat abandona.
Mal d’escola s’ha acabat, però el mal d’escola continuarà aquí, perquè no és només un mal de l’escola. És el mal d’una societat que necessita l’educació per imaginar que té futur, però que massa sovint la deixa sola davant les ruïnes del present. I, malgrat tot, demà al matí, en algun lloc, algú tornarà a obrir una aula. Potser aquesta és la nostra petita esperança: no que l’educació ho pugui tot, sinó que, sabent que no ho pot tot, encara hi hagi qui insisteixi a fer alguna cosa.
Jordi Solé Blanch és professor dels Estudis d’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya
