Hi ha moments a la vida en què t’adones que les coses no canviaran si no les canviem nosaltres.
Em dic Sarai i porto dinou anys treballant com a tècnica d’educació infantil al Departament d’Educació. Abans havia treballat en el món del lleure i d’educadora infantil a l’etapa 0-3, un sector marcat per la precarietat, els salaris baixos i la incertesa permanent. Quan vaig entrar al Departament vaig pensar que, finalment, havia aconseguit unes condicions laborals més dignes. Però aquella tranquil·litat es va anar esquerdant. Les retallades del 2008, els sous congelats i la pèrdua de drets ens van anar fent més vulnerables. Sense adonar-nos-en, ens estàvem acostumant a perdre.
Com tantes altres treballadores, estava afiliada a un altre sindicat. Ho feia pels serveis que m’oferia, però mai m’havia preguntat qui decidia les prioritats o per què algunes reivindicacions quedaven sempre aparcades.
Tot va canviar quan, després de tretze anys al Departament, la meva plaça va sortir a concurs d’oposició. Va ser un cop molt dur. Vaig entendre que tota la dedicació dels anys anteriors no ens protegia de res i vaig descobrir que el sindicat on estava afiliada tampoc no em defensaria.
Una companya em va parlar d’un grup de TEI que s’estaven organitzant per reclamar la fixesa. No esperaven que ningú solucionés els seus problemes: havien decidit organitzar-se.
A la CGT vam descobrir una altra manera de fer les coses. Les treballadores podíem autorepresentar-nos. No calia esperar que algú parlés per nosaltres: podíem decidir les prioritats, construir les reivindicacions i defensar-les. Així va néixer la nostra secció sindical i així vam decidir presentar-nos a les eleccions sindicals del 2023.
Aquella decisió va canviar l’equilibri de forces. Durant massa temps, la representació del nostre col·lectiu havia estat en mans de sindicats que no havien aconseguit millores substancials. L’arribada de la CGT va obligar tothom a moure’s. Reivindicacions que durant anys havien estat ignorades van passar a ocupar les meses de negociació. Potser alguns ho van fer per convenciment i d’altres per no perdre representativitat. En realitat, això és secundari. El que importa és que quan les treballadores entren en joc, tot es mou.
Hem aconseguit el concurs de mèrits per a la majoria de treballadores laborals, el reconeixement del mes de juliol com a període de formació, una millora salarial d’entre 310 i 473 euros mensuals i, finalment, la reclassificació professional que reconeix les titulacions exigides per exercir la nostra feina.
Però la victòria més gran no surt als titulars. És la de les treballadores que un dia deixen d’esperar que altres decideixin per elles i descobreixen la força de l’organització col·lectiva.
Mirant enrere, m’adono que no només hem aconseguit millors condicions laborals. També hem recuperat la confiança en nosaltres mateixes. Perquè quan les treballadores ens organitzem, canvien les prioritats, canvien les condicions laborals i, sobretot, canviem nosaltres. Perquè els drets no els conquereixen els sindicats. Els conquereixen les treballadores quan decideixen organitzar-se i parlar amb la seva pròpia veu.
Sarai Rodríguez León. Sindicat d’educació, recerca i intervenció social CGT Baix Camp – Priorat, Deixa de ser una illa.
