Fa 90 anys de la revolució social a Catalunya i coincideix de ple amb una de les revoltes educatives més importants dels darrers 40 anys. Un bon moment per enllaçar revoltes i recordar d’on venim i part del camí fet. De les moltes figures educatives que van lluitar de forma activa per una educació transformadora i llibertària -abans, durant i després de la guerra civil- vull destacar en aquesta columna la de Fèlix Carrasquer. Ell, que va viure cec bona part de la seva vida, ens dona una mirada plena de llum i enllaça aquests dos moments tan separats en el temps com propers en les formes i les idees.
Tot i que en Carrasquer va tenir una llarga vida, i va escriure cinc recomanables llibres, és gràcies a la biografia que l’amic i professor Gianni Sarno va fer l’any 2015: Félix Carrasquer Launed. Un llibertari entre la llum i la foscor que l’hem rescatat del bagul de la història. Un petit llibre apassionant sobre la vida d’un pedagog conscient i conseqüent tota la seva vida.
Com una revelació, amb sis anys, en Fèlix ja va contestar al seu mestre que “anava a escola per aprendre, no per obeir” amb el que podeu imaginar la resposta d’aquell “mestre”. Estem parlant del 1911 a un poblet de Conca. En Fèlix va fugir d’aquella escola, però no va deixar mai d’aprendre. Va ser un lector constant i voraç, un autodidacta convençut malgrat la seva precària visió.
En Carrasquer, com tants altres pedagogs de l’època, va aplicar, als diferents projectes i escoles que va obrir, el suport mutu, la col·laboració, el respecte, la llibertat i el diàleg cap als alumnes i entre totes les persones que hi participaven a l’escola, per a ell elements necessaris per fer una societat solidària. Promotor de la confiança en la llibertat i en la solidaritat com a principis fonamentals de l’educació, també “considerava més important la formació d’individus amb una clara consciència social, que s’interessin pels seus problemes econòmics i polítics, i capaços d’actuar per mirar de canviar la societat”.
Vet aquí que en aquesta revolta educativa del segle XXI, les treballadores de l’educació i bona part de les famílies hem seguit, sense ser conscients del tot, aquests preceptes del Fèlix: desenvolupar consciència social com a col·lectiu perquè estem fent una esmena a la totalitat al desenvolupament del sistema educatiu. Extenuat per anys de menysteniment i sosteniment d’impossibles, bona part del col·lectiu educatiu ha dit prou i ha començat a organitzar-se, primer amb la crida sindical, però des de fa mesos, des de l’autoorganització, l’assemblearisme i la determinació de la força que tenim quan ens ajuntem. Trobar-nos al carrer, als claustres, a les assemblees, mirar-nos a la cara, compartir temps i espai de lluita amb companyes desconegudes algunes i conegudes altres, ens ha recordat -o descobert, segons com- el valor de manifestar i no callar, d’expressar-nos i dir el que pensem, d’ampliar demandes necessàries que eren agosarades i que, a poc a poc, hem vist que no ho són tant. Escrivia en Carrasquer del fet educatiu que “és ensenyar-lo a conèixer i investigar en un diàleg permanent amb els seus companys, i a mantenir viva la seva curiositat, investigant i cooperant fins a la fi dels seus dies”. No se m’acut paral·lelisme més potent que aquest per enllaçar revoltes, educació i presència al món actual. D’aquest diàleg hi ha un crit que ho unifica tot i que no volem renunciar: la necessària inversió en l’educació pública, el famós 6% del PIB signat i aprovat pel Parlament.
La revolució social i educativa que va viure i practicar Félix Carrasquer, entre molts altres en aquelles tres primeres dècades del segle XX, va ser un llarg camí d’experiències i moltes renúncies, satisfactòries moltes, aniquilades altres. La seva mirada facilita la continuïtat en les lluites. Serveixi com a recordatori, no venim del no-res, tenim unes experiències a les quals no hauríem de renunciar i sí reactualitzar en aquest món turbocapitalista.
