A principis del segle XX, l’Alt Llobregat era un dels principals focus industrials de Catalunya i de l’Estat, amb grans colònies tèxtils, amb mineria i una cimentera i, per aquest motiu, hi havia una arrelada presència anarcosindicalista, com demostra la proclamació del comunisme llibertari el 1932 i diverses vagues mineres l’any següent. Durant la guerra van sortir de Sallent molts milicians de la CNT cap a diferents columnes. Totes varen anar al front de Madrid. Tanmateix, amb la derrota, una llarga foscor ofegà el sindicat.
Amb la mort del dictador el 1975, s’obrí la porta a una feble democràcia i a Sallent ressorgí el sindicat CNT al carrer Clós, promogut principalment per sis persones, antics sindicalistes ja grans: Artemio Sabater, Pedro Giner (Pare), Gumersindo Castañeda, Digna Subirana, José García i Lluís Lladó, que obria les portes del sindicat cada tarda. El raig d’energia i honestedat que desprenien aquells vells lluitadors va fer possible la incorporació de nous afiliats.
L’any 1977 ja es feien rodes de premsa al sindicat i s’hi van incorporar els minaires. El 8 d’octubre de 1978 s’organitzà la jornada-homenatge al maqui llibertari Ramon Vila Capdevila, ‘Caracremada’. El poble s’omplí d’anarcosindicalistes, però també de la Guàrdia Civil que l’ocupà degut a la prohibició del Governador Civil, que no va poder evitar que els mítings i les xerrades es realitzessin.
El 8 de desembre de 1979 es va celebrar el V Congrés de la CNT a Madrid, a la Casa de Campo, i hi assistiren 4 sallentins. Allà es materialitzà la separació amb la CNT-Congreso (València) que defensava una línia rupturista. Encara havien de passar quatre anys de lluites i plets per saber qui es quedava el nom. El 1983 a Sallent decidiren passar a formar part del sector renovador, per la llarga experiència de sindicalisme miner que tenia. Aquest fet va comportar que els membres de la CNT s’emportessin els arxius i el mobiliari del sindicat. Malgrat tot, van seguir endavant.
L’any 1984 el sindicat ja era majoritari en l’àmbit de la neteja pública de Manresa i editava a Sallent el butlletí informatiu Poc a poc, de 8 pàgines, majoritàriament en català, que defensava el sindicat com “l’única organització de la classe treballadora no lligada ni orgànicament, ni moral a cap govern ni partit polític”.
El capteniment, l’empenta i el treball d’aquell grup encapçalat per Pere Giner Sala va comportar que a les eleccions al Comitè d’Empresa de la mina (llavors ERCROS, S.A.) per primer cop la CGT de Sallent fos el sindicat majoritari, fet que va tenir ressò a tot arreu, perquè per primera vegada un sindicat petit va guanyar en una empresa gran.
Com a anècdota, la Direcció General d’ERCROS va citar el sindicat a la central de Madrid per conèixer els anarcosindicalistes i, com a mostra de menyspreu, a la llarga taula de reunió, els llançaren les targetes de visita del Director General tot dient “la Dirección quiere saber quiénes son estos sindicalistas minoritarios que vencen a los grandes sindicatos, pues, con el tiempo, a saber si tendremos que lidiar con ellos”, com està succeint avui dia.
Passats els anys, la CGT som el tercer sindicat a Catalunya en nombre d’afiliats, i és a Sallent, en aquest poble obrer amb aquesta llarga història sindicalista, on es va celebrar el XII Congrés de la CGT Catalunya.
Des de fa quatre anys i amb l’esforç de moltes persones, hem pogut comprar i bastir un magnífic local que, situat al centre del poble, s’ha omplert de molta gent nova: avui ja som més de 400 afiliats!
