El Grup Llibertari de la Secretaria d’Acció Social de la CGT de Catalunya ha estat organitzant debats des d’inicis d’aquest any, en el marc d’un cicle anomenat Pensem l’anarcosindicalisme al segle XXI. La segona jornada d’aquesta sèrie de trobades va anar enfocada al paper de l’Estat i els serveis públics. Més d’una trentena de militants de diversos punts de Catalunya ens vam reunir al local de la Federació Comarcal del Baix Llobregat per discutir col·lectivament sobre el que, com a anarquistes, ens pot semblar una contradicció: defensar els serveis públics i, alhora, estar en contra de l’Estat.
Aquesta trobada sorgeix de la necessitat de crear espais on qüestionar la perspectiva política que tenim des de l’anarcosindicalisme respecte del projecte estatal de serveis públics. Què hauria de ser un servei públic i què no, com es gestionen, quines reivindicacions hi tenim com a sindicat, quin projecte postestatal estem construint… totes aquestes qüestions ens impulsaven a començar a parlar-ne.
Considerem que l’adhesió implícita a les definicions i la forma estatals dels serveis públics ens impedeix pensar un projecte anarcosindicalista capaç de gestionar la societat sense Estat. Això, inevitablement, ens ha de portar a pensar en altres formes de satisfer les necessitats socials, des d’una cosmovisió alliberada del règim capitalista. Si bé des de l’anarquisme la crítica a l’estat és ferotge, creiem que sovint ens costa generar espais per a concretar-la, absorbides pel dia a dia de la praxi anarcosindicalista. Des de la política liberal, l’Estat s’explica com un organisme neutral que media entre classes amb interessos diferents. En canvi, les anarquistes el concebem com la forma de dominació política que s’especifica històricament en cada període, però que té una genealogia i inèrcies pròpies. Per això, si bé des d’altres tendències del socialisme revolucionari s’entén l’estat com a merament l’organisme de dominació política de la burgesia, per l’anarquisme no és només així, sinó que, a més a més, té una història pròpia, amb actors i interessos propis que impedeixen el lliure desenvolupament de les comunitats humanes i la lliure associació. Així doncs, avui en dia, l’estat ens apareix com a garant de l’explotació i la segregació racista, promotor de la família nuclear i el cisheteropatriarcat, i és un actor estratègic en les cadenes extractivistes internacionals i d’acumulació del capital. Tot i això, sabem que és un ens més complex, que obeeix a dinàmiques internes i històriques pròpies i que en cap cas és ni una institució neutral mediadora, ni una carcassa que, un cop apartada la burgesia, pugui jugar a favor dels nostres interessos.
Els serveis públics estatals han estat modelats per la lluita de classes, però no representen exclusivament concessions de l’estat a la lluita de la classe treballadora, sinó que són també institucions al servei de la seva pròpia reproducció. Inevitablement, s’emmarquen en una concepció específica de quines són les suposades necessitats a cobrir, com es cobreixen i fins i tot qui és digne de merèixer aquesta cobertura. Per això, per exemple, les necessitats bàsiques d’alimentació o la roba no són considerades en general per l’Estat com a element a garantir, i la seva producció i distribució queda sota les urpes del mercat privat. Altres serveis més generalitzats tampoc no s’escapen d’etapes enfocades al lucre privat, com ocorre amb la indústria farmacèutica en el sistema sanitari. Com dèiem, la gestió d’aquests serveis no està en mans de qui hi treballa, i per això, posant el cas de l’educació, ens trobem que les competències i el pla d’estudis està dictaminat pel Departament, i que el seu objectiu és dirigir la infància i l’adolescència cap a les dinàmiques de l’estat actual, en comptes de satisfer genuïnament el seu desenvolupament humà.
En últim lloc, hem de tenir en compte que l’Estat exclou expressament d’aquestes prestacions a gran part de la població, i exerceix un control disciplinari sobre les més oprimides: per exemple, les treballadores de l’economia submergida no tenen accés a prestacions públiques com l’atur o baixes laborals, cosa que endureix doblament l’explotació que pateixen.
Partint d’aquest marc, durant la trobada, vam tenir un espai per compartir lluites i fer autocrítica, i també fer propostes més concretes per apuntar a un programa estratègic en un sindicat creixent com el nostre. Un aspecte que va sortir en diversos moments és l’aspiració a gestionar l’economia de manera que cobreixi les necessitats de la vida des d’una cosmovisió llibertària, més enllà de prendre els mitjans de producció actuals, hem de canviar la forma que tenim de produir i distribuir. Des de l’anarcosindicalisme tenim la responsabilitat, però també el potencial, d’assumir les necessitats socials i elaborar una proposta autònoma, des d’una perspectiva que posi al centre la interdependència i les cures entre persones i cap als ecosistemes.
La transformació ecosocial és, doncs, un aspecte fonamental. En aquest sentit, una de les idees és la de generalitzar oficines de planificació per pensar des de cada sector, i consolidar una estratègia a llarg termini, de la mà d’una política prefigurativa que ens apropi a l’autogestió de les necessitats de la nostra classe. Això haurà d’anar necessàriament acompanyat de mesures assumibles a més curt termini i reivindicacions que ens facin anar guanyant terreny en la lluita diària: combatre la subcontractació garantint, no només unes millors condicions laborals i salarials, sinó també la unitat de la plantilla que treballa en un mateix servei, com és el cas del lleure o les traductores de l’administració. Potenciar l’agència de les treballadores públiques en el desenvolupament dels seus serveis i la democratització dels centres laborals. En aquest cas, el paper de la CGT dins la lluita per l’educació pública ens marca el camí. Alhora, fer-ho de la mà de les comunitats vinculades al treball que es fa, un assumpte de rabiosa actualitat, en el cas dels incendis forestals i les treballadores i habitants del món rural. En aquesta jornada vam criticar també les expressions i paraules que utilitzem, no per tenir una retòrica radical buida sinó per deixar de reproduir les lògiques estatals i desenvolupar un discurs propi d’acord amb la nostra estratègia anarcosindicalista.
Creiem que aquest debat és una aportació interessant a les lluites actuals, dins i fora del que avui l’estat considera serveis públics, i que ens ajuda a avançar cap a un programa polític propi del sindicat. Noranta anys després de la Revolució social, continuem afilant l’estratègia i la praxi. Tenim un nou món per guanyar, companyes!
Nora i Roger, del Grup Llibertari de la Secretaria d’Acció Social de CGT Catalunya
