Cada cop que el Departament parla de «normalitat», una aula massificada esclata a riure. Aquest estiu, ni tan sols les proves PISA han pogut sostenir el relat. Després dels pitjors resultats de la història, Catalunya ha quedat fora de la comparativa internacional per una greu errada en la gestió de la mostra, presentada com una simple «incidència tècnica». Una gota més en un got que fa anys que va vessar. O, més ben dit, un torrent de despropòsits: infrafinançament crònic, privatització sostinguda, maquillatge estadístic i una obstinació política a confondre propaganda amb realitat. Quan les dades deixen de servir per explicar el desastre, sembla que la solució sigui fer-les desaparèixer. Però les aules continuen allà, tossudes, recordant cada dia allò que cap informe pot amagar.
La revolta educativa que ha recorregut Catalunya no ha estat una protesta pel sou, encara que recuperar el poder adquisitiu sigui una reivindicació absolutament justa. De fet, hauria de ser una exigència compartida per tota la classe treballadora. El que s’ha posat damunt la taula és molt més profund: quin model de societat volem. Perquè quan es degrada deliberadament l’escola pública no només es deterioren unes condicions laborals; es debilita l’única institució capaç de garantir una mínima igualtat d’oportunitats en una societat cada vegada més desigual.
No és casualitat que aquest mateix curs hi hagi hagut vagues educatives al País Valencià, Madrid, Aragó i altres territoris. Canvien els governs, però el guió és idèntic: infrafinançament, privatització encoberta, externalitzacions, massificació i pèrdua de drets. Les competències estan descentralitzades; el projecte neoliberal, no. Potser ha arribat el moment de deixar de fragmentar les respostes i començar a construir una gran vaga educativa d’àmbit estatal. Si els problemes són compartits, la resposta també hauria de ser-ho.
Però limitar aquesta batalla a l’educació seria un error. L’informe de la CGT sobre l’erosió del poder adquisitiu mostra una realitat coneguda per qualsevol treballadora: mentre els salaris perden valor any rere any, els beneficis de les grans empreses continuen disparats. La productivitat augmenta, però la riquesa es concentra cada vegada més. Ens demanen moderació salarial mentre els dividends no coneixen cap crisi. El problema no és que no hi hagi diners; és decidir a quines butxaques van a parar.
La mateixa lògica explica la crisi de l’habitatge. La campanya Ens costa la vida ho resumeix amb encert: de poc serveix negociar increments salarials si el propietari se’ls emporta abans d’arribar a final de mes. L’enquesta impulsada per aquesta iniciativa confirma que l’habitatge és avui una de les principals preocupacions materials de la població treballadora. Per això la lluita pels salaris i la vaga de lloguers formen part del mateix conflicte: disputar qui es queda la riquesa que produïm.
El curs vinent, doncs, no començarà amb normalitat. I aquesta és una bona notícia.
Les assemblees de la CGT van decidir que no serien els despatxos ni les executives sindicals qui marcarien els temps del conflicte, sinó el que acordessin les assemblees dels centres i l’Assemblea Educativa de Catalunya. Fidel a aquest compromís amb la democràcia directa, aquest espai unitari va acordar l’11 de juliol convocar vaga el 8 de setembre, el primer dia de classe. No és un gest simbòlic. És una declaració política: la revolta de les aules continua.
Perquè el que està en joc és massa important per acceptar una falsa pau social. Sense una educació pública forta, crítica i emancipadora, el futur queda en mans dels qui fan negoci amb els drets i alimenten la por, l’individualisme i l’autoritarisme. Davant l’avenç del feixisme, defensar l’escola pública és també defensar la democràcia.
El Govern esperava que l’estiu refredés el conflicte. Ha passat just el contrari. El setembre començarà amb les escoles obertes i amb una vaga. Perquè hi ha cursos que comencen amb llibres nous. I n’hi ha que comencen escrivint la història als carrers.
Ingrid Chavarria de Ros és secretària general de CGT Ensenyament Barcelona
