Aquests dies hem viscut alegries inesperades. Feia anys que no assistíem a mobilitzacions tan massives. Els claustres han reviscolat. Semblava impossible retornar a la comprensió de què formem part d’un col·lectiu. Només aquesta consciència ja suposa un guany inesperat.
Tot just ara continuen els estires i arronses promoguts per un Departament, típic d’una política buida i pamfletària, amiga de l’espectacle i dels likes. El joc del desprestigi i de la falta de responsabilitat cap a tot el personal educatiu fa temps que dura. Parlem amb un Departament que canvia els seus polítics constantment: cares noves que utilitzen el càrrec com a trampolí, sense un compromís real.
Fa anys que som a les aules i coneixem de sobres les dinàmiques d’un Departament en decadència: polítiques poc creïbles, projectes que comencen i acaben de sotrac, personal docent i laboral treballant en condicions nefastes i assumint responsabilitats per sobre de les seves possibilitats. El Departament s’ha convertit en una màquina burocràtica que dilueix la responsabilitat.
Són anys de retallades, de menystenir les treballadores de l’educació i d’ofegar-nos amb demandes cada vegada més exigents. Un Departament que ha afeblit els claustres i ha deixat la majoria de direccions soles i aïllades, tot i que en alguns casos ha permès el nepotisme emparant-se en el decrets de plantilles i de direcció
Per això l’alegria d’aquests dies ha estat tan gran. Hem recordat que formem part d’un col·lectiu menystingut, poc valorat i cada vegada més empobrit. I que l’única manera de sortir d’aquí és reconèixer-nos com a comunitat educativa: famílies, docents, personal laboral, vetlladores, monitores, netejadores, cuineres i alumnat. Cada peça és essencial perquè l’educació funcioni.
Hem vist que soles no podem. Que el que passa a l’aula no és només responsabilitat nostra. Que l’escola és un mirall de la societat, de les seves carències i potencialitats.
Hem redescobert la solidaritat, la sororitat i la companyonia. Feia goig veure les samarretes grogues i reconèixer una tasca comuna: persones que es formen, que s’ajuden, que creuen que poden millorar la vida dels infants; que van atabalades preparant classes, reunions, entrevistes; que coordinen, discrepen, treballen a casa fins tard; que fan mans i mànigues per millorar l’ambient de l’aula, per atendre la diversitat, per connectar amb realitats diferents. Persones que aprenen i ensenyen.
Aquests dies hem recordat que no estem soles. Que formem part d’un col·lectiu preciós que sosté un dels pilars de la societat. Un col·lectiu que mereix reconeixement i polítiques que vetllin pels interessos de la ciutadania: cada vegada més empobrida, amb una salut mental més fràgil, precària i amb dificultats d’accés a l’habitatge…
Hem descobert que tenim força, que som solidàries, compromeses i amb valors ferms. Cal cuidar els llaços creats, els espais assemblearis, la possibilitat de tornar a fer comunitat. No només com a treballadores, sinó com a persones que creuen que és possible transformar la quotidianitat i fer-la més vivible. Som un col·lectiu. Tenim agència. I som creatives. El que vindrà només pot donar bons fruits.
