Demonitzat i difamat per molts, idealitzat i exalçat per alguns, Joan Garcia Oliver –un dels militants d’acció per excel·lència de la CNT i de l’anarquisme més combatiu als anys vint i trenta del segle passat– és un dels grans noms de l’anarcosindicalisme català i peninsular. Una figura històrica –incòmoda, controvertida i generalment poc coneguda– que exemplifica, amb llums i ombres, el fil roig i negre de la història de la Catalunya més rebel i contestatària del segle XX, la dels milers d’homes i dones que van batallar sense defallir per enderrocar el capitalisme i construir, de baix a dalt, una societat igualitària i justa.
Tot i el to fatxenda i, a cops, megalòman de Garcia Oliver, les memòries El eco de los pasos són un documental excepcional per conèixer la cruenta lluita de classes que va tenir lloc a la Catalunya del primer terç del segle XX i, al mateix temps, la trajectòria vital i ideològica –trepidant i no exempta de contradiccions i flaqueses– d’un militant llibertari de formació autodidàctica i d’arrels eminentment obreres que es va forjar a cop de misèria, d’injustícies i de repressió i que l’any 1936 es va convertir en l’home fort del Comitè Central de Milícies Antifeixistes –el principal òrgan de poder de la Catalunya revolucionària– i que al cap de poc, va passar a ocupar la cartera de Justícia en el govern de la República.
Tot i el to fatxenda i, a cops, megalòman de Garcia Oliver, les memòries El eco de los pasos són un documental excepcional per conèixer la cruenta lluita de classes que va tenir lloc a la Catalunya del primer terç del segle XX. Al mateix temps, s’hi relata la trajectòria vital i ideològica –trepidant i no exempta de contradiccions i flaqueses– d’un militant llibertari de formació autodidàctica i d’arrels eminentment obreres. Aquest, es va forjar a cop de misèria, d’injustícies i de repressió i l’any 1936 es va convertir en l’home fort del Comitè Central de Milícies Antifeixistes –el principal òrgan de poder de la Catalunya revolucionària– i que al cap de poc, va passar a ocupar la cartera de Justícia en el govern de la República
Nascut l’any 1902 a Reus en el si d’una família treballadora molt humil que maldava per subsistir, Joan Garcia Oliver, ja de ben jove, va haver de patir les pèssimes condicions de vida i de treball dels obrers i les obreres de l’època –la seva família treballava a la principal fàbrica tèxtil de la ciutat, un autèntic forat negre de misèria i penúries obreres. Amb el pas del temps, la ràbia i la frustració generades per les injustícies i l’explotació capitalista van crear dins seu una forta consciència de classe associada a un esperit de rebel·lia irrefrenable que el van empènyer a convertir-se en un dels activistes de la CNT més decidits i carismàtics, en un dels reis de la pistola obrera de Barcelona i del país. Un anarcosindicalista de pedra picada, que enmig d’un context ben convuls en què la crisi econòmica feia estralls en el si de les classes populars i treballadores i el perill totalitari era cada cop més real, va optar, sense complexos, per una estratègia insurreccional i que, per consegüent, no va defugir el cos a cos amb els aparells coercitius de l’Estat i de la patronal.
D’un bon principi, l’ideari i la praxi revolucionària de Garcia Oliver es van sustentar en tres grans línies d’acció: crear una organització sindical i social ben sòlida; dotar la classe obrera d’un veritable esperit de lluita –o si es vol, empoderar els i les treballadores per passar a l’ofensiva–; i vertebrar una estructura paramilitar al servei de la classe obrera per plantar cara i contrarestar la violència institucional i les forces coercitives de l’Estat. Així, el reusenc fou un dels directors del triomf popular i antifeixista de juliol de 1936 a Barcelona.
Més enllà del maximalisme ideològic i de l’estratègia insurreccional que es va concretar en la cèlebre gimnàstica revolucionària, com bé assenyala l’historiador Chris Ealham, la trajectòria militant de Garcia Oliver xoca frontalment amb una paradoxa fonamental que pot sorprendre o incomodar: «Cuando la revolución quedaba lejos, en 1931, se destacó por su postura radical e insurreccional y por su insistencia en la inmediatez. Y cuando la revolución se convirtió en una realidad en el verano de 1936, optó por el frentepopulismo y la colaboración».
Per tot plegat i més, enguany que es commemora el 90è aniversari de la revolució social de 1936, és de justícia recuperar de l’oblit i reivindicar la figura de Joan Garcia Oliver –un dels grans oblidats i bandejats de la història contemporània de Catalunya i de l’Estat– a fi de donar-la a conèixer i, sobretot, acostar-la a les generacions més joves de treballadores com un exemple de compromís, determinació i lluita.
