És indubtable que Bakunin va exercir una influència determinant en la història contemporània de l’Estat espanyol. La seva empremta en el si de la Internacional de Treballadors i el seu enfrontament amb Marx van transformar la història del moviment obrer, que tot just s’articulava organitzativament en els anys seixanta i setanta del segle XIX. Andalusia, Galícia i Catalunya-Balears, junt amb la regió suïssa del Jura i la Itàlia industrialitzada, seran els grans territoris on la pràctica insurreccional de Bakunin i les seves idees, associades al mutualisme solidari de Proudhon, marcaran els anys de les grans revoltes urbanes (Catalunya) i agràries (Andalusia).
Una idea anarquista que es veurà acompanyada dels textos de Kropotkin i Malatesta poc anys després. Fou tan important aquesta deriva antiautoritària i constructiva que impregnarà la revolució de 1936-1939 amb fenòmens com l’autogestió, l’ensenyament racionalista, l’autodidactisme obrer, els naturismes precedents de l’ecologia actual i la sostenibilitat o l’anarcofeminisme d’arrel insurreccional i específica. L’acció directa com a forma de resoldre conflictes i la pràctica quotidiana de la desobediència civil, en totes les seves manifestacions, són aportacions bakuninistes que seran adoptades per les classes treballadores catalanes a partir dels anys setanta del segle XIX.
Així, la Revolució del 36, fou un dels més bells i dignes moments de la història, en el qual l’anarquisme, de forma excepcional i transitòria, va passar de la teoria a la pràctica, de la utopia somiada i escrita a la vivència en primera persona. Es va superar, per primera vegada a la història, l’aparent contradicció de contribuir a demolir l’Estat i al mateix temps construir —en la línia més clara de la passió bakuninista- una nova i pionera alternativa econòmica, cultural i social. I és clar sense les aportacions i l’experiència de Bakunin i els seus partidaris internacionalistes, tot això no s’hauria produït. Les seves relacions amb els anarquistes catalans, andalusos i madrilenys van conformar grans episodis de la nostra historia, no només a partir de la gira propagandística de Giuseppe Fanelli, Elies Reclús, Aristide Rei, Fernando Garrido i d’altres, sinó també per tot l’arsenal de cartes, manifestos, pamflets i escrits que ens va deixar i que puntualment arribaven als treballadors del nostre país. La seva amistat amb el grup català de Rafael Farga Pellicer, Gaspar Sentiñón, Cels Gomis, Antoni Marsal Algora, Anselmo Lorenzo (resident a Reus i Barcelona) i varis més impregnarà tot l’anarquisme català dels darrers anys del segle XIX donat lloc a periòdics com el pioner de Antoni Guasch, El Obrero (1864-65), i un dels més populars: La Tramontana de Llunas i Pujals.
Perquè Bakunin, tipus ideal del revolucionari barricadista del segle XIX, fou un referent a la seva època, ja que no es limitava a la acció als carrers, sinó que deixà textos escrits (Deu i l’estat, Per raons d’estat, Textos d’economia política, La Llibertat, etc.) i fomentà l’amistat i els cercles clandestins. Així, la seva figura apassionant seduí bona part de la intel·lectualitat del seu temps. Quelcom que no podran dir alguns dels seus oponents polítics dins la Internacional, grans teòrics inclús brillants, però poc bregats als carrers. Bakunin fou la combinació perfecta de teoria i pràctica, revolucionari visceral, antiautoritari i estimador fraternal i generós del seu temps i la seva migrada fortuna. Una vida de revoltes, presó a Sibèria, una fuga espectacular per tres continents i més acció, demanant diners als amics, conspirant i passant penúries fins que als darrers anys de la seva vida abraçà i teoritzà sobre l’anarquisme.
Hi ha diverses biografies sobre ell, la majoria provenen de les fileres anarquistes, la pionera del seu gran amic James Guillaume (1968), com les de Kaminski (en francès reeditada el 2014), Arthur Lehning (en angles i amb una selecció d’escrits, el 2006), la revisió actualitzada de Frank Mintz del 2013 (en la que contrasta afirmacions de Paul Arvich, l‘autisme interessat de Michel Onfray o les aportacions de Chomsky, Saul Newman, o l’admiració de l’escriptor Alber Camus per Bakunin). En la línia revisionista i participant de la cerimònia de la confusió iniciada por Onfray, Gordon o Graeber, localitzem la visió de Bakunin como a “populista”, on Kneper, el 2024, transforma adjectius com “anarquista” en “anarcopopulista” i no parla massa d’anarquisme o antiautoritarisme. També E. H. Carr el 1970 va dedicar una bona biografia a Bakunin però on escriu més sobre la seva vida privada que sobre el debat política, un tema tractat per varis autors als anys setanta en els famosos monogràfics de Marx versus Bakunin. Carlos Taibo (2025) ha posat claror a bona part del debat que continua obert.
