Un dic ple de forats: la conciliació de classes pot parar l’extrema dreta? Una mirada llibertària de les eleccions al Brasil 

Càntics, focs artificials i llàgrimes. Una forta explosió emocional va acompanyar el resultat de la votació la nit del 25 d’octubre. Amb el 51 % dels vots, Lula i el Partit dels Treballadors (PT) van aconseguir la reelecció a la presidència del Brasil, malgrat l’embranzida que el candidat de l’extrema dreta, Flavio Bolsonaro (pel Partit Liberal – PL), havia obtingut a la primera volta de les eleccions presidencials.

I pot ser que fos exactament això el que explica aquesta remuntada, digna d’una final de Mundial. Amb el convenciment de tenir la victòria a la butxaca, Bolsonaro fill va començar a repartir ministeris; mentre que la coalició electoral al voltant de Lula (amb partits d’esquerra i centredreta) va entrar en frenesí. El pas que va assegurar el gol va ser, sens dubte, la iniciativa del senyor Janones amb el desplegament de l’«Exèrcit de Lula»: un canal de WhatsApp, amb orientacions i tasques quotidianes, que va superar els 10 milions de membres, va inundar les xarxes socials i va garantir una mobilització capaç de desbordar els carrers; fet que va portar 4 milions més de persones a les urnes.

Molt probablement, aquesta és la fi de les ambicions nacionals per al clan Bolsonaro, que haurà d’acontentar-se amb els seus feus electorals, mentre el pare segueix l’arrest domiciliari i els fills són a l’exili. Malgrat la derrota presidencial, aquest partit es va convertir en la primera força política del país, ja que va guanyar la majoria tant a la Cambra de Diputats com al Senat, on va desfilar tota una corrua de mafiosos, pastors d’esglésies pentecostals, vassalls dels agronegocis i joves.

Més que en projectes polítics i solucions reals, ambdues campanyes es van concentrar en mobilitzar les emocions de les seves bases: por de les polítiques que l’altre candidat pot fer, odi contra ell i la seva base, i l’esperança que la victòria electoral millori la pròpia vida. El preu a pagar, però, és car: la coerció de la crítica i l’assetjament moral pel vot han consolidat la polarització política i impedeixen la creació d’alternatives.

El patriotisme mobilitzat pel lulisme es basa en un concepte de sobirania a mig fer: es pretén defensar el país contra el saqueig colonial, però no es qüestiona l’estructura sobre la qual aquest funciona i es fonamenta. La lluita contra el trumpisme va acabar confinada a les xarxes socials, la premsa i les oficines polítiques, sense arribar al fons de la qüestió: la desigualtat social que dessagna tot el Brasil i Llatinoamèrica. 

Es pot esperar res més d’un país on la independència va ser declarada pel fill del rei de Portugal, i on la república es va establir mitjançant un cop d’estat militar? El Brasil és tan gran com les contradiccions que el componen.

Sens dubte, no veurem (almenys en els pròxims quatre anys) la ràpida destrucció dels serveis públics i la liquidació total dels recursos naturals en benefici dels EUA. Però tampoc no es paralitzarà l’avenç de l’agronegoci ni dels buscadors d’or a l’Amazònia i als pobles tradicionals, ni l’escalada de la guerra a les perifèries, ni el creixement de la infiltració del narcotràfic dins la maquinària pública.

Un nou pacte de classes pot limitar el creixement de l’extrema dreta, però fins a quin punt no ens trobem en la mateixa dinàmica de canvis cíclics que hem viscut durant anys?

Podem preguntar-nos seriosament si encara val la pena defensar la Constitució i tot el procés democràtic de transició postdictadura dels anys vuitanta, o si encara serveix el model de moviments socials fragmentats i l’activisme polític fluid. En aquest sentit, l’alegria als carrers equival a la desesperació d’un poble destrossat per un mercat de treball opressiu, per una policia genocida i per uns serveis públics que cauen a trossos. Tan gran com el país i el cor dels seus pobles; tan gran que la mateixa esquerra sembla totalment encisada per les promeses del retorn de Lula el 2022.

Hem de preguntar-nos: quin tipus de projecte de país volem i podem construir? Quin tipus d’organització anarquista, disciplinada i revolucionària es pot crear? Què es fa concretament amb el poder popular? Són preguntes que només podrem respondre sí, definitivament, deixem de ser només l’oposició radical d’esquerra revolucionària.

Articles relacionats