Estem vivint un moment inesperat. Va començar amb una mobilització dels joves estudiants, primer als instituts i després a les universitats, amb reivindicacions clares: la contractació de personal en l’àmbit educatiu, un pla de renovació de les instal·lacions escolars i la derogació de la reforma del batxillerat i de Parcoursup, plataforma nacional francesa creada en 2018 de preinscripció en l’educació superior.
El 17 de setembre, en l’institut públic Saint-Exupéry de Créteil, suburbi sud de París, els professors es van declarar en vaga per a denunciar la falta de docents. Davant d’aquesta situació, els alumnes d’últim any de Secundària van bloquejar l’institut per a protestar per les seves condicions d’estudi. Reclamaven els mitjans necessaris per a una educació de qualitat, en nom de la igualtat d’oportunitats entre els centres dels barris populars i els dels més adinerats.
Aquell mateix dia, el primer ministre de França, presentava el pressupost per a 2027 amb una retallada de 54.000 milions d’euros en els serveis públics. Una vaga nacional el 29 de setembre va mobilitzar a tota la funció pública, convocada per una coalició sindical. Les organitzacions estudiantils estaven al capdavant de la manifestació al costat de les organitzacions sindicals.
La força, l’èxit i la continuïtat de la mobilització han sorprès molta gent: tant als serveis d’intel·ligència i a la policia s’han vist clarament desbordats, tot i que que el Govern havia tornat a recórrer a l’estratègia del terror, mitjançant l’anunci que hi hauria manifestacions en les quals «hi hauria disturbis» i la reintroducció de les granades mutilants, l’ús de les quals s’havia suspès temporalment. No es pot ignorar que, en els últims anys, el poder no ha tingut en compte ni el resultat de les urnes ni les mobilitzacions més massives: dos milions de signants en ple estiu contra la llei Duplomb, que elimina unes certes restriccions per als agricultors, amb repercussions mediambientals i sanitàries desastroses, més de 700.000 signatures contra la llei del «permís per a matar», que estableix la presumpció legal pels agent de policia que efectuïn trets; milions de manifestants i vaguistes contra la reforma de les pensions. La brutalitat sense precedents amb la qual es va reprimir el moviment estudiantil des dels primers dies és l’exemple perfecte de l’objectiu d’acabar amb el moviment d’arrel.
Davant una mobilització que no dona treva i que, en l’àmbit educatiu, ha unit els estudiants de secundària i el personal en vaga que reclama millors condicions laborals, el Govern ha acabat per comprendre que la repressió no seria suficient per a fer callar les seves reivindicacions. El dilluns 26 d’octubre, després de setmanes d’agitació social, els ministres d’Educació Nacional i d’Educació Superior han fet públiques diverses mesures destinades, segons ells, a apaivagar la ira.
El Govern ha fet un pas enrere parcialment: es limita a 28 el nombre d’alumnes per classe de segon curs en els instituts més desfavorits i es creen noves places. No obstant això, es mantenen les retallades de llocs en l’ensenyament primari. Per a l’Union Syndicale Solidaires Éducation s’ha d’exercir la pressió sobre el Govern: anul·lar totes les supressions de llocs de treball, estructurar un pla de contractació per a possibilitar la substitució del personal i reduir la ràtio d’alumnes per classe, entre d’altres. Cal acabar amb la selecció en l’ensenyament superior i garantir la possibilitat de continuar els estudis que triïn tots els titulats de batxillerat. El que demanen els alumnes no és només conèixer millor el procés de selecció, sinó poder accedir a la branca de la seva elecció sense ser discriminats en funció del seu origen social.
L’impuls generat per aquest moviment, la repressió sense precedents i intolerable a la qual es veu sotmès, juntament amb la situació insostenible en la qual es troba la població davant l’encariment de la vida, han portat a centenars de milers de persones a respondre a les convocatòries de les manifestacions i vaga diversos dies d’octubre. El dissabte 17 d’octubre la participació va ser encara més important, amb unes 800.000 persones al carrer. No obstant això, encara queda per construir el marc d’organització de les reivindicacions.
La continuïtat del moviment iniciat el 17 de setembre es va garantir mitjançant les mobilitzacions massives fins avui, però amb la indignació social no n’hi ha prou per a desencadenar vagues massives, sobretot en un context de dificultats econòmiques. Per a ampliar la mobilització cal convèncer que la victòria és possible, unir les lluites i generalitzar la. Aquesta és la condició per a paralitzar l’economia, per a colpejar a la patronal en la butxaca i obligar el Govern a donar respostes concretes. Per a això es necessiten eines d’autoorganització i, en particular, la posada en marxa d’assemblees generals que decideixin col·lectivament sobre les vagues i les accions, reunions entre companys i companyes i debats en tots els llocs de treball per a fer possible la seva continuació. El 5 de novembre ha estat fixada una nova jornada de mobilització per tots els sindicats.
Nara Cladera és militant de SUD Éducation



