Escric aquest article per descriure les tortures que vam patir en mans sionistes. Ho faig amb un objectiu clar: mostrar una petita petita fracció dels horrors als quals s’enfronten diàriament les preses palestines. Si a nosaltres ens han fet tot això, tot i tenir passaports forts, suport diplomàtic, atenció mediàtica, i mobilitzacions al carrer, imagineu-vos el que els fan a les preses palestines.
Em vaig unir a la Flotilla per portar ajuda a Gaza. En el meu vaixell portàvem aliments, medicaments, i motxilles amb material escolar. Per algun motiu, els sionistes ho consideren perillós, i ho volien evitar.
Vam ser segrestats a prop de Xipre. Ens van tancar en una presó flotant, l’INS Nahson. Només entrar em van robar el passaport, em van escorcollar, i em van abocar a un contenidor completament a les fosques. Sis o set siluetes em van agafar pels braços i em van apallissar brutalment.
Primer em van propinar cops de puny a la cara. Em van retòrcer el braç, tirant-me a terra, des d’on em van donar puntades de peu a les costelles i em van trepitjar el cap violentament. Després em van electrocutar amb un tàser, mentre reien. Aleshores em van llençar a fora, amb la resta de companys. Les sanitàries de la Flotilla, que també estaven preses, van córrer a atendre’m.
Si a nosaltres ens han fet tot això, tot i tenir passaports forts, suport diplomàtic, atenció mediàtica, i mobilitzacions al carrer, imagineu-vos el que els fan a les preses palestines
Totes les companyes en el nostre vaixell van ser apallissades, sense excepció. Van trencar 35 ossos, inclosos costelles i l’húmer d’un company. Recordo persones que estaven molt greus, amb diversos ossos trencats i danys als òrgans interns, inclòs un turc a qui van haver d’evacuar a la infermeria del vaixell presó.
Hi van haver 15 agressions sexuals, inclosa a una companya meva, a qui li van agafar els genitals. Durant els escorcolls, a moltes les van deixar en roba interior i les van fotografiar. Un altre testimoni explica que va ser penetrada utilitzant el canó d’una arma de foc. Cada cop que hi penso, m’esgarrifo.
A tres persones els van injectar una substància desconeguda. Una altra es va quedar sorda, i una altra va patir danys als ulls.
Només ens donaven pa, i uns 100 ml d’aigua al dia (un 7% de la dosi recomanada). Per mantenir la pressió psicològica, de vegades tiraven granades de so enmig de la multitud, i amb la confusió entraven soldats amb fusells i escuts antidisturbis, i ens apuntaven amb les mans enlaire, com si ens volguessin afusellar. Dormíem a terra, amuntegats en els contenidors, i constantment colpejaven les parets per despertar-nos. Vaig dormir un total de 2h en 3 dies.
Així vam passar 48 h. Just abans de desembarcar ens van posar brides, i ens van tenir hores agenollats, amb l’himne sionista sonant en bucle. Una companya va comptar 72 vegades.
Un cop al Port d’Ashdod, vam rebre la visita de Ben-Gvir, el més feixista dels sionistes, que ens va humiliar mentre estàvem agenollats. Després de completar un duríssim procés burocràtic d’immigració, ens van emmanillar de mans i peus, i ens van portar a un vehicle blindat. Les manilles estaven tan apretades que vaig perdre la sensibilitat de la mà dreta. Em pensava que la perdria, però vaig aconseguir alliberar pressió a les artèries i recuperar reg sanguini. Avui en dia encara no tinc sensibilitat al dors de la mà.
Vam passar hores al blindat, fins que vam arribar a la presó de Ktziot. Ens van tancar a una gàbia de filferro espinós, des de la qual ens van portar cap a les cel·les, on vaig caure rendit al llit. Portava 72 h sense dormir i a base de pa i poca aigua, 14 h emmanillat, i gairebé 8 h de genolls. Aquí es va acabar la tortura. L’endemà ens van deportar, deixant enrere 9.600 preses palestines, que continuaran patint aquest infern.
Joan, membre del grup de treball d’Internacionalisme
