Òscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
Fa poc més d’un mes vam conèixer un posicionament del jutge Santiago Vidal declarant legal l’esquirolatge realitzat per Fira de Barcelona, denegant l’aplicació de mesures cautelars per garantir el dret de vaga. L’empresa va sotscontractar un altre proveïdor de muntatge d’escenaris per així rebentar la vaga del personal en lluita. El jutge va fer servir com excusa una jurisprudència encara en litigi per la qual una empresa client podia adjudicar el servei prestat per una empresa proveïdora en vaga a una altra. A banda d’això, Santiago Vidal va afegir de la seva collita que seria ‘desproporcionat’ que el dret de vaga passés per sobre de les afectacions a terceres persones que participarien a les activitats programades al festival Sònar.
Em pregunto quina vaga no afecta a tercers. Com es pot posar a la mateixa alçada aquest suposat dret per sobre de la capacitat de poder igualar les forces en una taula de negociació? Si el jutge hagués fet efectiu el dret fonamental recollit a la constitució per sobre dels poderosos interessos de la Fira, el conflicte s’hauria solventat en unes hores. Per contra, va deixar la vaga a l’alçada d’un acte folklòric sense conseqüències reals de pressió. No passem per alt que l’Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya formen part del patronat de la Fira i no van moure un dit.
Un parell de setmanes després es va conèixer que el senyor jutge va demanar la seva jubilació voluntària i a viure, que són dos dies. En tot cas aquesta aberració que escup al dret de vaga de la classe treballadora es contextualitza dins d’una ofensiva general que ens ha de fer reflexionar al respecte.
El primer que cal comprendre és que el dret de vaga hauria de ser il·legal en qualsevol sistema capitalista. Som, objectivament, davant un sabotatge col·lectiu contra propietats alienes i que provoquen un dany econòmic als seus legítims propietaris. Amb aquesta coacció, es vol que l’altre part cedeixi en els seus plantejaments. Quina diferència hi ha amb la figura del xantatge penal? Cap, perquè ho és.
No hi ha cap altre acció sota aquests paràmetres que sigui tolerada pel sistema. Si no es reprimeix pel simple fet de fer-ne és única i exclusivament perquè es va arrencar per la força i el capitalisme va haver de cedir com a mal menor d’altres escenaris. Actualment no es pot eliminar sense més, doncs encara és valorat positivament com a signe de ‘democràcia’ pel conjunt de la població. Per tant la utopia neoliberal de l’oligarquia és rebaixar-ho a un dret formal més de la vitrina de les hipocresies del sistema, sense força real efectiva. Posar el dret de vaga just al costat de l’article 47 de la Constitució que diuen garanteix el dret a una vivenda digna a tot ciutadà/ana. Risas.
“normalitzar mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori, creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es decideixi i convingui en cada moment”
El dret de vaga no és només que algunes persones puguin fer-ne, sinó que la vaga sigui efectiva, que tingui el suficient poder de coacció com per fer modificar la voluntat d’empresaris o governs. Això implica la capacitat d’aturar els mitjans de producció i no permetre esquirolatge de cap tipus. Tot el que no sigui això la converteix en una farsa sota unes normes de domesticament cada vegada més estretes.
Sense estendre’ns gaire, la via cap a la irrellevància de les vagues segueix tres principals camins:
- Uns serveis mínims brutals. Només al darrer mes, les convocatòries de vagues a RENFE de la CGT només les poden realitzar el 3% de la plantilla. La vaga de Ryan Air té serveis del 100% en els viatges a les illes (com si tota la comunicació amb aquestes depengués d’aquesta companyia). Ampliació dels serveis mínims a les vagues de Metro a Barcelona per “contaminació” (episodi que no va causar restriccions a la circulació de vehicles privats), i un llarguíssim etcètera que en ocasions demana més personal en servei mínim que el que hi ha sense vaga.
- La criminalització de les vagues. Conscients que la població no estarà per l’eliminació d’aquestes, almenys de moment, els mitjans de comunicació en mans del poder econòmic o polític es centren en les afectacions. Creen el context adequat per facilitar les restriccions que realitzaran els governs o promocionant un ambient per ‘regular’ més encara les vagues al sector privat. “Jo no tinc cap culpa, Em sembla bé que hi hagi vagues però sempre paguem els mateixos”.
En aquesta criminalització a nivell polític hi participa gairebé tothom. Els que ho fan obertament o els hipòcrites que filtren salaris manipulats de treballadors de Metro per a llençar a la població contra ells, les que diuen que ‘no es pot negociar amb vaga convocada’ o les que parlen en xats privats que la CGT ‘és un càncer pel sector públic’ per les diferents lluites que realitzem.
- Creació de nous precedents, les vagues de proveïdors. Aquest punt, encara en litigi, és molt preocupant. L’economia productiva avui dia es basa en les externalitzacions dels processos productius. A tota empresa important hi ha una galàxia de proveïdors. Quan un d’aquest fa vaga, la seva capacitat de pressió ve donada moltes vegades en el dany que exerceix al negoci del client, que habitualment afegeix pressió addicional al proveïdor perquè solventi el seu conflicte.
Amb la sentència del Suprem sobre el cas Altrad (encara en recurs) s’obre la porta a que tota empresa client pugui fer esquirolatge legal, derivant la prestació de servei de l’empresa en vaga a una altra. S’acaba d’aquesta forma amb la capacitat d’aturar de forma efectiva la producció del servei, deixant molt minvada de força la vaga: el proveïdor només ha de resistir la pèrdua temporal de plusvàlues del contracte, el client tenir plans de contingència.
Amb aquest panorama, que legalment anirà a pitjor, i que pot tenir el toc de gràcia tard o d’hora en la redacció d’una llei de vaga, tenim dues alternatives com a sindicat i sindicalisme en general. La primera és seguir adaptant-nos a les normes existents i assumir-les, acceptant una estratègia que posa punt i final a la capacitat efectiva de la majoria de les vagues. La segona és incrementar el conflicte i la resposta a les agressions per defensar i compensar la pèrdua de poder de la vaga legal.
Aquí cadascú ha d’explorar noves vies (vagues “il·legals”, diferent tipus d’accions complementàries, etc.), però sembla clar que moltes passen per afegir noves formes de pressió a la realització de les vagues. I això implica normalitzar mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori, creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es decideixi i convingui en cada moment. Hem d’anar deixant més de banda la mirada legal per unir i enfortir de forma més decidida la sindical i social. Ens juguem molt.
