Com sorgeix la idea d’elaborar aquesta guia?
Tot i que hi ha bastant bibliografia sobre el maquis llibertari a Catalunya des dels anys setanta, amb llibres com els de Téllez i de Pons Prades, trobàvem que hi havia un buit, perquè la bibliografia que hi ha és dispersa i fragmentada: hi ha les biografies dels maquis més coneguts, com Sabaté, Facerías o Massana, però no d’altres lluitadors i grups. També hi ha llibres generals sobre el maquis que dediquen algun capítol a Catalunya o a l’àmbit llibertari, però faltava una obra específica sobre el maquis llibertari a Catalunya que abordés el tema en profunditat i de forma sistemàtica. A més, a la bibliografia que ve dels anys setanta hem detectat errors — cosa normal, donada la complexitat del tema— que en aquests 50 anys que han passat s’han anat corregint a través d’historiadors locals.
Hem intentat mostrar tot el relat sencer del que va ser el maquis des del 1939 fins al 1963, la globalitat dels processos, les accions concretes de la guerrilla, quins grups d’acció hi va haver més enllà dels més coneguts. Trobàvem la necessitat d’englobar tot això en aquesta mena de guia.
Què és l’Equip Memòria?
Equip Memòria és el nom que li hem posat perquè no teníem la necessitat que sortissin els nostres noms en portada. Som tres persones. Desgraciadament, una d’elles ha mort ara fa molt poc. En Víctor García Matarrodona tenia un projecte que es deia La trinxera de la memòria, on ell investigava sobre maquis. Va morir sobtadament a l’abril i el llibre va dedicat a ell, perquè va iniciar el projecte. Mai ens imaginàvem estar presentant-lo sense ell.
L’altre company és Imanol, que escriu la columna Ni cautivos ni desarmadas en el diari El Salto dedicada als maquis. Fa anys que treballa el tema i, personalment, crec que és una de les persones, actualment, que més en sap sobre els maquis llibertaris. Finalment, jo soc historiador i periodista i membre del col·lectiu Ploma Negra de Nou Barris, des d’on recuperem la història dels maquis.
Heu trobat dificultats?
Sí, el procés ha tingut moltes dificultats. El 2020 al Víctor se li va ocórrer la idea i ens va contactar a l’Imanol i a mi. Han sigut sis anys de feina molt intensa, amb moments de tot. Tenim milers de mails creuats entre els tres. La història dels maquis és complicada de per sí per la seva naturalesa clandestina. La gent que hi va participar no en deixa constància. A més, el franquisme sempre va ocultar l’oposició. Després, amb la Transició va haver-hi aquest pacte de silenci amb el qual tampoc es va voler recuperar res d’aquesta memòria. La història que s’ha volgut recuperar, a més, resta molt impregnada del marxisme, que obvia, menysté o s’apropia de l’àmbit llibertari, com molts guerrillers, que eren llibertaris i se’ls han apropiat els comunistes.
Quan et poses a mirar dades concretes, hi ha moltes contradiccions. D’una biografia d’un guerriller una pàgina d’internet et diu que va néixer un dia, però vas a un arxiu i diu que va ser un altre, o hi ha accions que no se sap ben bé on van passar. Hem consultat diverses fonts per intentar esclarir aquests errors. Per totes aquestes dificultats, ens ha costat tants anys.
Què va significar el maquis llibertari a Catalunya? Quina herència ha deixat?
El maquis llibertari a Catalunya va tenir molta importància per diverses raons. Dintre del que va ser la lluita armada antifranquista, el maquis llibertari a Catalunya va ser el més important perquè va durar més. La guerrilla comunista el 1948 es va acabar i la llibertària va arribar fins al 1963.També era important per a la zona on estava, ja que la frontera amb França permetia tenir seguretat a l’altra banda de la frontera i infraestructura. Per tant, podien realitzar accions més potents, donar vida a més grups i conseqüentment aconseguir una guerrilla més contundent.
Un altre factor que dona rellevància és el nombre de persones. És un procés de lluita que va durar més de 20 anys en què hi van participar milers de persones. Nosaltres hem fet unes quantes biografies en llibre, però van ser milers.
Després de la mort de l’últim maqui el 1963, el Ramon Vila, a partir de finals dels seixanta i sobretot als setanta, l’oposició franquista va tenir un pic i moltes organitzacions de lluita armada de l’època, com Defensa Interior, el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), Grupos de Acción Revolucionaria Internacionalista (GARI) o (Organització de la Lluita Armada (OLLA), es van inspirar en la lluita dels maquis. Per ells eren un model, fins i tot van fer algun homenatge, algun atracament a Quico Sabaré. Grups com el MIL i l’OLLA feien servir armes que havien fet servir els maquis, guardades a Toulouse o el sud de França i que als setanta havien sigut recuperades.
També el maquis antifranquista va servir de model a les guerrilles llatinoamericanes, ja que hi va haver molta migració anarquista quan es va perdre la guerra. Aquesta migració portava l’experiència del maquis i de la guerrilla. Abraham Guillén teòric de la guerrilla, va anar a parar a Llatinoamèrica i allà va difondre la seva obra teòrica, la qual cosa va influir a les guerrilles dels seixanta i setanta com els Tupamaros.
Per què té sentit avui en dia reivindicar el maquis anarquista?
La gent que treballem en l’àmbit de recuperar la memòria històrica sempre ho reivindiquem com una tasca que s’ha de fer, perquè és una lluita que va ser oblidada, tant al feixisme com a la democràcia i fins i tot des de files proletàries, com poden ser les comunistes. És un deure rescatar aquesta història que és tan propera i tan oblidada alhora. D’altra banda, pensem que la lluita dels maquis pot aportar molts ensenyaments per a les lluites presents i futures. Un exemple és la labor propagandística, que és força desconeguda, però era molt important pels maquis, pel control del règim sobre els mitjans. Els maquis entraven propaganda des de França i la distribuïen entre la població. Podem aprendre de la seva organització, la responsabilitat, implicació… Els maquis són un exemple de lluita.
Vols afegir alguna qüestió més?
El llibre està dividit en quatre blocs principals: la cronologia de totes les accions dels maquis; la guia biogràfica inclou 503 biografies de persones que van participar en la guerrilla; la guia judicial abasta tots els consells de guerra que va patir el maquis a Catalunya, i el bloc estadístic és molt revelador. També hi ha un pròleg del Joan Busquets, l’últim maqui que queda en vida. És una qüestió important.
A l’epíleg expliquem que el llibre pretén que es continuï investigant. Hi ha biografies que fins ara eren poc conegudes, però molt esquemàtiques. Pensem que cada col·lectiu, cada grup, al seu poble o barri, pot estirar el fil d’aquestes biografies per conèixer més la lluita del maquis.
Aviat hi haurà una traducció al castellà i posteriorment treballarem incorporar tots els continguts de la guia en una web col·laborativa.
