Francesc (Paco) Ríos Durà és documentalista. Ha gravat i muntat una extensa llista de documentals al llarg de la seva vida, entre els quals destaca Vivir la utopia. Va néixer el 1952 a Barcelona, en una família d’ambient progressista. Va començar a treballar de dibuixant tèxtil i va entrar en contacte amb les primeres CCOO i també la CNT a Sant Andreu. El curs 1973-74 es va matricular, junt amb la que seria la seva companya, Isabel (Isa) Huguet, a l’escola de mitjans audiovisuals EMAV. El 1977 va participar en un projecte amb el Colectivo libertario de cine per explicar la realitat del moment. En aquelles dècades els documentals de temàtica social s’anomenaven cinema militant, etiqueta a la qual es continua adscrivint avui en dia.
I que va representar per tu accedir al contacte directe amb algunes de les protagonistes d’un moment revolucionari?
Com deia Helenio Molina “los anarquistas éramos como una gran família universal i nos reconocíamos fácilmente entre nosotros”. A mi m’ha passat, he viscut aquest reconeixement al llarg de la meva vida. He conegut a homes i dones que han viscut d’acord amb aquest pensament. Per exemple amb la família Molina-Iturbe, a casa seva o al sindicat tèxtil, o amb Ángel Urzaiz i la seva companya, Consuelo Zabala.
Recordo a Concha Liaño el primer cop que vaig parlar amb ella, l’esperàvem a la sortida de l’avió que venia des de Veneçuela amb escala a Madrid i tardava a aparèixer. Quan no quedava ningú la veiem de lluny, lleugera, venint cap a nosaltres i sense conèixer-nos es dirigeix a mi i em diu “Tu eres Paco, ay chico por fin llegué”. Com si ens haguéssim vist ahir. Era com la meva àvia materna, hi havia una total confiança. Amb ella he compartit moltes discussions entranyables, amb Antonia Fontanillas, Aranda, Pepita Carpena, Joaquina Dorado…, i sempre m’he sentit (sé que elles també) com en família.
La càrrega vital d’aquestes dones i altres com Sara Berenguer, Concha Guillén, Gracieta Peirats, Dolors Prat, Aurora Molina, Concha Pérez i tantes altres és superior, per a mi, a la dels homes. Elles arrosseguen, amb la seva força, totes les calamitats que han patit. Ho porten molt millor que els homes, perquè no són derrotistes, consideren que gràcies a elles, les dones, la humanitat ha evolucionat molt. Ara es tracta, em deien, que ho lliguin bé i segueixin avançant. Per elles tot no es va perdre amb la guerra. Aquesta vitalitat que ens han transmet és fonamental per les generacions més joves.
En totes elles els mateixos valors, les mateixes virtuts, la mateixa ètica. Em queda, sobretot, l’alegria i l’orgull que tenien d’haver viscut aquells anys revolucionaris en què tot va ser possible. Em queda això i molt més.
Voldries afegir alguna cosa per tancar l’entrevista?
El nostre treball sempre ha estat en la mateixa direcció i seguirà igual. Mentre puguem fer audiovisuals que expliquin o mostrin realitats incòmodes per als poders ens donarem per satisfets. És igual que siguin documentals històrics o ocupacions de terres en l’actualitat, si ens deixa la salut, això farem.
L’anarquisme és una forma de viure, dintre o fora de les famílies, al barri, o al treball. És una educació que es transmet com un codi genètic dins de l’entorn familiar. És un comportament ètic i moral, és la solidaritat, és l’orgull i la dignitat de classe, és el no callar davant la injustícia, enfrontar-se a la superstició, a la religió, opi pel poble.
