Lisa Berger és una documentalista audiovisual estatunidenca, amb doble nacionalitat, i resident a Barcelona. Es va criar a Nova York i va estudiar la història dels moviments socials, especialment de dones, a Hampshire College a Massachusetts. Durant els més de quaranta anys que s’ha dedicat a la seva professió destaquem la seva dedicació a l’estudi de les dones anarcosindicalistes als anys trenta, com a ...De toda la vida, Camino de Libertad, o com a membre de l’equip de la pel·lícula dirigida per Ken Loach, Tierra y Libertad. Actualment, treballa a la quarta sèrie sobre el franquisme per a RTVE com a documentalista Los archivos secretos del NoDo – Temporada 2.
Com vas entrar en contacte amb l’anarquisme i amb Dones Lliures?
Vaig assistir un seminari el 1980 sobre l’anarquisme, dirigit per Martha Ackelsberg, l’autora del llibre Mujeres Libres; el anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres, que va sortir més tard. Fora d’Espanya el moviment llibertari d’aquí és molt reconegut i estudiat. Tant ella com a la meva professora supervisora de tesi, Myrna Breitbart, em van passar alguns contactes de les dones que havien entrevistat.
Com a projecte de tesi, vaig passar un any a Barcelona el 1981-82 per a fer un documental de ràdio sobre el moviment feminista actual. Després d’acabar la carrera, vaig rebre una beca para passar un any a Barcelona i realitzar un documental suposadament sobre les dones de la Segona República, per no espantar a qui finançava la beca amb les anarquistes. Vaig involucrar a Carol Mazer i vam estar dos anys treballant, des de 1984 a 1986. Vaig aconseguir que el Departament de Cultura em deixés els mitjans tècnics pel rodatge i muntatge. El vam estrenar a Documentos TV de TVE a 1986, pel 50è aniversari de la guerra, i a WNET, la televisió pública de Nova York.
Què va representar per tu accedir al contacte directe amb algunes de les protagonistes d’un moment revolucionari?
L’experiència va superar totes les meves expectatives. Per un costat, als anys 80 hi havia molta menys producció independent a Espanya i les dones estaven encantades que algú s’interessés en la seva història. Van confiar-la en nosaltres.
He pogut realitzar el meu somni de conèixer aquelles dones i el que no esperava era que volguessin seguir en contacte al llarg dels anys. Vaig tornar a viure a Espanya a partir del 1989 i a Barcelona a 1991. Cada vegada que Pepita Carpena venia de Marsella a Barcelona vam veure’ns.
De Dolors Prat, de Toulouse, el seu fill, Progreso, em va demanar filmar l’homenatge de la família, caminant des de Ripoll a Prats de Molló com ella va fer, escapant de Franco per segon cop, el 1940. Vam presentar Camino de Libertad a l’Ajuntament de Ripoll, al festival Résistances a Ariège i al Seminci de Valladolid el 1999 i forma part d’alguns arxius de la memòria.
De toda la vida va ser clau per rebre la invitació per formar part de l’equip de la pel·lícula de Ken Loach, Tierra y Libertad. El director i la productora van visionar el meu documental a 1991, i em van escollir per fer la documentació i coordinació de figuració des de 1991 a 1994. Vaig contactar amb Concha Pérez i amb Rosana Pastor per a informar el paper de Blanca, l’anarquista que va lluitar al front, tal com va fer la Concha a Aragó. Amb Concha vam seguir en contacte fins a la seva mort a 2014. Em convidava a compartir el seu aniversari cada any.
El documental té vida pròpia. El vaig presentar a una trobada feminista l’any 2001 a Jaén on vaig conèixer una professora de la Universitat de Califòrnia. Ella em va contar que una alumna seva veia el documental quan estava deprimida. Se li tornaven a aixecar els ànims, després.
Voldries afegir alguna cosa per tancar l’entrevista?
Algunes de les dones que vaig tenir el privilegi d’entrevistar es van convertir en les meves àvies honoràries. El seu exemple de no deixar-se perdre en lluites internes i comprensió que la lluita és llarga, per tota la vida, em manté amb alè per continuar lluitant.
