Quan l’art esdevé revolucionari

Molt sovint s’ha concebut l’art com una forma de contribuir a la transformació social, ja sigui per denunciar injustícies o per proposar alternatives i horitzons esperançadors. Explicar el recorregut de l’art com a expressió política donaria molt de si, tant com per a fer-ne un article molt llarg o, fins i tot, més d’un. Tanmateix, en aquest escrit es tractaran dos projectes recents molt diferents entre si, però amb un mateix substrat comú en el qual convergeixen lluita i memòria.

D’una banda, la companyia autogestionada Las Ikas, formada per Paola Rafi i Júlia Gallego, ha representat aquests mesos l’obra teatral Desahuciadas, elaborada per elles mateixes. Aquesta tardor han fet diverses representacions a la Sala Pangolí de Gràcia i tenen com a objectiu portar l’obra a espais joves, casals i ateneus i també a altres teatres. El seu objectiu és “aprofitar l’altaveu que tenim per aportar un petit gra de sorra a la millora i la transformació necessària de la societat”, expliquen. D’altra banda, al setembre, el Centre Cultural de l’Església Vella de Mont-roig del Camp va albergar l’exposició de tapissos «Teixint memòria i el paradigma de la llibertat» de l’artista Mariona Roigé Salvadó, formada a l’Escola d’Art Llotja de Barcelona i a l’Escola d’Art de Tarragona, i especialitzada en Art Mural i Tècniques Pictòriques.

La reflexió sobre el passat i el present i les seves problemàtiques són centrals en aquestes obres. Paola Rafi i Júlia Gallego expliquen que, fent un cafè, un dia parlaven del problema de l’habitatge. “Vam sentir la necessitat de parlar-ne, ja que és una realitat que ens afecta directament a nosaltres, al nostre entorn i a la classe treballadora en general”, afirmen. Buscant informació, es van topar amb La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica, de Manel Aisa. “Llavors, vam decidir utilitzar el teatre per fer memòria històrica i donar veu a aquests fets oblidats, barrejat amb tocs d’humor, parlant també de la nostra realitat i el nostre present, fent un paral·lelisme amb les dues èpoques.”

A Mariona Roigé també la va inspirar un llibre, El batallón de la Lincoln: “vaig vibrar amb la història d’una de les dones representades, la Salaria Kea (brigadista internacional) i vaig decidir parlar d’ella i, com passa en els processos artístics, tot va ser estirar el fil”. Ha estat dos anys treballant en el projecte, la seva primera exposició individual, realitzat amb material reciclat per submergir-se en l’escassetat dels temps de guerra: “Tot això m’ha permès fer aquest viatge a poc a poc, impregnant-me de totes les històries de les nostres avantpassades que van estar en la lluita contra el feixisme.”

L’exposició de Mariona Roigé està anunciada en un cartell que conté una gran «a» encerclada. De fet, bona part de les dones que protagonitzen els tapissos són anarquistes. L’artista ha rebut la influència de les lectures de Federica Montseny i Emma Goldman i el seu temps.

Els objectius d’aquestes obres, però, també estan enfocats en el present. Mariona Roigé, amb les vivències d’avantpassades seves i de les dones que han marcat la història, adverteix de l’ascens del feixisme i l’exemple passat de les persones que s’hi van enfrontar. Per aquest motiu es poden trobar tapissos dedicats a les milicianes, a Neus Català i a l’escola republicana, on van col·laborar el seu avi patern i el malaurat Antoni Benaiges.

A l’obra Desahuciadas, les dones també tenen un paper fonamental: la història està explicada per quatre dones, dos del passat i dos del present. La companyia Las Ikas explica: “Les dones del passat van ser clau per tirar endavant les seves famílies després de quedar-se molts homes a l’atur en finalitzar les obres de l’Exposició Internacional de Montjuïc del 1929. Van aportar els seus sous, es van ajudar entre veïnes per ocupar habitatges de què havien estat desallotjats i van participar en les manifestacions pel dret a l’habitatge, moltes vegades acompanyades dels fills. Volem visibilitzar el seu paper com a sustentació de les llars i protagonistes de la lluita col·lectiva”. Per aquest motiu, han elegit dones lluitadores com a eix central i, així, mantenir viu el seu record.

Per transmetre el seu missatge, la companyia Las Ikas s’ha decantat per la tragicomèdia. “No pretenem donar lliçons a ningú; el nostre objectiu és expressar-nos, crear un espai de protesta i fer que ningú es senti sola. Volem que el públic es vegi reflectit en aquesta problemàtica i que, fent memòria històrica, no deixem caure en l’oblit la lluita que hi ha al darrere. És, al cap i a la fi, un missatge d’esperança”. Per aquests motius, el públic pot empatitzar amb la seva obra, com ja els ho ha fet saber en diverses ocasions. 

Las Ikas conceben l’art com una forma d’expressió i de compartir pensaments, reflexions i experiències en un context de mercantilització de l’oci i la cultura. Defensen que “mantenir aquests espais de connexió directa, de tu a tu amb el públic, és imprescindible: ens permet denunciar allò que trobem injust, somiar amb allò que volem aconseguir i sentir-nos acompanyades. A través de l’art podem transformar persones i realitats, fent-nos pensar i recordant-nos el poder que té expressar-nos en llibertat”.

Ja sigui amb el problema de l’habitatge o recordant el paper revolucionari de les dones, projectes com aquests mostren la importància de les expressions artístiques com a forma de transmissió de missatges polítics i de generar una cultura transformadora pròpia. Iniciatives com la de Las Ikas, amb una companyia de teatre autogestionada, i l’exposició de Mariona Roigé, són vies per al canvi social  i, en la guerra cultural, que l’extrema dreta ha declarat a qualsevol expressió anticapitalista o simplement esquerrana, se’ls ha de donar el lloc que es mereixen per avançar en les lluites socials.

Nota: volem agrair aquest article a Paola Rafi i Júlia Gallego de Las Ikas i a Mariona Roigé pel seu temps i atenció.

Jordi Martí Font i Adrián Zarco Santiveri

Articles relacionats