Mal d’Escola: Baga

«Tira en forma d’anella de què van proveïts alguns aparells aeris perquè l’acròbata pugui agafar-s’hi a l’hora d’executar determinades figures.»

Ha començat un curs més i continua la revolta educativa que vam encetar el curs passat. Malgrat l’exèrcit de haters, bots i xusma que pul·lula pel ciberespai intoxicant, menystenint i preguntant per les nostres vacances i la revolució pendent, el groc educatiu ha estat present a places, festes majors i diades castelleres d’arreu del país. Un corrent de solidaritat ha inundat la cultura popular en forma de versots, falles i bestiari vestit amb el groc de la revolta educativa, amb la denúncia de les mancances d’una educació pública, de qualitat i inclusiva.  

Vam acabar el curs —que no la revolta— amb la consciència d’estar construint un moviment tan ferm com consistent, tant horitzontal com profund. El «no» a l’acord del maig va suposar un cop als models de negociació clàssica. La força del col·lectiu, mutant i polièdric, va manifestar-se de forma clara amb una veu rotunda.

Però més enllà de les veus, sempre necessàries, la revolta educativa està suposant el retorn de la presència als carrers i als centres educatius. El motiu del «no» aclaparador a la consulta sobre l’acord es troba, en part, en aquesta presència que va confrontar idees, opinions i posicionaments als claustres o a les assemblees educatives; en aquesta idea de: «jo no m’he significat ni discutit amb equips directius o algunes companyes per a això». Tot debat i diferència pot deixar marques invisibles de neguits, i els claustres acostumen a ser microsistemes que poden ser fràgils. En la majoria de claustres i assemblees s’ha sabut i pogut mantenir l’entesa entre companyes via diàleg i debat. Hores de discussió i decisions comunes i col·lectives que ens han fet més fortes. S’ha perdut la por a parlar. Sona fort per escrit, però s’està passant de parlar pels passadissos a fer-ho als claustres. I quan això no ha estat possible (o tot i ser-ho) s’han creat les assemblees educatives. Reivindiquem la presència als claustres, som professionals de l’educació amb criteris diversos, però amb la voluntat que l’educació pública sigui una eina de transformació social i aprenentatge per al nostre alumnat.

I els carrers. Trobar-nos als carrers, a les places, a les autopistes… ha estat una descoberta per a una part significativa del personal educatiu. Comprovar en primera persona l’energia que es multiplica de forma exponencial quan recorrem els carrers i carreteres del país; la força que desprenem com a col·lectiu quan ens toquem, sumem, ens mirem a la cara i cridem plegades. Això tan obvi feia molt temps que no passava. Avui, amb el discurs de la ultradreta guanyant espai mediàtic, via TikTok i xarxes socials, hem vist que en som moltes més de les que ens pensàvem, de les que ens volen fer creure.

Tant de temps volent-nos fer creure que les vagues no serveixen per a res i, com acròbates, ens hem agafat a la baga per fer un triple mortal. Ferms i convençuts, gairebé sense adonar-nos-en, mica a mica, la baga ens ha subjectat i ens ha mostrat el que podem arribar a fer. No hem acabat, aquesta revolta ha començat per tenir una educació digna i de qualitat, sense romanços ni excuses. Continua el groc, continuem al carrer, però, sobretot, fem-nos presents i actius als nostres centres educatius, recuperem la democràcia als centres, fem sentir la veu. No estem soles, no som illes. Més baga!

Articles relacionats