Se’ns mengen. L’ultradreta fa anys que construeix hegemonia a través d’una xarxa de mitjans de comunicació, «influencers», pseudosindicats i organitzacions juvenils. Torrente Presidente és una de les pel·lícules més taquilleres dels últims temps. Els mems de «el perro sanxe» inunden les nostres pantalles. Les posicions més conservadores són les que tenen més atractiu entre els homes joves.
Les anàlisis sobre les pròximes disputes electorals apunten que l’eix esquerra–dreta tornarà a ser dominant, però dins d’aquest eix hi conviu un altre: sistema–antisistema. I és aquí on es lliura avui una part central de la batalla política. L’extrema dreta ho sap. Per això es defineix com a antisistema i s’erigeix en l’opció per canviar-ho tot enmig d’un clima de pessimisme polític i econòmic.
En aquest context crec que cal rescatar —o si més no repensar— una eina amb què la dreta juga amb molta habilitat: el populisme. El teòric Ernesto Laclau defineix el populisme com una lògica discursiva en què una sèrie de demandes insatisfetes s’agrupen al voltant d’un símbol que representa el poble en oposició a una elit. No parlem d’una ideologia concreta, sinó d’una manera d’articular el conflicte: construir un nosaltres ampli que aglutini els diversos malestars de la classe treballadora davant d’un ells identificable i que es pot assenyalar. És reconèixer que demandes com pa, sostre i treball formen part d’un mateix conflicte.
I aquesta lògica no és només teoria. La vam veure en funcionament el 15 de maig de 2011, quan esclata el moviment dels indignats a Madrid i ràpidament s’estén com una taca d’oli per tot el territori espanyol. Allà es produeix un trencament amb la vella política: l’eix esquerra–dreta es dilueix i es comença a parlar dels de baix i dels de dalt. Aquell esclat de ràbia i indignació popular davant promeses incompletes i un sistema polític incapaç de donar resposta a les demandes d’una gran part de la societat ens deixa una lliçó clara: quan la gent s’organitza i parla amb veu comuna, pot construir hegemonia cultural i política des de baix.
L’extrema dreta ho ha entès perfectament. Ha incorporat frustracions reals —la precarietat, la pèrdua de poder adquisitiu, la sensació d’abandonament institucional— en un relat on hi ha uns culpables molt clars: feministes, migrants, sindicalistes. Aquests col·lectius passen a ser presentats com a part del sistema i responsables de tots els mals. I ells, en canvi, es presenten com els únics que van contra el sistema. No hi ha grans elaboracions discursives: hi ha solucions errònies, però clares, simples i repetides fins a l’extenuació.
Construir hegemonia és tan important com tenir raó. I l’hegemonia es construeix amb el llenguatge, amb els marcs mentals, amb la capacitat de definir quin és el sentit comú d’una època. Com a militant això em porta a fer-me una pregunta: estem parlant prou alt i prou clar? O simplement ens estem refugiant en els nostres espais, amb gent que pensa com nosaltres, per no baixar al fang?
Com a anarcosindicalistes tenim una tasca clara: arrelar les idees llibertàries a la vida quotidiana de la classe treballadora. L’hegemonia s’ha de construir des dels marges. Som les organitzacions sindicals les que podem —i hem— d’actuar com a murs de contenció davant totes les bajanades que vomiten. Perquè som nosaltres qui estem cada dia als centres de treball, als pobles i als carrers.
Són temps fotuts. I potser ara la tasca que ens pertoca és reconnectar llenguatge, conflicte i quotidianitat. Parlar clar. No, Josep Maria: que el teu salari no et doni per pagar el lloguer i omplir el carro de la compra no és culpa dels immigrants. És culpa del rendista, del milionari que acumula beneficis i d’un sistema que no distribueix la riquesa.
Quan el projecte de l’extrema dreta es basa a construir poble contra els més vulnerables, la nostra feina és construir poble de classe contra els veritables responsables: capitalistes i rendistes. Això ens exigeix organització i capacitat per disputar la batalla cultural. Sense organització, el discurs és literatura. Sense discurs, l’organització és una illa.
La qüestió és com fem que torni a ser evident que els de baix tenim interessos comuns, i que les nostres mancances són el resultat dels excessos dels de dalt.
Joel Ramos és secretari de joventut de CGT Catalunya
