Fa sis anys vaig afiliar-me a la CGT. No buscava solucionar els meus problemes laborals (que tot i que els tenia, no els notava gaire), sinó que volia donar resposta als meus problemes socials i emocionals. La meva crisi dels trenta s’allargava, la solitud pesava, portava anys fent-me preguntes i moltes respostes les vaig trobar en l’anarcosindicalisme. La lectura dels clàssics anarquistes i anarcosindicalistes i la història del moviment obrer em va omplir molt, però si no volia que tot es quedés només en una bona intenció, havia de participar del món que m’envoltava, no només llegir. Havia d’organitzar-me, col·laborar i compartir el pa amb altres persones, havia de buscar companys i companyes. Avui no tinc dubtes que vaig trobar el que necessitava emocionalment al nostre sindicat.
La militància aquests anys ha sigut molt enriquidora. He après que puc queixar-me del que no m’agrada a la feina, i fora també. He après que els problemes individuals moltes vegades tenen una arrel col·lectiva. M’he atrevit a parlar en assemblees, participar en grups de treball, mobilitzacions… He après a proposar i defensar les meves propostes. També a escoltar, tot i que a vegades encara em costa. Crec que he après moltes coses i tinc la intenció d’aprendre’n moltes més.
Per tot l’anterior vull donar les gràcies a totes les persones que formen la CGT. Gràcies, compas, a les que conec directament i a les que no conec també; a les que sou en l’actualitat, a les que van ser en el passat i a les que seran en el futur. Gràcies a totes per donar-me la possibilitat de participar d’un col·lectiu tan increïble com el nostre sindicat i per tota la feina que feu, per compartir els principis anarcosindicalistes i gràcies també per la diversitat en estratègies, tàctiques i opinions. Crec que aquesta varietat és necessària per fer realitat els nostres principis.
No obstant, la intenció d’aquest article no és idealitzar el nostre sindicat ni penso que tot és perfecte. És una construcció col·lectiva que fem les persones, i si d’alguna cosa podem estar segures en aquesta vida que ens ha tocat viure, és que no som perfectes. La nostra organització està vivint una etapa de “fortes discrepàncies” entre diverses posicions. No escric això amb la intenció de dir qui té o no té raó. Tampoc crec que una opinió personal pugui resoldre debats que han de ser col·lectius, però tenim bones eines a la CGT per intentar apropar posicions.
Potser algú flipa amb el que dic, però vaig anar al IXX congrés a Saragossa i vaig ser jo qui vaig flipar…
Deia abans que la diversitat era bona, però és important que pensem com volem que siguin aquests debats. No puc imaginar cap tipus d’organització anarcosindicalista on totes les persones pensin de la mateixa manera. Organitzar-nos amb altres significa trobar-nos amb opinions diferents, però hem de respectar-nos i no creuar línies vermelles en les nostres maneres. Potser algú flipa amb el que dic, però vaig anar al IXX congrés a Saragossa i vaig ser jo qui vaig flipar…
La diversitat d’opinions a vegades pot ser incòmoda, ens obliga a escoltar arguments que potser no volem escoltar i acceptar que a vegades podem estar equivocades. Però crec que la mateixa diversitat d’opinions pot ser la riquesa que necessitem per canviar el món. Una organització on totes pensem igual segurament seria més fàcil de gestionar. Però quan pensem de maneres diferents, ens fem preguntes, discutim opinions, intentem posar-nos d’acord, crec que aprenem molt més. El repte no ha de ser eliminar les nostres diferències, ja que crec que sempre les tindrem, sinó que hem d’aprendre a gestionar-les col·lectivament.
Quan a vegades penso en les persones que hi van ser abans que nosaltres, m’agrada imaginar el que pensarien de la nostra situació actual. Potser algunes ens criticarien, potser unes altres ens animarien, però crec que la majoria ens diria que hem de continuar treballant de manera col·lectiva, que hem d’aprendre a conviure, perquè si no el neoliberalisme ens passarà per sobre.
No sé com evolucionarà la nostra situació ni tampoc sé quina organització tindrem en el futur. Però m’agradaria que les persones que s’afiliaran en el futur trobessin una organització on és possible discutir sense destruir; una organització capaç d’adaptar-se als canvis que vindran i no oblidar la seva història, on els articles primer i segon dels nostres estatuts són respectats de manera ferma per totes.
No podem (ni hem de) decidir el que pensaran i faran les generacions futures que passaran pel nostre sindicat, però sí que podem treballar totes juntes en l’actualitat per deixar una organització de la qual estiguin orgulloses, deixar per al futur un sindicat on siguem capaces de pensar juntes, tot i que a vegades pensem de maneres diferents.
