L’augment de la productivitat en el treball aquestes últimes dècades és un fet innegable. L’evolució en els processos d’especialització i tecnificació comporta més valor final dels productes, cosa que no sols redunda en els beneficis que els propietaris de les empreses obtenen sobre les hores de feina, sinó que ens ha de fer preguntar per què aquestes han de ser encara 40 hores setmanals.
La reivindicació d’una disminució de jornada no és una innovació ni una demanda exclusivament dels anarcosindicalistes. Per una banda, als anys vint i trenta ja es plantejava com un mesura per pal·liar l’atur; per l’altra, la necessitat d’una reducció de jornada és compartida per un espectre molt ampli de sindicats i partits polítics dins de l’esquerra. Treballar menys hores al dia o allargar el cap de setmana són algunes de les idees que s’aporten en aquest sentit i s’argumenta que inclús repercutirien en un augment de la productivitat.
En aquesta escalada d’augment dels marges de beneficis empresarials, mentre les condicions de vida retrocedeixen, reclamar una reducció de jornada és, en primer lloc, una forma de defensar una redistribució de la riquesa: si amb les nostres hores de feina generem més valor final al producte (i, per tant, més guanys a l’empresa), treballar menys és una exigència lògica i hauria d’estar en les demandes de seccions sindicals i comitès. L’octubre de 2024 es va aconseguir, arran d’una vaga indefinida, que a l’empresa de recollida de residus i neteja Secomsa, del Baix Camp, la jornada es reduís a 35 hores setmanals.
En segon lloc, en un context de crisi eco social i de necessitat de transformar l’economia, la reducció de jornada també és més necessària que mai. En un horitzó d’escassetat d’energia i recursos, treballar menys és una solució per garantir e repartiment del treball i la reducció del consum, sobretot en un àmbit industrial, a més de desmaterialitzar l’economia i repercutir en un augment de la qualitat de vida dels treballadors i treballadores.
Lluny de ser d’una proposta lògica que la patronal hagi acollit de seguida, la reacció hostil que ha despertat entre amplis sectors empresarials demostra que és una mesura que afecta els interessos del capital. Ja hem vist com una tímida reducció de jornada a 37 hores i mitja a la setmana, quan ja hi ha sectors que treballen aquestes hores o inclús menys, ha generat grans dificultats a l’hora que aquesta tiri endavant. Per la qual cosa, no és una mesura tan fàcil d’aconseguir si no es planteja des de la mobilització i la pressió.
Des d’una esquerra parlamentària, timorata i moderada, no s’assoliran grans avenços en aquest sentit, i els pocs que s’aconsegueixin despertaran —o desperten— una gran resistència, en contrast a la modèstia dels resultats. Tanmateix, les enquestes mostren com la major part de la població és favorable a aquesta mesura, mentre les institucions es mostren poc eficaces. Així, el camp sindical torna a ser un garant de drets reals per la classe treballadora. Per fer efectiva una reducció de jornada cal establir aquest avenç des dels llocs de feina. Si es retrocedeix més de cent anys, es pot constatar com les lluites obreres havien imposat a diversos oficis la reducció de la jornada abans de 1919. Per contra, a molts llocs de feina, les vuit hores no es van implantar tot i el reial decret del 3 d’abril d’aquell any, que establia les 48 hores setmanals en sis dies, perquè la desobediència patronal va impedir que la mesura s’efectués. La força de la classe treballadora organitzada va ser la garant de la reducció de jornada, abans i desprès de les mesures legals.
L’escenari actual, d’augment dels marges de beneficis empresarials, més productivitat per la tecnificació dels processos de producció, la popularitat de reduir el temps de treball i la necessitat ineludible de fer front a una crisi ecosocial, situa la reducció de la jornada en una reivindicació factible per part dels sindicats i les seves seccions.
