Durant les últimes setmanes hem vist mobilitzacions de docents arreu de bona part de l’Estat: Catalunya, la Comunitat Valenciana, Madrid i Aragó. Que tants membres de la comunitat educativa estiguin en peu de lluita és un símptoma inequívoc que alguna cosa no funciona, i no només a escala nacional, sinó també internacional.
Vivim temps difícils per al pensament crític i per als drets conquistats després d’anys d’intensa lluita. Ens enfrontem a l’amenaça d’una guerra i a l’avanç imparable de la IA.
D’una banda, Europa es prepara per al conflicte bèl·lic i, amb aquest pretext, pretén reforçar l’exèrcit comunitari. Alemanya, el principal impulsor d’aquest objectiu macabre, ja ha recuperat el servei militar obligatori. Mentrestant, a Espanya fa temps que se senten veus que intenten convèncer-nos de la necessitat d’implantar-lo, ignorant les greus implicacions psicològiques per a aquelles persones que no volen orientar la seva vida cap a l’àmbit militar.
Per molt que es maquilli la imatge de l’OTAN i es pretengui crear una OTAN 3.0 o un exèrcit exclusivament europeu sense els Estats Units, la disjuntiva sempre gira al voltant de per què. Segons alguns “experts” tot i que Vladímir Putin no ha aconseguit controlar ni tan sols la part est d’Ucraïna, el Donbass, pretén arribar fins a les costes atlàntiques, on conquerirà Finisterre a lloms d’un os gegant. Després de quatre anys de guerra (dotze si comptem el conflicte previ al Donbass des de la matança de la Casa dels Sindicats), aquest escenari inversemblant només es pot sostenir perquè els «experts» deuen cobrar molt bé dels empresaris de la indústria armamentística, que són els únics beneficiaris reals. La doctrina del xoc i les tàctiques de Goebbels són velles conegudes, però cal desemmascarar aquestes armes de manipulació massiva: una població bombardejada amb falsos perills és molt més dòcil i fàcilment controlable quan es troba en estat de supervivència.
D’altra banda, la societat és presa d’un discurs de por generalitzada per la suposada eliminació de llocs de treball a causa de la IA. L’aparença ens mostra una eina que «roba» feines; l’essència, però, es tracta de qui la controla, donat que parlem d’una eina. Aquesta revolució tecnològica que marca la nostra era està en mans d’empresaris assedegats de beneficis. Sembla que, en comptes d’utilitzar-la per reduir la jornada laboral, garantir l’ocupació i millorar la qualitat de vida de la gent, la resposta euroatlantista aposta per la destrucció d’éssers humans. Aquesta solució retorçada, basada en el darwinisme social, no només ens aboca a una tercera gran guerra a Europa, sinó que, en nom de la «salvació del món civilitzat», se’ns vendrà la necessitat d’un control social total per censurar tothom qui discrepi del discurs únic. La llei mordassa i la nova eina «HODIO» —fusió de l’àmbit bèl·lic i la IA— controlaran els continguts i permetran la persecució sistemàtica de tot aquell que s’oposi a la guerra que prepara la UE i el seu braç armat, l’OTAN.
Mentrestant, els pressupostos educatius es redueixen. Cada punt percentual addicional de despesa militar equival a restar 16.500 milions d’euros a altres polítiques socials. I això, com ja va advertir el secretari general de l’OTAN, implica «fer sacrificis»: retallades en pensions, sanitat i educació. Per a aquestes elits, els professors resulten perillosos perquè poden posar en dubte aquesta configuració: polítiques restrictives des de la UE per bastir un discurs únic de defensa de la guerra, mentre s’enforteix l’aparell bèl·lic gràcies a l’eliminació sistemàtica de llocs de treball.
Una educació pública de qualitat requereix autonomia, finançament estable i la llibertat per qüestionar totes les estructures de poder. La permanència incondicional d’Espanya a la UE i a l’OTAN ens sotmet a una dinàmica de subordinació que compromet la nostra capacitat com a educadors per formar ciutadans lliures, crítics i capaços de construir alternatives reals. La resposta dels treballadors de tots els sectors socials ha de ser contundent i unànime: volem habitatge assequible, salut pública de qualitat, educació lliure i, sobretot, viure en pau; no volem la guerra imperialista.
L’aposta ètica és ben clara: ¿Volem ser el país que inverteix 82.500 milions en armament mentre tanca aules per falta de professors? ¿Defensarem millor els nostres fills amb míssils Patriot o amb una educació de qualitat?
Saúl Figuera és professor de secundària i militant de CGT Vallès Occidental
