Si una cosa se li pot reconèixer a CCOO Catalunya és la seva transparència, o relativa transparència, en algunes de les seves dades internes, principalment les d’afiliació i segmentació. Només la CGT i CCOO presentem anualment la nostra situació, mentre que per a la resta de sindicats a Catalunya és un secret guardat sota set claus. Amb dades inflades d’uns i altres la magnitud està prou clara: Primer CCOO amb uns 146.000 afiliats, després la UGT amb, en teoria, uns 110.000, a continuació la CGT amb més de 28.000, uns 18.000 la IAC i cap a 16.000 la USOC.
És bastant complicat avaluar la situació del sindicalisme a Catalunya si vols anar més enllà de les percepcions fins al punt de la quantificació d’aquestes percepcions. És cert que un model puja i l’altre baixa? En quin ordre, és puntual, persistent? Per què? Si només tenim les dades anuals de CCOO i CGT haurem de conformar-nos amb això per observar com estan progressant els suports entre els models de pau social i de contrapoder, en pugna a diverses empreses i sectors. Perquè aquesta és la qüestió, no una batalla de números o competència per la competència, sinó què està passant amb els suports a uns mètodes sindicals que sovint són antagònics dins la classe obrera catalana.
Per créixer, t’has de moderar?
CCOO Catalunya tanca l’any 2025 amb 1.307 persones menys afiliades, retrocedint fins als valors que tenia el sindicat el 2019. Per contra, la CGT de Catalunya va incrementar la seva afiliació el 2025 en 2.371 persones. Si comparem amb la situació del 2019 l’acumulat és de gairebé + 9.000 noves afiliades entre altes i baixes. Però és que només en aquests 6 primers mesos de 2026 la CGT, gràcies a l’efecte aglutinador de diverses vagues a Catalunya, ja ha superat el rècord històric per a tot un any (+2.512). Diguem-ne que la moderació sindical no està passant els seus millors moments. Podem mirar enrere per comprendre la falta d’adaptació que alguns estan notant respecte dels canvis socials i materials actuals.
Tot i que els sindicats majoritaris van signar uns Pactes de la Moncloa que intentaven minvar l’explosió de vagues obreres de finals dels anys 70 del segle passat, aquests encara mantenien certa estratègia de combinació de lluita sindical a les dinàmiques de negociació. Va ser la UGT qui va posar primer el fre de mà i va optar totalment per la interlocució institucional i desviament de la dinàmica sindical cap als despatxos, el que coneixem com a model de pau social o concertació. En un context de cert esgotament general, aquesta moderació els va servir per créixer i anar copant espais de poder fins que CCOO s’hi va afegir poc després per evitar la pèrdua d’influència i estancament com a força de referència.
Els acords de conveni llavors encara no eren miserables i el miratge va funcionar durant força temps. Els principals sindicats finalitzaren la seva transformació mitjançant el concepte de sindicalisme de serveis identificant la pròpia organització com un producte amb valor segons què t’ofereix, gairebé com a client, i no per la pròpia necessitat de reivindicació dels nostres interessos col·lectius.
En aquells contextos els sindicats de contrapoder, l’anarcosindicalisme, eren ignorats i adreçats a nínxols reduïts que, en teoria, mai podrien fer-los front per la seva petitesa i pèrdua ideològica de classe general. És clar que funcionàvem a empreses, però l’any 2009, amb la crisi ja galopant, CCOO de Catalunya tenia 187.000 afiliades, la UGT 150.000 i la CGT amb prou feines 10.000. Per poder canviar el món cal la recepta adequada, clar, però també molts braços que empenyin cap allà.
Però en definitiva, semblava que la idea-força és que un cop passat el sotrac de mobilització fins a mitjans dels anys vuitanta, si volies créixer tot passava per la moderació.
La polarització social no aglutina només a una banda
Vivim temps llastimosos on tornem a veure la construcció del feixisme de masses. No ja grups marginals o alteracions puntuals sinó que és evident que el verí feixista està avançant dins la classe obrera com fa cent anys. De causes, i causants, n’hi ha moltes, però està prou clar que existeix un substrat de malestar en bona part motivat per dificultats materials reals, d’habitatge, de sous que permetin fer una vida, de deutes i afebliment de serveis públics. Aquest malestar es vehicula de la forma clàssica, oferint uns culpables que paguin la frustració acumulada.
Ara bé, en temps de polarització i dificultats materials el primer que salta pels aires són els moderats i les seves receptes de pa sucat amb oli. Això arriba també al món sindical. Com encaixa el model de signar engrunes d’esquena a la plantilla o quin atractiu té que la teva organització sigui complaent amb aquesta realitat? Que els preguntin a les companyes d’Ensenyament, Ajuntament de Barcelona o Airbus, tot això aquest primer semestre de 2026.
Moltes capes de la població, i joves, no volen saber res de qui els proposa seguir com estem i cerquen respostes i models que, almenys, no hagin llençat la tovallola. Si a més la posició pública és coherent i, a sobre, s’obtenen victòries que millorin les nostres vides, estem posant un pont de plata que amb molt de gust serà caminat per bona part de la nostra classe per fer l’imprescindible pas d’autoorganitzar-se.
Ja és coneguda l’espiral en què està ficada la CGT de Catalunya, absolutament mesurable: com més vagues i lluites dures, més gent s’organitza amb nosaltres, que després generen més lluites i que incrementen l’efecte crida.
No són moments de missatges moderats ni objectius de baix nivell. En aquest temps de polarització i dificultats per viure, la CGT de Catalunya ha d’aixecar ben alta la bandera de la resposta contundent i decidida que milers de persones estan esperant veure. Si és de forma explícita millor, com més seccions sindicals obrin nous fronts de conflicte més podem ser l’organització que necessita la nostra classe. Ja no només en l’àmbit sindical i en clau ofensiva, sinó perquè necessitem organitzacions antifeixistes poderoses pel que està arribant. Les condicions per aquesta construcció, i la nostra vitalitat, són molt favorables perquè sigui possible.




