La convocatòria de vaga general de l’11 de novembre no ha sorgit del no-res. Fa divuit mesos que la CGT, juntament amb el moviment per l’habitatge i el sindicalisme combatiu, organitzats dins la plataforma Ens costa la vida, intentem fer possible aquesta mobilització. Divuit mesos abans del desnonament de la Maricarmen i de les eleccions generals. Al juny es van desplegar una trentena de comitès que van recopilar més de 10.000 enquestes on una gran majoria de les persones enquestades donaven suport a fer una vaga per l’habitatge i el treball dignes. L’any passat la CGT va aprovar caminar cap a una vaga per la carestia de la vida i els preus de l’habitatge i convocar-la quan el moment fos l’oportú amb el suport de la majoria de territorials de l’Estat.
Ara tenim una data i una oportunitat per fer un pas endavant. Però també tenim preguntes que hem de saber respondre col·lectivament: per què una vaga general? A qui volem interpel·lar? Com fem per a què el PSOE i les seves ramificacions sindicals no canalitzin la vaga cap als seus interessos electoralistes? I, sobretot, com fem perquè l’11N no sigui un dia aïllat, sinó un punt d’inflexió?
Una crisi que ve de lluny i que ningú ha volgut resoldre
La crisi de l’habitatge i la pèrdua de poder adquisitiu no són fenòmens nous. Fa dècades que s’arrosseguen, mentre governs de diferents colors han estat incapaços de garantir unes condicions de vida dignes per a la majoria. S’han anunciat plans, aprovat lleis, però la majoria han estat pedaços i política cosmètica i el problema continua empitjorant.
Les dades de Catalunya són contundents: des del 2015 el preu del lloguer de mercat ha augmentat un 87%, mentre que els salaris nominals ho han fet aproximadament un 30%. Des del 2021, el preu de compra de l’habitatge ha pujat un 33% i els salaris reals encara no han recuperat el poder adquisitiu perdut durant la crisi inflacionària de 2021-22. Mentrestant, els guanys empresarials creixen i els rendistes augmenten les taxes de benefici.
Aquesta és la contradicció que hem de posar al centre: treballem, produïm riquesa i sostenim la societat, però cada vegada tenim més dificultats per pagar un sostre, omplir la nevera o arribar a final de mes. No és un problema individual de qui no sap administrar-se. És un problema de classe, la conseqüència de 30 anys de poètiques neoliberals sense oposició proletària organitzada.
Per això, la vaga també ha d’interpel·lar el conjunt de la classe política, tant qui governa com qui ha governat, com a qui aspira a governar. No es tracta de donar suport a cap partit, sinó d’assenyalar la responsabilitat de les polítiques socioliberal que han permès que l’habitatge es converteixi en un negoci i que els salaris perdin capacitat de compra.
Una vaga com una casa, també per a qui té casa en propietat
Un dels reptes és arribar a una part molt àmplia de la població que pot pensar que aquesta vaga no va amb ella. Com interpel·lem les persones que tenen el pis pagat o hipoteca? Si presentem la vaga exclusivament com una mobilització de les persones llogateres correm el risc de deixar fora una part important de la classe treballadora.
L’habitatge és una reivindicació de tota la classe perquè afecta les nostres famílies i la possibilitat d’emancipació dels joves. L’encariment de l’habitatge expulsa veïnat, trenca comunitats i ens obliga a viure cada vegada més lluny de la feina, la família i les amistats. Tenir un habitatge pagat no ens protegeix de la pèrdua de poder adquisitiu, de l’encariment dels subministraments o de les dificultats dels nostres fills, amics o familiars per emancipar-se.
Per aquest motiu les reivindicacions salarials són fonamentals: vincular els salaris a l’IPC, reduir la jornada laboral a 35 hores sense reducció salarial i augmentar el salari mínim i la pensió mínima fins als 1.500 euros són mesures que possibiliten ampliar la base social de la mobilització. L’augment del salari mínim, a més, pot servir per pressionar a l’alça els salaris dels convenis col·lectius. S’ha de posar sobre la taula l’increment desmesurat dels preus dels aliments, l’energia o els combustibles, mentre les empreses ens escupen a la cara beneficis rècords.
Hem de disputar com es reparteix la riquesa que generem i quina part del nostre salari acaba en mans de les empreses, els bancs i els propietaris. No volem salaris que corrin darrere dels preus: volem que el treball ens permeti viure dignament.
Catalunya no és només Barcelona: a qui ens falta arribar?
La crisi de l’habitatge té expressions diferents segons el territori. A Barcelona i a les grans ciutats l’especulació, els lloguers desorbitats i l’expulsió del veïnat són evidents. Però què passa al Pirineu, a les comarques de Lleida, al Camp de Tarragona o a les Terres de l’Ebre?
En alguns territoris la pressió turística, els habitatges de segona residència i les dificultats per trobar lloguer conviuen amb salaris més baixos, serveis públics insuficients i desplaçaments llargs per treballar. En altres, el problema pot ser la manca d’habitatge disponible, el despoblament o la distància entre el lloc de residència i la feina. No podem donar per fet que el mateix argumentari arribi igual a tothom: hem d’escoltar les realitats de cada territori i construir reivindicacions que les connectin amb el conflicte general.
També ens hem de preguntar com interpel·lem les persones migrants i els sectors més precaritzats, sovint sotmesos a contractes inestables, salaris baixos, habitacions a preus abusius i situacions de vulnerabilitat administrativa. No n’hi ha prou amb dir que la vaga és per a tothom: cal que aquestes persones puguin participar-hi, organitzar-se i reconèixer les seves necessitats concretes.
I la pagesia? Com connectem la lluita per uns preus justos per a qui produeix els aliments amb la lluita contra l’encariment de la vida? Com unim les dificultats per accedir a la terra, els costos de producció i la precarietat de les persones que treballen al camp amb el dret de tothom a viure dignament? Són preguntes que no podem resoldre si les afectades no hi participen. Necessitem debat, aliances i presència als territoris.
La vaga com a procés: acumular forces per canviar-les
Des de la CGT sabem que els drets no es conquereixen esperant que algú els concedeixi. La jornada de vuit hores no va arribar per la bona voluntat de la patronal ni dels governs, sinó per dècades d’organització, conflicte i lluita obrera. El dret a l’habitatge i unes condicions de vida dignes tampoc no vindran només de les institucions.
Per això, l’11N no és una finalitat en si mateixa. Ha de servir per portar el conflicte als centres de treball, reforçar l’organització sindical, connectar-la amb els sindicats d’habitatge i construir una força social capaç de sostenir les reivindicacions després de la vaga. La mobilització ha de permetre que les demandes generals es converteixin també en objectius concrets a les empreses i als convenis.
La pregunta, doncs, no és només quanta gent aconseguirem mobilitzar el dia 11, sinó quanta capacitat col·lectiva serem capaces de construir abans i després. Com fem que les persones que avui pateixen individualment el problema es reconeguin com a part d’un mateix conflicte? Com transformem la indignació en organització i l’organització en poder per negociar, pressionar i conquerir drets? Com aconseguim que la vaga sigui un procés d’acumulació de força?
Aquest és el repte que tenim com a CGT. La vaga és una oportunitat per unir lluites, eixamplar la nostra base social i demostrar que el sindicalisme serveix per intervenir en tots els àmbits que condicionen les nostres vides.
L’11N no ha de ser el final d’un procés de divuit mesos, sinó el començament d’una nova etapa de lluita, en la qual el sindicalisme de base condicioni la vida política del país. Si volem canviar les coses, no n’hi ha prou amb tenir raó: cal tenir la força que ens dona l’organització.



