Sense feminisme no hi ha sindicalisme de classe

Sindicalisme i perspectiva de gènere. Aquesta conjunció és necessària? S’ha de desdoblar per visibilitzar el gènere o hem d’entendre que el sindicalisme ha d’incloure la perspectiva de gènere per se? I si és així és una realitat? El gènere corre el risc de convertir-se en un subapartat dins de la defensa dels drets laborals i, fins i tot, de limitar-se a ocupar un rol merament estètic dins d’estructures sindicals que mantenen patrons arcaics i patriarcals. Per tant, cal reivindicar un sindicalisme interseccional que, per definició i per deure, sigui feminista. Aquesta perspectiva esdevé una condició indispensable per garantir una defensa efectiva dels drets laborals de tota la classe treballadora.

Per entendre millor aquesta necessitat, cal identificar que el mercat laboral es configura a partir del trinomi format pel capitalisme, el patriarcat i l’estat-nació. Aquesta aliança fa que les relacions socials dominades per la lògica capital-treball també ho estiguin per altres formes d’opressió, com la raça, el gènere o l’orientació sexual. Aquest entramat sistèmic comporta que la precarietat laboral actuï diferent segons l’eix o eixos d’opressió amb què interacciona.

Establir un vincle entre la transversalització de la perspectiva de gènere i les estratègies d’enfortiment sindical no es pot limitar a comptabilitzar la presència de dones en l’afiliació i en els espais de decisió. La justícia de gènere exigeix posar en crisi un model d’acció sindical construït a partir de les lògiques de la revolució industrial, que ha situat tradicionalment el treball productiu al centre de l’acció col·lectiva. Fet que comporta la invisibilització de les desigualtats i les relacions de poder que travessen el treball reproductiu. Un exemple molt clar és la diferència entre l’aturada de la producció de les fàbriques durant el segle XX i les mobilitzacions per l’educació pública d’aquest any. Mentre que la vaga industrial interpel·la directament la producció econòmica i busca posar en qüestió unes lògiques de treball associades directament amb la masculinitat, la vaga educativa vol evidenciar la deficiència d’un servei essencial per a la comunitat i valorar la importància d’allò que històricament ha estat vinculat amb la feminitat. 

Per tant, no es pot assumir que la conflictivitat sindical en els sectors reproductius hagi de ser una mimesi de les estratègies pròpies dels sectors productius, basades en la interrupció de la producció i la generació d’un perjudici econòmic a la patronal. Quan s’atura l’activitat en serveis com l’educació, la sanitat i el tercer sector no només es busca irrompre la prestació d’un servei sinó també deixar de reproduir un model de provisió injust, deficitari i precaritzat. La vaga esdevé, així, una eina per denunciar davant les administracions i el conjunt de la comunitat les mancances estructurals d’aquest model i reivindicar que la seva transformació passa estrictament per millorar les condicions laborals de les treballadores que el sostenen. 

En definitiva, la perspectiva de gènere no ha de ser un complement del programa sindical sinó una condició substantiva per a afrontar les transformacions del treball i les múltiples dimensions de la crisi social i democràtica. Caminar cap a un sindicalisme feminista de classe i interseccional, més enllà de la necessitat d’ampliar qui forma part de l’acció sindical, és qüestionar les estructures que reprodueixen les opressions i repensar les formes d’organització i de conflictivitat col·lectiva.

Marina Tort Plazas és militant de CGT a la secció sindical Creu Roja

Articles relacionats