Joan Busquets: «Hi ha centenars de persones en l’oblit absolut, perquè la política del govern ha sigut fer com si no haguessin existit mai»

Joan Busquets Vergés (1928), Senzill, és l’últim maqui viu. De ben jove es va afiliar a la CNT, ja en clandestinitat. El 1948 es va integrar al maquis i va participar en diverses accions, fins que va ser detingut l’any següent. Va passar per la presó Model de Barcelona, San Miguel de los Reyes, Yeserías, entre d’altres, durant vint anys. Després de ser alliberat el 1969, es va exiliar a França, on encara viu. Des de la Transició ha lluitat per la memòria dels maquis i l’antifranquisme, amb accions com la reivindicació d’un reconeixement jurídic com excombatents i el dret a una pensió. Aquest 2026 s’ha estrenat un documental sobre la seva figura, Joan Busquets. L’últim maqui (CEJEB) i ha denunciat a set funcionaris de la presó de San Miquel de los Reyes per tortures i delictes de lesa humanitat.

Creus que pot servir d’exemple la querella per tortures i per maltractaments?

Que es parli d’això ja és informar la gent i d’afirmar que és una realitat que no es pot negar. Una de les formes de tortura que vam sofrir allà a Via Laietana era que no ens deixaven dormir. Al grup on anava jo, inclús quan ens donaven cops ni ens despertàvem. Les condicions eren terribles. Sembla una tortura lleu, però passava, no em deixaven dormir durant tres setmanes que vaig estar.

A la presó de València també em van maltractar a causa d’un intent de fuga. Vaig caure i em vaig trencar la part superior del fèmur. El director de la presó volia liquidar-me: no va deixar el metge que em cuidés i el metge no es va oposar a la seva negativa.

En fi, vaig estar en unes condicions molt difícils. Per sort els presos van començar a protestar, al carrer també, i això va donar arguments suficients perquè la Direcció General de Presons donés l’ordre d’hospitalitzar-me i operar-me a l’Hospital de València.

A València et van explotar laboralment?

Al penal de València em van explotar durant cinc anys, que vaig haver de treballar per no morir-me de gana. Guanyava un jornal per menjar uns moniatos i s’acabava. Em van explotar molt. Com jo, n’hi havia molts. Addictes del règim explotaven els presos polítics.

La demanda creus que tindrà bastant ressò? La gent se n’assabentarà?

Jo crec que sí, perquè de moment Raúl Maíllo, de Madrid, el meu advocat, ha posat una querella contra l’Estat. La querella s’ha de fer públic i donar la màxima publicitat possible perquè això no es repeteixi més.

Per què creus que és important continuar reivindicant la memòria dels maquis?

Perquè no hem sigut reconeguts. Jurídicament, no ho hem sigut reconeguts. I nosaltres, jo, estic lluitant, ja fa anys, perquè així es faci. Ara ja no queden maquis vius, o en queden molt pocs. De maquis guerrillers d’abans del 1950, quedo jo sol, crec.

Com has viscut la realització del documental?

Impacient de veure el final. He quedat satisfet que es faci el documental. No és que ho digui jo, a tots els col·loquis han dit que ha agradat.

A què li dones més importància de la teva experiència de lluita? Tant al maquis com després amb la memòria.

És difícil. Hi ha centenars de persones en l’oblit absolut, perquè la política del govern ha sigut fer com si no haguessin existit mai. I, precisament, jo he reivindicat tot això. Hi ha historiadors com Antonio Téllez i d’altres llibertaris que han estat en el peu del camió. Jo mateix, mentre visqui.

Quins són els propers projectes que tens?

De projectes en tinc molts. Ara, el que es pugui posar en pràctica no depèn de mi. Volia anar a, a Estrasburg, Bèlgica, al Tribunal Europeu dels Drets Humans i parlar amb premsa d’allà. Espero fer-ho l’any vinent.

Articles relacionats