Ginés Puente Pérez és historiador i professor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. A més, forma part de l’editorial Lo Diable Gros i de la revista d’estudis llibertaris del Camp de Tarragona La Corbella, que depèn de la primera. La seva recerca està centrada en les dones anarquistes del segle XIX i, especialment, en Teresa Mañé, a la qual va estudiar en la seva tesi doctoral. Fruit de la tesi, apareixeran en poc temps dos llibres: Teresa Mañé Miravent (1865-1939): la mestra de l’anarquisme, coeditat per Lo Diable Gros i Publicacions de l’URV, i Teresa Mañé Miravent (1865-1939). Educación, anarquismo y feminismo en la España contemporánea, a l’editorial Comares.
Per què Teresa Mañé? Com arribes a fer una recerca sobre ella?
Al grau en Història, un professor meu, Ramon Arnabat, va dir que s’havia descobert que Teresa Mañé havia nascut a Cubelles, de manera circumstancial, segurament, i va explicar que s’havia estudiat molt poc sobre ella. Ramon apuntava que segurament era una autora molt més important i molt més transcendental del que deia la historiografia que s’havia fet aleshores.
Aquest comentari em va servir per començar, juntament amb la Marta Lari, una companya de classe, a escriure un article a La Corbella a tall d’un primer recorregut per la vida de la Teresa Mañé. Em vaig adonar que era una persona interessantíssima i vaig continuar la recerca en el treball final de màster, la qual cosa em va portar enamorar-me, en certa manera, del personatge. I tot plegat ha acabat esdevenint una tesi doctoral, que estudia tant sobre ella com sobre el seu context i tot el que l’envoltava.
Com has resseguit aquesta pensadora?
Ha estat una recerca de molts anys, des del 2014. No s’ha acabat encara, perquè sempre apareix alguna cosa. M’ha portat a 37 arxius i 18 biblioteques i hemeroteques de tot arreu, des d’Amsterdam fins a l’Amèrica del Sud, però principalment a l’Estat espanyol, on he pogut trobar aquests mitjans en els quals va participar. Va arribar a publicar uns 700 articles a la premsa nacional i internacional. També hi ha documentació diversa de tota mena. Com passa sovint amb la història del moviment obrer i, concretament, d’aquests personatges en contínua diàspora i en contínua persecució, tota la documentació sobre ella està dispersa.
Quines són les idees centrals del pensament de Mañé?
Ella era anarquista. Neix el 1865 i els primers anys de la seva vida, a conseqüència de les influències del seu pare i de les seves germanes grans, va assumir les idees federalistes.
Arran de la seva participació en l’Escola Laica de Vilanova i la Geltrú, i arran de l’arribada de Bartolomé Gabarró Borràs, va desenvolupar un interès pel magisteri que la porta a ser una de les primeres mestres laiques. Va simpatitzar amb les idees lliurepensadores i el laïcisme pedagògic. Tanmateix, s’allunya de Gabarró i s’apropa a l’anarquisme. L’any 1891 s’uneix sentimentalment a Joan Montseny i va viure a Reus, on va fundar una escola mixta de nens i nenes.
El 1889 va participar en el segon Certamen Socialista de Barcelona, i guanya un premi per la seva obra El amor libre, que la va apropar definitivament als centres anarquistes. Es va convertir, juntament amb Teresa Claramunt, en un dels personatges més importants i més reconeguts del panorama nacional i internacional. Entre 1898 i 1905 va publicar amb Joan Montseny La Revista Blanca, una publicació de referència per l’anarquisme, que tornaria a aparèixer el 1923.
Per una banda, per tant, hi ha aquesta tendència a l’anarquisme, i per una, és una de les pioneres a articular una sèrie de discursos al voltant del que serà el terme feminista.
Al principi el va rebutjar. Després de la tornada de l’exili, en el primer número de La Revista Blanca, va passar a defensar el feminisme, i el 1902-1903 tornaria a rebutjar-lo com a anarquista ortodoxa perquè aleshores el feminisme es començava a assimilar amb el sufragisme.
Malgrat tota aquesta qüestió al voltant del moviment i del terme, les aportacions de Teresa Mañé van ser fonamentals tant en la qüestió de la sexualitat com en l’amor lliure, a més d’una crítica fonamental contra la violència masclista i sobre la prostitució. Ella va dedicar molts textos a reflexionar sobre la importància que té l’accés de les dones a l’educació. Tot i que va escriure principalment d’anarquisme, la seva gran aportació més genuïna és la reflexió entorn de les qüestions de gènere.
La seva segona etapa de la vida, que aniria de 1905 a 1915, és una etapa que va ser molt important per a la seva vida, tot i que no escriu tant com al principi.
Es pot parlar de l’existència d’una xarxa d’intel·lectuals anarquistes al segle XIX? Quin paper tenien les dones?
Evidentment, sí que existeix una xarxa molt ben estructurada i molt ben estudiada per professores com Susana Sueiro, Amparo Sánchez o Teresa Abelló. S’estenia per Europa i Llatinoamèrica principalment, o el sud dels Estats Units, pel Canadà, amb connexions vinculades a moviments associats a l’anarquisme, com podia ser l’esperantisme, arreu del món.
Les xarxes eren de solidaritat econòmica, social, cultural, de persones que estaven exiliades i rebien el suport dels companys i companyes que estaven a l’exili o que eren acollides en aquestes regions.
Jo no crec que sigui una qüestió únicament pròpia de l’anarquisme, sinó que és una qüestió pròpia dels moviments socials i polítics en contextos anteriors.
Però sobretot és molt interessant resseguir les xarxes transnacionals al voltant de les dones. S’estudia en profunditat en el cas d’Emma Goldman o de Teresa Mañé, amb diverses connexions i amistat amb Louise Michel, o la seva relació profunda amb Teresa Claramunt, entre moltes altres.
Era l’anarquisme del segle XIX feminista?
És una pregunta summament complexa. Amb Teresa Abelló i la Carmen García vam publicar un article, precisament, on tractàvem com Teresa Mañé s’aproximava i s’allunyava del terme feminista.
Llavors, jo crec que hi ha dos discursos. El discurs més acadèmic, on podem aprofundir i fer una mica més complexa aquesta qüestió: segurament, en un moment de construcció del moviment i del concepte, malgrat que les seves propostes, des de la nostra lògica actual, són revolucionàries des del punt de vista feminista, i per tant sí que podríem dir que, al final, algunes anarquistes com Teresa Mañé fan una proposta molt anarcofeminista, o que ja en diem anarcofeminista. Fan una proposta revolucionària del concepte feminista. Teresa Mañé té textos de 1898 on diu que a Espanya és necessari “un veritable moviment feminista”, i on ella advoca precisament per aquest moviment feminista.
Quan aquest feminisme s’aproxima, al sufragisme internacional, després de la creació d’una internacional de dones sufragistes als Estats Units i a Berlín, en aquest context ella se separa. Dones com Teresa Mañé, però també la seva filla Federica Montseny, o també com Mujeres Libres, es neguen a usar aquest terme.
Ara bé, les seves propostes, des d’una lògica actual de què significa i què és el feminisme, i entenent, a més a més, aquesta pluralitat del moviment i aquesta diversitat en el plantejament de conceptes i en la diversitat de formes, evidentment, el que proposen em sembla una idea revolucionària i feminista del que significava l’emancipació total i global.
Per tant, sí que podríem dir que, malgrat aquestes complexitats aquestes dones sí que apostaven per un feminisme anarquista o un feminisme revolucionari.




