El cop d’estat en contra de la República dels sectors més reaccionaris de l’Estat espanyol va tenir una contestació molt clara a Catalunya i el poble aconseguí vèncer als carrers i desarmar les forces de l’exèrcit. Quasi immediatament es van produir una sèrie de fenòmens lligats al control obrer, que fou majoritàriament anarquista però també sostingut per les forces del POUM, que també havia lluitat als carrers, alguns membres d’ERC i socialistes o lliurepensadors, mentre el PSUC no es creà fins a les primeres setmanes de la revolució. Els dos sindicats majoritaris CNT i UGT van ser els grans protagonistes de les transformacions en aquest període. La CNT va passar de lluitar en contra del feixisme a fer una revolució que implicà també a les dones que marxaren al front i que formaren les seves pròpies organitzacions com Mujeres Libres amb una gran implantació a Catalunya, País Valencià i Madrid.
Quasi immediatament després de la presa dels carrers es van formar columnes de milicians voluntaris que es desplaçaven cap al Front d’Aragó, amenaçat per les forces rebels. En formar-se les cinc columnes anarquistes (Durruti, Ortiz-Sud Ebre, Ascaso amb Gregorio Jover i Cristòbal Albadetrecu, Los Aguiluchos-Garcia Oliver i Hilario-Zamora), moltes dones es van unir als seus companys i es van desplaçar a lluitar. Van ser conegudes com “les milicianes”. No eren només dones residents a Catalunya, sinó que van anar a lluitar altres provinents d’Europa i Amèrica. Algunes s’havien desplaçat a Barcelona per a participar en el que es va conèixer com a Spartaquiada, o Olimpíada Popular, que es convocà com a alternativa a la celebrada a Berlín, com Clara Thalmann que després de participar en l’anomenada “batalla de Barcelona” va marxar al front amb una unitat del POUM. Simone Weil, Llibertat Ròdenas i Anna M. Martínez Sagi van estar a la Durruti; a l’Ortiz, Conxa Pérez i moltes dones més que encara resten a l’oblit de la narració feta pels homes. Destaquem que en un principi els únics que acceptaren dones combatents (amb armes) foren els anarquistes i els poumistes. D’altres dones anaren al front amb d’altres formacions polítiques, però com a infermeres o desplegant tasques lligades a les cures i a la intendència, és a dir, no podien agafar les armes.
Es podrien mencionar també la Columna Roja i Negra, formada per milicians i milicianes que van tornar del frustrat desembarcament de Bayo a Mallorca, i que després van marxar cap a Osca i s’unirien als Aguiluchos. També la columna Terra i Llibertat de Germinal de Souza, amb voluntàries que van tornar de Mallorca. A Valencia es van formar columnes anarquistes al front, com la Columna de Ferro, formada per José Pellicer, que va marxar cap a Terol, la Columna Iberia (FAI), la Columna CNT-13, la Temple i Rebel·lia, la Primera Columna Confederal, i la Maroto (Alacant) cap a Granada.
Però el poder dels anarquistes va ser efímer, l’octubre la Generalitat va dissoldre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (organització on hi ha representades totes les organitzacions però amb majoria anarquista) i a finals de mes es va emetre el decret de militarització obligatòria, que va comportar molts canvis en el front de guerra: es van dissoldre les columnes i els anarquistes van perdre poder al front de guerra i amb l’arribada de les Brigades Internacionals es va obligar els estrangers a abandonar les seves respectives columnes i integrar-se dins de les Brigades, comandades pels comunistes, amb la qual cosa molts d’ells van retornar als seus països decebuts o van adoptar la nacionalitat espanyola per seguir dins les seves unitats ara transformades en brigades i divisions. A més, les dones que venien amb les Brigades Internacionals no podien prendre les armes. Amb la militarització obligatòria es va produir la desmobilització de les dones, que s’hi van negar o es van reagrupar en unitats on els anarquistes encara tenien força, com la unitat de Cipriano Mera a Madrid que acollí a l’argentina Mika Etchelbedehere “la Capitana”.
