1936-2026. La revolució serà de barri, migrada i sense amos, o no serà. Ho escric des d’una tarima de Festa Major, “12 anys d’anarquisme de barri” diu la pancarta. Punys en alt, cossos diversos, bandera palestina, la A encerclada… aquí està el 36. I des d’aquí compto 90 anys, perquè en la revolució hem de cabre totes.
La revolució del 36 tenia accent i no sempre ho vam sentir.
Dones Lliures no va demanar permís. Va muntar 147 agrupacions, va alfabetitzar 20.000 dones, va col·lectivitzar tallers. Lucía Sánchez Saornil, Amparo Poch, Mercedes Comaposada. Ni déu, ni amo, ni marit!
Però la revolució la van sostenir també les sense nom: gitanes que curaven en l’ateneu, companyes que van desertar del Terç per a no matar obrers, bolleres a la fàbrica, dissidències en la rereguarda cuidant ferides. Es va abolir el salari i es va combatre el patriarcat. Es va repartir terra. Però hi havia altres terres en altres territoris. Franco va guanyar amb rifenys pobres portats a la força. La colònia estava a casa. La CNT va cridar “terra i llibertat“. La derrota va fundar fronteres.
Ens va rapar el Patronat, ens va exiliar, ens va matar. La Transició va pactar oblit amb sang gitana i migrant. Va inventar el DNI per a unes i el CIE per a unes altres. Llei d’Estrangeria en 1985: la primera frontera interna. El feminisme blanc va demanar igualtat i nosaltres vam netejar i netegem encara les seves cases. Però el barri no va comprar el conte. Es va organitzar als tancaments de 2001, a “Papers per a totes”, a “Cap persona és il·legal”. El subjecte polític va deixar de ser “l’obrer” per a ser “les que sostenim la vida”: kellys, manteres, jornaleres, treballadores de la llar, trans, putes, precaritzades.
2026: La barricada no demana passaport
Avui l’amo té algoritme: desnonament exprés, CIE digital, transfòbia amb BOE, genocidi televisat. Nosaltres tenim suport mutu. L’anarquisme en els barris són les manteres amb el micro, no al calabós. Són les trans obrint la plaça. Són les veïnes que aturen desnonaments sense mirar l’origen de ningú. Són la bandera palestina, perquè vam entendre que colònia és colònia, aquí i a Gaza. Ser anarcofeminista migrada avui és dir que no pot haver acràcia amb racisme, que no hi ha comuna si la poli demana papers a la porta de l’ateneu.
Què esperem? El que ja fem: comuna sense fronteres ni CIE; cures col·lectives sense família obligatòria; ateneus on càpiga el wolof, l’àrab i el caló; abolir el salari i abolir el gènere com a presó; que “el meu cos és meu” inclogui a les que creuen tanques, oceans, i a les que transicionen.
Que aquest aniversari ens trobi unides, despertes, obertes, que ara no s’invisibilitzi el que abans es va esborrar de la història.
90 anys. La Revolució serà amb totes o no haurà estat res.
